No celebris les Festes veuràs quin goig

Agustín García Calvo
Conferència a Lleida el 13-03-2009

Fa unes setmanes va morir el meu admirat i polifacètic, professor, lliurepensador, escriptor, articulista....Agustín García Calvo. Voldria aprofitar per fer-li el meu humil homenatge. Va publicar gran quantitats d’articles en diversos mitjans, però ni ha un del 1992 a un diari d’àmbit estatal, que recordo cada any per aquestes dates: “¡No celebre las Fiestas! Verá que gozo” És una fina i àcida crítica al consumisme desfermat que des de fa unes dècades s’ha implantat en la nostra societat. Tot un seguit de costums que han anat arraconant la nostra autonomia individual per llençar-nos a la pràctica col·lectiva de uns protocols que literalment ens fan tornar “lelos”. Doncs feu la prova. Mireu de no fer malbé el vostre cervell pensant quins regals fareu, on els comprareu, que menjareu els diferents dies vermells (de un i do els que hi ha) d’aquestes setmanes. Allibereu la vostra agenda diària del munt de compromisos culinaris amb família, amics, companys i companyes de feina.... Veureu quina felicitat. Entrareu en un espai que difícilment puc explicar si és que no ho tasteu. A més a més -gran novetat!- aquest any les circumstancies socioeconòmiques s’han ficat de la nostra part i és que sense paga extra (que no doble) molts de nosaltres, afavoreix que no celebrem res. Au doncs. A DISFRUTAR!

Publicat a "La Quera" núm 18 - Desembre 2012

Per veure l'article de Agustín García Calvo CLICA AQUI

José R. Muñoz Sisó In Memoriam

IV Congrés de la CGT de Catalunya. Lleida 1992

Ens ha deixat José R. Muñoz Sisó. El passat 30 de novembre. Militant compromès del Sindicat de Transports (Secció Sindical de Correus) de la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida. Incorporat a la CNT de Lleida a finals dels anys 80, encara que ja militant amb anterioritat a terres galegues. Va estar Secretari General de la F. I. De Lleida entre els anys 2004 i 2008, possiblement l’etapa més fructífera de la CGT a Lleida.

Ja no hi és però ens deixa el seu compromís constant, l’esforç i la disposició a treballar per l’Organització, l’empenta i l’esperit positiu del “ens en sortirem, segur”. Qualitats totes que segur ens acompanyaran en la resta del camí. Jose la terra te sigui lleu.

14N la darrera oportunitat o el inici d’un llarg camí

El 14N podia representar la darrera oportunitat de començar a redreçar la situació crítica en la que es troba Lleida, Catalunya, Espanya i bona part d’Europa. La segona Vaga General (VG) de 2011 tampoc ha aconseguit expressar amb claredat i rotunditat l’estat de indignació, rebuig i fins i tot desesperació de la societat envers la situació que s’està patint. Sí, contra la situació, perquè posar-li noms i fisonomies és cada vegada més difícil. Una VG –per considerar-la un èxit-  ha de paralitzar un país. No ha estat el cas en les darreres que s’han convocat aquí. Moltes veus diuen que la VG o simplement la vaga, és un recurs reivindicatiu –o de lluita- que ha quedat obsolet. Caldrà tindreu present, però en tot cas es constata –malgrat ser optimista- que l’objectiu no s’assolirà. Volem rectificar el sistema o el volem canviar. Aquesta és la qüestió. Amb aquestes VG’s no veurem retirada la Reforma Laboral,ni la marxa endarrere de les retallades (algunes –alerta!- ho son per duplicat).

Això sí, ens manifestem. Molts. Cada vegada més. Les manifestacions semblen el termòmetre o l’indicatiu de la voluntat popular. Argument pobre, molt pobre, que el sistema –molt preparat per aquestes expressions- fagocita com si tal cosa. Alguna cosa si ens van dient aquestes expressions multitudinàries: cada vegada hi ha més persones que desfilen darrera les pancartes no oficialistes (per no utilitzar allò de “els majoritaris”) A Lleida per primera vegada –tot i que els mitjans “mass media” no ho han reflectit- hi havia mes gent al bloc no oficialista, no majoritari. És clar que tota aquesta gent no mostra aquest poder de agrupació en el dia a dia. Son molts els que lluiten en i des de diversos àmbits. Sindicats amb voluntat transformadora –però amb molta precarietat organitzativa-, partits politics que cerquen un espai, també transformador, i organitzacions socials molt i molt diverses, algunes amb èxits a cop de constància –com els de la Plataforma contra els desnonaments- i totes amb una grandíssima dosi de voluntarisme. Si tota aquesta massa deixes una mica la visió reduïda de la parcialitat de la seva lluita i treballes per canviar el sistema imperant, l’esperança en un mon, continent, país, regió, poble, mes autogestionat s’obriria pas.

Rafel Baitg 

Article publicat a la revista La Quera - Lleida Novembre 2012

Cliqueu aqui per veure una breu filmació de la Mani del 14-11-2012 a Lleida

LAICISME versus ANTICLERICALISME (I)

Estem immersos en una època ce crisi. Crisi en un sentit ampli -econòmica, social, de valors- encara que l’aspecte financer sembla ser l’ull del huracà. L’efecte més directe per les persones és o són les extraordinàries retallades en el finançament de innombrables serveis, prestacions i activitats en general. En tots el casos això ens afecta als més febles. Sempre ha estat així. Hi ha, però, algun detall que hem crida l’atenció de manera especial. L’Església Catòlica Espanyola manté un silenci curiós, per a dir-ho d’alguna manera. Pel que sembla les retallades no li han afectat.

