Correos, Un gran servei popular que llangueix

 

Parlem amb Rafael Baitg, col·laborador de Plec, sobre la història present, passada i futura del servei de Correus. Una institució que va ajudar i va consolar molt les classes més humils de la societat: grans separacions pel servei militar, festejos a distància, emigració, presó, exili i altres desgràcies. Però que també va estar al costat de les petites empreses, permetent la seva expansió per un preu moderat, fins que a la gran banca se li va quedar petit el servei i van pressionar perquè es creessin empreses independents, o van crear els seus propis serveis…

Rafael, sota el seu aspecte de vell roquer-dandi dedicat a mimar el seu nét, amaga un cor de funcionari de carrera de Correus emèrit, on va ocupar diferents llocs entre novembre de 1976 fins a octubre de 2007. El seu pare (el molt recordat Sr. Baitg ) va ser cap de la carteria a Lleida durant molts anys.

Quins són els orígens i la necessitat de Correus?

La comunicació ha estat una necessitat bàsica de la raça humana. Des de fa milers d'anys els humans s'han comunicat a distància usant els mètodes més variats. Senyals visuals, acústics… Si parlem de correus, apareixerien amb l'escriptura. El suport de l'escriptura va començar sent molt aparatós. Taules de tota mena de materials que s'enregistraven. Després el papir, fins a l'aparició de les tintes, que també tenien composicions molt diverses. Durant segles la comunicació de missatges escrits se circumscrivia a assumptes lligats als estats, imperis, regnes i les formes d'organització política més variades. Eren els mandataris els que es comunicaven amb altres mandataris, o amb personatges importants dels seus territoris. Només els molt importants o econòmicament ben dotats feien servir el correu. Cal tenir en compte que fa només uns quants segles l'analfabetisme era la situació dominant.

Parlar d'institucionalització del servei..., no es produeix de manera molt primària fins als segles XVI i XVII.

 Quin va ser l'inici a l'estat espanyol?

 Els orígens els podríem trobar als Carters Reials que es va instituir a l'època dels Àustries. Concedien l'explotació del transport del correu, i els imports es quedaven els mateixos concessionaris. El servei es prestava a cavall i, progressivament, a carruatges de passatgers. Semblant al que vèiem a les pel·lícules de l'oest americà amb les seves diligències i famoses companyies com Wells Fargo o Western Union que van anar evolucionant, algunes fins als nostres dies.

El primer punt d'inflexió important, diria que va ser la introducció del segell de correus com a pagament del servei. El 1840, va aparèixer el primer segell postal de la història, el "Penny Black", amb l'efígie de la reina Victòria. El primer a Espanya es va editar el 1850 i contenia la imatge d'Isabel II. El segell va fer que el servei estigués més proper als ciutadans i amb l'augment del nombre d'enviaments va augmentar el nombre de carters urbans.

Un altre gran pas al món del correu va ser el desenvolupament del ferrocarril, sobretot a l'últim quart del segle XIX i principis del XX. El ferrocarril, va ser el sistema utilitzat pels serveis postals per al curs dels enviaments fins a mitjans de la dècada dels 90 del segle passat, en què va passar a transportar-se per carretera. Amb el ferrocarril els serveis de correus van començar a transportar paquets de dimensions més o menys reduïdes en disposar els vagons de més espai.

 Parla'ns una mica del “fetitxisme” que va sorgir amb l'aparició dels segells.

 Des de l'aparició dels segells, es va generar el col·leccionisme. El segell té un valor facial. És com una moneda. Mai no perd aquest valor.

Durant anys, es va convertir en una inversió. Un segell de 5 pessetes al cap d'uns dies o setmanes valia 5,20 o 5,50. Molta gent “invertia” en valors filatèlics. Va generar molts beneficis i també grans pèrdues. Alguns podeu recordar l'estafa piramidal del Fòrum Filatèlic o d'alguna altra empresa especuladora.

Es continuen emetent segells. El col·leccionisme continua. Jo crec que és un món a part. El Servei Filatèlic Nacional continua emetent cada any segells de correus. Molts esdeveniments, aniversaris, tenen un segell de correus.

 El segell adhesiu també es col·lecciona?

 Sí. El segell antic tenia una goma per adherir al sobre/enviament. La seva composició química era potent. Tenim la imatge del que passa la llengua pel segell, aquest llepar el segell sovint podia provocar greus conseqüències en l'aparell digestiu-intestinal. Per això sempre a les oficines de correus i usuaris habituals hi hagués unes esponges amb aigua per enganxar els segells. A finals del segle XX algú es va adonar que aquells productes no podien ser utilitzats, i es van començar a fabricar els segells autoadhesius.

Ara tots els segells són autoadhesius. Encara hi ha qui els col·lecciona, encara que no crec que duri gaire. Com a anècdota, esmentaré que Correos comercialitza “Segells personalitzats”. Pots dissenyar el teu propi segell, amb el logotip de l'empresa, o un aniversari de casament o qualsevol ximpleria...

Seria interminable la qüestió filatèlica. Em va tocar de viure el pas de la pesseta a l'euro. A l'oficina havia d'atendre les persones que volien canviar les col·leccions de segells en pessetes, per segells faciats en euros. Any 2002. Tortura on n'hi hagi.

 Com es van normalitzar els enviaments?

 Va arribar com a conseqüència de la progressiva mecanització en els processos de tractament i classificació de la correspondència. Va ser un procés internacional. Penseu, que el servei postal es va estendre per tots els països del món. El 1874 es va crear la Unió Postal Universal, per tal de fixar unes normes que fossin adoptades pels diferents països i així facilitar l'intercanvi de correspondència. Va ser a principis del segle XX que es van fixar unes mides que s'adaptaven a les màquines de tractament postal. Les primeres van ser les cancel·ladores, que inutilitzaven els segells. Després van venir les segregadores que separaven les cartes per mides i finalment les classificadores que suposaven una major rapidesa davant de la classificació manual, que no obstant es va mantenir en molts nivells fins a finals del segle XX.

