CONFEDERACIÓ o No serà?

És fins i tot pesat; s’ha convertit en “el tema”. Ja fa un any llarg però l’estiu ha estat calent, calent –i no precisament per la climatologia. El “tema” ha donat per molt durant l’estiu i el 11 de setembre va arribar al seu punt culminant en una explosió, sembla que molt multitudinària. S’ha parlat molt i seguirem, però sí és interessant extreure entre moltes un parell de cosetes que han lliscat dins d’aquesta disbauxa verbal. El President Mas va dir que fa més de cent anys que Catalunya lluita per la seva independència. Més o menys. “El Noi del Sucre”, Salvador Seguí i Rubinat, va dir l’1 d’octubre de 1919 (1):

" A Catalunya , els elements reaccionaris del catalanisme , sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes , en un sentit nacionalista . I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància , talment com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per combatre els treballadors catalans ...”

Després de la Diada, la màxima veu de la ANC va dir que hi havia molta feina a fer. Malgrat l’èxit i encara en la calentor i emoció de les primeres valoracions de la cadena humana, va reconèixer -aquest cop bastant fluixet- que molta gent encara no s’havia expressat i va acotar geogràficament a qui es referia: l’enorme cinturó de Barcelona. En Segui deia:

“...Nosaltres , ho dic ací a Madrid , i si convé també a Barcelona , som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana , no per assolir la llibertat de Catalunya , sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre atentes a malmetre les reivindicacions del proletariat català...”

Pot ser cal començar a dir les coses pel seu nom i fugir d’eufemismes com lo del “dret a decidir”. Per què no dret a la autodeterminació? I jo afegiria “de les persones i dels pobles” en el sentit més ampli i en el més reduït.

Com fa cent anys qui promociona el “dret a decidir”... la independència, no són les persones. Molta lluita pel camí. En Seguí ens donava pistes:

“...Per sort la Catalunya vexada i injuriada , privada de la seva llibertat nacional , coneix bé els seus detractors i sap de quin costat estan els seus veritables amics i defensors . Una Catalunya , alliberada de l'Estat espanyol us asseguro , amics madrilenys , que seria una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme , temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars...”

Penso que revisar el Manual de Supervivència Estel·lar del Jordi Gort ens donarà pistes del que pot arribar. Te trobaré a faltar. Que la terra te sigui lleu company.

(1)    Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’1 d’octubre de 1919

Publicat a La Quera Núm 28 - Novembre 2013

 



AL ESTIU TOTA CUCA VIU

Fi de curs. La canalla contenta. Tant de bo. Una part de tot plegat ara canvia. Per alguns,un respir, per altres la travessa del desert. Però sempre que arriba el bon temps sembla que tot, ni que sigui per simpatia, millora de manera automàtica. En les circumstancies actuals, però, cal ajudar aquest automatisme. És recurrent que en els darrers anys els “mass media” col·laboren amb els governs de torn per transmetre dosis o més aviat, sobredosis d’optimisme al personal. Gaire bé per via intravenosa. Tot està millorant a bon ritme. “It’s getting better all the time”, cantava el McCartney al 67. De sobte, tots els indicadors, macros i micros mostren una millora que permet afirmar que la segona meitat del any suposarà el començament de la remuntada, de la recuperació econòmica, de la sortida de la crisi. Pot ser si que tenim memòria de peix. Cada any la mateixa cançó: la canción del verano. Tot perfectament organitzat perquè no ens adonem, per exemple, que la darrera reforma laboral segueix produint els seus efectes devastadors. Pocs dies després dels grans i amplificats anuncis de millora, milers de treballadors i treballadores es quedaven sense conveni laboral. Res greu. Ara les condicions laborals les dictarà el patró. Milions de persones a l’atur –amb el bon temps sembla que siguin menys- i milers més amb condicions precàries sobre tot salarials (no fos cas que puges la inflació). El que fa el bon temps. Com que a l’estiu tota cuca viu, no cal tanta infraestructura sanitària i poden anar tancant plantes senceres d’hospital i centres de salut. Per un altre costat, el sr. Alcalde si augmenta la seva plantilla de polis municipals a l’hora que la seva productivitat. Cal eixugar el quantiós dèficit municipal i la recapta via sanció és un sistema. Van en cotxe, moto, escúter, bicicleta i a peu. Estat policial  pur i dur. És el que te el bon temps. Permeteu, però, que tingui un rampell de nostàlgia..us en recordeu  de les Basses d’Alpicat?

