Marees Ciutadanes. No hauria de ser un Tsunami?

En els darrers anys s’han creat un munt de plataformes, grups, col·lectius, etc. Tots al voltant de la lluita contra això que hem batejat com CRISI. Però cal tenir una visió clara del què representen, a qui representen, qui en forma part... Els anomenats Moviments Socials fa molt i molt temps que existeixen. Una primera destria seria separar aquells que tenen com a nord, com a objectiu, arribar a un model social fora de l’estructura del sistema imperant en l’actualitat –si més no en l’occident d’Europa, Amèrica del Nord, etc. Els podem anomenar “antisistema” (inclús s’autoanomenen així ells mateixos) perquè persegueixen una estructura social basada en regles de joc totalment diferents de les que regeixen actualment. Diem de pas que aquesta expressió “antisistema” ha estat subliminalment utilitzada pel poder dominant per relacionar-los directament amb la violència (el prefix “anti” s’associa sovint amb la violència).

Una segona classificació ens donaria aquells moviments que volen millorar condicions bàsiques de la societat, però dins del sistema actual; utilitzant les regles del joc establert en l’actualitat. En aquest terreny és en el que ens trobem amb zones fosques. O bé aquí caldria filar prim a l’hora de valorar els seus objectius reals. Així doncs, hem de fer una nova diferenciació entre aquelles que volen millorar el sistema per fer-lo més just, etc. I les que estan per mantenir-lo perquè senzillament, viuen de ell, en formen part indissoluble.

A les darreres mobilitzacions al carrer de Lleida, en tenim un exemple que pot resultar bastant gràfic. El 23F –curiós el coincident aniversari- molta gent (milers) va sortir al carrer per mostrar la seva indignació i reclamar un canvi dràstic en el model social. La convocatòria sembla que la va monopolitzar la plataforma Lleida Social. Seria, però, poc seriós creure que l’èxit d’aquesta manifestació ciutadana rau en la capacitat de convocatòria de Lleida Social.  És molt difícil entendre que una agrupació de la que formen part partits polítics parlamentaris i sindicats majoritaris, liderin una protesta contra mesures antisocials molt variades, de les que han estat col·laboradors necessaris: per acció o omissió. Alguns d’ells han format part de governs estatals o autonòmics i altres han signat acords amb governs i patronals, que han validat de facto reformes (jo diria contrareformes) com les de l’àmbit laboral, tant i tant nefastes per les persones. Sembla doncs que aquesta plataforma és una mena de disfressa per amagar la realitat de les seves pràctiques reals en la política i en les relacions laborals. L’èxit quantitatiu del 23F cal explicar-lo d’una forma més àmplia: Hi va haver un compromís des de Organitzacions que se situen en la vorera de la transformació real del model social i que , és clar, no estan a Lleida Social.

El 10M la marca Lleida Social va tornar a convocar una manifestació, aquesta en el marc de les jornades de lluita a Europa la setmana del 11 al 16, coincidint amb la cimera europea. Un parell de centenars de persones varen seguir a la crida. Està per a mi molt clar que se’ls hi va veure el pel, malgrat la disfressa. Una conclusió –de les varies que se poden extreure- és que aquesta maniobra de camuflatge respon en realitat a un intent desmobilitzador. No fos cas que perdessin el que tan de temps han construït.

Publicat a "La Quera" Núm. 21 - 27 de març de 2013

EL DRET A LA MANDRA

Fa unes setmanes vaig llegir un petit text periodístic (Javier Cercas) al voltant de la mandra. En el propi escrit es feia referència al Llibre d’en Paul Lafargue (1) “El derecho a la Pereza”  (2) que vaig llegir fa quasi quaranta anys. M’ha fet gràcia tornar a revisar aquest pamflet. Salvant les distancies temporals moltes de les reflexions d’aquest petit escrit estan totalment vigents. El treball, ja des de els més antics filòsofs i pensadors grecs i Romans, és una lacra, un càstig per a l’home. I no voldria reproduir la maledicció bíblica que condemna a la rassa humana a dependre del treball. Però estic parlant del treball no com una activitat necessària per a la subsistència, sinó del treball com activitat compulsiva dirigida a la superproducció de bens de tots tipus. Bens a totes llums excedentaris, que –és clar- una minoria s’encarrega de comercialitzar obtenint –d’entrada- uns bons beneficis econòmics i de retruc emmanillant a la majoria de la societat. Paradoxalment, bona part de tota aquesta sobreproducció està dirigida a allò que en diem l’estat del benestar. I realment on es troba el benestar? En l’oci. Si es vol dir amb un altra expressió que pot ser no agrada tant, en la mandra. Aquest afany, a que ens han induït pel treball, fa que el temps d’oci quedi reduït a la mínima expressió i conseqüentment el benestar.