 Quina ha estat l'època daurada del servei?

 Potser als anys 50-60-70. Es va arribar a la plenitud de recursos per a l'admissió, el curs i el lliurament de les trameses. L'enorme teranyina dels transports ferroviaris i, al tram final, les línies d'autobusos per arribar als últims racons. L'aparició dels anomenats Pavellons Postals. Enormes centres de classificació. Després anomenats pomposament Centres de Tractament de la Correspondència. El desenvolupament de les màquines classificadores i l'aparició de les indexadores que estampava un codi a les trameses i, a partir d'aquí, tot era un procés mecànic amb poca intervenció humana. El 1984 es va instaurar el Codi Postal, cosa que va significar un pas de gegant per escurçar el temps entre l'admissió i el lliurament, sobretot de les cartes.

 Pots recordar com la dictadura intervenia el correu sense escrúpols? Encara que això era una cosa aliena al servei, els empleats més aviat boicotejaven aquestes pràctiques…

 Encara mort el dictador, moltes pràctiques es van mantenir en la tan esbombada “transició democràtica”. La intervenció de la correspondència de determinades persones era habitual. Vaig conèixer un quartet al pavelló de correus on hi havia un petit fogó amb recipient per a aigua. Venia la “secreta” i amb extremada discreció, demanava –al cap de la unitat de carteria– el correu de determinades persones. El cap li demanava al carter. Aquesta correspondència era revisada en el quartet misteriós i tornada al circuit. D'això en tinc constància. Sempre em va penar no quedar-me amb aquella màquina de vapor. Suposo que hi havia carters que contestaven “avui no té res”. Estic convençut, però no tinc confirmació. A Correus hi havia molts “desafectes al règim” i d'altres “afectes”.

 Quan es van incorporar les dones carteres? El carret de repartiment va ser una aportació femenina que va acabar amb les lesions d'esquena dels carters?

 Recordo perfectament quan varen entrar les dones a Correus. Va ser el 1986. Abans hi havia dones, però la gran majoria en el què anomenàvem serveis burocràtics (habilitació, personal… etc), altres poques en serveis de finestrets i, fins i tot, vaig conèixer un parell que van ser pioneres a el servei d'ambulant de correus. Però la gran entrada va ser a través d'una macro oposició l'any 1985. El 1986 hi van entrar moltes dones a les carteries (a la de Lleida més de 20). Sense dubte, un abans i un després. En un entorn masculí (també masclista) van irrompre les noies. La gran majoria més valents que els mascles. Hi va haver força problemàtica. Separacions, malentesos, molt anecdotari que no crec que tingui cabuda en aquestes línies. A partir de llavors, les successives promocions van ser majoritàriament femenines. Tinc constatació, perquè vaig fer força anys classes de preparació per a les oposicions i el 80% eren dones.

Pel que fa al carret de repartiment, crec que serà gairebé simultani, però mai no el vaig relacionar amb l'entrada de la dona. Els carters repartien amb valises de cuir que buides pesaven més de 10 kg. Havien de tornar a l'oficina a recarregar. El següent pas va ser posar uns dipòsits de suport. El carter, acabada la valisa, anava al dipòsit a recarregar. Tots els companys que conegué, carters de tota la vida, tots sense excepció, acabaven amb escoliosi: desviació de columna. Vam fer molts intents en aquells temps perquè fos considerada malaltia professional. No tinguérem èxit. Però va sorgir el carretó de repartiment. Sense cap dubte un gran avenç. Hi ha hagut molts models i ha estat un referent per a altres empreses. He dit carretó. Estimats i estimades lectores de Plec, mireu si en teniu ocasió, els carros que porten ara els i les carteres. Hi cap mig supermercat. Crec arribada l'hora que posin un motoret –respectuós amb el medi ambient–, sota pena que tots i totes es jubilin amb seriosos problemes d'espatlla.

 Parla'ns dels serveis especials, curiosos i perduts que recordis

 Hi ha diversos. Al llarg del temps es van incorporant afegits a les simples cartes. Certificat que es lliurava mitjançant signatura del destinatari. Acusament de rebut, en què el remitent rebia la constatació de la entrega. La Urgència, els Apartats de Correus, el franqueig en destinació que servia per facilitar la resposta a determinades campanyes comercials, enquestes, comandes de productes, com ara llibres.

A més a més, a nivell internacional hi havia (això si s'ha perdut) els Aerogrames que consistia en un full en què s'escrivia en una cara i doblegant-ho en tres parts, s'enviava. El seu preu era únic i es podia enviar a qualsevol país de qualsevol continent. Els Vals Resposta (Coupon Response) també desapareguts, es feien servir per facilitar la resposta o l'enviament de documents, sense que l'interessat hagués d'abonar franqueig. El feien servir molt les universitats per sol·licitar documents a altres universitats o institucions acadèmiques. Penseu que era l'època en què s'enviava tot per correu físic.

Un gran servei ja desaparegut és el del Gir Postal i els serveis bancaris de Correus: la Caja Postal de Ahorros. Durant molts anys, milers de nens i nenes venien al món amb una llibreta de Caixa Postal. Jo, per exemple, el 1955 vaig rebre el regal d’una llibreta amb una pesseta. La Caja Postal de Correus arribava als llocs més recòndits. Milions de titulars de comptes/llibretes. Jo encara ho vaig conèixer laboralment: ingressos, anotació en bolígraf blau; reintegrament, en bolígraf vermell. El ministre Solchaga va crear Argentària, la banca pública amb la gran i màxima aportació de la CPA (la resta, Banc Exterior, Banc Hipotecari, i algunes altres petites entitats, no valien per a res).

Després l'Estat el va vendre. Ara forma part del BBVA. Ho deixo aquí.