 

Publicat a "La Quera" Núm 25 - Juliol 2013

EL PRIMER DE MAIG HA MORT! VISCA EL PRIMER DE MAIG!

En dates al voltant de l’1 de Maig, sempre acostumen a recordar els fets de Chicago de1886, com a exemple de la lluita per millorar les condicions laborals i fins i tot les de la societat en general. Però aquestes lluites cada cop queden més lluny i durant uns anys,  la jornada de l’1 de Maig, s’ha convertit en una més de les dedicades a qualsevol cosa. Ara la situació de la nostra societat en quasi tots els aspectes, em suggereix cada cop més clarament, si no hem de tornar a la lluita d’una manera decidida. Sembla que no ens adonem que les circumstancies que ens envolten van derivant ràpidament –salvant les distàncies de la decoració temporal- a les de fa més de cent anys. La precarietat general és un fet. Urgeix, doncs,  crear un nou escenari que aturi aquesta gran involució. Fa falta un nou 1 de Maig.
El lèxic, però, ha canviat i ja no se sent allò del proletariat, la classe treballadora, la burgesia, (ara és teixit productiu i estructura financera) la lluita de classes... amos patrons, obrers sindicats (ara són agents socials)... Hores d’ara sembla difícil entreveure quin és el futur a mig i potser curt termini –molt menys a llarg. No sé perquè em ve al cap el mon de la literatura fantàstica i de ciència-ficció. Molta d’aquesta literatura preveu un futur bastant dramàtic per aquest planeta. H. G. Wells, Aldous Huxley, George Orwell o la mateixa saga de Terminator al cinema, plantegen una humanitat emmanillada, engrinyonada, caòtica que ha arribat a aquella situació per la sobreexplotació de recursos, l’afany inesgotable de poder de les grans potències i societats financeres...etc. Retrats d’humanitats que ens poden semblar exagerats. Poc a poc però, el nostre entorn es va deteriorant a una progressió geomètrica. Noves a classes  d’hominoides estan apareixent amb força; els Gratacontenidors i els Cercaferros  entre d’altres, són el començament de una apocalíptica mutació que si no hi posem remei acabarà en sinistre total. Si això és així, convé estar preparats. En aquesta mateixa revista es publica per entregues el “Manual de Supervivència Estel·lar” Tota una compilació d’allò que ens espera que ens ajudarà força a enfrontar-nos al incert i tètric futur.

Publicat a La Quera Núm 22 - Abril 2013

Marees Ciutadanes. No hauria de ser un Tsunami?

En els darrers anys s’han creat un munt de plataformes, grups, col·lectius, etc. Tots al voltant de la lluita contra això que hem batejat com CRISI. Però cal tenir una visió clara del què representen, a qui representen, qui en forma part... Els anomenats Moviments Socials fa molt i molt temps que existeixen. Una primera destria seria separar aquells que tenen com a nord, com a objectiu, arribar a un model social fora de l’estructura del sistema imperant en l’actualitat –si més no en l’occident d’Europa, Amèrica del Nord, etc. Els podem anomenar “antisistema” (inclús s’autoanomenen així ells mateixos) perquè persegueixen una estructura social basada en regles de joc totalment diferents de les que regeixen actualment. Diem de pas que aquesta expressió “antisistema” ha estat subliminalment utilitzada pel poder dominant per relacionar-los directament amb la violència (el prefix “anti” s’associa sovint amb la violència).

Una segona classificació ens donaria aquells moviments que volen millorar condicions bàsiques de la societat, però dins del sistema actual; utilitzant les regles del joc establert en l’actualitat. En aquest terreny és en el que ens trobem amb zones fosques. O bé aquí caldria filar prim a l’hora de valorar els seus objectius reals. Així doncs, hem de fer una nova diferenciació entre aquelles que volen millorar el sistema per fer-lo més just, etc. I les que estan per mantenir-lo perquè senzillament, viuen de ell, en formen part indissoluble.

