LAICISME vs . ANTICLERICALISME (i III)

A l’Estat Espanyol ben bé des de meitats del S. XIX i primera meitat del XX els diversos episodis de revolta, més o menys revolucionaris, molts sovint parcials, han intentat canviar el sistema dominant –que ha estat tradicionalment una alternança entre conservadors i liberals amb la progressiva aparició dels republicans. En tots els casos la memòria ens evoca la crema d’esglésies i convents. Massa sovint es simplifiquen aquests episodis amb voluntat transformadora, reduint-los a l’enfrontament amb l’Església Catòlica. Van ser, això sí, una constant, però no la raó de ser d’aquets intents de canvi. Quan pensem –per exemple- en els fets de la Setmana Tràgica de 1909, ens quedem amb la imatge d’una Barcelona plena de columnes de fum provinent de la crema d’edificis religiosos. Els fets, però, eren motivats per raons de més abast. El mateix passa amb els dies de la proclamació de la II República al 1931, al procés revolucionari de 1934 o a la resposta en més de la meitat de l’Estat al cop d’estat del General Franco al juliol de 1936. En tots els casos es reflecteix un sentit d’anticlericalisme bastant evident. Aquesta reacció està produïda per l’absència de laïcisme en les estructures dels governs de les diverses èpoques. L’associació quasi constant de l’Església amb el poder –molt destacada en els períodes dominats pels conservadors i sobre tot pels militars- produeix aquest efecte gaire bé espontani, reflex, automàtic. Aquest esperit anti-església, continua latent en molts sectors, especialment entre els més desafavorits. És cert també que dintre de la confessió Catòlica, hi ha persones que han dedicat i dediquen els seus esforços a ajudar als més febles. Les anomenades O.N.G’s de l’orbita cristiana, s’han estes com una plaga. També és cert que dintre de l’Església hi ha un sector que no està d’acord amb el tarannà  de la institució.

La manera d’eradicar l’anticlericalisme seria construir estructures de govern, d’organització política i social, basades o de caràcter laic. Que l’Església funciones exclusivament amb els seu recursos; que la seva finançament no es recolzes en l’erari públic. Es clar que això hauria de fer-se extensiu a qualsevol organització inclosos partits polítics, sindicats... Des de el punt de vista ideològic o moral, d’adoctrinament, això significaria que la/les religions estarien fora de l’ensenyament públic. I és possible sí. Per exemple, hi ha molts mestres i professors que tenen i practiquen una confessió religiosa, però aquesta queda al marge en la pràctica de la seva activitat professional. El Laïcisme en les estructures socials públiques, evitaria definitivament l’anticlericalisme. 

Hores d’ara lo més calent és a l’aigüera. Actualment l’Església rep prop dels 11.000 milions d’euros anuals del Estat per diversos conceptes dels que només una petita part són aportacions dels ciutadans via I.R.P.F. Així no anem bé. De moment continuaré partidari del anticlericalisme.

Bibliografia utilitzada:

• “El Marco político de la desamortización en España” – Fco. Tomás y Valiente - Ed. Ariel. 1977
• “Leyes Políticas Españolas Fundamentales” – Enrique Tierno Galván - Ed. Tecnos. 1972

 

Publicat a El Correu de l'OP núm XIII - Gener-Febrer 2013

ACLARACIONES SOBRE LA SOLIDARIDAD (1977-1978)

Es una palabra, corriente, vulgar, su constante empleo y desfiguración, así la han convertido. Todos aquellos que han izado banderas, no importa de que color, no importa de que país; todos los que han propagado una religión, un dogma, etc., todos o casi todos la han incorporado a sus estandartes, a sus libros, a sus doctrinas, para darles el carácter ideal, moral que necesitaran. Pero ¿En qué se basa, que significa, con que es incompatible la Solidaridad?

