L'ACOMODADOR

És un ofici que com a tal gairebé ha desaparegut. Al menys en un determinat espai de memòria col·lectiva en determinades edats. Acomodador: que acomoda. En els teatres,  els cinemes etc., persona encarregada de designar als concurrents els seients que han d’ocupar.  Destaca, la figura de l’acomodador a les sales de exhibició de pel·lícules: les sales de cinema. Era una figura important. Segurament poc estudiada. Era el treballador que te indicava la localitat que havies d’ocupar a la sala en funció de l’entrada que havies adquirit. La seva funció estel·lar, començava en el moment en que s’apagaven les llums per començar la projecció. Els que havien entrat amb temps ja eren aposentats en el seu lloc, però no faltaven els que arribaven després (uns aposta per saltar-se la publicitat i el NODO, i altres perquè sempre arriben tard a tot arreu. Proveït  de la seva eina de treball –una llanterna, sempre amb les bateries carregades- acompanyava als tardaners i els indicava el seu seient. Cal aquí fer una precisió que considero important: el caràcter numerat o no de la sessió. Numerada volia dir que havies adquirit una localitat concreta en una fila concreta, d’un sector determinat (platea, lateral, amfiteatre “galliner”...) En molts casos arribar al seient implicava una bellugadissa de personal que podia arribar a ser incòmoda –la pel·lícula ja és començada- pels que havien de canviar de seient (per fer trampa o no llegir correctament la xapeta que singularitza el lloc) Al hivern el moviment s’ampliava al suplement de roba corresponent. Menys problemàtiques eren les sessions no numerades. Volia dir que podies ocupar qualsevol lloc buit. Aquí entra en joc un altre aspecte a destacar de l’acomodador. Interrogava als tardaners sobre les preferències d’ubicació. Sobre tot si hi havia resposta explicita (al mig, a prop de la pantalla, al fons en un lloc més discret...) calia correspondre amb una compensació econòmica –la “propina”- que era dipositada en la ma –convenient ment disposada de l’acomodador. Els assidus a les projeccions més generosos, sempre tenien seients privilegiats! Per contra els “garrapos” –l’acomodador tenia una gran memòria- no eren tan ben tractats.

La tasca de l’acomodador, no acabava encara. Una vegada tots els espectadors situats convenientment al les seves localitats, se situava vigilant a la part superior de la sala des de on tenia una visió gairebé complerta. La seva funció, a les hores, era estar molt emetent al que pugues enterbolir l’exhibició de la pel·lícula. Atacs de tos reiterats, comentaris o converses en to massa elevat, moviments fora de temps, eren supervisats de forma immediata per l’acomodador. La indisposició sobtada d’un espectador, era tractada ràpidament, sempre llanterna en ma. En temps més llunyans (o no?) el respecte a les normes morals, higièniques o d’altres tipus, eren recordades amb diligència i contundència per l’acomodador. També és cert que, en ocasions, un suplement de propina, feia que la llanterna no fes tanta llum en una direcció concreta. Avui amb les noves tecnologies, el problema de la llum ha deixat d’existir. Gairebé tothom porta un aparell de telefonia mòbil. Ara les sales de cinema semblen plenes de cucs de llum.

L’Acomodador treballava, doncs, tota l’estona que durava el film. No acabava aquí la seva feina. Després del rètol “The end”, “Fin”,  “Fi” o “Koniec” els espectador abandonen la sala. A les hores l’Acomodador feia una acurada revisió. Gaire bé sempre hi havia objectes descuidats. De forma ordenada eren reservats a l’espera de que algú els reclames com a seus (els paraigües eren un clàssic dels objectes oblidats).

Després el servei de neteja, eliminava tota classe de restes, vegetals, biològics o d’altra mena i deixava la sala en condicions de fer una nova exhibició.

Figura important la de l’Acomodador. Pensi el lector que, segons la categoria de la sala, la feina era més especialitzada o més general. En les més modestes, la seva activitat s’ampliava a la de taquiller, porter, servei de neteja....