El gir postal era un dels serveis estrella de Correus. El gir era el suport contable. Per treballar a Correus, a banda de geografia, havies de conèixer el sistema contable. Durant dècades, a través del gir s'abonaven milions de pensions. Jo recordo de petitó que el meu avi rebia la seva paga de jubilat ferroviari per gir. El senyor Hurtado venia puntualment cada mes. De gran, treballant en correus, encara vaig trametre moltes pagues. Hi havia els carters que només pagaven girs. A Lleida eren 4 o 5 (anaven amb moto) i portaven molts diners. És cert que, a grans poblacions com Madrid, aquests carters eren objecte de robatoris. Portaven molts diners a valises petites. Recordo que als districtes centre de Madrid, anaven “de paisà” per evitar aquests robatoris. A les localitats petites i, sobretot, a l'àmbit rural, el carter portava tot: cartes i girs.

A través del servei de gir, s'enviaven diners al fill que era a la “mili”, al familiar que era a la presó. Arribava a llocs recòndits.

Anecdotari molt variat. Per abonar l’import, havia de signar-se un paper. Si el destinatari no sabia, el carter portava un tampó de tinta i posava la petjada del polze a l'imprès. Una família d'un conegut carrer de Lleida va conservar el dit del pensionista (un cop mort) i així va poder cobrar unes mensualitats.

El gir com a tal ha desaparegut del catàleg de productes de Correus. Ara, des de fa anys, és una sucursal de Western Union. Primer ho va ser a nivell internacional i ara a la nostra pròpia península.

 Quines eren les jerarquies i dificultats d'accés als llocs de treball?

 Correus va ser fins no fa gaire una estructura més de l'Administració Pública. Per tant, l’accés era a través d’oposició. Fa uns anys (abans del codi postal) les oposicions a Correus tenien la dificultat afegida de la geografia. Calia conèixer centenars de poblacions i la seva situació a les línies de ferrocarril.

A partir de la implantació del codi postal, la dificultat del temari va disminuir. Era més fàcil. Cert. Però a finals dels 80 i els 90, cada convocatòria (posem entre 1.000 i 3.000 places per a tot Espanya) tenia entre 100.000 i 150.000 aspirants. Aquí radicava la dificultat.

A Correus, hi havia diferents cossos de funcionaris que componien una estructura jeràrquica; des dels tècnics fins als subalterns passant, és clar, pels carters. Crec que la darrera oposició a places de funcionaris de carter va ser el 2001. A partir de llavors el personal té l'estatus de personal laboral; és a dir subjectes a les normes de tots els treballadors

 Explica'ns algunes anècdotes de la teva dilatada experiència a Correus.

 Moltes. De tota mena. Segur que el/la lector/a coneix les bústies de correus, que encara avui dia perviuen. Quan arribaven a l'oficina els continguts que havien recollit els “buzoneros”, hi havia molts articles diferents de les cartes. Per exemple, carteres, bitlleters. Totes sense un “duro” a dins. Us sona el gremi de carteristes? Un clàssic, moltes carteres, buidades de monedes i bitllets, però amb la documentació íntegra arribaven a Correus. El servei procurava tornar-la al propietari. Jo he vist desenes i he intentat gestionar aquestes “pèrdues”. Un dia va arribar un sobre sense senyals ple de bitllets que vam guardar fins que una noia va preguntar: va dipositar cartes a una bústia i també va posar el sobre amb els diners, que havia d'anar a ingressar en un banc.

Els carters, molts encara ho podeu recordar, portaven les cartes a repartiment en valises… que eren de pur cuir. Pel que sembla els gossos amb el seu poderós olfacte, se sentien atrets per l'olor del material de les carteres, de manera que era habitual veure el carter seguit d'un o diversos gossos. Amb algun atac ocasional, com als acudits gràfics.

Correus treballa les 24 hores del dia. Sobretot als centres de classificació de les estacions de Renfe (quan el transport es feia per ferrocarril). Allà vam donar ajuda, recer, als que havien perdut un enllaç per arribar al seu destí, i de passada establir conversa.

Recordo una anècdota que em va impactar molt. Al servei de la Caja Postal. Amb unes llibretes on, a mà, s'anotaven les imposicions en blau i, en vermell, els reintegraments. Estava a l'oficina de Tremp (Pallars-Jussa), any 1982. Dona d'edat ve a fer un reintegrament de la llibreta. Vaig a la caixa forta i li faig el tràmit, quan amb cara molt seriosa em diu que aquests no són els diners que ella havia dipositat. Ella pensava que els diners que ingressaven (bitllet per bitllet) els podien recuperar. No ho he oblidat mai.

Més enllà de l'anècdota hi ha una sèrie d'aspectes que has esmentat a la introducció, que tenien molta rellevància per als que treballàvem a Correus. Les cartes de la presó i la de les casernes militars. Les cartes adreçades als presos les recollien les anomenades “comandaderes” (totes les que vaig conèixer eren dones). Alhora, portaven les que els presos escrivien. La majoria dels sobres eren autèntiques peces d'art. Dibuixos –molts cors– i frases tipus: “Corre, corre cartero, que es para la chica que más quiero”. Quan aquestes cartes ens arribaven a la sala de classificació, deixàvem qualsevol cosa que estiguéssim fent per donar-los màxima prioritat. A les carteries, em consta que també era així.

La correspondència dels soldats que feien la mili rebia un tracte similar. Les recollia el carter militar, però recordo que moltíssimes arribaven dirigides al bar La Guaica (i altres bars) que estaven al recorregut des de la caserna a la ciutat. El carter de la zona duia diàriament desenes de cartes a La Guaica. Allí les podien retirar, segurament més aviat que a la caserna. Era un curiós servei totalment alegal –fins i tot il·legal– d'apartat de correus que, tot i això, sempre va ser tolerat. El propietari del bar (establiment de preus molt econòmics) també permetia canviar-se de roba als soldats, fins i tot amb un servei de guixetes. Col·lectius que, en general, sempre van ser ajudats per la gent.

Queda per a un altre text la història dels “ambulants de correus”.

 Quina és la història de la decadència del servei?

