Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexió. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 de febrer del 2021

…LA PESTE…

Párrafos de la narración de Albert Camus.

 


La palabra “peste” acaba de ser pronunciada por primera vez. En este punto de la narración que deja a Bernard Rieux detrás de una ventana se permitirá al narrador que justifique la incertidumbre y la sorpresa del doctor puesto que, con pequeños matices, su reacción fue la misma que la de la mayor parte de nuestros conciudadanos. Las plagas, en efecto, son una cosa común pero es difícil creer en las plagas cuando las ve uno caer sobre su cabeza. Ha habido en el mundo tantas pestes como guerras y sin embargo, pestes y guerras cogen a las gentes siempre desprevenidas. El doctor Rieux estaba desprevenido como lo estaban nuestros ciudadanos y por esto hay que comprender sus dudas. Por esto hay que comprender también que se callara, indeciso entre la inquietud y la confianza. Cuando estalla una guerra las gentes dicen: “Esto no puede durar, es demasiado estúpido”. Y sin duda una guerra es evidentemente demasiado estúpida, pero eso no impide que dure.

…/…

Pero no servía para experimentos, se moría y nada más. Las medidas tomadas eran insuficientes, eso estaba bien claro. En cuanto a las “salas especialmente equipadas”, el sabía que eran dos pabellones de donde habían desalojado apresuradamente a otros enfermos; habían puesto burlete en las ventanas, los habían rodeado con un cordón sanitario. Si la epidemia no se detenía por sí misma, era seguro que no sería vencida por las medidas que la administración había imaginado.

Sin embargo, por la noche, los comunicados oficiales seguían optimistas. Al día siguiente la agencia Ransdoc, anunciaba que las medidas de la prefectura habían sido acogidas con serenidad y que ya había una treintena de enfermos declarados.

…/

A partir de ese momento, se puede decir que la peste fue nuestro único asunto. Hasta entonces, a pesar de la sorpresa y la inquietud que habían causado aquellos acontecimientos singulares, cada uno de nuestros conciudadanos había continuado sus ocupaciones, como había podido, en su puesto habitual. Y, sin duda, eso debía continuar. Pero una vez cerradas las puertas, se dieron cuenta que estaban, y el narrador también, cogidos en la misma red y que había que arreglárselas. Así fue que, por ejemplo, un sentimiento tan individual como es el de la separación de un ser querido se convirtió de pronto, desde las primeras semanas, mezclado a aquel miedo, en el sufrimiento principal de todo un pueblo durante aquel largo exilio.

…/…

Por una parte, todos, acaso, no habían muerto de la peste, y por otra, nadie sabía en la ciudad cuanta era la gente que moría por semana. La ciudad tenia doscientos mil habitantes y se ignoraba si esta proporción de defunciones era normal. Es frecuente descuidar la presión en las informaciones a pesar del interés evidente que tienen. Al público le faltaba un punto de comparación. Sólo a la larga, comprobando el aumento de defunciones, la opinión tuvo conciencia de la verdad. La quinta semana dio trescientos veintiún muertos y la sexta trescientos cuarenta y cinco. El aumento era elocuente. Pero no lo bastante para que nuestros conciudadanos dejasen de guardar, en medio de su inquietud, la impresión de que se trataba de un accidente, sin duda enojoso, pero después de todo temporal. Así, pues, continuaron circulando por las calles y sentándose en las terrazas de los cafés. En conjunto no eran cobardes, abundaban más las bromas que las lamentaciones y ponían cara de aceptar con buen humor los inconvenientes, evidentemente pasajeros.

…/…

La intención del cronista no es dar aquí a estas agrupaciones sanitarias (voluntarios) más importancia de la que tuvieron. Es cierto que en su lugar, muchos de nuestros conciudadanos cederían hoy mismo a la tentación de exagerar el papel que representaron. Pero el cronista está más bien tentado de creer que dando demasiada importancia a las bellas acciones, se tributa un homenaje indirecto y poderoso al mal. Pues se da a entender de ese modo que las bellas acciones sólo tienen tanto valor porque son escasas y que la maldad i la indiferencia son motores mucho más frecuentes en los actos de los hombres. Ésta es una idea que el cronista no comparte. El mal que existe en el mundo proviene casi siempre de la ignorancia, y la buena voluntad sin clarividencia puede ocasionar tantos desastres como la maldad. Los hombres son más bien buenos que malos, y, a decir verdad, no es esta la cuestión. Sólo que ignoran, más o menos, y a esto se le llama virtud o vicio, ya que el vicio más desesperado es el vicio de la ignorancia que cree saberlo todo y se autoriza entonces a matar. El alma del que mata es ciega y no hay verdadera bondad ni verdadero amor sin toda la clarividencia posible