Jo recordo haver descuidat unes claus, que vaig recuperar sense problemes a l’endemà. L’acomodador que les va rescatar, segur que no era el mateix que va enfocar-me la llanterna quan feia a una noia un dels meus primer petons...però això és un altra història.

(Publicat al número 14 de PLEC - Desembre 2016) 

Il·lustració de Josep Ma. Baró

Constel*lacions

Ja està tot dit però...

Entrem en un forat del temps?

Fa pocs dies el Congreso de los Diputados (amb majoria absoluta del Partido Popular) ha aprovat –dona igual que sigui en solitari perquè te efectes legals- La Ley de Seguridad Ciudadana. Molts l’anomenem Llei Mordaça. Ens volen posar el morrió. Un gran, enorme, desmesurat pas enrere. És com un terrorífic viatge pel forat del temps a negres èpoques, encara no oblidades. Tant el contingut com la forma ens hi porta. Una lectura acurada, fa pensar si no es tracta de una norma per parvularis.  No és pas per a riure, però, pot ser les sonores passejades urbanes improvisades d’estudiants a el inici de curs, o algunes pràctiques pintoresques  com els comiats de solters-solteres –també en territori urbà- poden ser considerades a partir d’ara, motiu de violació de la pau ciutadana (si és que n’hi ha) en els millors dels casos, o indicis d’una revolta popular, classificable com a terrorisme. Llegiu... llegiu. Interpretació possible en la norma parida pels “nostres representants”. Barró, quartelillo, multa, antecedents  penals i més d’allò de primer dispara i després pregunta. Repressió pura i dura. Això sí...democràtica!

La feina legislativa de la càmera de representants no s’atura aquí. No. Pocs dies després, han aprovat la reforma de la Llei de l’Avortament. Un altre enorme, desmesurat retall de drets individuals que diu de forma clara i explícita que l’avortament no és un dret.  Aquesta càmera de “representació popular” encara és activa fins ben bé a finals d’any. Com deia l’Ovidi Montllor...”si encara dura la vida dura, doncs altre cop de part dels bons”. 

Publicat a la Revista "El Correu de l'OP" núm XXIV  Març - Abril 2015

Encara hi ha esperança

Tot i que cada vegada hi crec menys en allò que s'espera.
No coste gaire tornar-hi però.
Per probar sempre hi sóm a temps.

Ja està tot dit però...

I Correus.cat?

Aquesta any 2015 ha començat “interessant”. Sembla que s’han de definir moltes qüestions que afectaran a moltes persones. El President de la Generalitat de Catalunya ha convocat eleccions pel 27S, amb la idea de saber si hi ha majoria destacada partidària de un nou estat. En previsió de que això pugui confirmar-se, la tasca més immediata és ficar les bastides, les estructures bàsiques del hipotètic nou estat. Les prioritats semblen clares: Hisenda i Seguretat Social. Però un estat te moltes més estructures necessàries. Correus pot ser una de tantes. No en parlen; feina rai. Sí parlen, però, d’altres estructures –infraestructures- tanmateix molt importants, com les ferroviàries. El Conseller de Mobilitat i Territori ja està dissenyant com quedarien els ferrocarrils: privatitzats. A la venda. Ja no existirà RENFE, ADIF, ni tan sols els ferrocarrils de la Generalitat. Tot quedaria en mans d’operadors privats. El mateix que està passant amb la Sanitat (“Boi privatizando”) Aquí van més avançats. I si no ens belluguem, “un dos tres...qui gemega ja ha rebut”.