A les darreres mobilitzacions al carrer de Lleida, en tenim un exemple que pot resultar bastant gràfic. El 23F –curiós el coincident aniversari- molta gent (milers) va sortir al carrer per mostrar la seva indignació i reclamar un canvi dràstic en el model social. La convocatòria sembla que la va monopolitzar la plataforma Lleida Social. Seria, però, poc seriós creure que l’èxit d’aquesta manifestació ciutadana rau en la capacitat de convocatòria de Lleida Social.  És molt difícil entendre que una agrupació de la que formen part partits polítics parlamentaris i sindicats majoritaris, liderin una protesta contra mesures antisocials molt variades, de les que han estat col·laboradors necessaris: per acció o omissió. Alguns d’ells han format part de governs estatals o autonòmics i altres han signat acords amb governs i patronals, que han validat de facto reformes (jo diria contrareformes) com les de l’àmbit laboral, tant i tant nefastes per les persones. Sembla doncs que aquesta plataforma és una mena de disfressa per amagar la realitat de les seves pràctiques reals en la política i en les relacions laborals. L’èxit quantitatiu del 23F cal explicar-lo d’una forma més àmplia: Hi va haver un compromís des de Organitzacions que se situen en la vorera de la transformació real del model social i que , és clar, no estan a Lleida Social.

El 10M la marca Lleida Social va tornar a convocar una manifestació, aquesta en el marc de les jornades de lluita a Europa la setmana del 11 al 16, coincidint amb la cimera europea. Un parell de centenars de persones varen seguir a la crida. Està per a mi molt clar que se’ls hi va veure el pel, malgrat la disfressa. Una conclusió –de les varies que se poden extreure- és que aquesta maniobra de camuflatge respon en realitat a un intent desmobilitzador. No fos cas que perdessin el que tan de temps han construït.

Publicat a "La Quera" Núm. 21 - 27 de març de 2013

EL DRET A LA MANDRA

Fa unes setmanes vaig llegir un petit text periodístic (Javier Cercas) al voltant de la mandra. En el propi escrit es feia referència al Llibre d’en Paul Lafargue (1) “El derecho a la Pereza”  (2) que vaig llegir fa quasi quaranta anys. M’ha fet gràcia tornar a revisar aquest pamflet. Salvant les distancies temporals moltes de les reflexions d’aquest petit escrit estan totalment vigents. El treball, ja des de els més antics filòsofs i pensadors grecs i Romans, és una lacra, un càstig per a l’home. I no voldria reproduir la maledicció bíblica que condemna a la rassa humana a dependre del treball. Però estic parlant del treball no com una activitat necessària per a la subsistència, sinó del treball com activitat compulsiva dirigida a la superproducció de bens de tots tipus. Bens a totes llums excedentaris, que –és clar- una minoria s’encarrega de comercialitzar obtenint –d’entrada- uns bons beneficis econòmics i de retruc emmanillant a la majoria de la societat. Paradoxalment, bona part de tota aquesta sobreproducció està dirigida a allò que en diem l’estat del benestar. I realment on es troba el benestar? En l’oci. Si es vol dir amb un altra expressió que pot ser no agrada tant, en la mandra. Aquest afany, a que ens han induït pel treball, fa que el temps d’oci quedi reduït a la mínima expressió i conseqüentment el benestar.

L’altra repercussió evident és l’atur ja ho diu de forma molt crítica l’escriptor: “Embrutits pel seu vici, els obrers no han pogut arribar a comprendre que perquè hi hagi treball per a tothom cal dividir-lo com l'aigua en un vaixell en perill”.  A més a més –fixeu-se bé que ja es veia vindre de fa molts i mols anys, la sortida que ens dona el sistema es la de abaratir el preu del nostre treball forçat. En Lafargue cita a Cherbuliez (3) dexeble de Destut de Tracy (4):  “Els treballadors, en cooperar a l'acumulació de capitals productius, contribueixen per si mateixos a l'esdeveniment que, tard o d'hora, haurà de privar-los d'una part dels seus salaris.”  No és justament el que està passant ara mateix?