 Segurament la globalització, tan comentada en les darreres dècades, també ha afectat els serveis postals. La correspondència, les cartes, estan en clara decadència amb el gran augment de  les comunicacions informàtiques. D'altra banda, els serveis postals han estat liberalitzats. Abans l'admissió, curs i entrega de la correspondència era monopoli de Correus (a la majoria de països). A principis d'aquest segle, concretament a Europa, es va regular el Servei Postal Universal. Les empreses de transports ja poden –complint uns requisits senzills– tractar la correspondència. En el cas d'Espanya, gairebé simultàniament, Correus va passar a ser una empresa (Empresa Pública Estatal). Aquesta és la seva fórmula jurídica actualment. Forma part de la Sociedad de Participaciones Industriales (SEPI) que és una mena d'aparador on l'estat exposa les empreses per si hi ha interessats a adquirir-les.

 Hi ha causes i/o culpables de la decadència?

 Jo crec que les causes són complexes i passen pels enormes canvis a les comunicacions, que han afectat pràcticament tots els àmbits de la societat. És cert que això ha anat acompanyat a les societats, estats occidentals, d'una exacerbada onada de liberalisme, liderat des de fa dècades pels Estats Units. S'han anat posant els serveis públics (abans gestionats directament per les administracions públiques) en mans privades, cosa que significa: l'objectiu de la seva explotació és el benefici econòmic encara que sigui a costa de la disminució en la qualitat.

Avui t'arriba una carta, però no saps qui l'ha deixada a la teva bústia.

 Correus està condemnat a desaparèixer?

 En permanent mutació. Ara com he dit, s'explota un servei de transport.

Correus com el que coneixíem fa tot just dues o tres dècades ha desaparegut. Té una xarxa d'oficines, locals... En diuen capil·laritat, important, però com a sistema de comunicació ja no té cap futur. Com a estructura de transport, potser.

Ha creat empreses com Correus Exprés, per entrar al tema de la distribució d'enviaments de grans distribuïdores com Amazon o altres. Però, de fet, va venent propietats que va adquirir fa pocs anys.

 Podria Correus ajudar “l'Espanya buidada”?

 Sí. Encara hi ha esperança. Ja fa anys a països nòrdics com, per exemple, Suècia, va començar a utilitzar la seva xarxa de correu “rural” per atendre persones amb dificultats per traslladar-se a la capital de la comarca i això suposa: anar a buscar medicaments, materials bàsics per a subsistència, diners als seus comptes… etcètera.

He sentit que aquí, Correus es posiciona per utilitzar la seva enorme xarxa d'enllaços rurals (cada cop amb menys contingut i enviaments per repartir) per cobrir aquest espai social. Hi ha milers de pobles sense sucursal bancària o caixer. Sense farmàcia. Sense botiga per a molts articles. Estaria molt bé que s'aprofités aquesta teranyina que encara conserva correus. Jo sóc escèptic. Gairebé res no es fa si no hi ha benefici econòmic. Els vents no bufen en aquesta direcció. Però seria un àmbit per explorar. Molt interessant. Relació amb la persona que està pendent de veure algú, persona que passa per aquí, que coneixes, que et pot proporcionar allò més íntim i necessari: el carter.

 Què diuen els sindicats de tot això?

 A Correus sempre hi ha hagut un alt nivell d'afiliació. Sí. Però des de fa molts anys (l'anomenada transició democràtica). Alguns es van apuntar a formar part de les institucions, diguem-ne estatals. Aquests són els que s'anomenen o anomenem sindicats majoritaris. Com a part activa d’aquesta estructura institucional, han anat acceptant els canvis, malgrat els costos laborals qualitativament o quantivament parlant. Correus (afegim a Telègrafs) va arribar a tenir al voltant de 65.000 empleats directes a principis dels 90 del segle passat. Avui no arriben als 40.000. No puc ser objectiu en aquesta resposta. Sempre he militat a la CGT. Minoritària. Defensora dels serveis públics. Batalla perduda.

 Esperem que no tot estigui perdut, i el servei de correus continuï cohesionant la societat i aportant novetats que facilitin la vida als llocs més remots de la geografia. En tot cas, amb aquests comentaris tan interessants de Rafael Baitg, volem retre homenatge a totes aquelles persones que treballen i han treballat en un servei tan popular.

 

Josep M. Maya

Publicat en castellà a la revista Lumbre núm. 18 (setembre 2022)

Publicat en català a la revista Plec núm 38 (desembre 2022)

Entrevista Josep Maria Cazares

 Va néixer el segle passat a San Vicenç de Castellet, el Bages, i viu a Lleida des del 1974.

Grafista, pintor i il·lustrador, ha publicat a Segre, Nou Diari, Editorial Planeta, Mamagraf, Man, El Víbora, Jazzology, La Confidencial i La Quera, entre d’altres. Ha participat en unes cinquanta exposicions entre col·lectives i individuals, nacionals i internacionals i ha rebut diversos premis. En el mon del còmic, ha publicat quatre àlbums i donat cursos. A més a mes, entre les seves diverses activitats, també consta la gestió i producció de actes culturals. Productor executiu de Som Cinema, Festival de Cinema i Audiovisual Català.

Forma part del equip de consellers d’Arts i Patrimoni del Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida

El seu darrer treball, és la novel·la gràfica Checkpoint , amb guió de Miquel Àngel Bergés, publicada per Ed. Milenio, 2021.

 L’Art és un concepte molt gran. Artista també. Què n’opines? Quan va començar la teva afició pel dibuix, volies ser Artista? L’Artista neix o se fa. Ets Autodidacta? Quines influencies creus que tens? T’has emmirallat en algú o algun estil?

No he tingut mai massa clara la paraula artista. S’aplica a moltes coses amb què no em sento identificat per a res.

Vaig començar a dibuixar de petit, com tothom, suposo. Un llapis i un bloc de dibuix eren un luxe que encara ens podíem permetre. La goma d’esborrar va venir després. Sort que no s’havia inventat el mòbil encara. No sabia que volia ser de gran. No he tingut mai cap meta de ser això o allò. Sempre m’he deixat anar, a veure que passava...