L’altra repercussió evident és l’atur ja ho diu de forma molt crítica l’escriptor: “Embrutits pel seu vici, els obrers no han pogut arribar a comprendre que perquè hi hagi treball per a tothom cal dividir-lo com l'aigua en un vaixell en perill”.  A més a més –fixeu-se bé que ja es veia vindre de fa molts i mols anys, la sortida que ens dona el sistema es la de abaratir el preu del nostre treball forçat. En Lafargue cita a Cherbuliez (3) dexeble de Destut de Tracy (4):  “Els treballadors, en cooperar a l'acumulació de capitals productius, contribueixen per si mateixos a l'esdeveniment que, tard o d'hora, haurà de privar-los d'una part dels seus salaris.”  No és justament el que està passant ara mateix?

És així doncs que per arribar a aquell estat que ens proporcioni benestar hem de treballar el just i sobre tot ben repartit: “Però perquè arribi la consciència de la seva força és necessari que el proletariat ..... s'entesti a no treballar més de tres hores diàries, folgant i gaudint a la resta del dia i de la nit”. Res de nou: Treballar menys per treballar tots...i gaudir també tots de la felicitat del oci, de la mandra.
Fixeu-se bé en com canvia la apreciació que tenim de les societats mal anomenades subdesenvolupades: “Els capitals abunden com les mercaderies. Els financers no saben ja on col·locar-los, i van, per això, a les nacions felices que estan al sol fumant tranquil·lament, a construir ferrocarrils, a erigir fàbriques, a implantar la maledicció del treball”.
Queda clar que el gran sistema liberal dominant –encara que refent-se de les seves crisis –que paguem nosaltres, els treballadors- ja fa molt temps que va començar i també manté els seus mecanismes per a mantenir-se: ” Ja no es pot tenir il·lusions sobre el caràcter dels exèrcits moderns, no són mantinguts permanentment més que per comprimir l'enemic intern”. (5)

(1)    Paul Lafargue (1842-1911) Metge (no va exercir) Als seus inicis, seguidor de les teories de Proudhom, va convertir-se en gendre de Marx i un dels proclamadors de les teories del seu sogre. Es va suïcidar junt amb la seva dona.

(2)    “EL DERECHO A LA PEREZA”

Paul Lafargue

Introducción de Manuel Pérez Ledesma

Editorial Fundamentos – Madrid 1973

(3)    Cherbuliez (1829-1899) Escriptor francès admirador de Destut de Tracy

(4)    Destut de Tracy (1781-1864) Polític francès

(5)    Totes les cites són traduïdes de l’edició en castellà

Publicat a "La Quera" núm. 19 - Gener 2013

La Mani del 19 Retallada a la Premsa local

El dia 19 varem tornar a sortir al carrer. Un cop més els mitjans de comunicació mass media de Lleida varen oferir una informació parcial, incomplerta. Un nombre important de persones van expressar la seva protesta, desmarcant-se clarament de les estructures, diguem oficials, oficialistes, derivacions del sistema que cada vegada estreta més la seva corda al voltant del coll de els/les ciutadans/es.

La realitat és més àmplia del que veiem mitjançant els òrgans de comunicació “standars”. El que ami m’agrada definir com “l’altre costat” cada dia es més i més evident. No ho podran ocultar in eternun.

Ara –com ja fa un parell d’anys- cal recuperar el concepte, l’essència  de la Vaga General, com element del inici del canvi. La Vaga General no és un punt i final, si no el començament del canvi del sistema. De la seva substitució. Una substitució, un canvi que a la força ha de ser revolucionari. No faci por l’expressió. Si no hi ha canvi revolucionari, d’aquí a no gaire tornarem a les mateixes, però pitjor.