Sense tenir un coneixement extraordinari del tema, si puc deduir que les vies principals de finançament de l’Església Catòlica no han rebut el impacte. Diguem que el “Concordato” que te l’Estat Espanyol amb la Santa Sede –renovat no fa gaires anys pel govern socialista d’aleshores- en el seu vesant econòmic no ha sofert retallades. Hauria de ser ben coneguda la influència de l’Església Catòlica a l’Europa Occidental a partir de l’Edat Mitjana. Una Europa que va colonitzar bona part de la terra. Influència que grans potencies com la Britànica es van espolsar creant la seva pròpia estructura religiosa, o com més modernament els estats centrals i nòrdics van situar-la en el seu lloc, sense donar més concessions que a qualsevol estructura associativa.

Contrareformes (1)

La Llei de l’Avortament

Fa un parell de números d’aquesta revista, ja vaig tocar el tema una mica de passada. Pot ser em repeteixo una mica. No m’importa. El tema te una entitat que justifica la insistència en el seu tracte.

El govern del PP vol reformar la llei de l’Avortament. Més ben dit, vol fer una contrareforma i ja no se si he perdut el compte de les que porta i te in mente. Alguna de les contrareformes, te com excusa la crisi –només com excusa- però el gruix respon a un pla perfectament organitzat per la dreta. Ras i curt és una contrareforma integral d’allò que a poc a poc (molt a poc a poc i amb avanços molt tímids) s’havia aconseguit els últims trenta anys.

Enric Duran In Memoriam

El dia 10 d’agost ens va deixar l’Enric Duran. Una persona molt especial per a alguns de nosaltres. Excel·lent tècnic en comunicacions –possiblement el millor en aquestes comarques pel que fa a telegrafia- i com s’acostuma a dir i mai millor dit, Bona Gent. Autodidacta de la guitarra i cantant incombustible d’havaneres, jotes i ranxeres, en deixa molts records i ensenyances a dintre i a fora de la feina.

Enric Duran per sempre. La terra te sigui lleu company.

La crida de La Quera: Que hi ha algú?

La Quera va florir el 14 d'abril passat en plena primavera. Des del primer dia, el setmanari va aparèixer als quioscos amb la voluntat d'oferir a les terres de Lleida un nou mitjà de comunicació, amb l’esperit crític i l'humor com a principals eines d'expressió. Malgrat ser conscients de la difícil conjuntura econòmica, política, social i cultural, La Quera arrenca empesa per la necessitat latent a Ponent d'una alenada d'aire fresc en el camp de la informació i de l'opinió.

Vil Rodolfo Martin Villa

No puc per menys que tornar a insistir en mostrar la meva profunda indignació, al veure com donen espais d’expressió a aquest individu vil. Espais que utilitza per a pontificar sobre el seu pas per la direcció del aparell franquista d’anulació del sindicalisme i molt especialment del Sindicalisme Revolucionari.

Mercenari al servei del sistema liberalitzador, per espoliar del Sector Públic totes les industries productives.

Sens dubte, diu molt –però que molt- poc del diari El País


Clica per veure l'article

EL PAÍS – Catedráticos de lo público

Cinco españoles curtidos en política – Miquel Roca, Rodolfo Martin Villa, Francisco Rubio Llorente, Julián Ariza y José Ángel Cuerda- defenderán en las próximas semanas en EL PAÍS la acción política frente al desencanto actual.

Parece mentira que un individuo de la calaña de Rodolfo Martin Villa, tenga audiencia en determinados medios que se auto adjudican la máxima de adalides de la prensa democrática. Una vez más –y van muchas- al vocero autodefinido como el diario de la democracia, se le ha visto el plumero.

En todo caso, es individuo, del que me repugna incluso escribir su nombre, fue uno de los máximos brazos ejecutores de la política criminal del último periodo de la cruenta dictadura franquista.  Proclamó –sin temblor en la boca- a los cuatro viento que el se cargaría al movimiento anarcosindicalista. Hay que decir que casi lo consigue y desde luego le hizo una herida grave.  Ya en los primeros días después de la muerte del dictador, se alineó –y fue uno de los destacados- con los que idearon la transición de tal manera que no perdieran las prebendas conseguidas.  Él fue uno de los más brillantes ideólogos de esa transición que hoy todavía estamos pagando.

Después ha ido pasando,  aún está en ello, por varias de las grandes empresas públicas del país. Podemos imaginarnos con que objetivo.

Me faltan calificativos ante tanta vileza. ¿Y qué todavía tenga audiencia en espacios públicos? Vergonzoso

Audiències Públiques a Lleida

Sense massa rebombori, en un raconet de pàgina del diari Segre, publiquen l’a probació per part de la Paeria del que sembla que serà l’estructura de les Audiències Públiques a Lleida (el Reglament de Funcionament) Les primeres seran el proper mes de setembre (24 i 25) i els temes el Museu Morera i Les Basses d’Alpicat.

Ho fan a l’estiu, sense massa soroll. Per què? No interessa la participació? Fa quatre dies aquesta formula de participació es negava. De fet els impulsors del debat sobre el Museu Morera han demanat l’ajornament, per poder fomentar la participació.

Tindrem que estar al cas al mes de setembre, com es du a terme aquests tipus de consultes. Confiem que no sigui un miratge produït per la calor estival.

La CUP de Lleida, que ha estat la impulsora de l’Audiència Pública sobre les Basses, ha creat un blogg monogràfic al voltant del tema.

Us deixo l’enllaç:

Cliqueu aqui per accedir al Blogg