Soc totalment autodidacta. Als catorze anys vaig deixar els estudis i em vaig haver de posar a treballar d’aprenent de fuster. Vaig deixar de dibuixar durant uns anys. Hi vaig tornar als 20 anys, entre batalla i batalla, mentre feia el “servicio militar” obligatori.

Les influències inicials van venir pel món del còmic. Després vaig anar provant amb la il·lustració i la pintura, i el grafisme en general, que va ser quan vaig a començar a viure professionalment de tot això als 34 anys.

No sé en qui em puc emmirallar. Hi ha gent que diu que tinc un estil bastant personal. Suposo que em deu venir de tot una mica d’anar veient, còmic, pintura, cinema...

Has participat en multitud de publicacions, fet cartells, dissenyat logos, publicitat. Pintura.... En quina t’’has sentit més còmode, t’ha agradat més? Còmic, Fanzine, col·laboracions a publicacions....

Qualsevol que m’hagi permès de fer el que jo volgués. Si haig de triar per ordre: pintura, cartellisme, il·lustració i còmic. I a la primera època, fer fanzines era divertit.

Novel·la gràfica. Ja en portes unes quantes. Quina importància dones a aquesta part de la teva producció?

És una part molt interessant de la meva feina. M’ha donat l’oportunitat de treballar amb diferents guionistes com Josep Ramon Jové,  Josep Vallverdú i Miquel Àngel Bergés, amb qui ja portem tres obres publicades. La darrera, “Ckeckpoint”, és potser el millor treball que he fet en la part gràfica, i la primera que he fet totalment amb ordinador. Han estat molts anys de feina amb una documentació tan literària com d’imatge molt acurada. M’agrada tot el que tingui a veure amb la història en general.

Has fet, també, de professor, donat classes de dibuix, còmic... Ensenyar t’agrada?

Amb Xavier Reverté vam crear un curs de còmic de guió i dibuix que durant un temps vam fer a escoles de belles arts, instituts i, fins i tot, a la presó de Lleida 2 (vam anar convidats, no com a residents). Va estar bé l’experiència però el cert és que no em trobo còmode ensenyant. No és lo meu. Massa gent davant teu mirant-te.

Cinema. Consta al teu historial una important participació en l’àmbit del cinema (Som Cinema, Cicle de Cinema Llatinoamericà...) Pot ser aquesta vesant és menys coneguda. Explica una mica.

Sí, el cert és que sempre m’he liat amb activitats més o menys relacionades amb la cultura i la seva organització (la part més anònima). He col·laborat en varies activitats i una d’elles les relacionades amb el cinema.

Amb la Mostra de Cinema Llatinoamericà vaig començar fent el grafisme durant 10 anys. Els últims 3 anys vam portar el tema de producció i organització, fins que va haver un estrany canvi en l’entitat que ho gestionava que va provocar la dimissió de la majoria de professionals que hi érem llavors... (i aquí ho deixo)...

Quant al Som Cinema, el vam crear un grup de gent que volia promocionar el cinema i l’audiovisual de producció de parla catalana i de nous autors, durant quatre edicions (2007/2010) el vam fer a Mollerussa però es va acabar amb la arribada de la crisi...

Durant quatre anys es va deixar de fer i un dia ens vam reunir part de l’equip de edicions anteriors i vam decidir de tornar-ho a organitzar encara que fos sense cobrar. I així va ser durant les primeres edicions de Som Cinema a Lleida. Aquest any fem la 12a. Tenim suport de subsistència per part de l’Ajuntament i l’IEI, i poc, o cap suport de Cultura de la Generalitat (el centralisme de Barcelona continua igual que sempre), però nosaltres seguim.

 Has fet storyboards per a cinema?

He fet stories per a curtmetratges. El periodista i productor Carles Porta em va proposar treballar amb Bigas Luna fent l’story del Mecanoscrit del segon origen. Hi vaig treballar amb ell en les primeres imatges del film, que al final no va poder dirigir, perquè va morir al poc temps. Després vaig treballar en la part final, fent l’story amb el mateix Porta, que va acabar dirigint la pel·lícula.

Àmbit internacional. Has exposat o publicat fora?

Una exposició col·lectiva als anys 90, “Un crit contra la intolerància”, que es va fer a París, Budapest i vàries ciutats d’Europa i d’Espanya. I ha obra original meva que tenen particulars a ciutats com Buenos Aires, Copenhage, Londres, Hong Kong, Recife...

Lleida. Als anys vuitanta a Lleida parlàvem de “cultureta”. Era una paraula que tenia molts sentits. Creus que la producció artística, en ampli sentit, està segrestada per les institucions? Les persones que tenen alguna cosa que expressar ho tenen difícil sense subvencions, programes culturals...etc? Es pot subsistir creant?

Als anys 80, quant a fanzines, que és on vaig començar, nosaltres ens pagàvem les nostres “mogudes”. No demanàvem res a ningú i no érem conscients de si era “cultureta” o què. L’objectiu era divertir-nos amb el que fèiem.

No sé si la producció artística està segrestada per les institucions. El que és cert és que hi ha artistes en general “oficials” i altres que no.

Ara és més fàcil poder expressar-te. Tens tot el món a Internet i es “gratis”. En aquest “mundillo” t’has d’espavilar o, com sempre i en tot, has de tenir bons padrins. Les subvencions no et resolen la vida. El que haurien de fer les institucions és donar feina als autors o comprar obra, més que subvencionar.

Es pot subsistir creant però ho has de combinar amb feines d’encàrrec i treballs comercials. N’hi ha pocs artistes que puguin viure exclusivament del que ells volen crear. Jo he pogut combinar una mica de tot; encara que el món de l’autònom és molt dur...

Amb les noves tecnologies, xarxes, globalització, sembla més fàcil fer dissenys, crear? Hi ha molt intrusisme?

