Conversa amb Xavier Baró (Almacelles 1954)

Si l’Art fos anònim, estaríem tots més sans

Tot començà gairebé al bressol, quan la seva avia –pagesa- li cantava rondalles que havia aprés per transmissió oral. Tenia un impressionant bagatge de cançons de rondalla. L’ésser humà canta, no se sap per què. La cançó ha tingut sempre un sentit sagrat. Es canta per millorar la collita, perquè plogui o perquè faci sol. Les invocacions eren cantades al carrer o als temples. Als monestirs on les lletres eren preservades, es cantava. I també al carrer. Els goliards cantaven al carrer allò que no era permès cantar als temples. Eren històries anònimes que explicaven de poble en poble, igual que el joglars i trobadors. 

“Si l’art fos anònim estaríem tots més sans. L’artista seria més lliure i el públic també. De vegades el nom condiciona al públic i al artista. Per exemple, de l’art romànic –que a mi m’agrada molt- m’encanta no saber qui ha fet una obra. Veure dos obres diferents en dos esglésies i no saber si les ha fet el mateix artista o no, fa que valoris l’obra per sí mateixa.”

Les modes ens han destrossat les coses

“Des de els 19 anys estic als escenaris i no he baixat mai. Soc un artista vocacional. Des de petit sabia que em dedicaria amb això.”

- De vegades comentes que la època dels 70 i 80 va ser dolenta, que va aportar-te poques coses.

-Vaig créixer als seixanta amb la música tradicional, folk. A Barcelona va sortir el “Grup de Folk” que va editar una sèrie de cançoners amb temes molt variats de la música tradicional americana. Conèixer al Jaume Arnella em va marcar molt. Folk, Espirituals Negres, Rock, Country, traduït al català. Sense haver-les escoltat, podia tocar aquelles cançons. Allò enllaçava amb les músiques i texts tradicionals. Varen ser els meus inicis. Però soc un home del meu temps. És una qüestió generacional. Als 70 i 80 la música que ens envoltava era el rock. Els anys 80 van ser el principi del fi. On estem ara va començar als 80. Fins a les hores es valorava el talent, una bona cançó...etc. Als vuitanta van aparèixer els creador del negoci. Tot havia de tenir un tipus de so, una imatge... Varen crear motllos i t’havies d’adaptar si volies sortir a la radio o enregistrar a una companyia discogràfica. El grup Primavera Negra va ser un cas. Un grup en el que no hi havia interrelació entre els seus components. S’adaptà a un patró fixat i va tenir certament repercussió a nivell nacional. Vaig aprendre molt, això sí, de la disciplina diària del treball, de l’assaig, però no em trobava a gust. Després de dos discs publicats, vaig composar uns temes que bevien d’arrels del folk català i les van considerar ràncies. Jo, però, vaig gravar-les (amb la única col·laboració del bateria) i les vaig portar a Madrid. Periple per varies discogràfiques. Sorprenentment, va ser a Madrid on una persona del mon de la música tecno-industrial,  Servando Carballar (Discos Dro), se’n va adonar que aquella música tenia arrels amb denominació d’origen. A partir d’aquí faig un llarg peregrinatge per Espanya que dona com a resultat “La cançó de l’udol” al 1998.

Tot recomença a La cançó de l’udol

Comença una etapa de investigació, d’estudi, de trobar-se musicalment a si mateix. Els textos, la poètica que acompanya la música prenen una importància substancial. Aquest estudi el porta als trobadors occitans. Fan cançons perfectes. Els Joglars, els Trobadors (trobaires) del S. XII occitans i també castellans o d’altres indrets, tenen textos insuperables. Parlen d’històries de la gent, però també hi ha una part personal, que extreuen del seu cor. Textos hermètics que parlen de l’ànima humana.

- La teva obra forma un conjunt homogeni?

 Tots els discs formen una obra però són diferents. Reflecteixen el moment de la creació. El conjunt és identificable. El so, la música. En aquesta creació entra també l’experimentació però sense deixar de tenir un peu clavat a la meva terra.

- L’any passat, vas enregistrar “La Ruta dels Genets”, acompanyat de l’Art de Troba. És un disc en directe de temes dels anteriors treballs. La selecció està feta amb algun criteri específic?

No. Soc molt poc racional amb la música. No vull intel·lectualitzar res. Em deixo anar per les sensacions de cada moment. Així vaig triar les cançons. L’Art de Troba es un grup fantàstic, extraordinari. Fa molt temps que toco amb ells i espero continuar fent-ho. Ara, però, són temps difícils per la música i sobre tot pel directe. Tirar endavant concerts amb un grup de quatre o cinc persones que s’han de guanyar la vida és complicat. El concepte de concert ha decaigut des de el punt de vista econòmic. I no pas per la crisi. La gent te altres aficions com el futbol o la tele. Si no són concerts faraònics la gent no hi va.