Ho expliquen com la única via perquè funcioni qualsevol servei, inclosos els públics. L’aritmètica més bàsica indica que són interessos per ingressar a “caixa”. (El pitjor és que quan hi ha pèrdues es repercuteixen a les butxaques de tots plegats)

Amb aquest preparo algú té dubtes de com seran els serveis postals catalans? : Correus.com  

Publicat a la revista El Correu de l'OP núm. XXIII - Gener-Febrer 2015

Editorial ElCOP núm. XXIII

Portem ja uns quants anys amb la insistència de que tot ha de ser privat. Si més no la gestió (i els beneficis econòmics). En diuen NEOLIBERALISME.  Es contraposa a una gestió pública dels recursos i de la prestació del servei. No es un tema senzill. En molts àmbits estem creuant la frontera entre “lo públic” i “el privat”. Si fem una ullada amplia al voltant obtindrem pistes. Més o menys per ordre –a títol enumeratiu, no excloent- Aigua, Energia Elèctrica, Gas, Sanitat, Educació...És una simple combinació matemàtica. Anem pagant més i més per aquest serveis i no milloren. El nivell de queixes augmenta exponencialment. El sistema es comporta com una piconadora. Correus no se’n salva. I finalment la qüestió no és gestió pública vs. privada. És si es fa bé o no. Quasi tothom dona els serveis postals com a morts. No estan morts. Pot ser els estan matant. La realitat és que cap estructura privada o pública mira pel bon servei. Uns perquè no guanyen prou, els altres perquè volen guanyar. Error. El benefici d’un servei públic no pot quantificar-se en termes econòmics, monetaris. S’ha de fer bé. Eficàcia + eficiència. Ni uns ni altres en saben.  

Publicat a la revista El Correu de l'OP núm. XXIII - Gener-Febrer 2015

Ja està tot dit però...

I la Botifarra?

Si voltem per algun local, generalment bars o cafeteries, on se juga a la botifarra, podreu observar –estadística pura- que els que hi participen responen a un perfil d’edat avançada. Això no és una novetat. Jo sempre he vist més gran a la gent que jugava a les cartes. El final de l’etapa laboral n’era una explicació que donava sentit a aquesta realitat. Però els joves també jugàvem. De estudiants, al plegar de la feina, els festius...Alguna cosa ha canviat i no és pas el joc de cartes més popular en aquestes contrades. Ara podem veure al jovent –pot ser al mateix local- reunits i connectats tots a l’aparell mòbil, suposo que compartint les seves jugades. Són els nous temps (que no tenen perquè ser necessariament dolents). El que hem sabria greu és que el meravellós joc de la botifarra, acabes a un de tants museus de l’activitat humana (etnològics en diuen). En la era de la comunicació, el joc de la botifarra, n’és un bon exemple de contacte. Els “xateixos” jugant al joc de la manilla, són impagables. Penseu que és l’únic joc conegut en el que la escridassada se l’emporta el company, no els adversaris. Una gran lliçó; és una manera de dir-li al company: si no anem a una, no guanyarem la partida. Solidaritat, suport mutu, valors que transmet aquest joc. De debò, tot un exemple de com sortir guanyador junt a.... Gran ensenyança! CONTRO, RECONTRO, SANT VICENÇ!!

Publicat a la revista "El Correu de l'OP" núm. XXII - Novembre-Desembre 2014

SELFIES

Sembla poc discutible que la cultura dominant a occident és l’anglosacsona. En conseqüència el idioma predominant (a banda el nombre de persones que el parlen) és l’anglès. Com abans el francès, l’anglès ens aporta cada dia més paraules al nostre vocabulari. Moltes s’incorporen al nostre idioma perquè pot ser no tenen una traducció concreta. Màrketing seria un exemple. No és el cas, però, d’una paraula que diríem està fent furor: Selfies, que voldria dir “fer-se un mateix alguna cosa”. S’aplica darrerament al camp de la fotografia per explicar que ens hem fet una foto nosaltres mateixos i més concretament amb el telèfon mòbil. A l’anglès ja tenia el seu mot concret: Selfportrait. I aquí també tenim el sinònim: Autoretrat. Són les modes que tot ho canvien.

