EL PAÍS – Catedráticos de lo público

Cinco españoles curtidos en política – Miquel Roca, Rodolfo Martin Villa, Francisco Rubio Llorente, Julián Ariza y José Ángel Cuerda- defenderán en las próximas semanas en EL PAÍS la acción política frente al desencanto actual.

Parece mentira que un individuo de la calaña de Rodolfo Martin Villa, tenga audiencia en determinados medios que se auto adjudican la máxima de adalides de la prensa democrática. Una vez más –y van muchas- al vocero autodefinido como el diario de la democracia, se le ha visto el plumero.

En todo caso, es individuo, del que me repugna incluso escribir su nombre, fue uno de los máximos brazos ejecutores de la política criminal del último periodo de la cruenta dictadura franquista.  Proclamó –sin temblor en la boca- a los cuatro viento que el se cargaría al movimiento anarcosindicalista. Hay que decir que casi lo consigue y desde luego le hizo una herida grave.  Ya en los primeros días después de la muerte del dictador, se alineó –y fue uno de los destacados- con los que idearon la transición de tal manera que no perdieran las prebendas conseguidas.  Él fue uno de los más brillantes ideólogos de esa transición que hoy todavía estamos pagando.

Después ha ido pasando,  aún está en ello, por varias de las grandes empresas públicas del país. Podemos imaginarnos con que objetivo.

Me faltan calificativos ante tanta vileza. ¿Y qué todavía tenga audiencia en espacios públicos? Vergonzoso

Audiències Públiques a Lleida

Sense massa rebombori, en un raconet de pàgina del diari Segre, publiquen l’a probació per part de la Paeria del que sembla que serà l’estructura de les Audiències Públiques a Lleida (el Reglament de Funcionament) Les primeres seran el proper mes de setembre (24 i 25) i els temes el Museu Morera i Les Basses d’Alpicat.

Ho fan a l’estiu, sense massa soroll. Per què? No interessa la participació? Fa quatre dies aquesta formula de participació es negava. De fet els impulsors del debat sobre el Museu Morera han demanat l’ajornament, per poder fomentar la participació.

Tindrem que estar al cas al mes de setembre, com es du a terme aquests tipus de consultes. Confiem que no sigui un miratge produït per la calor estival.

La CUP de Lleida, que ha estat la impulsora de l’Audiència Pública sobre les Basses, ha creat un blogg monogràfic al voltant del tema.

Us deixo l’enllaç:

Cliqueu aqui per accedir al Blogg

La Paeria reacciona?

Ves per on que la Paeria sembla que ara fa cas d’algun suggeriment que fa pocs dies vaig publicar i fer córrer a la xarxa. Suposo que es casualitat però. És un petit detall –que no per petit s’aprecia menys.

En els darrers dies han ampliat els espais d’aparcament de motocicletes –han pintat ratlletes- a la zona de Rambla Ferran. Amb unes poques més –val més que sobri que no que falti- tot quedaria, allò que diuen “arregladet”.

Tot plegat en l’àmbit municipal és un camí molt llarg. Hi som?

La Mani del 19 Retallada a la Premsa local

El dia 19 varem tornar a sortir al carrer. Un cop més els mitjans de comunicació mass media de Lleida varen oferir una informació parcial, incomplerta. Un nombre important de persones van expressar la seva protesta, desmarcant-se clarament de les estructures, diguem oficials, oficialistes, derivacions del sistema que cada vegada estreta més la seva corda al voltant del coll de els/les ciutadans/es.

La realitat és més àmplia del que veiem mitjançant els òrgans de comunicació “standars”. El que ami m’agrada definir com “l’altre costat” cada dia es més i més evident. No ho podran ocultar in eternun.

Ara –com ja fa un parell d’anys- cal recuperar el concepte, l’essència  de la Vaga General, com element del inici del canvi. La Vaga General no és un punt i final, si no el començament del canvi del sistema. De la seva substitució. Una substitució, un canvi que a la força ha de ser revolucionari. No faci por l’expressió. Si no hi ha canvi revolucionari, d’aquí a no gaire tornarem a les mateixes, però pitjor.