- L’artista d’on beu?

- L’esser humà sempre ha estat sotmès. L`únic que m’importa es la gent. Connectar amb la persona. Com sent, com viu, com pateix. Te n’adones que molts dels problemes de la gent, són com a propis. Tinc contacte directe amb el meu entorn, tot i que fugint de la quotidianitat. Sento que hi ha una guerra oberta, mai analitzada, mai portada a la primera plana de la realitat, amb el poder. El poder polític i econòmic, s’ha encarregat de sotmetre ales persones. A vegades d’una forma subtil, a vegades no –com ara- que és a cara descoberta. A més a més el poder se’n vanagloria amb l’aplaudiment dels mitjans. Això em commou.

- La intenció és que tot això canviï?

Sí. La funció de l’art és canviar la societat començant per l’individu. La pretensió és que al que escolti la meva música, li vibri una campaneta que no havia sonat mai i l’impulsi a canviar-ho tot o fins i tot a engegar-ho tot, que és una manera de canviar. La gent és més conscient que mai de la necessitat del canvi.

En el darrer disc –“Allau d’estrelles solitàries”- parlo d’això i ho faig en tercera persona, mentre que la resta de la meva obra està escrita en primera persona.

La Cultura és una paraula buida que se l’ha apropiat l’Administració.

Poc després de la transició, el poder es va carregar les iniciatives de barri, popular, la autogestió, per modelar una societat en la que els artistes no fossin crítics. La cultura va passar a ser únicament diversió. Es van inventar els concerts subvencionats, els macro-concerts on portar noms que omplissin grans recintes i en canvi al músic que és guanya el pa tocant cada dia, el van marginar totalment perquè aquest precisament és el músic individualista, que te un criteri, una manera de veure les coses que no encaixa amb la seva. Així portem més de vint-i-cinc anys. Ara amb la crisi, estan parlant de cultura però des de la mateixa óptica. És amb el que jo estic totalment en contra. El que s’ha de fer és deixar lliure la autogestió, no posar-li traves. Poder organitzar un concert a una plaça o al carrer, sense que vingui la policia, et prenguin els instruments i et fiquin una multa. Poder utilitzar locals sense tants requeriments, condicions i permisos. Per això soc crític amb la cultura, és una paraula buida.

Ens han configurat una societat en la que, per exemple, la música no pot ser trista, ha de divertir. Això és alienar a la gent, treure-la de la pròpia realitat. S’ha de viure amb l’alegria i la tristesa. L’una sense l’altra no tenen sentit. Com el clown, que mentre fa riure, li cau una llàgrima. L’art ha de commoure, produir sensacions. No només ha de ser el divertimento pel divertimento, que pot arribar a l’estupidesa, ni la melangia malaltissa.

La música forma part del cosmos. Es la banda sonora de la vida. Te moltes propietats, fins i tot pot millorar la salut.

- Ets Cantautor o fas Cançó d’Autor

- Tots els oficis tenen un nom i el nostre també te dret a tenir-lo. No m’he sentit proper al concepte de cantautor per com es contextualitza aquí. Fellini, Bergman o Jarmusch, fan cinema d’autor, Casasses fa poesia d’autor...etc. Jo faig cançó d’autor. El compromís del autor és amb la seva obra i amb la societat. És el responsable, el director de tot el que fa i ningú ho manipula. L’autor porta la seva obra fins a les últimes conseqüències. A les hores si jo faig un disc, no ho fa un productor, ni una radio. Si aquest disc, no el volen a la radio, doncs mala sort. L’autor te el compromís amb la seva obra.

- En ocasions has col·laborat amb el teu fill Amat. Has posat música als seus poemes?

- No. Hem fet i farem coses junts però no he musicat poemes seus. Musicar poemes és una cosa delicada, he fet un poema de Jacint Verdaguer i un d’en Joan Salvat-Papasseït i vaig publicar un disc amb poemes de Arthur Rimbaud.

Rimbaud va arribar en un moment que significà un punt d’inflexió a la meva vida. Personal i creatiu. Tal com portava la meva obra, havia arribat a un carrer sense sortida. Sempre he patit. Un patiment relacionat amb la meva professió. En aquell moment no li veia sentit a sortir a un escenari i cantar cançons. Havia perdut la màgia. Vaig deixar la guitarra i volia dedicar-me a escriure. Era deixar-ho córrer o trobar una sortida. Vaig trobar un poeta il·luminat.

Durant dos anys vaig fer una immersió a la seva obra i a la seva persona. Vaig entrar dintre d’un poeta que va canviar el llenguatge i li va donar a la poesia la llum que no tenia (i que poques vegades te). Li va donar un cert radicalisme individual. Rimbaud va ser un àngel. Jo estava al fons del precipici. És com sortir de l’úter de la mare, o és com un quadre negre que a la punta, però, te una estrella que t’il·lumina.