(Camus reflexiona sobre la bondad y maldad del hombre)

…/…

Estoestá bien; (se refiere a los voluntarios sanitarios) pero nadie felicita a un maestro por enseñar que dos y dos son cuatro. Se felicita, acaso, por haber elegido tan bella profesión. Digamos, pues, que era loable que Tarrou y otros se hubieran decidido a demostrar que dos y dos son cuatro, en vez de lo contrario, pero digamos también que esta buena voluntad les era común con el maestro, con todos los que tienen un corazón semejante al del maestro y que para honor del hombre son más numerosos de lo que se cree; tal es, al menos, la convicción del cronista. Éste se da muy bien cuenta, por otra parte, de la objeción que pueden hacerle: esos hombres arriesgan la vida. Pero hay siempre un momento en la historia en el que quien se atreve a decir que dos y dos son cuatro está condenado a muerte. Bien lo sabe el maestro. Y la cuestión no es saber cuál será el castigo o la recompensa que aguarda ese razonamiento. La cuestión es saber si dos y dos son o no cuatro. Aquellos de nuestros conciudadanos que arriesgaban entonces sus vidas, tenían que decidir si estaban o no en la peste y si había o no que luchar contra ella.

(Camus piensa que el hombre es más bueno que malo.)

…/…

¿Qué medio puede haber de rechazar los entierros el día en que los seres que amáis necesitan un entierro?

Pues bien, lo que caracterizaba al principio nuestras ceremonias ¡era la rapidez! Todas las formalidades se habían simplificado y en general las pompas fúnebres se habían suprimido. Los enfermos morían separados de sus familias y estaban prohibidos los rituales velatorios; los que morían por la tarde pasaban la noche solos y los que morían por la mañana eran enterrados sin pérdida de momento. Se avisaba a la familia, por supuesto, pero, en la mayoría de los casos, ésta no podía desplazarse porque estaba en cuarentena si había tenido con ella al enfermo.

 …/…

 “Ya los oye usted, me dijo un día (Tarrou), ya los oye usted: después de la peste haré esto, después de la peste haré esto otro… Se envenenan la existencia en vez de estar tranquilos. Y no se dan cuenta de las ventajas que tienen. ¿Es que yo podría decir: después de mi condena Haré esto o lo otro? La condena es un principio, no es un fin. Mientras que la peste… ¿Quiere usted saber mi opinión? Son desgraciados porque no se despreocupan. Yo sé lo que digo”.

 …/…

 Se puede poner por ejemplo el uso inmoderado que nuestros conciudadanos hacían de las profecías. En la primavera se había esperado de un momento a otro el fin de la enfermedad, y nadie se preocupaba de pedir a los demás opiniones sobre la duración de la epidemia, puesto que todo el mundo estaba persuadido de que pronto no la habría. Pero a medida que los días pasaban, empezaron a temer que aquella desdicha, no tuviera verdaderamente fin, y al mismo tiempo aquel fin era el objeto de todas las esperanzas.

 …/…

 Llegó un día en que el número de muertos aumentó más; parecía que la peste se había instalado cómodamente en su paroxismo y que diese a sus crímenes cotidianos la precisión y la regularidad de un buen funcionario. En principio, y según la opinión de las personas competentes, éste era un buen síntoma. Al doctor Richard, por ejemplo, el gráfico de los progresos de la peste con su subida incesante y después de la larga meseta que le sucedía, le parecía enteramente reconfortante: “Es un buen gráfico, es un excelente gráfico”, decía. Opinaba que la enfermedad había alcanzado lo que el llamaba un rellano. Ahora, seguramente, empezaría ya a decrecer. Atribuía el mérito de esto al nuevo suero de Castel, que acababa de obtener algunos éxitos imprevistos. El viejo Castel no lo contradecía, pero creía que, de hecho, nada se podía probar, pues la historia de las epidemias señala imprevistos rebrotes.

 …/…

 

La Navidad de aquel año fue más bien la fiesta del Infierno que la del Evangelio. Los comercios vacios y sin luz, los chocolates artificiales o las cajas vacías en los escaparates, los tranvías llenos de caras sombrías, no había nada que pudiera recordar las Navidades pasadas. En esta fiesta, en la que todo el mundo, rico o pobre, se regocijaba en otro tiempo, no había lugar más que para las escasas diversiones solitarias y vergonzosas que algunos privilegiados se procuraban a precio de oro en el fondo de alguna trastienda grasienta.