En primer lugar de lo que se debe desconfiar, es de la teoría amplia y pormenorizada o no sobre el tema. La Solidaridad debe basarse o estar constituida, ser absolutamente una práctica. No debe ser un principio moral o social (o como queramos llamarlo) que no tenga una plasmación en la realidad cotidiana. Naturalmente me estoy refiriendo en todo momento a la Solidaridad en general; y cada uno de los individuos de la colectividad, deben ser sujetos activos y al tiempo pasivos de la Solidaridad.

La Solidaridad es, sin duda, el elemento básico para mantener el equilibrio que proporcionará el orden dentro de la sociedad.

Es la falta de equilibrio, la que impide el mantenimiento de la libertad o su desarrollo.

Toda falta de igualdad supone la preponderancia de unos sobre otros. Este es un proceso que suele reproducirse de forma común. La Solidaridad y el Apoyo Mutuo evitan la desigualdad con lo que la libertad tiene el campo libre para su desarrollo completo. Así pues la Solidaridad no se entiende si no es aplicada por la totalidad de los miembros de una colectividad.

Sin Fechar. Probablemente 1977 o 1978.

EL DRET A LA MANDRA

Fa unes setmanes vaig llegir un petit text periodístic (Javier Cercas) al voltant de la mandra. En el propi escrit es feia referència al Llibre d’en Paul Lafargue (1) “El derecho a la Pereza”  (2) que vaig llegir fa quasi quaranta anys. M’ha fet gràcia tornar a revisar aquest pamflet. Salvant les distancies temporals moltes de les reflexions d’aquest petit escrit estan totalment vigents. El treball, ja des de els més antics filòsofs i pensadors grecs i Romans, és una lacra, un càstig per a l’home. I no voldria reproduir la maledicció bíblica que condemna a la rassa humana a dependre del treball. Però estic parlant del treball no com una activitat necessària per a la subsistència, sinó del treball com activitat compulsiva dirigida a la superproducció de bens de tots tipus. Bens a totes llums excedentaris, que –és clar- una minoria s’encarrega de comercialitzar obtenint –d’entrada- uns bons beneficis econòmics i de retruc emmanillant a la majoria de la societat. Paradoxalment, bona part de tota aquesta sobreproducció està dirigida a allò que en diem l’estat del benestar. I realment on es troba el benestar? En l’oci. Si es vol dir amb un altra expressió que pot ser no agrada tant, en la mandra. Aquest afany, a que ens han induït pel treball, fa que el temps d’oci quedi reduït a la mínima expressió i conseqüentment el benestar.

L’altra repercussió evident és l’atur ja ho diu de forma molt crítica l’escriptor: “Embrutits pel seu vici, els obrers no han pogut arribar a comprendre que perquè hi hagi treball per a tothom cal dividir-lo com l'aigua en un vaixell en perill”.  A més a més –fixeu-se bé que ja es veia vindre de fa molts i mols anys, la sortida que ens dona el sistema es la de abaratir el preu del nostre treball forçat. En Lafargue cita a Cherbuliez (3) dexeble de Destut de Tracy (4):  “Els treballadors, en cooperar a l'acumulació de capitals productius, contribueixen per si mateixos a l'esdeveniment que, tard o d'hora, haurà de privar-los d'una part dels seus salaris.”  No és justament el que està passant ara mateix?

És així doncs que per arribar a aquell estat que ens proporcioni benestar hem de treballar el just i sobre tot ben repartit: “Però perquè arribi la consciència de la seva força és necessari que el proletariat ..... s'entesti a no treballar més de tres hores diàries, folgant i gaudint a la resta del dia i de la nit”. Res de nou: Treballar menys per treballar tots...i gaudir també tots de la felicitat del oci, de la mandra.
Fixeu-se bé en com canvia la apreciació que tenim de les societats mal anomenades subdesenvolupades: “Els capitals abunden com les mercaderies. Els financers no saben ja on col·locar-los, i van, per això, a les nacions felices que estan al sol fumant tranquil·lament, a construir ferrocarrils, a erigir fàbriques, a implantar la maledicció del treball”.
Queda clar que el gran sistema liberal dominant –encara que refent-se de les seves crisis –que paguem nosaltres, els treballadors- ja fa molt temps que va començar i també manté els seus mecanismes per a mantenir-se: ” Ja no es pot tenir il·lusions sobre el caràcter dels exèrcits moderns, no són mantinguts permanentment més que per comprimir l'enemic intern”. (5)

(1)    Paul Lafargue (1842-1911) Metge (no va exercir) Als seus inicis, seguidor de les teories de Proudhom, va convertir-se en gendre de Marx i un dels proclamadors de les teories del seu sogre. Es va suïcidar junt amb la seva dona.