És així doncs que per arribar a aquell estat que ens proporcioni benestar hem de treballar el just i sobre tot ben repartit: “Però perquè arribi la consciència de la seva força és necessari que el proletariat ..... s'entesti a no treballar més de tres hores diàries, folgant i gaudint a la resta del dia i de la nit”. Res de nou: Treballar menys per treballar tots...i gaudir també tots de la felicitat del oci, de la mandra.
Fixeu-se bé en com canvia la apreciació que tenim de les societats mal anomenades subdesenvolupades: “Els capitals abunden com les mercaderies. Els financers no saben ja on col·locar-los, i van, per això, a les nacions felices que estan al sol fumant tranquil·lament, a construir ferrocarrils, a erigir fàbriques, a implantar la maledicció del treball”.
Queda clar que el gran sistema liberal dominant –encara que refent-se de les seves crisis –que paguem nosaltres, els treballadors- ja fa molt temps que va començar i també manté els seus mecanismes per a mantenir-se: ” Ja no es pot tenir il·lusions sobre el caràcter dels exèrcits moderns, no són mantinguts permanentment més que per comprimir l'enemic intern”. (5)

(1)    Paul Lafargue (1842-1911) Metge (no va exercir) Als seus inicis, seguidor de les teories de Proudhom, va convertir-se en gendre de Marx i un dels proclamadors de les teories del seu sogre. Es va suïcidar junt amb la seva dona.

(2)    “EL DERECHO A LA PEREZA”

Paul Lafargue

Introducción de Manuel Pérez Ledesma

Editorial Fundamentos – Madrid 1973

(3)    Cherbuliez (1829-1899) Escriptor francès admirador de Destut de Tracy

(4)    Destut de Tracy (1781-1864) Polític francès

(5)    Totes les cites són traduïdes de l’edició en castellà

Publicat a "La Quera" núm. 19 - Gener 2013

No celebris les Festes veuràs quin goig

Agustín García Calvo
Conferència a Lleida el 13-03-2009

Fa unes setmanes va morir el meu admirat i polifacètic, professor, lliurepensador, escriptor, articulista....Agustín García Calvo. Voldria aprofitar per fer-li el meu humil homenatge. Va publicar gran quantitats d’articles en diversos mitjans, però ni ha un del 1992 a un diari d’àmbit estatal, que recordo cada any per aquestes dates: “¡No celebre las Fiestas! Verá que gozo” És una fina i àcida crítica al consumisme desfermat que des de fa unes dècades s’ha implantat en la nostra societat. Tot un seguit de costums que han anat arraconant la nostra autonomia individual per llençar-nos a la pràctica col·lectiva de uns protocols que literalment ens fan tornar “lelos”. Doncs feu la prova. Mireu de no fer malbé el vostre cervell pensant quins regals fareu, on els comprareu, que menjareu els diferents dies vermells (de un i do els que hi ha) d’aquestes setmanes. Allibereu la vostra agenda diària del munt de compromisos culinaris amb família, amics, companys i companyes de feina.... Veureu quina felicitat. Entrareu en un espai que difícilment puc explicar si és que no ho tasteu. A més a més -gran novetat!- aquest any les circumstancies socioeconòmiques s’han ficat de la nostra part i és que sense paga extra (que no doble) molts de nosaltres, afavoreix que no celebrem res. Au doncs. A DISFRUTAR!

Publicat a "La Quera" núm 18 - Desembre 2012

Per veure l'article de Agustín García Calvo CLICA AQUI

14N la darrera oportunitat o el inici d’un llarg camí

El 14N podia representar la darrera oportunitat de començar a redreçar la situació crítica en la que es troba Lleida, Catalunya, Espanya i bona part d’Europa. La segona Vaga General (VG) de 2011 tampoc ha aconseguit expressar amb claredat i rotunditat l’estat de indignació, rebuig i fins i tot desesperació de la societat envers la situació que s’està patint. Sí, contra la situació, perquè posar-li noms i fisonomies és cada vegada més difícil. Una VG –per considerar-la un èxit-  ha de paralitzar un país. No ha estat el cas en les darreres que s’han convocat aquí. Moltes veus diuen que la VG o simplement la vaga, és un recurs reivindicatiu –o de lluita- que ha quedat obsolet. Caldrà tindreu present, però en tot cas es constata –malgrat ser optimista- que l’objectiu no s’assolirà. Volem rectificar el sistema o el volem canviar. Aquesta és la qüestió. Amb aquestes VG’s no veurem retirada la Reforma Laboral,ni la marxa endarrere de les retallades (algunes –alerta!- ho son per duplicat).