PETIT VIDEO DE LA MANI - Clicar aqui

Noticia del diari SEGRE

Laura en Llibertat

El matí del dijous 17 de maig, la jutgessa del jutjat nº 28 de Barcelona ha decretat la llibertat amb fiança de 6000 euros de la nostra companya Laura Gómez. Per això hem convocat a totes i tots els companys a rebre-la per la tarda a les 16:30 hores a la porta de la presó de Wad-Rass en el carrer Doctor Trueta 76-98, per tal que, ara més que mai, la Laura ens senti a prop seu, i als polítics, jutges i policies els arribi el nostre crit de justícia contra el crim que pretenien perpetrar contra la nostra companya.

També hem procedit a desconvocar la manifestació prevista per a les 17.30h. amb sortida al davant de la Delegació del Govern (Mallorca/Roger de Lluria) fins a la Conselleria d’Interior.

Des de la CGT ens alegrem de la immediata posada en llibertat de la nostra companya i després de 23 dies a la presó amb un empresonament totalment arbitrari i sofrint un càstig absolutament desproporcionat, ja que a pesar d’haver-hi centenars d’imatges que tiren per terra l’argument dels mossos, la fiscalia i la posterior decisió judicial de presó incondicional sense fiança han comportat que passes 23 dies empresonada.

El 24 d’Abril va ser detinguda Laura Gómez i el 25 d’abril ingressava a la presó per participar en una performance on es va cremar una caixa de cartró davant de la Borsa de Barcelona. Quanta mà dura ha volgut demostrar el Conseller Puig, fent caure tots els seus mitjans repressius, cossos armats, fiscalia i jutges contra algú que no s’amaga, que actua a la vista de tots, que no ha provocat dany personal cap i que té una rutina diària que li fa fàcil de localitzar.

Des de CGT considerem que cremar caixes de cartró amb papers en un lloc obert sense risc per a ningú no és un delicte, sinó una forma simbòlica i pacifica de protestar, per tant i si contínua el criteri pel qual han dut a Laura a presó, i de la manera que està sent tractada la resistència passiva davant les actuacions de la policia, s’hauran d’ampliar les presons i molt.

Els sindicats d’àmbit estatal: CGT, CCOO, UGT, USO, CNT-AIT, Confederació Intersindical, Solidaritat Obrera, CSC vam signar un manifest exigint la llibertat de Laura i contra la repressió. També la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona ha realitzat un pronunciament en el qual considera excessiva la presó incondicional, entre altres valoracions de summe interès jurídic.

El que si que considerem que hauria de ser un delicte és el trafic de diners públics que es fa des de l’Estat cap als bancs. No oblidem que els bancs són negocis privats i que la seva avarícia per fer negoci en el mercat immobiliari i productes financers més que dubtosos, ha creat aquesta crisi que estem patint, sent tractats de manera privilegiada per part de tots els polítics, potser perquè després els condonin els seus deutes milionaris. No hi ha jutges i fiscals que considerin que pot haver delictes de suborn, suborn i malversació de fons? Quants dels responsables de la crisi estan a la presó?, Quants dels que han creat alarma social en milions de llars duent a la gent a la precarietat i l’exclusió, són detinguts preventivament i enviats a presó a pesar de destruir les il·lusions de milions de persones.

Per això diem que la justícia no és igual per a tots, els fiscals i els jutges actuen de manera molt diferent depenent de la classe social de les persones que tenen davant. La CGT considera que estan donant resultat les pressions polítiques, tant al jutjat com a la fiscalia, ja que a una persona sense antecedents penals, amb domicili fix, treball fix, una filla que viu amb ella, es diu per la fiscalia que té risc de fugida i de reincidir abans fins i tot de ser jutjada i condemnada. Aquests barems no s’apliquen als banquers, ni als polítics investigats per la fiscalia anticorrupció a qui es deixa en llibertat.

Realment ens qüestionem l’anomenada “independència judicial” pel que fa a la resta de poders dintre d’un mal anomenat “estat de dret”. I si no que se’ns expliqui i que puguem entendre com és que Millet va estar solament 13 dies a la presó i Urdangarín i Torres ni l’han trepitjat. La CGT ens preguntem, per a quan una fiscalia especial que investigui als banquers, polítics corruptes i empresaris que han creat una crisi que estan duent a milions de persones a l’exclusió social i la misèria. Per a quan una web amb totes les fotos dels delinqüents refinats que són tractats com senyors pels poders públics. Per a quan una web amb les fotos dels mossos que han mutilat amb boles de goma i agredit a ciutadans a cops de porra. Senyor Puig això si és violència i vostè sempre la justifica.