(2)    “EL DERECHO A LA PEREZA”

Paul Lafargue

Introducción de Manuel Pérez Ledesma

Editorial Fundamentos – Madrid 1973

(3)    Cherbuliez (1829-1899) Escriptor francès admirador de Destut de Tracy

(4)    Destut de Tracy (1781-1864) Polític francès

(5)    Totes les cites són traduïdes de l’edició en castellà

Publicat a "La Quera" núm. 19 - Gener 2013

VALIDEZ O NO DEL ANARCOSINDICALISMO O ¿QUÉ PASA? (1977 - 1978)





24-05-1992 - Lleida IV Congrés de la CGT de Catalunya

Después de todo lo que está ocurriendo últimamente (o no tan últimamente) dentro de la Organización, Habrá forzosamente que planteárselo. Realmente hay que partir de una base fundamental y en principio a mi me parece que es el Anarcosindicalismo. Esto está claro en mi cabeza, el único sistema de llegar a la autogestión es el anarcosindicalismo empleando para ello los principios básicos del mismo (léase acción directa, solidaridad, apoyo mutuo, etc.) ¿Por qué esto que hace cuarenta años movía a toda una clase social hoy no mueve ni a una mosca? Por varias razones. Una, porque el capital nos está ganando descaradamente la partida. La segunda, es que nosotros se lo estamos facilitando. Efectivamente el capital está ganando y lo está haciendo fuera de las fábricas, de los centros de trabajo, en las calles, en los hogares. Las luchas obreras siguen existiendo pero hay un matiz o, mejor, una diferencia esencial. Antes las reivindicaciones eran azuzadas por necesidades vitales, la explotación a base de miseria era lo más generalizado, hoy es lo mínimo; aunque persista la explotación, ésta es casi casi voluntariamente aceptada. Como decía las luchas reivindicativas para la clase trabajadora, ya no están impuestas por una necesidad de supervivencia, sino que están motivadas por un deseo de tener más; es una rueda: el capital ofrece y no para, artículos de consumo, crea y crea necesidades y el compañero que trabaja en una fábrica, pide para consumir lo que el capital nos pasa por la vista. ¿Quién se beneficia?

 

Sin fechar. Aproximadamente, 1.977 – 1.978

SOBRE EL EGOÍSMO (1977 - 1978)

Dibujo Sin Título - Rafael Baitg - 1976

El Egoísmo es,  por desgracia, una característica que va directamente ligada al ser humano. Pocos animales existentes en éste, nuestro mundo, tienen de forma tan descarada y en su peor versión esta característica. Sin embargo, yo como integrante de la comunidad humana, me niego a admitir que el egoísmo sea una nota general en el Género Humano.

Ésta negación puede parecer, a primera vista, como un intento de cerrar los ojos para ver un hecho claramente desagradable, despreciable, pero no creo que sea éste mi caso, pues admito su existencia y no la pongo en duda. Simplemente me niego a admitir la inherencia de ésta nota en la esencia del Ser Humano. Es decir, el egoísmo, es un elemento ajeno, impuesto por las circunstancias socio-políticas que se han venido dando a lo largo de toda la historia.