 …/…

 A pesar de este brusco e inesperado retroceso de la enfermedad, nuestros conciudadanos no se apresuraron a estar contentos. Los meses que acababan de pasar, aunque aumentaban su deseo de liberación, les habían enseñado a ser prudentes y les habían acostumbrado a contar cada vez menos con un próximo fin de la epidemia. Sin embargo, el nuevo hecho estaba en todas las bocas y en el fondo de todos los corazones se agitaba una esperanza inconfesada. Todo lo demás pasaba a segundo plano. Las nuevas víctimas de la peste tenían poco peso al lado de este hecho exorbitante: las estadísticas bajaban. Una de las nuevas muestras de que era de la salud, sin ser abiertamente esperada, se guardaba en secreto, sin embargo, fue que nuestros conciudadanos empezaron a hablar con gusto, aunque con aire de indiferencia, de la forma en que reorganizarían su vida después de la peste

Reseña de Rafael Baitg Casterad

Noviembre de 2020 – Año de la pandemia. 

dissabte, 25 de juliol del 2020

Confinament o no ser viatger


No he estat mai un gran viatger. Ni tan sols petit. Sempre he pensat que a casa s’està molt bé. Això deia el meu pare. Només he viatjat a certa distancia per causes imperatives. Per exemple a Galícia a fer la “mili” o a diverses províncies de l’estat espanyol per la feina (Correus) on el rècord de distància el tinc a Tenerife. També alguna sortida per vacances (auto imposició familiar) quan les nenes eren petites. A terres estrangeres, la experiència es redueix a Andorra i dos fulgurants passos per França. Res.
He viatjat però. Virtualment. Des de els 10 o 12 anys, la lectura va fer que els meus horitzons s’ampliessin de manera extraordinària. Tots els continents, mars i oceans vaig visitar de la ma de Jules Verne, James Cook (les cròniques dels seus viatges descobridors són autèntics documents de aventura reals), R. L. Stevenson, H. Melville, D. Defoe,  Jonathan Swift, i molts d’altres. Els capitans Nemo i Ahab –per exemple- varen ser personatges que la meva memòria ha conservat. Les expedicions als  pols Nord i Sud. Admudsen i Scott. O en un àmbit més científic, Charles Darwin. En general tota la àmplia novel·lística aventurera. També hauria de citar a un clàssic; Homer.  La Odissea, la vaig haver de llegir varies vegades, però encara no fa gaires anys ho vaig tornar a fer, en una traducció crec que millor de les d’aquella època (algú recorda la Ed. Austral?).


En aquest període, ja de bon principi, acompanyava la lectura amb la observació dels viatges i les localitzacions en un globus terraqui. Sempre ni ha hagut un a casa. I amb un Atlas Universal. Complements que encara ara (ja sé que hi ha el Google Maps i Eart) considero imprescindibles.
Parafrasejant a Arquímedes, diria que: doneu-me una bola del mon i un atlas i aniré arreu del mon.

Poc a poc em vaig interessar per la novel·la de ciència-ficció i vaig seguir George Orwell (1984 el va col·locar en aquest estil, encara que la seva producció va més enllà) H.G.Wells, Aldous Huxley, Ray Bradbury, Isaac Assimov, Arthur C. Clarke.... una forma de viatjar a altres mons i estructures socials. Fins aproximadament els 17-18 anys, aquestes eren lectures que m’absorbien molt. Més que la literatura clàssica. Desprès arribaren les lectures de assaig ideològic. Un altre despertar. Jo diria el despertar (parlem de 1974 i posteriors). Això ho deixo per un altre reflexió.

No he viatjat per aquests mons de deu (que es deia) però vet aquí que ara me’n adono que conec persones de molts països. Poca broma 35 països. Quatre continents. El fet migratori no és nou. Es un fet mil·lenari. Fa milions d’anys que els humans o abans el seus precursors ja migraven per diferents raons. Però –perdoni la lectora o el lector- jo de petit i jove, només coneixia allò que en deien migracions interiors, dintre de la península Ibérica. Qualsevol humà procedent d’altres latituds era considerat un fenomen anecdòtic, estrany i amb alguna dosi d’exotisme. Des de ja fa unes dècades, han anat arribant gents de procedències inversemblants. Així és com, ni que sigui de forma verbal, boca orella, he anat sabent de primera ma, altres cultures, formes de organització social, costums, alimentació... etc. Tot sense bellugar-me del lloc; de casa. Fantàstic!