Darrera d’un ordinador es evident que hi ha d’haver una persona. Els dissenys o les il·lustracions no fan res sols. Les noves tecnologies et permeten tenir la informació gràfica o literària molt més ràpid que abans i, a l’hora de treballar, amb les eines que tens, pots avançar molt més sobretot amb els programes que existeixen. Jo abans havia rotulat tipografies de cartells a ma, amb rotring, i el que abans es feia en 5 hores ara ho fas en 5 minuts.

No sé si la paraula seria intrusisme. Sí que ara molta gent es fa els seus dissenys i cartells casolans i això es nota en la qualitat... Jo tinc a l’estudi un cartellet que em va donar un grafista brasiler, en unes jornades que vaig estar a Recife que diu: “Consulte sempre um ARTISTA GRÁFICO antes de fazer merda”. No cal dir res més...

En terra del cec el guerxo és el rei?

En el món del “artisteo”, en general, hi ha algú que altre il·luminat, que sembla el que no és. Tots hauríem de tenir criteri per saber qui es un impostor/a i qui no... Encara que, per a mi, la paraula rei és sinònim d’inútil.

T’agraden els barrets? Són una constant en molta de la teva obra. Per què?

Sí, em ve de petit, de les pel·lícules de cinema negre dels anys 40 i 50 que passaven per la tele. Deu de ser una mena de “trauma” infantil. També he llegit molta novel·la negra i els personatges sempre me’ls imaginava amb barret. Poc a poc els vaig anar adoptant als meus quadres i il·lustracions. El barret es una peça molt estètica.

 L estació de trens de Lleida és una constant a la teva obra. I les noies amb maletes. I els hotels. El viatge? O la fugida d alguna cosa? Explica’ns una mica el perquè de tot plegat.

 A part de que la estació de trens és un dels edificis que més m’agraden de Lleida, és com la gran porta d’entrada i sortida de la ciutat i això dona peu a moltes històries. Les noies amb maletes que pinto fan un viatge d’anada, una fugida calmada sense mirar enrere, un tornar a començar, un acte valent, els hotels per a mi son com els refugis temporals dels nòmades. Donen peu a moltes històries.

 -A la teva recent exposició d obra pictòrica a l Espai Cavallers era molt important el joc de mirades entre els personatges de les diferents obres. Creava una tensió narrativa no gaire habitual en sales d exposicions,  trencant la individualitat de cada obra en pos d una historia global. E involucrant  a l espectador. Influència del còmic? Del cinema? 

 A la pintura sempre m’agrada explicar una història en una imatge. Vindria a ser un guió per a una sola imatge i provocar a la imaginació de qui ho mira. En aquesta exposició hi havia 5 quadres que feien parella amb altres 5, i que eren un pla i contrapla amb els mateixos personatges. Potser era més aprop del cinema que del còmic. M’avorriria pintar “estàtues” humanes o “natures” mortes, i el que busco quan pinto en tela es una mena d’autodiversió i explicar alguna cosa més que la imatge que veus.

 -Relacionada amb aquesta darrera pregunta,  sembla que a la fi les sales i museus comencen a prendre’s en serio al còmic i compren (i exposen) obra d autors d aquest art. Què opines? Arriben tard o és millor que res? (Jo sovint penso que l àmbit natural del còmic és el paper i no la paret d una sala, però el paper s acaba i les parets no)

 En altres països ja fa temps que ho han fet, de fet, el còmic es oficialment considerat com el 9è art. Aquí totes les coses bones arriben una mica tard.  Encara està per fer el Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya, que fa més deu anys van dir que farien a Badalona. No tots els museus estan comprant obra a autors. En algun cas, sí. Segons on exposis, t’acaba costant diners.

 D’acord que el còmic ha de ser en paper però he vist originals  d’autors que per la qualitat dels seus originals haurien d’estar en un museu (no tots).

 -La teva relació amb la música ha estat constant. La obvia i per la que ets més conegut és la del jazz. Però hi ha més: portades de discos, cartells de concerts als mítics 80.... Ja no hi ha aquest caliu musical-cultural?

 Als 80 ja ho ho cantaven Los Ilegales; “Tiempos nuevos, tiempos salvajes”. En realitat van ser més “nuevos” que “salvajes”. Els temps han canviat. No m’interessa gaire el que es fa ara en la música en general. No sé si es podria dir que va haver caliu musical-cultural als 80, potser ara tothom va més a la seva i a sobreviure…

 -Has col·laborat amb diferents guionistes (Bergés,  Reverté....) Com sol ser la dinàmica de treball? Es discuteix el guió? Com es plantegen les composicions de pàgina, per exemple? O el ritme narratiu.... Ja sabem que cada col·laboració és diferent.

 
Evidentment depèn del guionista. Amb el Xavier Reverté, que es quan vaig començar pràcticament  en el món del còmic, amb un personatge que es deia Boris Bond, que es publicava en el dominical del diari Segre. El vam crear entre els dos. Normalment ens reuníem i fèiem l’argument. Ell escrivia uns guions molt descriptius per vinyeta i pàgina.

 Amb el Miquel Àngel Bergés es diferent. Pensem el tema que volem fer i ell fa un guió literari amb tota la llibertat i jo ho adapto i faig la composició gràfica com em sembla i puc  fer més o menys imatges en funció del que m’inspiri el seu text. Ho prefereixo així. Tinc molta més llibertat creativa i m’ho passo millor.

 

-Es pot dir que vens del fanzine (Sí, veritat? Ho pots contradir si no és cert) (Kontrol,  Callejón etc.) Creus que encara hi ha lloc per aquest tipus de revistes independents? A mi em sembla que s ha donat una certa polarització: o son molt políticament correctes o no ho son però son totalment subterrànies. I el paper s acaba. Com ho veus?