Como no me cansaré nunca de repetir, el Hombre es un Ser con, llamémosle, “autonomía de pensamiento” (de creación) sin que esto signifique que pierda su condición de sociabilidad, es decir que su autonomía no es tal aislado de sus congéneres. Sin embargo, ésta autonomía y ésta capacidad para crear o pensar (viene a ser lo mismo) puede ser perfectamente manipulable e incluso mutilable como de hecho está ocurriendo (y ha ocurrido)
(Sin fechar. Probablemente 1977-1978)

LAICISME vs . ANTICLERICALISME (II)

Efectivament, el patrimoni de l’Església Catòlica es immens, encara que ho és molt més la seva influència ideològica. Com ja hem vist, en alguna època l’Estat va intentar minvar el potencial patrimonial de l’Església –encara que amb finalitats únicament econòmiques- i també ,concretament en les dues eclosions republicanes, la influència ideològica.  El Projecte de Constitució Federal de la I República Espanyola (17 de juliol de 1873) incorporava en el seu text trets inconfusiblement laïcistes:

Art. 35. Queda separada la Iglesia del Estado

Art. 36. Queda prohibido a la Nación o al Estado Federal, a los Estados regionales y a los municipios subvencionar directa o indirectamente a ningún culto

En la segona etapa republicana del Estat Espanyol, La Constitució de la II República Espanyola (9 de desembre de 1931) tornava a deixar clara la voluntat de separar l’Estat de qualsevol confessió religiosa:

Art. 3. El Estado español no tiene religión oficial.
Art. 26. Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.
El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.
...
Aquest article –molt extens- detalla aspectes concrets de com establir el que les estructures de les confessions religioses, siguin com qualsevol tipus d’Associació. Per exemple queden prohibides les Ordres religioses que tinguin vot d’obediència a autoritat diferent de la legítima de l’Estat. També prohibeix a les associacions religioses l’exercici del “comercio, la industria o la enseñanza” i els imposa la submissió a les lleis tributaries del país, així com la possibilitat de nacionalitzar els seus bens.

No celebris les Festes veuràs quin goig

Agustín García Calvo
Conferència a Lleida el 13-03-2009

Fa unes setmanes va morir el meu admirat i polifacètic, professor, lliurepensador, escriptor, articulista....Agustín García Calvo. Voldria aprofitar per fer-li el meu humil homenatge. Va publicar gran quantitats d’articles en diversos mitjans, però ni ha un del 1992 a un diari d’àmbit estatal, que recordo cada any per aquestes dates: “¡No celebre las Fiestas! Verá que gozo” És una fina i àcida crítica al consumisme desfermat que des de fa unes dècades s’ha implantat en la nostra societat. Tot un seguit de costums que han anat arraconant la nostra autonomia individual per llençar-nos a la pràctica col·lectiva de uns protocols que literalment ens fan tornar “lelos”. Doncs feu la prova. Mireu de no fer malbé el vostre cervell pensant quins regals fareu, on els comprareu, que menjareu els diferents dies vermells (de un i do els que hi ha) d’aquestes setmanes. Allibereu la vostra agenda diària del munt de compromisos culinaris amb família, amics, companys i companyes de feina.... Veureu quina felicitat. Entrareu en un espai que difícilment puc explicar si és que no ho tasteu. A més a més -gran novetat!- aquest any les circumstancies socioeconòmiques s’han ficat de la nostra part i és que sense paga extra (que no doble) molts de nosaltres, afavoreix que no celebrem res. Au doncs. A DISFRUTAR!

Publicat a "La Quera" núm 18 - Desembre 2012

Per veure l'article de Agustín García Calvo CLICA AQUI

José R. Muñoz Sisó In Memoriam

IV Congrés de la CGT de Catalunya. Lleida 1992

Ens ha deixat José R. Muñoz Sisó. El passat 30 de novembre. Militant compromès del Sindicat de Transports (Secció Sindical de Correus) de la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida. Incorporat a la CNT de Lleida a finals dels anys 80, encara que ja militant amb anterioritat a terres galegues. Va estar Secretari General de la F. I. De Lleida entre els anys 2004 i 2008, possiblement l’etapa més fructífera de la CGT a Lleida.

Ja no hi és però ens deixa el seu compromís constant, l’esforç i la disposició a treballar per l’Organització, l’empenta i l’esperit positiu del “ens en sortirem, segur”. Qualitats totes que segur ens acompanyaran en la resta del camí. Jose la terra te sigui lleu.