PETIT VIDEO DE LA MANI - Clicar aqui

Noticia del diari SEGRE

MOTOS NO ?

Nou cop d’efecte de la Paeria. Ara l’objectiu son les motos. La Paeria avisa de que les Ordenances Municipals prohibeixen aparcar les motocicletes en les zones destinades als vianants. En concret la zona víctima de les amenaces és la Rambla Ferran. Un lloc en el que precisament les motos aparcades no molesten gens als vianants. El motiu de tot plegat, és fer gran ressò del nou espai d’aparcament de motocicletes al començament del carrer Del Nord (que d’altra banda no deixa de estar un tema provisional donat que està fet en un solar privat). Amb aquest nou espai diuen els que manen que a la zona hi ha 75 places senyalitzades per a l’aparcament de motos. Un recompte rapit de les motos estacionades a la zona qualsevol mati, ens dona una xifra de prop de 150 vehicles d’aquest tipus.

Senyors que manen: hi ha coses molt més importants que reprimir, castigar, prohibir en temes com ara aquest. A la Rambla Ferran, les motos aparcades NO MOLESTEN als vianants. Facin les ratlletes corresponents al terra (als laterals de la rambla) i tindran el tema solucionat, al personal content i respectuós amb les Ordenances.

Les motocicletes, agilitzen el transit, ocupen menys espai, contaminen molt menys, son més econòmiques i sostenibles.... El que han de fer, senyor i senyores que manen es estimular, incentivar l’ús dels vehicles de dues rodes en lloc de prohibir, reprimir, castigar i multar!

MOTEROS DE LLEIDA, LA LLUITA US ESPERA!!

El Ros llegeix “La Quera”?

El dia 13/07/2012 sortia al carrer el darrer núm. De “La Quera”, que portava un article meu al voltant de les Basses d’Alpicat (el podeu llegir en aquest bloc). Doncs bé, el dimarts disset, el diari Segre publicava una petita noticia en la que l’Alcalde deia que volia trobar una solució per les Basses abans d’acabar aquest mandat. De debat públic, obert a tothom res de res. Sembla que el Ros no ha acabat de llegir l’article fins el final, o com és habitual en la seva gestió, la prepotència i la absència absoluta del estímul a la participació seran el nord que guiarà qualsevol decisió.-

LES BASSES D’ALPICAT

Ple estiu. Molta calor. On anem? A les Basses, a les Basses d’ Alpicat. Us sonarà lluny, vell, passat de moda. Va ser un lloc que –ara amb la perspectiva del temps- se’m representa fabulós. Va estar un espai extraordinari. A Lleida era l’espai. Hi era tothom  o quasi perquè molt pocs tenien cotxe i podien anar a la platja. En tot cas hi eren els que calia, la resta ja tenien els seus espais. A que ve escriure d’aquest tema? Resulta que aquest fabulós espai encara hi és. Un espai que tots identificàvem; la olímpica, la familiar, la del pont, la de les dones (si! hi havia un curiós apartheid que –això sí- val la pena oblidar) les immenses (a mi m’ho semblaven) zones de gespa...Agafàvem l’autobús davant de la presó vella (ara és la cova d’Ali Baba i els molts lladres) a la punta de la Rambla d’Aragó; a Boters.  L’autobús de gom a gom; molta calor; després del viatge, que de petits se’ns representava d’aventura, arribava la compensació amb una remullada continua. Acabàvem encongits. Moltes vivències. L’adolescència es presentava en forma de exitacions imparables únicament tractables amb ma dura. Més endavant –si hi havia sort- les primeres refregades sobre la gespa en algun raconet darrere de la olímpica, en un raconet sota un avet. Era la joventut irrefrenable. Ara també ho és, hi ha coses que no canvien però ara resulta, per exemple que clausuren uns lavabos a la UdL perquè sembla que havien ampliat la seva gama de serveis. Això es repressió. El cas es que durant els darrers  quinze o vint anys s’han fet piscines a diversos barris i indrets de la ciutat així com a la majoria de pobles dels voltants. No es tracta de tornar al passat (jo no soc dels que pensen que “cualquier tiempo pasado fue mejor”) però certament no és el mateix. No.