Autoretrat

L’autoretrat, en termes d’art, forma una disciplina pròpia. Al llarg dels temps molts pintors l’han practicat. Rembrant (documentats uns 90), Van Gogh (29), Frida Kahlo, , Picasso, Alberto Durero, Salvador Dalí, Leonardo da Vinci, Francisco de Goya, Edgar Degas, Miguel Angel, Claude Monet, Diego Velazquez, Matisse, Andy Wharhol, i un llarg etcètera tenen producció.

En l’art fotogràfic passa el mateix. Fotògrafs com Stanley Kubrik, Richard Avedon, Robert Mapplethorpe, Català Roca...tenen obres dedicades a ells mateixos.  

L’autoretrat, és una variant que pot resultar fins i tot divertida i de la que podem aprendre una mica més de fotografia. No hi ha una tècnica estàndard. Podem deixar volar la nostra imaginació i enginy.  L’únic necessari som nosaltres mateixos i una càmera. A continuació unes senzilles idees per començar.

 

Amb les mans

La manera més fàcil, és sostenir la càmera amb els braços amb l’objectiu mirant cap a nosaltres i un dit al disparador. Normalment serà una imatge del rostre i per tant l’objectiu que farem anar haurà de ser tipus angular (de 18 a 35) Si la màquina no te enfocament automàtic haurem de ser curosos en fixar prèviament la distancia i utilitzar una obertura de diafragma més aviat petita  per evitar sortir borrosos. Si la màquina te autofocus (avui dia quasi totes) només ens preocuparem de les condicions de llum, fons i el que és més important, quin angle expressió facial volem transmetre.

Amb Trípode 

Però podem ampliar les possibilitats utilitzant alguna ajuda. La més útil és el trípode. Ens possibilita augmentar el camp de l’escena i fer el retrat de rostre, mig cos o cos sencer, dempeus, asseguts, estirats a terra...com vulguem. Amb aquest sistema, a banda de les precaucions comentades en el paràgraf anterior,  no tenim possibilitat de prémer el disparador de la càmera, de manera que caldrà utilitzar el temporitzador (millor 10 segons per tenir temps de situar-nos) o el disparador a distància que moltes màquines ja tenen. En aquest darrer cas també convé ficar temps de demora al disparador, però no cal córrer a “posar”.

A partir d’aquestes senzilles orientacions tècniques, podem ficar en marxa la nostra creativitat.

Amb trípode i mirall

Un complement que ha estat molt utilitzat i que a mi m’agrada molt, són els miralls. Un mirall, multiplica l’escena. La versió més senzilla, seria fer-nos el retrat que incorpora a la mateixa màquina. Però si cerquem l’angle adequat –i un trípode o recolzament per la càmera- aquesta no sortirà.

Reflex de vidre de finestra

Una variant, són els vidres. En determinades condicions de llum, els vidres reflexen les imatges i a l’hora permeten veure l’escena de l’altre costat, de tal manera que podem aconseguir escenaris diferents, inversemblants, fins i tot surrealistes.

Ombra

Finalment, hi ha un altre tipus d’autoretrat que resulta més atípic, però que també te la seva vessant artística: Capturar l’ombra del fotògraf. En exterior molt ben il·luminats, podem fer una foto de la nostra ombra. Te importància la quantitat de llum per obtenir un bon contrast. Pot ser llum natural –el sol- o bé artificial com per exemple un lloc amb molts focus o faroles.

Així doncs, tenim moltes possibilitats per a fer fotografia quan estem sols i volem fer un retrat. Un bon aliment pel narcisista que pot ser portem a dins.

Publicat a la revista "El Correu de l'OP" núm XXII - Novembre-Desembre 2014

Entrevista a "Porque semos asina"

Porque semos asina, es un trío formado por:

Antonio Gallardo “Colorín” (Campanario, 1952)– Voz

Paco Consuegra (Lleida 1948)– Guitarra

Angel Castro (Santa Cruz de Mudela – 1948) – Laúd

Angel Castro es funcionario de Telégrafos jubilado.

ElCOP.- ¿Cómo fue de empezar con esto de la música? ¿Cuando vinisteis a Lleida?