Considerem que aquest empresonament és una venjança per part del govern de la Generalitat i el seu cos armat. No han pogut assimilar que el dia de la Vaga General al matí, la CGT amb altres organitzacions, aglutinéssim a més de 15.000 persones recorrent el centre de la ciutat i a la tarda més de 50.000. El que es pretén és provocar la por entre la ciutadania, perquè no ens mobilitzem i acatem les polítiques econòmiques sense protestar i per a això necessiten crear una imatge de violents totalment prefabricada des d’alguna oficina.

La CGT, que no quedi dubte, seguirem sortint al carrer i protestant igual que van fer els nostres avis, per a defensar la llibertat i una societat més justa, seguirem lluitant contra les injustícies, no permetrem que ens dugueu a les condicions laborals i socials del segle XIX com esteu pretenent entre els banquers i els polítics.

Prou repressió!

Clica aqui per a veure un video de la sortida de Llaura

Laura Llibertat

Llibertat immediata per a la Laura! Ja n’ni ha prou de repressió!

El proppassat 25 d’abril la Jutgessadel Jutjat d’Instrucció 23 de Barcelona va decretar presó sense fiança per a la Secretàriad’Organització de la CGT- Barcelona amb els càrrecs d’incendi i subsidiàriament de danys, coaccions, delicte de desordres públics i delicte contra els drets fonamentals.
Aquesta detenció és el resultat de pressions polítiques ja que consideren que una persona sense antecedents penals, amb domicili i treball fix i amb una filla, té risc de fugida i de reincidir abans fins i tot de ser jutjada i condemnada. Aquests barems no s’apliquen als banquers, ni als polítics investigats per la fiscalia anticorrupció als quals es deixa en llibertat.
Considerem que no hi ha cap motiu que justifiqui la seva detenció i menys el seu ingrés a la presó, la qual cosa suposa un clar abús de poder i una violació del dret a no ser privat de llibertat.
No calia un circ mediàtic com el muntat pels mossos d´esquadra, necessitats d’intentar donar exemple detenint i reprimint a persones i organitzacions que protesten i qüestionen el sistema sense ser canalitzades pels “agents socials autoritzats i ensinistrats”.
Nosaltres anem amb la cara descoberta, no amaguem les nostres accions, les considerem justes i sense perill per a la integritat de ningú, per tant descartem que els mossos d´esquadra hagin d’investigar molt per saber que fem o deixem de fer.
Ens preguntem quan hi haurà una fiscalia especial que investigui els banquers, els polítics corruptes i els empresaris que han creat una crisi que està portant a l’exclusió social i la misèria. Per a quan una web amb totes les fotos dels delinqüents refinats que són tractats com a senyors pels poders públics? Per a quan una web amb les fotos dels mossos que han mutilat amb boles de goma i picat a cops de porra als ciutadans? Senyor Puig això sí és violència i vostè sempre la justifica.
Aquest empresonament és una venjança per part del govern dela Generalitati del seu cos armat. No han pogut assimilar que el dia dela Vaga Generalla CGTamb altres organitzaciones i col·lectius aglutinéssin a més de 15.000 persones al matí recorrent el centre de la ciutat i a la tarda a més de 50.000.
El que es pretén és provocar la por entre la ciutadania, perquè no ens mobilitzem i acatem les polítiques econòmiques i per a això necessiten crear una imatge de violents totalment prefabricada des d’alguna oficina.
Mai s’avançarà cap a un món mes just per a les treballadores i als treballadors més desfavorides, si el conjunt de la ciutadania es deixa acovardir per una minoria de persones que conformen el poder i que contra la raó solament tenen la força dels cossos armats que els obeeixen cegament.
Que no quedi cap dubte, seguirem sortint al carrer i protestant igual que van fer els nostres avis, per defensar la llibertat i una societat més justa, seguirem lluitant contra les injustícies, no permetrem que ens porteu a les condicions laborals i socials del segle XIX com esteu pretenent entre els banquers i els polítics.