Ah! Viatges! Ni ha de ben estranys. Virtualitat? Imaginació?. Tinc també una experiència, viatge, en una etapa de la meva vida que volia ser psicodèlica. De un i do. Aquest viatge, no va passar més enllà d’estar agafat a un arbre –pot ser intentant mantenir algun tipus de relació difícil de definir- durant un temps indeterminat (no recordo res absolutament). No ho vaig tornar a repetir.
Viatges.   

diumenge, 14 de juny del 2020

COMUNICACIÓ (I XARXES)


Aparell de Radio Philips de 1955
La Comunicació va ser del primers avenços en la evolució de l’home (sapiens) que varen anar evolucionant al llarg dels mil·lennis. Primer de curt abast. Boca – orella, per passar més endavant als crits (incloent onomatopeies i xiulets) des de el cim d’un turó i després a les places de les viles i ciutats. Les àgores  n’eren un àmbit de comunicació essencial durant segles i segles. 
Radio Transistor
Els púlpits i faristols també eren –pot ser encara avui ho són- plataformes de comunicació. 
Ja estem en un tipus de comunicació en el que hi ha un missatge emes per un individu, adreçat a diversos individus. La capacitat de emissió, anar augmentant, primer amb els senzills megàfons de primera generació (un embut –per exemple) i varen fer extraordinària eclosió amb el descobriment de les ones hertzianes. Pas de gegant. L’emissor feia arribar el missatge a una multitud de receptors, més enllà de muntanyes i oceans. 
Telèfon
A nivell més directe, el telèfon va permetre la comunicació personal a distància. Després, com aquell que diu no fa gaire, el missatge va incloure la imatge.
Aquí aporto una mostra no exhaustiva de la meva modesta experiència amb la comunicació.
Aquest aparell de radio –Philips de 1955- te la mateixa edat que jo i m’ha acompanyat des de ben petit, fins que va entrar en situació de ILP (Incapacitat Laboral Permanent). 
Televisor
Ordinador Personal
Poc a poc les seves funcions varen ser assumides pel petit transistor. El meu pare, a casa, sovint el portava enganxat a l’orella (abans de conèixer els auriculars) i que jo mateix encara utilitzo a la cuina, mentre faig alguna cosa. Quasi de forma simultània, en el que diríem el inici d’una vertiginosa progressió tecnològica que sobrepassa l’espai d’aquestes lletres, vingueren la imatge i els sofisticats sistemes audiovisuals. Sistemes que podem dir que ja tenen gairebé intel·ligència pròpia. Les computadores –poc abans reduïdes a àmbits industrials i comercials- varen entrar a les vides individuals am el Personal Computer. Vertigen.

Alexa
La darrera eina, entra en un terreny que trobo difícil definir. Esclavisme tecnològic. Un aparell, que com els humans te nom, al qual parles. 
Demanes. 
Ordenes. 
I sense qüestionar absolutament res, obeeix. 
Estem fregant l’univers Asimov. De fet, crec que ja hi som. 
Donen ganes de plegar o desertar.



diumenge, 5 de gener del 2020

LA CULTURA COM A ECOSISTEMA


o La Kultura com a ekosistema? Kontracultura?
A la redacció de PLEC. Varem rebre aquesta carta. D’en Carlos Sus Dolcet. Una reacció estomacal, que em provoca diverses reflexions, al voltant d’això tan gran i universal com és la Cultura, aprofitant aquesta secció de la revista: La Cultura com Ecosistema. Que, per cert és subtítol de la capçalera.

Els literats .
Una nova espècie ha nascut de la tirànica pèrdua del sentit comú, es a dir, l`orgull desmesurat i la falta de sexe satisfactori. Li podríem afegir els efectes de la lluna i el super poder del civisme il·lògic ( jo ho puc fer però tu no). Aquests individus es fan dir els intel·lectuals de Lleida.
Els podem trobar a la pastisseria del barri, al supermercat, al bar del costat (prenent un te o un cafè descafeïnat de maquina amb sacarina i mes llet que cafè, per no perdre la compositora i la sobrietat.
Oloren diferent que la resta de sers humans,  saps qui son, bones persones , elegants, guapos. Tenen bons càrrecs, professors, artistes periodistes...............Sabeu de qui parlo?
S`omplen la boca de parlar del pagès com la professió del savi i no han anat mai a collir un préssec. Ells van al Mercadona i es fan passar per progres d´esquerres.
No els agraden els babaus com jo. Ni la gent barroera de poble. Es a dir els que em trepitjat merda de vaca , netejat granges de porcs, em passat calor a l estiu i fred a l hivern i els hem muntat la vitroceràmica de casa seva. No els agradem, perquè no llegim, ni sabem res de Rimbaud, ni coneixem l`obra de Keruach i el pitjor de tot no tenim cura de les faltes ortogràfiques.  Som uns ignorants i hauríem de morir tots. ( No eres tu, son tus faltes de ortografia)
Van a Platja d`Aro a l`estiu i s emporten un llibre de Marius Torres, i van a Punta Cana a descobrir mon amb la polsereta.
Tenen un munt de vinils amb el plàstic ficat que no han escoltat ni escoltaran mai, però si els poden ensenyar als seus amics quan fan un sopar i brinden amb vi bo i vacil·len de discs de col·leccionista.
No han trepitjat mai fang però et miren per sobre del teu cap com si els tinguessis de donar pleitesia.
Tenes seguretat jurídica, advocats , i accions a grans empreses per salvaguardar la jubilació.
.../...
Aquells intel·lectuals es van convertir en ovelletes del seu propi llop. I així continuen cada cop que els veig en algun concert.
Es una observació , no els culpo de ser com son . son lliures i moriran lliures, però no els perdono una cosa. S han carregat el rock n roll i ho pagaran car,. Quan torni el rock n roll a Lleida no seran benvinguts.
Carlos Sus