Això sí, ens manifestem. Molts. Cada vegada més. Les manifestacions semblen el termòmetre o l’indicatiu de la voluntat popular. Argument pobre, molt pobre, que el sistema –molt preparat per aquestes expressions- fagocita com si tal cosa. Alguna cosa si ens van dient aquestes expressions multitudinàries: cada vegada hi ha més persones que desfilen darrera les pancartes no oficialistes (per no utilitzar allò de “els majoritaris”) A Lleida per primera vegada –tot i que els mitjans “mass media” no ho han reflectit- hi havia mes gent al bloc no oficialista, no majoritari. És clar que tota aquesta gent no mostra aquest poder de agrupació en el dia a dia. Son molts els que lluiten en i des de diversos àmbits. Sindicats amb voluntat transformadora –però amb molta precarietat organitzativa-, partits politics que cerquen un espai, també transformador, i organitzacions socials molt i molt diverses, algunes amb èxits a cop de constància –com els de la Plataforma contra els desnonaments- i totes amb una grandíssima dosi de voluntarisme. Si tota aquesta massa deixes una mica la visió reduïda de la parcialitat de la seva lluita i treballes per canviar el sistema imperant, l’esperança en un mon, continent, país, regió, poble, mes autogestionat s’obriria pas.

Rafel Baitg 

Article publicat a la revista La Quera - Lleida Novembre 2012

Cliqueu aqui per veure una breu filmació de la Mani del 14-11-2012 a Lleida

La crida de La Quera: Que hi ha algú?

La Quera va florir el 14 d'abril passat en plena primavera. Des del primer dia, el setmanari va aparèixer als quioscos amb la voluntat d'oferir a les terres de Lleida un nou mitjà de comunicació, amb l’esperit crític i l'humor com a principals eines d'expressió. Malgrat ser conscients de la difícil conjuntura econòmica, política, social i cultural, La Quera arrenca empesa per la necessitat latent a Ponent d'una alenada d'aire fresc en el camp de la informació i de l'opinió.

LES BASSES D’ALPICAT

Ple estiu. Molta calor. On anem? A les Basses, a les Basses d’ Alpicat. Us sonarà lluny, vell, passat de moda. Va ser un lloc que –ara amb la perspectiva del temps- se’m representa fabulós. Va estar un espai extraordinari. A Lleida era l’espai. Hi era tothom  o quasi perquè molt pocs tenien cotxe i podien anar a la platja. En tot cas hi eren els que calia, la resta ja tenien els seus espais. A que ve escriure d’aquest tema? Resulta que aquest fabulós espai encara hi és. Un espai que tots identificàvem; la olímpica, la familiar, la del pont, la de les dones (si! hi havia un curiós apartheid que –això sí- val la pena oblidar) les immenses (a mi m’ho semblaven) zones de gespa...Agafàvem l’autobús davant de la presó vella (ara és la cova d’Ali Baba i els molts lladres) a la punta de la Rambla d’Aragó; a Boters.  L’autobús de gom a gom; molta calor; després del viatge, que de petits se’ns representava d’aventura, arribava la compensació amb una remullada continua. Acabàvem encongits. Moltes vivències. L’adolescència es presentava en forma de exitacions imparables únicament tractables amb ma dura. Més endavant –si hi havia sort- les primeres refregades sobre la gespa en algun raconet darrere de la olímpica, en un raconet sota un avet. Era la joventut irrefrenable. Ara també ho és, hi ha coses que no canvien però ara resulta, per exemple que clausuren uns lavabos a la UdL perquè sembla que havien ampliat la seva gama de serveis. Això es repressió. El cas es que durant els darrers  quinze o vint anys s’han fet piscines a diversos barris i indrets de la ciutat així com a la majoria de pobles dels voltants. No es tracta de tornar al passat (jo no soc dels que pensen que “cualquier tiempo pasado fue mejor”) però certament no és el mateix. No.

Dons bé com us deia aquest espai està encara al mateix lloc, però no se us acudeixi d’anar. Cauríeu  en una profunda depressió. Està fet malbé. Sembla que el que mana al municipi, espera l’arribada d’ algú que en vulgui treure profit. Se ho vol vendre. Clar i català. Que volen? Un Eurovegas? Un parc temàtic? –el Siurana en volia fer un al antic polvorí de la Cerdera. Senyors que manen ja tenim un Golden Gate i una Lletja (disculpin, Llotja) Molt ciment i molta rajola. Baixin del núvol megalòman on estan instal·lats, abans no arribi la gran fallida. Per què no volen obrir un debat ampli de tots els ciutadans i ciutadanes? Amb els Plens Municipals no n’hi ha prou. Les Basses i moltes altres coses –Pavelló de Vidre, Gardeny... tot plegat- es mereixen que es tingui en compte el parer de tots. Tenim dret a intervenir de forma directa en la construcció de la nostra ciutat. Cal un debat públic ja!