 Si, vinc del fanzine. Fins que vaig començar a viure del món gràfic va passar un temps. No he fet cap estudi i no estic gaire al dia per saber si hi ha lloc per aquestes revistes o fanzines. Amb Internet, ho dubto, ja que el paper s’acaba i ara anem atontats tot el dia amb el mòbil com si ens assabentéssim d’alguna cosa, quan en realitat és un aparell lobotomitzador (amb els seus petits avantatges). Jo ja estic en la fase “fanzinepausic”. Això sí, em mereix un respecte la gent que tira endavant aquest tipus de projectes independents, encara que en realitat em pregunto que si som independents d’alguna cosa…

 

Xavier Buil i Rafel Baitg

Fotos: Paco Rodríguez de la Paz (Paco Colman)

Publicat al Núm 34 de la revista Plec (Desembre 2021)

Entrevista amb Oriol Berenguer - Banc dels Aliments de les Comarques de Lleida

 Parlem amb Oriol Berenguer – Advocat . Expert en Dret Alimentari. Director del Banc d’Aliments a Lleida

PLEC.- Com has arribat al Banc dels Aliments. Quin és el teu perfil professional?

Oriol Berenguer.-   Bé, sóc de formació  de les antigues ciències empresarials i llicenciat en dret. Vaig estat exercint com a advocat durant uns anys abans d’entrar al món social. De fet, com a advocat encara porto alguns casos a temps parcial. Al Banc dels Aliments hi entro com a voluntari el 2007 i en sóc el secretari durant tres anys. Llavors, al 2010 va plegar l’anterior director i em vaig engrescar a agafar el relleu. Sempre he tingut interès pels temes socials i alimentaris i actualment estic fent una tesi doctoral sobre el dret humà  a l’alimentació adequada.

PLEC - Història dels Bancs dels Aliments. Creació. Organització Territorial. Internacional, Nacional. Lleida des de quan?

O. B. - El Banc dels Aliments és una Fundació. Neix al 1956 a Phoenix (Arizona -EE.UU). Un home (John van Hengel) que, estan prop de Califòrnia, se,n va adonar de que hi havia molta producció alimentaria i es generaven molts excedents que s’havien de destruir, i al mateix temps al quart mon la situació de pobresa –concretament la alimentària- era una realitat. La idea era distribuir aquells excedents a diverses entitats per tal de que arribessin on existia necessitat. Un mitjancer.

Fa 30 anys es crea a Barcelona la Fundació. A Lleida s’estableix al 2006, l’estructura provincial. En l’àmbit estatal, funciona amb territoris provincials que a la vegada es federen per zones (Autonomies) i més amunt hi ha la Federació Europea. Encara més amunt, l’estructura mundial (Global Network of Food Banks) entre països, diguem productors, que generen excedents, per a distribuir-los a les zones de pobresa.

Plec- El Banc dels aliments es una ONG?

O.B. - Sí. Som una organització que forma part de la societat civil, no governamental. Som una associació de particulars que ens agrupem per tal de fer aquesta tasca en favor de l’aprofitament alimentari i de l’alimentació digna per tothom.

Plec -El Banc dels Aliments es nodreix de aportacions. Pot ser te molta importància “El gran recapte” en les seves convocatòries (quina periodicitat?), però n’hi ha de periòdiques (Botigues, Supermercats, restaurants, particulars)? Accepteu aportacions dineràries?

El gran recapte el fem un cop a l’any i participen des de grans cadenes a petites botigues. També fem petites campanyes, com per exemple la recent amb el Plusfresc.

Respecte a aportacions periòdiques de cadenes alimentàries, un dels nostres objectius principals es lluitar contra el malbaratament. Una de les accions que fem, entre d’altres, son convenis amb cadenes de supermercats, que sempre tenen una sèrie d’aliments que han decidit retirar de la venda –per raons diverses- però que són totalment aptes per al consum humà. Són accions molt ràpides. Al matí es recullen els aliments i es distribueixen immediatament a les famílies que ho necessiten. Hi ha més accions contra el malbaratament. La industria alimentària és la que genera més excedents. Produeixen per les empreses de distribució i molts cops i hi ha un excés de producció que aquestes no poden absorbir abans de la caducitat de l’aliment. Però es  donen moltes més causes. Per exemple, produccions per a campanyes estacionals (com Nadal) en les que no s’acaba de col·locar tots els productes. O exportacions que no s’han dut a terme per diverses raons. Tot això genera un gran excedent. Qui no conegui la nostra activitat, no pot imaginar la gran quantitat –milers i milers de tones- d’aliments perfectament consumibles que es malbaratarien. Aquí a Lleida tenim fàbriques importants de diversos sectors. Al 2019 una d’aquestes, productora en aquest cas de llet – des de la planta que Puleva té a Golmés- se’ns va donar 140.000 litres de llet en dues o tres setmanes. Vam distribuir a Catalunya i resta del Estat.

Penseu que es calcula que 1/3 de la producció a nivell mundial d’aliments en origen, es destrueixen. Amb el que això comporta: 1/3 dels recursos utilitzats per la producció també s’han perdut. Aigua, energies, transport, ma d’obra... Aquest aliments que no s’acaben consumint, s’han de destruir, amb la corresponent repercussió mediambiental. Per cada tona d’aliments destruït, es generen dues tones de CO2.

En la campanya de recollida de fruita, que a Lleida te una gran rellevància,  tenim un altre exemple. La fruita de pinyol, no es pot conservar en càmeres de fred. Doncs via convenis amb cooperatives, mirem de donar sortida a aquests excedents

Aquesta tasca diària de recuperació i redistribució d’aliments és el motiu essencial de la nostra existència.

Aportacions dineràries si en rebem, però no és la principal font de funcionament. Aquest any de pandèmia ha estat excepcional. Hem utilitzat aquests recursos per a comprar aliments. Les aportacions dineràries privades també serveixen per a cobrir despeses ordinàries de funcionament. Lloguers dels magatzems, assegurances, energies, transport, personal...

PLEC.-  Quina participació té la administració pública? (Subvencions, facilitats...)

O.B.- També optem a subvencions –com altres organitzacions- quan se fan convocatòries i suposen una font d’ingressos que arriba a un 40% del total. El nostre objectiu és que sigui menor. Com totes les Fundacions sense ànim de lucre, un dels avantatges de tots els donatius privats que rebem és que desgraven fiscalment. Siguin en espècies o en diners. Tot el que ens arriba és una donació, inclosos els moviments-transports de palets d’aliments que es mouen i nosaltres distribuïm.