La CULTURA, és un contenidor molt i molt gran. No tinc capacitat per fer-hi una definició ni descripció. En aquesta secció han escrit firmes molt més qualificades que jo, hi ho han fet molt bé. Ja fa temps que penso que la cultura, és tot el que te que veure amb l’expressió dels essers humans. Suposo que és un concepte antropològic. En aquest univers, una part ho formen el que en diem les Arts: Pintura, Escultura, Literatura, Arquitectura, Dansa, Música ... eren el que els antics anomenaven els sis arts. Després vindria el Cinema. No passen de ser conceptes que s’han anat ampliant, amb la aparició de noves tècniques. A més a més, amb el pas del temps a les diverses formes de expressió de cadascun d’aquest arts, els hi hem anat ficant etiquetes. Moltes Etiquetes, molts “ismes”: classicisme, racionalisme, renaixentisme, cubisme, expressionisme, romanticisme... Normalment els començaments de cada nou moviment, han estat difícils perquè tendim a establir normes, cànons. Vet aquí que aquests cànons els estableixen uns individus que acostumen a estar o considerar-se per sobre de la resta dels mortals. Això ha provocat gairebé sempre evolució constant. Ha succeït a totes les disciplines artístiques sense excepció. De vegades els trencaments també s’han associat a canvis socials. Fa segles que hi havia diferència en la societat i cada grup s’expressava d’una manera diferent. Al segle XX, aquest punt de ruptura o separació, va tenir etiquetes: Art Clàssic versus  Art Popular (Pop Art), Música culta versus  Música popular (Pop)...
Bé, concretament, la vomitada d’en Carlos Sus, va ser provocada per l’actitud de determinats assistents a un concert de música rock (tornem-hi amb les etiquetes). Jo des de aquestes ratlles –també vomitades- em faig solidari amb ell. Aquest sentiment, pot expressar-se millor o pitjor, però sembla clar. Sé -o crec saber- qui són aquesta gent. L’anomeno “la gent guapa de la cultureta”. Sovint són els que en qualsevol moment, pugen a un púlpit i pontifiquen. Decideixen allò que és bo i el que no ho és. Que és distint de quan diem això m’agrada o no m’agrada.
Carlos Sus i The Muddy Flumen a Can Ramon
En Carlos Sus, és un facilitador de l’expressió artística en diverses facetes: música, poesia, per exemple. Multicultural i multiracial. Tot plegat, sense ànim de lucre. De vegades no fa les paus amb les despeses. Em consta que molts i moltes militants d’aquestes arts, sobre tot els i les joves li tenen una gran consideració. Al local que regenta, baixada de la Trinitat, Can Ramon, hem tingut moments extraordinaris de ART al carrer. Per sort no és l’únic en aquesta i altres poblacions. Pocs però bons.
Els que són un entrebanc pel progrés de les arts, finalment de una part de la cultura, són els dels púlpits. Una malèfica associació de idees, fa que recordi al “Santo oficio”. Una mena de inquisició .
I a sobre, si entrem a les institucions i administracions públiques, ja és molt dolent. No tindré lloc per allargar-me  en aquest aspecte del tema: les Institucions Públiques. Les que administren diners aportats pel conjunt de la ciutadania. Sens dubte, aquí i avui són fonamentals. Espais com els museus o auditoris segurament no serien possibles. Però deu mos guard que en aquests llocs habitin molts pontificadors d’aquests dels púlpits. Molts cops penso que això que en diuen Cultura està segrestada per les Institucions.
Esperem que la Universitat conservi el cap fred i sigui un referent. UNIVERSITATS. Molt de respecte.
Sempre recordo aquests versos de Gabriel Celaya (La Poesia es un arma cargada de futuro)

“…Maldigo la poesía
concebida como un lujo
cultural por los neutrales,
que lavándose las manos
se desentienden y evaden,
maldigo la poesía
de quien no toma partido,
partido hasta mancharse.
…”


Aquí ho deixo. Salut, Cultura i Kontracultura. Tot suma.