14N la darrera oportunitat o el inici d’un llarg camí

El 14N podia representar la darrera oportunitat de començar a redreçar la situació crítica en la que es troba Lleida, Catalunya, Espanya i bona part d’Europa. La segona Vaga General (VG) de 2011 tampoc ha aconseguit expressar amb claredat i rotunditat l’estat de indignació, rebuig i fins i tot desesperació de la societat envers la situació que s’està patint. Sí, contra la situació, perquè posar-li noms i fisonomies és cada vegada més difícil. Una VG –per considerar-la un èxit-  ha de paralitzar un país. No ha estat el cas en les darreres que s’han convocat aquí. Moltes veus diuen que la VG o simplement la vaga, és un recurs reivindicatiu –o de lluita- que ha quedat obsolet. Caldrà tindreu present, però en tot cas es constata –malgrat ser optimista- que l’objectiu no s’assolirà. Volem rectificar el sistema o el volem canviar. Aquesta és la qüestió. Amb aquestes VG’s no veurem retirada la Reforma Laboral,ni la marxa endarrere de les retallades (algunes –alerta!- ho son per duplicat).

Això sí, ens manifestem. Molts. Cada vegada més. Les manifestacions semblen el termòmetre o l’indicatiu de la voluntat popular. Argument pobre, molt pobre, que el sistema –molt preparat per aquestes expressions- fagocita com si tal cosa. Alguna cosa si ens van dient aquestes expressions multitudinàries: cada vegada hi ha més persones que desfilen darrera les pancartes no oficialistes (per no utilitzar allò de “els majoritaris”) A Lleida per primera vegada –tot i que els mitjans “mass media” no ho han reflectit- hi havia mes gent al bloc no oficialista, no majoritari. És clar que tota aquesta gent no mostra aquest poder de agrupació en el dia a dia. Son molts els que lluiten en i des de diversos àmbits. Sindicats amb voluntat transformadora –però amb molta precarietat organitzativa-, partits politics que cerquen un espai, també transformador, i organitzacions socials molt i molt diverses, algunes amb èxits a cop de constància –com els de la Plataforma contra els desnonaments- i totes amb una grandíssima dosi de voluntarisme. Si tota aquesta massa deixes una mica la visió reduïda de la parcialitat de la seva lluita i treballes per canviar el sistema imperant, l’esperança en un mon, continent, país, regió, poble, mes autogestionat s’obriria pas.

Rafel Baitg 

Article publicat a la revista La Quera - Lleida Novembre 2012

Cliqueu aqui per veure una breu filmació de la Mani del 14-11-2012 a Lleida

LAICISME versus ANTICLERICALISME (I)

Estem immersos en una època ce crisi. Crisi en un sentit ampli -econòmica, social, de valors- encara que l’aspecte financer sembla ser l’ull del huracà. L’efecte més directe per les persones és o són les extraordinàries retallades en el finançament de innombrables serveis, prestacions i activitats en general. En tots el casos això ens afecta als més febles. Sempre ha estat així. Hi ha, però, algun detall que hem crida l’atenció de manera especial. L’Església Catòlica Espanyola manté un silenci curiós, per a dir-ho d’alguna manera. Pel que sembla les retallades no li han afectat.

Sense tenir un coneixement extraordinari del tema, si puc deduir que les vies principals de finançament de l’Església Catòlica no han rebut el impacte. Diguem que el “Concordato” que te l’Estat Espanyol amb la Santa Sede –renovat no fa gaires anys pel govern socialista d’aleshores- en el seu vesant econòmic no ha sofert retallades. Hauria de ser ben coneguda la influència de l’Església Catòlica a l’Europa Occidental a partir de l’Edat Mitjana. Una Europa que va colonitzar bona part de la terra. Influència que grans potencies com la Britànica es van espolsar creant la seva pròpia estructura religiosa, o com més modernament els estats centrals i nòrdics van situar-la en el seu lloc, sense donar més concessions que a qualsevol estructura associativa.