La Poesia, l’Art, ha de servir per a canviar la vida. A mi me la va canviar. Al tornar era un altre.

L’individu

Hem de ser conscients de que l’esser huma està destinat al fracàs. La persona està per sobre de les organitzacions. Qualsevol canvi passa per l’individu. Quan parlem de Solidaritat, l’hem d’entendre com la ajuda individual que necessitem donar-nos per a canviar les coses. La Solidaritat és un concepte que com Cultura o Llibertat han quedat reduïts a simplement paraules. La Solidaritat de la persona, és la sortida a nivell individual. Sense això no hi ha canvi col·lectiu. No hi ha revolució. Soc un inconformista. Sempre busco alguna cosa més.

El darrer treball “Allau d’estrelles solitàries” parla d’aquest aspecte social de l’individu maltractat pel poder polític i econòmic. És un treball de col·laboració amb la Fundación Robo, formada per un conjunt d’artistes, sorgida dels moviments del 15M

Discografia:

§  La Cançó de l’udol (1998)

§  Deserts (2000)

§  Xavier Baró Canta Arthur Rimbaud (2002)

§  Cançons del temps de Destrals (2004)

§  Flor de Joglaria (2006)

§  Lluny del Camí Ral (2009)

§  La Màgica Olivera (2011)

§  La Ruta dels Genets(2013)

§  Allau d’Estrelles Solitàries (2014)

Allau d’estrelles solitàries, es presentarà a Lleida el 24 de gener de 2015

http://www.xavierbaro.cat/

http://xavierbaro.bandcamp.com/

Fotografies: Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC Núm. 6 Desembre 2014

Editorial XXI

Fa uns dies a La Vanguardia digital publicava un reportatge sobre Lleida. Un recull de l’oferta cultural, turística i urbana de la ciutat. Reportatge típic, bastant complert i a la vegada poc original. Els comentaris, però, eren interessants, si més no per la diversitat: Lleida ciutat avorrida vs Lleida un lloc amb qualitat de vida. Certament a Lleida hi ha una considerable oferta cultural. Sí. Però igual que passa amb el tema urbanístic, l’iniciativa va de dalt a baix. Amb el tema de les retallades per la crisi, la cultura –en el seu sentit més ampli- ha estat la més perjudicada. Els poder públics tenen materialment “segrestada” la activitat cultural i també la planificació de la ciutat. És un error creure en la subvenció com a sistema de promoció de la cultura. Hi ha moltíssimes iniciatives que no tiren endavant per falta de infraestructures racionals. Amb la despesa de –per exemple- la Llotja o el pont de Princep de Viana, podria haver molts locals per a que els artistes, iniciatives sorgides des de la ciutadania mateixa,  poguessin exposar la seva proposta. L’obra artística ha de subsistir per ella mateixa, sigui de l’àmbit que sigui, plàstica, literària, musical, dramàtica i els diners de tots no poden dedicar-se únicament a uns quants privilegiats, ni molt menys fer un mètode de finançament de la despesa pública.

Publicat com Editorial al núm. XXI de la revista "El Correu de l'OP"

Jimi Hendrix, la curta vida d'un mite

Escriure sobre un músic pot semblar que no té gaire sentit. A un músic el que cal és escoltar-lo. Escoltar i fins i tot –més important- sentir la seva música (1). Però aquest exercici necessari, sovint provoca sensacions i reflexions que de vegades volem expressar amb la paraula.

Jimi Hendrix (Seattle, 27 de novembre de 1942 – Londres, on hauria arribat, si no hagueon hauria arribat, si no hagues mort tant aviat.ta el 18 de setembre de 1970) Va tenir una vida curta. Tal vegada aquest fet ha influït en la construcció del mite, la icona. Encara ara en prestigioses publicacions musicals, apareix com el millor guitarrista elèctric de la història. Sovint em demano –reflexió bastant estúpida- que hauria fet, on hauria arribat, si no hagués mort tant aviat. La seva música, però, no ha perdut frescor. Escoltar-lo ara mateix, no suposa endinsar-se en el passat. Ben al contrari, trobem estructures musicals que actualment són inèdites. 

Escoltar i sentir Jimi Hendrix, ens obliga a tractar d’entendre el que passava pel seu cap. Això és força difícil, com el lector podrà fàcilment comprendre. Hi ha un munt de tòpics i idees prefixades sobre el personatge, que sovint ens impedeixen veure-hi més enllà. El sol fet de formar part de l’anomenat “Club dels 27”(2) ja predisposa a classificar-lo en un lloc determinat. La concepció del geni, sovint va associada a persones amb estructures mentals, poc corrents. Curiós: els alumnes de varies facultats de Psicologia, a les acaballes de la carrera han de presentar un treball sobre personatges que hipotèticament tenien alguna patologia mental, o característica que els feia diferents als demes. Els components del Club dels 27 junt amb escriptors, pintors i artistes en general, són els utilitzats any rere any en aquests treballs acadèmics. En Jimi també.