Carlos Sus i Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC núm 26 - Desembre 2019

diumenge, 23 de febrer del 2014

Audiència Pública - Privatització Serveis Públis Municipals - Lleida 14-01-2014

Intervenció de RAFEL BAITG CASTERAD
La raó de ser de les Administracions Públiques es la gestió del bé i l’interés públic. Interès públic que significa la cobertura dels serveis bàsics de totes i cadascuna de les persones que conformen la col·lectivitat. En aquest cas, la de ciutats i pobles
En aquesta òptica, l’Administració Municipal te una importància singular, ja que és la més propera a la persona.
 
Darrera de la pràctica de cedir serveis que afecten a tota la col·lectivitat –sota les més variades formules jurídiques (concessió, gestió interessada, arrendament, etc...) Hi ha diverses raons (per ejemple..):

-         Significa reconèixer la Incompetència i el Fracàs en la Gestió de l’Administració Pública. Que no fracàs ni incompetència dels empleats i empleades públics, sinó dels que prenen les decisions: Els Polítics

-         La Participació en/amb interessos particulars.

L’objectiu de les empreses (segurament legítim) es obtenir beneficis econòmics. No la qualitat dels serveis. El benefici de les Administracions Públiques està en donar resposta a les necessitats de les persones.

Amb la privatització, a més a mes,  es buida l’estructura pública d’empleats i empleades....

Aquest objectiu econòmic fa que estalviïn en despeses, entre d’altres el cost laboral que te com a primera i molt greu conseqüència la precarització de les condicions dels empleats d’aquestes empreses. A la vegada que no fan les inversions necessàries pel adequat manteniment de la qualitat que mereixen els destinataris dels serveis.

El Sistema hauria de passar per  l’Autogestió de tot allò que afecta al benestar de la col·lectivitat, entesa con el conjunt de persones individuals que la formen. Benestar que inclou de manera imprescindible, el gaudir de la cobertura de les necessitats bàsiques, com l’aigua, el sanejament i neteja, l’habitatge, l’urbanisme....aquest en el seu sentit més ampli.


Per veure un resum de les intervencions CLIQUEU AQUI

diumenge, 21 de juliol del 2013

AL ESTIU TOTA CUCA VIU


Fi de curs. La canalla contenta. Tant de bo. Una part de tot plegat ara canvia. Per alguns,un respir, per altres la travessa del desert. Però sempre que arriba el bon temps sembla que tot, ni que sigui per simpatia, millora de manera automàtica. En les circumstancies actuals, però, cal ajudar aquest automatisme. És recurrent que en els darrers anys els “mass media” col·laboren amb els governs de torn per transmetre dosis o més aviat, sobredosis doptimisme al personal. Gaire bé per via intravenosa. Tot està millorant a bon ritme. “Its getting better all the time”, cantava el McCartney al 67. De sobte, tots els indicadors, macros i micros mostren una millora que permet afirmar que la segona meitat del any suposarà el començament de la remuntada, de la recuperació econòmica, de la sortida de la crisi. Pot ser si que tenim memòria de peix. Cada any la mateixa cançó: la canción del verano. Tot perfectament organitzat perquè no ens adonem, per exemple, que la darrera reforma laboral segueix produint els seus efectes devastadors. Pocs dies després dels grans i amplificats anuncis de millora, milers de treballadors i treballadores es quedaven sense conveni laboral. Res greu. Ara les condicions laborals les dictarà el patró. Milions de persones a latur –amb el bon temps sembla que siguin menys- i milers més amb condicions precàries sobre tot salarials (no fos cas que puges la inflació). El que fa el bon temps. Com que a lestiu tota cuca viu, no cal tanta infraestructura sanitària i poden anar tancant plantes senceres dhospital i centres de salut. Per un altre costat, el sr. Alcalde si augmenta la seva plantilla de polis municipals a lhora que la seva productivitat. Cal eixugar el quantiós dèficit municipal i la recapta via sanció és un sistema. Van en cotxe, moto, escúter, bicicleta i a peu. Estat policial  pur i dur. És el que te el bon temps. Permeteu, però, que tingui un rampell de nostàlgia..us en recordeu  de les Basses dAlpicat?
 