Laura LLIBERTAT!
Prou REPRESSIÓ - Felip Puig DIMISIÓ

Video de la Concentració de CGT Lleida el 09-05-2012 (Clicar aquí)

Consideracions a la Vaga del 29M i la manifestació a Lleida

(La CGT i els Moviments i Grups Socials a Lleida)

Capçalera de CGT

La Vaga General del 29 de març no ha estat –com ja es preveia- un èxit. Pot ser ha estat més recolzada que la de 2010, però no ha estat un èxit aclaparador. La CGT després d’un Congrés Extraordinari, convocat això sí amb molta precipitació,  va decidir que calia convocar una Vaga General. Crec que gaire bé no calia, si tenim en compte que en el Congrés de Màlaga (2009) ja hi era l’acord. En tot cas –ni que sigui de portes endins- s’havia d’aprofitar la convocatòria del majoritaris. És clar, que deixant molt clar que la CGT convocava apart. Tot i que no es vulgui reconèixer obertament dins de l’Organització, està molt clar que la CGT no té –hores d’ara- capacitat de mobilització a gran escala. Ens hem d’aixoplugar en els majoritaris, sinó passa com al setembre de 2011 en que només la CGT de Catalunya va tenir l’agosserament de convocar una Vaga General (és a dir a tots els sectors a Catalunya). La resta de Confederacions no es van atrevir. Euzkadi si ho va fer, però aprofitant també una convocatòria dels sindicats nacionalistes.

En el 29M a Lleida, alguna cosa ha canviat respecte de la V.G. convocada en solitari (o més exactament amb CNT i SO) que no fa falta comentar perquè a Lleida era un dia festiu i per tant atípic i la VG del 2010. En aquesta última, tot i que no va ser tampoc un gran èxit, si que es va veure amb certa claredat la unió més o menys consolidada dels moviments socials i la CGT. També en successives manifestacions –inclòs l’1 de maig-  en que a Lleida hi havia dos blocs ben diferenciats els S. Majoritaris per un costat i la CGT junt amb sindicats, partits minoritaris i moviments socials de caire anticapitalista.

Ara, però, cal comptar amb un altre moviment que abans no hi era: el 15M, els Indignats, dieu-li com vulgueu. Fins al 29M semblava que la seva identificació amb el anticapitalisme de la CGT i d’altres moviments era clara. Doncs pot ser hi haurà un abans i un després. Per primer cop –i ara entro en la manifestació com a referència visual col·lectiva- s’han vist tres grups molt i molt diferenciats: 1- els majoritaris (1.500 – 1.800 persones aproximadament) 2- la CGT (400 – 600 p.) i 3- els Indignats, 15M + estudiants i molts seguidors (1.800 – 2.200 p.) Xifrés –es clar- subjectives, difícils de precisar però molt gràfiques. Ha reflectit la idea de separació on menys falta fa.

Bloc dels Indignats

Els Sindicats majoritaris mantenen la seva presencia sense massa variacions. La CGT semblava que en els darrers anys que podia augmentar la seva incidència aixoplugant –i si era possible integrant a la seva estructura a bona part dels moviments socials del àmbit anticapitalista (incloent els indignats del 15M als que ha estat recolzant “sense lletres” en alguns aspectes). Ara, però, sembla que aquest nou fenomen sorgit fa gairebé un any ha decidit que tampoc la CGT es un lloc adient per estar-hi. Per les sigles? Per què és una organització amb estatuts, funcionament orgànic...etc? Això fa a la CGT igual a les altres estructures sindicals institucionalitzades?. Penso que la resposta a la darrera pregunta és NO  i les anteriors serien fonamentades en el desconeixement del anarcosindicalisme com a instrument de lluita per la transformació de la societat. Aquí, segurament que no ha fet bé els deures es la CGT. Els Indignats-15M han sortit amb la bandera de la puresa, la utopia feta realitat en un tres i no res. Ningú mana ningú ens orienta, tots junts en una meravellosa inèrcia col·lectiva. I –és clar- darrera d’aquesta pancarta s’hi apunten tots aquells que no estan participant enlloc. Ni Majoritaris ni minoritaris ni associacionisme de cap tipus. No oblidem que aquets són molts –una majoria silenciosa- i alguns desencantats amb les organitzacions siguin quines siguin. Tots ells han conformat la majoria visual...però demà què?

Segurament la CGT no ha acabat de fer bé els deures. Jo crec sincerament que la CGT té un paper molt important en aquests moments i hauria de deixar les qüestions internes en una vorera i progressar –junt amb els que estan farts del sistema- en la lluita per la transformació de la societat que no és altre cosa que el que fica al seu ideari.

Petit Video de la Mani del 29M