Dibuix de Cristina Baitg (1992 - 6 anys)

Va néixer al barri negre de Seattle, en un entorn i en una família que ara en diríem molt des-estructurats. Quan va néixer, el seu pare era a la guerra. El va conèixer als tres anys i després –fins l’adolescència- va viure amb tot un seguit de familiars i fins i tot famílies que l’acollien temporalment per caritat. La seva mare va morir quan ell tenia 15 anys després de una vida complicada per l’alcohol i els homes. El abans i el després va ser un constant anar i venir d’un lloc a l’altre en condicions segurament molt precàries. El que coneixem de la seva vida fins ben bé els 18 o vint anys, és a través de testimonis orals dels records de persones que en van tenir algun contacte. No deixen de ser opinions subjectives influenciades pel seu èxit posterior. Reconstruir les seves vivències de petit i adolescent, seria com muntar un trencaclosques impossible. Sens dubte, però, com ens passa a tots i cadascun de nosaltres, influirien en el seu futur. No sembla que la música tingues una presència tant important que el predetermines a dedicar-se-hi. Diuen que als 14 anys va tenir la primera guitarra i és clar, hem de suposar que li agradava. A Seattle com gaire ha tot el país, hi havia locals i emissores de radio. Eren els anys 50 la explosió del Rock and Roll. Un parell d’anys després en tenia una d’elèctrica.

Per entendre una mica més a l’artista hem d’anar directament a cercar-lo quan pren la decisió de treballar de músic.  Segurament per netejar alguna trapelleria amb la justícia, no sabem del cert per quina raó –hi ha diverses versions, totes poc documentades- James Marshall Hendrix  va allistar-se al exercit al maig del 1961. Va aguantar un any i tampoc sabem per què el varen llicenciar (aquí les versions són encara més variades i inconsistents) però en aquest temps va conèixer a Billy Cox amb qui va començar a tocar d’una manera més , diguem, organitzada. Va reunir un grup que va batejar com The King Casuals i va obtenir els primers minsos ingressos econòmics amb la música. S’obre aquí una etapa que segurament sí serà molt important des de la vessant musical. Moltes hores, dies, setmanes i mesos interpretant, actuant, aprenent. Kentucky, Tennessee, Indiana, Arkansas, d’una ciutat a l’altra sempre tocant la guitarra, tractant de sobreviure afegint-se a gires d’artistes amb més nom. Alguns tan coneguts com Solomon Burke, Marvelletes, o el mateixos Otis Reading i Little Richard. Res estable. Feines d’un dia o una nit. Sembla que a finals del 1963 un representant musical el va veure a Nashville i li va dir d’anar a New York. A principis del 1964 arribava a Harlem. Sol, perquè Billy Cox i els companys més propers no el van voler seguir.

Hi ha un abans i un després de l’arribada a New York. Durant més de dos anys, no para de treballar amb uns i altres. Amb gires que el porten de costa a costa, de nord a sud. Les primeres gravacions de estudi com a músic d’acompanyament –en el més absolut anonimat. Més i més aprenentatge, segurament el despertar de la seva idea de la música, dels sons que li voltaven pel cap i que marcarien la seva personalitat. De moment, això sí, malvivint. Els contractes amb representants i intermediaris poc escrupolosos, signats  sempre sense llegir i que tant el van destorbar i fins i tot emprenyar quan va començar a tenir un nom. Allí a New York coneix a Chas Chandler –a les hores ja ex-baixista de The Animals, que es converteix en el seu representant i li proposa anar a Anglaterra.

Cal, aquí, explicar un altre element clau per entendre una mica més a Jimi Hendrix: l’època que li va tocar viure. La dècada dels seixanta del s. XX no és una dècada qualsevol. Als EEUU una nova generació post guerra mundial, s’obre al mon i una part d’aquesta generació ho fa influenciada per la Beat Generation (3). Es tracta d’un intent d’oposar-se al sistema de vida americà (també va tenir el seu reflex amb altres característiques a la vella Europa). S’afegeix la lluita -que volia ser la definitiva- contra el racisme. De tot plegat, com a conseqüència,  en surt el anomenat  Moviment Hippie, que recull d’una forma global aquell intent de canvi. Tot això te el seu reflex a la música, que resulta ser un excel·lent vehicle de propagació de la idea. El Rock and Roll dels 50 es transmuta i provoca la sortida del Blues i el Rithm and Blues dels racons on residia per arribar a molts més llocs, fins i tot a creuar l’oceà convertint-se –en definitiva- en element determinant d’allò que van anomenar música Pop. És l’època en que neixen els grans festivals de música (4) que tant tindrien a veure amb la fama d’en Jimi. L’extensió del consum de drogues especialment les al·lucinògenes en molts casos va ocasionar una mena de explosió creativa que van batejar com a psicodèlia. Paral·lelament l’hegemonia americana en el camp de la producció musical, passa a Anglaterra que a anat bevent de la música americana –especialment la negra- durant la dècada anterior, i han sorgit The Beatles,  Rolling Stones, John Mayall...i un llarg etc.