Publicat a "La Quera" Núm 25 - Juliol 2013

ESTAT POLICIAL - El Gran Germà



Hores dara és “lucha sin igual” – com diria Don Quixot al enfrontar-se als molins de vent. Més aviat, no és ni tan sol una lluita. Ara no. Fa molts segles que els dèbils tracten de sortir de la seva posició dinferioritat respecte daltres individus de la mateixa espècie. Tants segles com els que els dominants de lespècie han mutat els mecanismes per continuar predominant.  I segueixen guanyant. Podem fer un volt per la història de les diverses civilitzacions –formes dorganització social o col·lectiva- arreu del planeta (i qui sap si en altres mons interplanetaris!) A totes hi ha hagut els que manen i els que han de creure. Tampoc ho sé molt del cert però, més o menys és una constant, no soc ni historiador ni antropòleg. Pot ser si que en algun lloc del temps i del espai ha existit una organització social-col·lectiva que no tenia aquesta característica en la que predominen clarament uns individus sobre els altres. Pot ser si. En tot cas si hagués existit segur que era en un lloc-territori-espai vital petit, reduït a un nombre raonable dindividus. Raonable en el sentit en el sentit de la relativa facilitat de comunicació directa de les seves sensacions, opinions, anhels, neguits, etc. No ho sé si ha existit. Ara dubto que pugui existir un lloc inexplorat com aquest.

Ara vivim aquí a Lleida –per exemple- Catalunya, Espanya, Europa, Occident.... duna manera molt diferent. Les decisions individuals –com a molt!- sexpressen via delegació mitjançant un paperet que traspassa la voluntat a un/s tercers, que –com a molt- han tingut la capacitat de convèncer al cessionari de la seva voluntat de que li arreglarà tot el que te malament; li traurà els seus neguits; li assegurarà un futur millor (o menys dolent). Ah! Per cert, en aquest bocí de mon on vivim-malvivim, cada vegada tenim més opcions de dir el que pensem –o això ens creiem!. I cada vegada tenim més i més informació.

Al grà. Des de fa unes dècades la Televisió i més darrerament, lInternet i els aparells per tenir-hi accés, pot pensar que tothom pot dir la seva. Però els dominants de lespècie continuen mutant els seus mecanismes per mantenir la seva situació, posició predominant. La TV es lexemple paradigmàtic. Sencarrega dunificar el pensament (teoria del pensament únic). I encara que sovint no ho tenim presentés, encara, eina essencial per ells. Només cal fer una mica de zaping per la extraordinària TV digital. La comunicació –o més aviat la informació-comunicació unidireccional- és aclaparadora. En paper passa una mica el mateix. Feu una mica de zaping en un quiosc: mass media. Quantes publicacions “independents” és a dir, sense el suport dels dominants subsisteix? Pot ser trobem alguna en algun racó del quiosc. LInternet és més obert. Probablement, lindividu decideix que vol veure, visitar, seguir, compartir, etc. Però...però...però...no passa de ser una micropartícula sortida dun sprai. No veuré una “revolució” organitzada des de les xarxes.

A part, el “Gran Germà” vigila que això no passi. Si finalment sortim al carrer i físicament manifestem de forma col·lectiva els nostres neguits,m anhels, demandes, propostes individuals... doncs també els dominants tenen prevista aquesta possibilitat. Tenen la Policia. La Policia no discrimina, no pregunta abans ni després: Reprimeix. Lucha sin igual.
 
Publicat a "El Correu de l'OP" Núm XV - Juliol 2013

dissabte, 30 de març del 2013

Marees Ciutadanes. No hauria de ser un Tsunami?


En els darrers anys shan creat un munt de plataformes, grups, col·lectius, etc. Tots al voltant de la lluita contra això que hem batejat com CRISI. Però cal tenir una visió clara del què representen, a qui representen, qui en forma part... Els anomenats Moviments Socials fa molt i molt temps que existeixen. Una primera destria seria separar aquells que tenen com a nord, com a objectiu, arribar a un model social fora de lestructura del sistema imperant en lactualitat –si més no en loccident dEuropa, Amèrica del Nord, etc. Els podem anomenar “antisistema” (inclús sautoanomenen així ells mateixos) perquè persegueixen una estructura social basada en regles de joc totalment diferents de les que regeixen actualment. Diem de pas que aquesta expressió “antisistema” ha estat subliminalment utilitzada pel poder dominant per relacionar-los directament amb la violència (el prefix “anti” sassocia sovint amb la violència).

Una segona classificació ens donaria aquells moviments que volen millorar condicions bàsiques de la societat, però dins del sistema actual; utilitzant les regles del joc establert en lactualitat. En aquest terreny és en el que ens trobem amb zones fosques. O bé aquí caldria filar prim a lhora de valorar els seus objectius reals. Així doncs, hem de fer una nova diferenciació entre aquelles que volen millorar el sistema per fer-lo més just, etc. I les que estan per mantenir-lo perquè senzillament, viuen de ell, en formen part indissoluble.