Dons bé com us deia aquest espai està encara al mateix lloc, però no se us acudeixi d’anar. Cauríeu  en una profunda depressió. Està fet malbé. Sembla que el que mana al municipi, espera l’arribada d’ algú que en vulgui treure profit. Se ho vol vendre. Clar i català. Que volen? Un Eurovegas? Un parc temàtic? –el Siurana en volia fer un al antic polvorí de la Cerdera. Senyors que manen ja tenim un Golden Gate i una Lletja (disculpin, Llotja) Molt ciment i molta rajola. Baixin del núvol megalòman on estan instal·lats, abans no arribi la gran fallida. Per què no volen obrir un debat ampli de tots els ciutadans i ciutadanes? Amb els Plens Municipals no n’hi ha prou. Les Basses i moltes altres coses –Pavelló de Vidre, Gardeny... tot plegat- es mereixen que es tingui en compte el parer de tots. Tenim dret a intervenir de forma directa en la construcció de la nostra ciutat. Cal un debat públic ja!

Publicat a La Quera núm 14 - 13-07-2012

PARTICIPACIÓ CIUTADANA

La expressió participació ciutadana, ha estat una nova aportació a la vidilla municipal insistentment publicitada pels diferents governs de la ciutat, i especialment intensa en la etapa d’Angel Ros.

L’òrgan d’expressió que distribueix l’Ajuntament, “Revista la Paeria” publica en la darrera entrega un breu amb el resultat d’un treball del departament de Sociologia de la UdL (encarregat per la regidoria de Participació) en la que conclouen que un 38 % dels habitants de Lleida, participa en alguna associació.

No he tingut accés al treball però sembla generalista. Es a dir val com a participació el formar part de un grup, club, etc. Per exemple de botxes. Bé ho donarem per bo perquè la participació en activitats col·lectives es intrínsecament positiva. Però cal aprofundir. Cal destriar una mica i veure els nivells de participació en aquelles associacions que tenen o poden tenir una repercussió en el nostre entorn més proper. En aquest sentit les Associacions de Veïns (AA.VV.) tenen –o haurien de tenir- un paper destacat. Fent una mica de història, a Lleida l’associacionisme veïnal va néixer de una forma més o menys clara als anys seixanta-setanta als barris perifèrics, als situats més enllà de les barreres urbanes, la natural del riu i de la artificial de la via del ferrocarril: Pardinyes, Balafia, Els Mangraners, La Bordeta... En alguns casos també van néixer al voltant d’activitats parroquials, que van tenir algun caire reivindicatiu (per exemple El Clot de les Granotes). Però als anys 80 i 90 el fenomen associatiu veïnal va ser fagocitat per l’Ajuntament. Maleïdes subvencions! Van esdevenir, tret d’excepcions destacables, aparells destinats a representar una participació que era finalment artificial. Aquest aspecte artificial ha anat in crescendo en la darrera dècada. S’ha acabat de constituir tot un seguit d’associacions veïnals que no són més que un decorat de cartró-pedra.

En l’anterior edició de la revista La Paeria,  anunciaven la constitució dels Consells Territorials de Lleida. Un graó més amunt de la molt nefasta Federació de AA.VV. Un òrgan que posa la guinda a la farsa de les AA.VV.

Hi ha una dita que diu que una casa no es comença pel teulat. Aquest símil es aplicable a gaire bé tot plegat. Això és el que ha passat i ha estat possible per la nul·la o quasi nul·la participació dels ciutadans i ciutadanes de Lleida. Tots hauriem de participar en aquestes organitzacions, que serien la via perfecta per atansar les decisions sobre la ciutat, als afectats en cada cas. Participem!. Si no no tindrem mai aquella ciutat que volem.