Així és que al setembre de 1966 Jimi Hendrix aterra a Londres de la ma de Chas Chandler. Hendrix és un home negre, alt,  ben format,  amb els cabells estarrufats, que li donen un caire exòtic que fa que no passi desapercebut a la capital victoriana. Amb molta facilitat de relació amb les dones. Aquest aspecte físic i sobre tot la seva manera de tocar la guitarra, de interpretar, d’actuar, fa que en poques setmanes sigui la sensació a la capital britànica. Ha començat la curta carrera de Jimi Hendrix. Quatre anys intensos, molt intensos. Rapits, molt rapits. La vida del Hendrix que coneixem és amb força ombres aquets quatre anys. En poques setmanes, dies pot ser, coneix al bo i millor de la City –a les hores capital mundial de la música pop. Els components dels Beatles, Rolling Stones, Who, l’Eric Clapton, Jeff Beck, Jimmy Page...-la llista és llarga- queden bocabadats davant aquell negre esquerrà que és capaç de treure-li sons impossibles a una guitarra elèctrica. Es guanya el seu respecte i admiració. Cal trobar uns músics que l’acompanyin i un nom pel grup. La formació escollida amb molta improvisació, és la de trio. Contracten a dos músics poc coneguts. Noel Redding, un guitarrista que tocarà el baix y Mitch Mitchel a la bateria: The Jimi Hendrix Experience. Al poc ja es passeja per Europa. L’admiració que te dels professionals no te, però, el seu reflex amb el públic.  En Jimi dalt l’escenari és tot un espectacle, toca la guitarra amb la boca, darrera el coll, a l’esquena o com si es tractes d’un fal·lus. Un dia trenca una guitarra, un altre la crema. El públic en general aplaudia aquest home exòtic i li demanava constantment que fes aquestes pallassades. Encara es una bona persona, alegre, jove, divertit. Ara cal treure al mercat una gravació. El tema escollit no és una composició seva. És de un tal Tim Rose i es titula “Hey Joe”. Te una lletra típica dels blues,  que parlen del desamor i la tristesa que encomana i que pot esdevenir violència (Ei! Joe on vas? -Vaig a matar a la meva dona perquè està amb un altre home).  Va ser un èxit, de la mateixa manera que els següents  “Purple Haze” i “The wind cries Mary” Tot va ser entrar en estudis de gravació i no sortir si no era per fer actuacions. Això va ser una constant la resta del temps. A la primavera de 1967 ja tenen el primer llarga durada “Are you experienced”. Al mes de juny es celebra el festival Monterrey Pop a California. Jimi torna al seu país. Triomfa a Monterrey on crema la guitarra, una imatge que donarà la volta al mon i el perseguirà de per vida. Triomfa a tot el estat, però molts no li perdonen que sigui un producte angles i que es rodegi de blancs. Jimi Hendrix no va participar activament en cap moviment antirracista ni pacifista –tot i que molts van interpretar la seva brutal versió de l’himne americà y el tema “Machine Gun”, com una dura critica al bel·licisme que practica EEUU. A les hores en Jimi ja te al cap un munt de concepcions musicals que voldria expressar (deia sovint que sentia al seu cervell violins i trompes) però estava atrapat pel sistema. L’aspecte econòmic del negoci te molt a veure en la trajectòria dels artistes en general i probablement més en els músics. Representats, mànagers i productors formen part del costat material de la creació artística. Hendrix no va ser una excepció. Els contractes que signava el van atabalar molt. Els diners no l’amoïnaven. No sabia mai els diners que tenia.

Tot i això, podem apreciar l’evolució musical en els seus treballs de llarga durada (5). És un creador. Tot i mostrar les referències que el van marcar, com el Blues (en especial Elmore James, Muddy Waters, Chuck Berry...), la seva admiració per Bob Dylan -del que va enregistrar una extraordinària versió de “All along the Watchtower” i en directe feia una no menys extraordinària de “Like a Rolling Stone”- o les picades d’ullet a temes dels Beatles, ell volia plasmar amb la guitarra els sons que li bellugaven pel seu cervell. Des de “3rd Stone From the Sun” fins a “Angel”, s’endevina tot un univers musical. Psicodèlia, intimitat o el més clàssic blues com “Red House” (tema que feia en quasi totes les actuacions variant el seus tempos, ritme, durada, intensitat; tot un exemple de meravellosa recreació) són presents en la seva obra. També amb rapidesa li va envair la tristor i uns canvis d’humor sobtats. Han quedat un grapat de filmacions de algunes actuacions on  s’aprecia molt clarament el canvi del Jimi Hendrix jove, alegre, fins i tot simpàtic de l’any 1967 al seriós i trist del 1970. La gent volia al Hendrix salvatge, exhibicionista; ell volia mostrar el que portava dins. No se’n va sortir. La manera en que llença al terra la guitarra al acabar el concert del Festival Isle of Wight al agost de 1970 és molt reveladora. Poques setmanes després moria.