A les darreres mobilitzacions al carrer de Lleida, en tenim un exemple que pot resultar bastant gràfic. El 23F –curiós el coincident aniversari- molta gent (milers) va sortir al carrer per mostrar la seva indignació i reclamar un canvi dràstic en el model social. La convocatòria sembla que la va monopolitzar la plataforma Lleida Social. Seria, però, poc seriós creure que lèxit daquesta manifestació ciutadana rau en la capacitat de convocatòria de Lleida Social.  És molt difícil entendre que una agrupació de la que formen part partits polítics parlamentaris i sindicats majoritaris, liderin una protesta contra mesures antisocials molt variades, de les que han estat col·laboradors necessaris: per acció o omissió. Alguns dells han format part de governs estatals o autonòmics i altres han signat acords amb governs i patronals, que han validat de facto reformes (jo diria contrareformes) com les de làmbit laboral, tant i tant nefastes per les persones. Sembla doncs que aquesta plataforma és una mena de disfressa per amagar la realitat de les seves pràctiques reals en la política i en les relacions laborals. Lèxit quantitatiu del 23F cal explicar-lo duna forma més àmplia: Hi va haver un compromís des de Organitzacions que se situen en la vorera de la transformació real del model social i que , és clar, no estan a Lleida Social.
El 10M la marca Lleida Social va tornar a convocar una manifestació, aquesta en el marc de les jornades de lluita a Europa la setmana del 11 al 16, coincidint amb la cimera europea. Un parell de centenars de persones varen seguir a la crida. Està per a mi molt clar que sels hi va veure el pel, malgrat la disfressa. Una conclusió –de les varies que se poden extreure- és que aquesta maniobra de camuflatge respon en realitat a un intent desmobilitzador. No fos cas que perdessin el que tan de temps han construït.
Publicat a "La Quera" Núm. 21 - 27 de març de 2013

dimecres, 20 de febrer del 2013

LAICISME vs . ANTICLERICALISME (i III)


A lEstat Espanyol ben bé des de meitats del S. XIX i primera meitat del XX els diversos episodis de revolta, més o menys revolucionaris, molts sovint parcials, han intentat canviar el sistema dominant –que ha estat tradicionalment una alternança entre conservadors i liberals amb la progressiva aparició dels republicans. En tots els casos la memòria ens evoca la crema desglésies i convents. Massa sovint es simplifiquen aquests episodis amb voluntat transformadora, reduint-los a lenfrontament amb lEsglésia Catòlica. Van ser, això sí, una constant, però no la raó de ser daquets intents de canvi. Quan pensem –per exemple- en els fets de la Setmana Tràgica de 1909, ens quedem amb la imatge duna Barcelona plena de columnes de fum provinent de la crema dedificis religiosos. Els fets, però, eren motivats per raons de més abast. El mateix passa amb els dies de la proclamació de la II República al 1931, al procés revolucionari de 1934 o a la resposta en més de la meitat de lEstat al cop destat del General Franco al juliol de 1936. En tots els casos es reflecteix un sentit danticlericalisme bastant evident. Aquesta reacció està produïda per labsència de laïcisme en les estructures dels governs de les diverses èpoques. Lassociació quasi constant de lEsglésia amb el poder –molt destacada en els períodes dominats pels conservadors i sobre tot pels militars- produeix aquest efecte gaire bé espontani, reflex, automàtic. Aquest esperit anti-església, continua latent en molts sectors, especialment entre els més desafavorits. És cert també que dintre de la confessió Catòlica, hi ha persones que han dedicat i dediquen els seus esforços a ajudar als més febles. Les anomenades O.N.Gs de lorbita cristiana, shan estes com una plaga. També és cert que dintre de lEsglésia hi ha un sector que no està dacord amb el tarannà  de la institució.
La manera deradicar lanticlericalisme seria construir estructures de govern, dorganització política i social, basades o de caràcter laic. Que lEsglésia funciones exclusivament amb els seu recursos; que la seva finançament no es recolzes en lerari públic. Es clar que això hauria de fer-se extensiu a qualsevol organització inclosos partits polítics, sindicats... Des de el punt de vista ideològic o moral, dadoctrinament, això significaria que la/les religions estarien fora de lensenyament públic. I és possible sí. Per exemple, hi ha molts mestres i professors que tenen i practiquen una confessió religiosa, però aquesta queda al marge en la pràctica de la seva activitat professional. El Laïcisme en les estructures socials públiques, evitaria definitivament lanticlericalisme. 

Hores dara lo més calent és a laigüera. Actualment lEsglésia rep prop dels 11.000 milions deuros anuals del Estat per diversos conceptes dels que només una petita part són aportacions dels ciutadans via I.R.P.F. Així no anem bé. De moment continuaré partidari del anticlericalisme.

Bibliografia utilitzada:

  • “El Marco político de la desamortización en España” – Fco. Tomás y Valiente - Ed. Ariel. 1977
  • “Leyes Políticas Españolas Fundamentales” – Enrique Tierno Galván - Ed. Tecnos. 1972
 
Publicat a El Correu de l'OP núm XIII - Gener-Febrer 2013