Antonio Gallardo.- Casi desde que tenía uso de razón. Con mucha timidez, porque casi me escondía. De adolescente cantábamos cuando nos juntábamos con amigos, en fiestas, etc. porque allí en el pueblo no había coros o grupos que hicieran música. Entonces sólo se escuchaba música por la radio; en los programas de canciones dedicadas. Eran los años sesenta y ponían tanto canción tradicional o popular, como música moderna. Me encantaba Rafael –aunque me cohibía un poco por las formas que tenía de expresarse.

En el año 1970 vine a Cataluña a trabajar primero a Tarragona y diversas poblaciones, hasta que acabé en Lleida después de la mili ya en 1974.

Paco Consuegra.- Yo nací en Lleida, dcerca de la Costa del Jan. Empecé tocando el laúd hace unos 52 años,  en la Banda de Educación y descanso. Me enseño un hombre que era ciego. No hice ningún estudio de música. Entré en la Rondalla de San Martín, y empecé a salir con amigos que tocaban la guitarra y me aficioné. Montábamos grupos y tocábamos en locales parroquiales. El primer grupo se llamaba “los Infantes”. Era un trío. Poníamos una pastilla y cuerdas metálicas y sonaba como una guitarra eléctrica. Ensayábamos en un almacen cerca del cementerio, después de trabajar. Hacíamos las canciones de la época (mediados de los sesenta). De los Sirex, Los Mustang...etc. Después hicimos un grupo de Rumba que se llamó “Los Flamencos”. Peret estaba de moda. Poco tiempo después entre de funcionario y no estuve en ningún grupo concreto. Eso sí la guitarra iba siempre conmigo.

Angel Castro.- Empecé tocando el laúd. En Santa Cruz de Mudela iba a un colegio de Jesuitas que tenía una rondalla. Allí estudié solfeo. Cuatro de la rondalla formamos un grupo llamado “Los Ecos”. Hacíamos lo que se llamaba entonces música moderna. Pero antes de debutar, entré en Telégrafos y ya no continué en el grupo. Ellos siguieron con un cierto éxito.

Vine a Lleida en 1966 pero me quedé definitivamente en el 1971 después de hacer el Servicio Militar. Ya tenía novia en Lleida. Entonces dejé la música. Sólo tocaba con compañeros de Telégrafos, en las fiestas, comidas, etc.

ElCOP.- ¿Cómo os conocisteis los tres?

A.G.- Conocí al Paco en la asociación Terraferma, que era una escisión de la Casa de Andalucía. Yo conocía al presidente desde hacía tiempo. Había un guitarrista con el que cantaba, pero el tocaba mucho del folclore andaluz, Sevillanas...etc. y a mi no me iba mucho aquel estilo. Entonces vi tocar a Paco y me interesó mucho la forma y la calidad que tenía de tocar la guitarra.

P.C.- Entré en la Casa de Andalucía en el año 1999 por un anuncio en el periódico. Necesitaban un guitarrista. Iba también a ensayar al Terraferma y una temporada también estuve en un grupo que se llamaba “Akai” que también surgieron de ese centro.

A.G.- Hasta que tomé contacto con los andaluces, no había hecho nada. En 1984 formamos la Casa de Extremadura, que pasó por distintos locales hasta el actual. Cantaba en la fiestas y actos o simplemente tomando unas copitas en algún bar. En la Casa de Extremadura, montamos también una peña de l’Aplec del Caragol y ya más adelante la rondalla a la que se incorporó Paco.

A.C.-  Conocí a Antonio y Paco hace 8 o 9 años a través de un socio de la Casa de Extremadura que cantaba en la Rondalla. Entre a tocar el laúd en la Rondalla y empecé a venir alguna tarde a escuchar a Paco y Antonio cuando ensayaban. Siempre acompañado del laúd.