Les seves lletres no han estat mai considerades poemes amb grans missatges. Són, la majoria,  molt introspectives encara que és difícil veure textos autobiogràfics, tret de alguna referència a llocs de la seva joventut a Seattle (“Spanish Castle Màgic”) o referències a la seva mare (“Castles made of sand”) aparentment tan poc present a la seva vida. Molt sovint escriu sobre visions. Sens dubte les drogues van ajudar a les visions; també a la tristor. La traducció tampoc és fàcil per les expressions locals i paraules amb doble sentit que utilitza.

“Alguna vegada has estat al país de la Dama Elèctrica?

Il·lustració de Josep Ma. Maya

La catifa màgica t'espera, no et retardis.

vull mostrar-te diferents sensacions

Vull portar-te a través dels sons i les emocions

La Dama elèctrica ens espera.”

Have You Ever Been (To Electric Ladyland)

“Un Àngel (femení) va baixar del cel ahir

Ella es va quedar amb mi el temps suficient per rescatar- me

I ella em va explicar una història d'ahir

Sobre el dolç amor entre la lluna i el profund mar blau”

Angel

En l’últim any de la seva vida va poder ficar la primera pedra al seu projecte musical, creant a New York uns estudis de gravació -que va batejar com Electric Ladyland- per poder enregistrar com ell volia les seves idees musicals. No va poder gaudir-ne gaire. Això sí producte de la seva gran activitat va deixar milers de hores de gravació, que després de molts litigis familiars i empresarials, han anat –i de fet encara van- mostrant-nos el que va deixar apuntat. Tot i que al darrera hi ha un clar aprofitament comercial.

La seva mort va estar rodejada de molta incògnita,  però sembla que va ser una conjuntura de circumstàncies. Negligència dels primers serveis mèdics que el van atendre? Algú l’ha descrit com una mort estúpida. Pot ser havia de ser.

Les seves restes reposen al cementiri de Seattle. La làpida te gravada una guitarra... amb la perspectiva d’un guitarrista dretà! Tristor fins al final.

 NOTES

(1) Estaria bé llegir aquest article escoltant Jimi Hendrix

(2) S’anomena “Club dels 27” a una sèrie de músics famosos que van morir als 27 anys. Brian Jones (The Rolling Stones), Jim Morrison (The Doors), Janis Joplin, i el mateix Jimi, han estat els components d’aquest club al que s’hi han afegit Curt Cobain (Nirvana) als anys 90 i Anny Withouse en la segona dècada del s. XXI.

(3) Beat Generation: Anomenat així un grup d’escriptors nord-americans dels anys 50 del s .XX que van inspirar una corrent de pensament enfrontada al sistema de valors dominant a EE.UU. Entre molts altres destaquen Allen Ginsberg, Jack Keruac i William S. Burroughs

(4) Els festivals multitudinaris en els que durant tres o quatre dies actuaven multitud de músics i grups, van néixer a finals dels anys seixanta. Per la seva repercussió són recordats Monterrey Pop (1967), Atlanta Pop Festival i Woodstock (1969) i Isle of Wight (1968-69-70 aquest darrer el més multitudinari))  En tots ells va actuar Jimi Hendrix.

(5) Quatre L.P. d’estudi: “Are you experienced”, “Axis:bold as love” i “Electric Ladyland” editats en vida i “Cry of Love” despres de mort. Un disc en directe, “Band of Gypsies” per obligacions contractuals. Al marge hi ha un munt de gravacions de les denominades pirates i posteriorment (últims 20 anys) recuperacions de material enregistrat. 


Publicat a la revista PLEC núm. 5 - Octubre 2014

Ja està tot dit però...