Publicat per "La Quera Núm 13 - 06-07-2012

La Marihuana sale del armario

Fa uns dies, el dijous 28 de juny de 2012, sortia la revista “El correu de l’OP”. Hi vaig col·laborar amb un article titulat “Legalise it” (que també podeu llegir en aquest bloc) És una reflexió sobre la conveniència de legalitzar el Cànnabis. Quina coincidència! Tres dies després, el 1-07-2012, el diari “El País” publicava un article d’opinió titulat “La Marihuana sale del armario” i signa per en Mario Vargas Llosa. Curiosa casualitat. D’en Mario Vargas Llosa, no crec que pugui afegir gran cosa més que quasi tothom no conegui. Un gran Escriptor, amb majúscules. Però pel que a mi fa, des de la seva aventura política, liderant el moviment més ultraliberal que va conèixer el Perú dels noranta, s’ha situat lluny del Vargas Llosa que m’agradava als setanta (quan vaig llegir-lo)
L’article es construeix al voltant de la necessitat de despenalitzar les drogues tobes (fa referència als canvis normatius que prepara Uruguay) perquè la repressió, no ha donat mai cap resultat en lloc. Ben al contrari, fa que creixin organitzacions delictives que esdevenen autèntics gèrmens de mort. Això sí en la seva línea liberal, desqualifica les administracions públiques per a controlar aquest procés de despenalització, que –esta molt clar- ha de ser molt controlat.

Podeu accedir a l'article CLICANT AQUI

LEGALISE IT

Fa unes setmanes que una població de les terres de Tarragona, ha pres un cert espai en l’exposició mediàtica d’aquestes contrades. Darrerament ho ha estat per una gran desgracia com sempre és un incendi que s’ha cruspit moltes hectàrees de naturalesa. Però una mica abans va saltar a la més calenta actualitat amb la reobertura d’un debat que fa dècades resta latent en la societat occidental, apareixent o esmortint-se sequencialment: legalització o no de les drogues anomenades toves.

En primer lloc hem de establir clarament el concepte de droga i les seves diferents efectes potencials. El diccionari ofereix varies accepcions. Des de qualsevol substancia emprada en química, fins al vesant psicològica:  aquelles substancies que alteren l’estat d’ànim, la percepció, el coneixement i que sovint produeixen dependència. Aquesta darrera ens interessa per l’argumentació. Pot ser la primera distinció a fer seria entre drogues naturals i artificials –o de síntesi. A continuació cal parlar, per entrar directament al contingut, de drogues legals i il·legals, permeses i no permeses, lliures amb la única limitació de l’edat  o subjectes a prescripció facultativa. Aquestes últimes estarien en el grup de les drogues artificials o de síntesi, però creades per obtindre una millora en el estat físic o psicològic, utilitzades de la forma i en les quantitats prescrites per un professional. Per contra hi ha les drogues anomenades “de disseny” l’objectiu de les quals és arribar a un determinat estat de eufòria o de capacitat física (entrarien aquí també les utilitzades pels esportistes)

De les drogues legals doncs tenim les que qualsevol major d’edat pot fer ús, l’alcohol i el tabac, i les que s’administren sota prescripció facultativa. Estan més que descrits els perjudicis que proporciona l’abús  de les dues primeres o la utilització indeguda de les segones (el grup amfetamines ha estat tradicionalment utilitzat per arribar a estats eufòrics). Totes elles a més a més tenen darrera potentíssims interessos econòmics!

Ara bé les naturals, i el cànnabis en concret, a part de que son un fon de alimentació farmacèutica de primer ordre, el seu consum  amb seny pot proporcionar un bon estat inclòs la millora en determinades infermetats. El Cànnabis te propietats terapèutiques com per exemple la acció pal·liativa del dolor produït per algunes patologies

Certament es menys perjudicial que l’alcohol i igual que el tabac. Això sí hi deu d’haver potents raons econòmiques i polítiques per que encara sigui motiu de presó. Durant molt de temps, i encara ara en molts àmbits es considera que el consum del cànnabis i altres herbes similars, és la porta d’entrada al consum de drogues artificials molt més dures i perjudicials sens dubte. El situar aquest tipus de herba a la alçada d’altres tipus de plantes emprades en medicina o simplement com a consumible alternatiu (moltes infusions) possiblement faria que aquest component psicològic d’entrada en el mon de lo prohibit, quedés anul·lat. Que la legalitzin ja!  

 

 

Publicat a El Correu de l'OP núm. IX juny 2012