A.G.- Paco y yo tocábamos mucho flamenco. Cuando conocimos a Ángel, introdujimos el laúd y pasamos a hacer más tipos de músicas y ritmos. El laúd le da un toque muy nuevo a una formación como la nuestra. Ahora hacemos muchos tipos de canciones. Nos atrevemos con todo. Así nació “Porque semos Asina”

ElCOP.- ¿Cómo fue de grabar un CD?

A.G.- Fue gracias a Francesc Pané. Era concejal en el Ayuntamiento y se preocupaba mucho de las Casas Regionales. Venía a menudo por el Centro Extremeño, y nos oyó a Paco y a mí. Le gustó mucho y nos propuso grabar un disco. Se hicieron muchas copias y se distribuyeron por las Casas Regionales. Fue el primero; allá por 2006. Ayudó a que fuéramos más conocidos.

Después en el 2011, ya con Ángel, hicimos otro –producido por nosotros mismos- y lo comercializamos junto con el primero porque el primero no se podía vender.

El que hemos hecho último, “Recuerdos”, ya refleja el cambio en el repertorio, que es muy amplio (habaneras, pasodoble, fado,...).

ElCOP.- ¿Teneis canciones vuestras?

A.G.- No. Paco sí tiene una letra “Tanguillos de Lleida”, y varios amigos míos, como un maestro de Campanario que me dio clases, que han hecho letras para que las cantara.

ElCOP.- ¿Cómo dais a conocer vuestra trabajo, conciertos, radio..?

A.G.- No hay muchas oportunidades. En el Centro Extremeño y en algunos eventos a los que nos invitan, normalmente relacionado con las Casas Regionales. En general les instituciones, no nos ayudan mucho. Prefieren contratar a artistas más conocidos, aunque sean peores, que no llamarnos a nosotros que somos de aquí.

En la Radio pasa un poco lo mismo. Tuve ocasión de conocer a Justo Molinero de Radio Teletaxi, pero ha programado poquísimas veces nuestra obra.

Hacemos esto porque nos gusta. No buscamos lucro.

ElCOP.- ¿Vuestra experiencia viviendo en Lleida como la consideráis?

A.G.- Buena. Aquí hemos formado la familia, hemos trabajado y se nos trata bien. No hay ningún tipo de discriminación.

A.C.-  Si no hubiera estado bien hubiera pedido el traslado. En el año 1978, fundé el Torneo de Telégrafos. Una competición de fútbol para veteranos que continua y es un referente deportivo de primer orden en estas tierras. La Asociación de Telegrafistas, me concedió la distinción “KDO” en reconocimiento a mi labor, por extender el nombre de Telégrafos.

DISCOGRAFIA:

Antonio “Colorín y Paco Consuegra

“Entre Lleida y Extremadura”  - 2006

“Porque semos asina”

- “Entre Lleida y Extremadura” (Vol 2) – 2011

- “Recuerdos” 2014

Publicat a la Revista "El Correu de l'OP" núm XXII Novembre-Desembre de 2014

EDITORIAL ElCOP XXII

Quan arriben aquestes dates, els que tenen una edat i encara treballen o han treballat a Correus, recorden la època d’una manera particular. Les Festes de Nadal a Correus, eren una temporada especial per la quantitat de feina que en pocs dies es generava. Milers i milers de cartes arribaven als centres de treball, com si d’un tsunami postal es tractes. Calia contenir –en aquest cas donar sortida- a tot aquell allau. Contractaven a temporers com fan a les zones agrícoles a les grans collites. En dèiem “turroners”. Però no ni havia prou per a donar l’abast. Calia doblar torns, reforçar serveis. Més hores de feina –amb una minsa retribució- de les que en dèiem “xampanyeres” perquè alguns usuaris –conscients de l’esforç del personal de Correus en aquells dies- donaven un “l’aguinaldo” que prenia forma d’ampolla de cava que era distribuït equitativament (?)entre el personal. Aquell detall feia que la prolongació de jornada tingues un cert aspecte festiu. Tot això es vivia amb molta intensitat a “la sala de batalla” (Sala de Direcció. Era un no parar de classificar, lligar, ensacar..... Temps era temps.