DON’T LIKE

Molts són els debats, comentaris, reflexions, etc., al voltant de les anomenades xarxes socials. Alguns són o haurien de ser força profunds. Límits de l’expressió, qui i com comunica i rep...Jo vull, però, centrar-me en aspectes més superficials (?). Facebook és possiblement de les xarxes més utilitzades per la gran capacitat que té des de tots els aspectes de la difusió escrita i gràfica. Consisteix en tenir un grup més o menys nombrós de persones i/o entitats amb les que intercanviar impressions, sensacions, inquietuds, projectes, vivències utilitzant la paraula, imatges o referències a altres xarxes. Tenim doncs una llista d’amics (Aquí  he de fer un incís important per adir que no m’agrada gens això d’amics. L’Amistat es un concepte que s’hauria de tractar amb molt de respecte. M’estimaria més coneguts) Els comentaris, fotos, vídeos, etc. que exposen-exposem, poden ser qualificats, comentats i/o compartits. Tenim tres alternatives doncs: m’agrada, comentar, compartir. M’agrada (me gusta, like) te el sentit de: he vist la proposta...però i si no m’agrada per alguna raó –tot i que ho pengi un conegut? L’única sortida que hem queda és fer un comentari expressant la meva opinió divergent, fet que pot iniciar un debat virtual que sovint és poc entenedor i pren un temps preciós per a fer altres coses. Trobo, doncs, a faltar un altra alternativa (botó) que digui NO M’AGRADA (no me gusta, don’t like) així li puc comunicar al conegut (amic de facebook) que no hi estic d’acord. El LIKE porta implícita l’anuència, i no tinc temps per a debatre...doncs: Don’t like.

P.S. Poso lo de like perquè si teniu el mobil configurat amb català (amb el PV no passa) al Facebook surt amb angles... NO COMENT

Publicat a El Correu de l'OP Núm XXI Setembre-Octubre 2014

Ja està tot dit però...

Dia “D” hora “H”

Aquest mes de juny ha fet setanta anys del desembarcament de les tropes de l’exèrcit aliat a les platges de Normandia a la II Guerra Mundial. Aquell 6 de juny de 1944 va ser anomenat el dia “D”. Des de les hores aquesta expressió ha esdevingut gaire bé universal per ha fixar la data clau en qualsevol esdeveniment amb una mica de rellevància. La “D”, per tant, te en aquest sentit un aspecte diferenciador respecte de la resta de lletres de l’alfabet. A banda de les vocals, entre les consonants podríem fer un ranking de les més emprades, sobre tot de les que inicien paraules. La “D” estaria –sens dubte- en un lloc elevat. És clar que la “D” té moltes entrades en el diccionari. D de dit, d de de, d de deria, de deure, de dol, de dubte, de dir... Però una de les participacions més destacades de la “D” és al prefix des.  Afegit a l’inici de molts mots suposa el canvi en direcció contraria del seu significat. Antítesi? Mirall? Accions, adjectius i fins i tot noms, es converteixen en el contrari precedits del prefix des.

Igual – desigual

Ordre – desordre
Fer – desfer
Unir – desunir
Ànim – desànim
 ...
Afortunadament (no dissortadament) la “D” inicia paraules positives com discussió, debat, dret, totes elles derivades d’accions que porten -quasi sempre- a una conclusió: decisió. Una frase molt repetida des de fa un temps al nostre país és: Dret a Decidir. Així doncs –potser– aquest 2014 tindrem aquí un dia “D”

Publicat a El Correu de l'OP Núm. XX - Juny-Juliol-2014

Ja està tot dit però...TRES

És el tres un nombre diferent tot i formar part de un conjunt infinit de guarismes, te entitat pròpia. Pertany al selecte grup dels primers. Raresa que comparteix amb pocs i que fa de ell un ordinal singular. Els podis tenen tres llocs i tot i ser l’últim, el tercer entra en els millors de qualsevol competició fet que li permet formar part de currículums i estadístiques.

De vegades els tercers son els que reben (Se pelearon dos y recibió un tercero) i un tercer premi d’una rifa encara dona peu a una bona celebració. Altres cops es molestos (Entró un tercero en discordia. Dos son compañia tres multitud). I de vegades forma part d’experiències diferents i pot ser encisadores com el Menage a Trois.

La religió també el situa en un lloc privilegiat per il·lustrar el que no s´ha de fer (En verdad te digo Pedro de que antes de que cante el gallo me habrás negado tres veces) o tres van ser les vegades que Satanás va temptar a Jesús. Aquest mateix finalment va ser assassinat als trenta-tres anys i ressuscità al tercer dia.

En l’exòtic orient, el geni de la llàntia concedí tres desitjos a Aladí. De l’Orient també venen puntualment cada any, els tres Reis Mags que fan realitat les il·lusions dels infants en molts indrets del mon. Alexandre Dumas va fer que D’Artagnan sempre anés acompanyat dels tres mosqueters Athos, Porthos i Aramis i qui és que no ha llegit el compte dels tres porquets? Als seixanta Palito Ortega va popularitzar el Tres cosas hay en la vida: Salud, Dinero y Amor molt utilitzada per l’aparell de propaganda franquista per adormir als ciutadans sotmesos per la dictadura.