Publicat a La Quera núm 14 - 13-07-2012

PARTICIPACIÓ CIUTADANA

La expressió participació ciutadana, ha estat una nova aportació a la vidilla municipal insistentment publicitada pels diferents governs de la ciutat, i especialment intensa en la etapa d’Angel Ros.

L’òrgan d’expressió que distribueix l’Ajuntament, “Revista la Paeria” publica en la darrera entrega un breu amb el resultat d’un treball del departament de Sociologia de la UdL (encarregat per la regidoria de Participació) en la que conclouen que un 38 % dels habitants de Lleida, participa en alguna associació.

No he tingut accés al treball però sembla generalista. Es a dir val com a participació el formar part de un grup, club, etc. Per exemple de botxes. Bé ho donarem per bo perquè la participació en activitats col·lectives es intrínsecament positiva. Però cal aprofundir. Cal destriar una mica i veure els nivells de participació en aquelles associacions que tenen o poden tenir una repercussió en el nostre entorn més proper. En aquest sentit les Associacions de Veïns (AA.VV.) tenen –o haurien de tenir- un paper destacat. Fent una mica de història, a Lleida l’associacionisme veïnal va néixer de una forma més o menys clara als anys seixanta-setanta als barris perifèrics, als situats més enllà de les barreres urbanes, la natural del riu i de la artificial de la via del ferrocarril: Pardinyes, Balafia, Els Mangraners, La Bordeta... En alguns casos també van néixer al voltant d’activitats parroquials, que van tenir algun caire reivindicatiu (per exemple El Clot de les Granotes). Però als anys 80 i 90 el fenomen associatiu veïnal va ser fagocitat per l’Ajuntament. Maleïdes subvencions! Van esdevenir, tret d’excepcions destacables, aparells destinats a representar una participació que era finalment artificial. Aquest aspecte artificial ha anat in crescendo en la darrera dècada. S’ha acabat de constituir tot un seguit d’associacions veïnals que no són més que un decorat de cartró-pedra.

En l’anterior edició de la revista La Paeria,  anunciaven la constitució dels Consells Territorials de Lleida. Un graó més amunt de la molt nefasta Federació de AA.VV. Un òrgan que posa la guinda a la farsa de les AA.VV.

Hi ha una dita que diu que una casa no es comença pel teulat. Aquest símil es aplicable a gaire bé tot plegat. Això és el que ha passat i ha estat possible per la nul·la o quasi nul·la participació dels ciutadans i ciutadanes de Lleida. Tots hauriem de participar en aquestes organitzacions, que serien la via perfecta per atansar les decisions sobre la ciutat, als afectats en cada cas. Participem!. Si no no tindrem mai aquella ciutat que volem.

Publicat per "La Quera Núm 13 - 06-07-2012

La Quera

Lo Corc de Ponent

Setmanari Satíric d’Informació i Opinió

El passat 14 d’abril, va veure la llum una nova revista a les terres de Lleida. Es tracta de “La Quera”. En aquestes contrades ja fa molt de temps que hi ha hagut intents de fer alguna publicació que fos alternativa a la premsa mass media. Exemples com “El Callejon” o “La Confidencial” i –encara que menys alternativa- “La Boira”. Totes tenien el tret comú de donar una visió diferent a allò que passa a les comarques de Lleida. Malauradament, totes varen tenir una vida bastant efímera.

La Quera vol recuperar aquest espai necessari en aquest poble una mica ensopit pel que fa a iniciatives mediàtiques. Al acabar juny seran ja 12 números que els divendres de cada setmana hauran aparegut als quioscos de les terres de Lleida. Les col·laboracions son en general de gran qualitat, qüestió que s’explica pels noms dels que les signen. Molta de la gent que sempre s’ha preocupat de la difusió i fins i tot de l’activisme cultural a Lleida. El però és que te un preu un pel elevat, però tenint en compte el que significa per aquest poble, val la pena subscriure’s  o adquirir-la. No deixeu de fer-ho i de llegir-la!!

Lo del Traster