Les oportunitats també tenen en el tres un especial significat (No hay dos sin tres. A la tercera va la vencida) i la reiteració també està penalitzada en alguns jocs de cartes (Tres de un palo malo). I, és clar, te la clau màgica per unificar les expressions, les entrades o les sortides col·lectives (A la una, a las dos y a las tres!)

Doncs El Correu de l’OP compleix en aquest exemplar tres anys de vida, dinou entregues (ambdós nombres primers!). El anglosaxons cridarien: hip hip hurra! hip hip hurra! hip hip hurra! Tres vegades és clar. Felicitats doncs a tots i a totes.

Un, dos, tres...botifarra de pagès!!!

Publicat a El Correu de l'OP núm, XIX - Abril-Maig 2014

Aniversaris

Els aniversaris tenen un no sé què de final, d’acabament. Les celebracions o commemoracions –tinguin caire festiu o trist- sempre fan referència al passat. Mai celebrem els propers cinc o deu... anys que vindran. Forma part segurament, d’allò incògnit que té el futur. Aquest 2014 –com la majoria dels anys- en té un grapat d’evocacions a fer. En aquestes latituds adquireix un significat extraordinàriament rellevant el de 1714. Assegurats desenes d’actes per recordar –això sí- una derrota. I esperances de futur?. També te una importància destacable el centenari del 1914: inici de la Gran Guerra. Com si d’un part es tractes, significà la primera gran contracció anunciadora d’una Europa diferent. Fins i tot d’un mon diferent. Després en vindran més de contraccions; totes elles molt doloroses, com les d’un part. De fet, pot ser encara no ha arribat el dolorós naixement d’aquesta Europa que molts no entenem i en la que se entesten en ficar-nos (o volen evitar que sortim.
Aniversaris. No tots son igual de sonats. Les xifres rodones –amb gran diferència els múltiples de 5 i 10- tenen més rebombori social i individual: acomplir 37 no te res a veure amb fer 30, 40, 50...) Ves quina ruqueria que diria l’Enric. Sempre, però, tenen una data inicial i una final, sigui el període més arrodonit o més boterut. Aquestes acotacions temporals, on més les podem veure es als cementiris. Les làpides, tombes i monuments funeraris tenen això en comú gaire bé sempre: nom, data d’inici i data final. Alguns inclouen epitafi que acostuma a ser una frase (normalment ampul·losa) que voldria reflectir o definir a la despulla en qüestió, deixant-la molt i molt bé.

A l’hora de tancar aquest especial del –ei!- III aniversari de ElCOP, ens ha deixat en Gabriel García Márquez. Des de aquest modest full no podem aportar res que no s’hagi dit d’aquesta gran persona. Només expressar l’humil i sincer record. Pot ser 2014 una bona data per celebrar el inici –no el final- d’un període. Hi ha contingut variat. Per tant, Salut i als que ens han deixat, que la terra els hi sigui lleu.

Publicat a "ElCorreu de l'OP" - Especial III Aniversari - Abril 2014

III Aniversari d’ElCOP

Tres anys. No són tres anys qualsevol. Crisi generalitzada. Del sistema? Pot ser en temps de crisi les neurones s’activen d’una forma especial. Pot ser. Sempre hi escletxes per a crear. El capficament d’una sola persona por arrossegar l’activitat de tot un conjunt de persones. Ara s’ha posat molt de moda això de l’emprenedoria, de tirar endavant projectes sense res a cap de les butxaques. Vet aquí un exemple. Una idea modesta, sense pretensions, ha aconseguit sense estridències que uns quants individus (de un i do) construeixin un producte col·lectiu. I quasi sense adonar-se! Els recursos material –trampa aquí i allà- surten d’aquestes escletxes que tot sistema te. La saviesa i l’art de trobar-les i aprofitar-les està en aquells que volen més que en els que poden.

El resultat –pot ser sí- te un cert matis eclèctic. Això, però, no te perquè ser dolent. Tothom pot dir la seva. I això sí és important: dir, comunicar. Sense condicionants. Molt bones iniciatives moren al intentar fixar línies, criteris. Mantenir aferrissadament el purisme d’unes idees provoca un exclusivisme que aboca a una endogàmia que ocasiona l’autodestrucció. Per contra, la monotonia del tot val, també provoca avorriment, desgana. Per això cal –ningú s’espanti- canviar, obrir nous cicles.

Son tres anys, dinou números (dos nombres primers!) Ara toca renovar-se o morir. Aquelles escletxes s’han estretit (fotuda crisi!) Moments d’aprofitar l’oportunitat per a fugir de l’amenaça i superar les debilitats potenciant les fortaleses. Així és que fent anar aquell conegut exercici del D.A.F.O, podem iniciar (verb més positiu que el d’acabar) un nou cicle. Renovar-se o morir.

Llarga vida a ElCOP

 

Publicat a "El Correu de l'OP" Especial III Aniversari - Abril 2014