PLEC.- La base és voluntariat? Qui treballa voluntàriament? Gent  gran? Sense feina? Gent que dedica hores al marge de la seva activitat laboral? Entre el voluntaris hi ha beneficiaris?

O.B.- La base és el voluntariat. Ara mateix l’estructura de Lleida és de 6 professionals (assalariats) i 60 voluntaris estables. Pel dia a dia, setmana a setmana. A banda hi ha les campanyes de recollida d’aliments, on mobilitzem més d’un miler de voluntaris. Per exemple en el Gran Recapte, que és molt transversal. Hi ha famílies senceres, clubs esportius, diverses entitats que col·laboren, ampliant la repercussió de la campanya.

En la tasca diària hi ha molta diversitat dels que aporten la seva feina. Jubilats, aturats o amb incapacitats parcials que poden compatibilitzar la seva activitat amb el voluntariat. També hi ha persones que estan en programes d’inserció i fan activitat –pot ser un dia a la setmana pel programa que duen a terme- per ajudar-los en la tasca de inclusió a la societat.

PLEC.-Quina relació teniu amb altres organitzacions... ONG’s... Hi ha contactes sobre persones necessitades? En concret  amb àmbits religiosos, cristians, ortodoxes, musulmans, ....

O.B.- Nosaltres fem de mitjancers. No valorem qui necessita o no. Tenim contacte amb una xarxa que reparteixen aliments i a les que servim aliments (en l’àmbit provincial més de 80). El que demanem, és que darrere d’aquestes entitats u organitzacions, hi hagi un acord amb els Serveis Assistencials/Socials de la zona: Ajuntaments, Consells Comarcals, etc.

El 95% dels usuaris, han passat pels serveis socials, que són els que fan la valoració corresponent. També hi ha altres entitats que són molt grans, com ara Càritas, Creu Roja, que tenen aquesta capacitat de derivació de persones amb manca de recursos.

El tema que em preguntes sobre la participació de col·lectius religiosos en les tasques de repartiment d’aliments és un tema important. De fet hem tingut que donar de baixa entitats pel tema religiós atès que es feia proselitisme amb els aliments. Cal diferenciar molt bé l’obra que –per exemple- pugui fer una comunitat religiosa als seus fidels, que entra en l’àmbit privat i l’atenció al públic en general al marge de la seva adscripció religiosa. Els serveis d’aliments han de ser serveis imparcials en aquest sentit.

PLEC.- Hi ha Solidaritat en aquesta societat? Per exemple: qui te dona en proporció al que te? El que te poc també dona? Proporcionalment qui dona més?

O.B.- No es por generalitzar. El que està clar és que qui sap el que és estar a l’altre costat de la trinxera,  te un nivell d’empatia superior. A nivell d’estadístiques segurament qui més te dona més. Hi ha barris on hi ha més empatia (allò que diem barris més humils). Concretament en aquesta pandèmia que vivim, hem rebut donatius extraordinaris, excepcionals. Molts.

PLEC.- Donar és una mena de netejar la consciència? Tinc molt i no ho mereixo?

O.B.- Avui en dia crec que no. Hi ha persones, diguem de la classe benestant, dirigent, alta, que té consciencia social (no de classe). Sap que ell des de la seva posició te una responsabilitat. Sap que si no actua, no fa res, la privilegiada societat on viu, tindrà problemes de sostenibilitat.

Però també vivim en una societat d’arrel cristiana, on els valors de la justícia social i igualtat de totes les persones està molt arrelat. Realment hi ha persones que tenen vocació d’ajudar. Hi ha molts perfils. Pot ser un tema d’ètica.

El que em fa por és que avui dia hi ha noves classes dirigents, que no pensen en conjunt. Només pensen en el seu interès. Però, per exemple, penso que a Catalunya hi ha hagut una classe dirigent amb una certa consciència social que no s’ha transmès a les noves generacions que pugen amb una nova mentalitat molt més liberal i individualista.

PLEC.-La Caritat com s’ha entendre avui?

O.B.- És un concepte religiós. El mon catòlic, d’on ve aquest concepte, és tan divers com la mateixa societat. Si preguntes a diverses persones, donaran respostes distintes. Des de els que l’entenen com un sentiment empàtic, transversal, que miren a la persona sempre des del mateix nivell, fins els que la veuen des de l’òptica assistencialista. Jo l’entenc com un concepte de solidaritat; horitzontal, de compromís amb l’altre. Ficar el teu benestar al mateix nivell que el de l’altre. Podries preguntar a deu persones i cadascuna, te donarien una idea diferent de la caritat. Avui en dia parlem més de responsabilitat (més que de caritat o solidaritat).

PLEC.- En una societat, diguem, que tu te imaginis, caldria ONG’s?

O.B.- Sempre serà necessari el voluntariat. No ens podem permetre que hi hagi aquests nivells de pobresa alimentària. Si els mecanismes de redistribució de la societat, funcionessin, aquestes diferències serien menors. Sempre,però, hi haurà escletxes, situacions en que les administracions no arribaran. Sí que m’imagino una societat millor en la que el nostre pes sigui menor.

PLEC.- El voluntariat soluciona allò que el sistema polític organitzatiu actual no vol/pot atendre? En mots àmbits. Immigració, desarrelament,....

O.B.- El cor de les entitats, arriba més lluny que la racionalitat de l’Administració. Sempre ha estat així i ho continuarà sent. Per tant, sempre hi ha lloc per l’acció de les entitats del tercer sector per tal de corregir les injustícies que es generen des de l’acció burocràtica. Ara bé, un altra cosa és la manca de voluntat política. En aquest cas les entitats d’assistència com la nostra poc hi podem fer. Passem a un nivell de denúncia i debat polític en el que només hi participem de manera indirecta.

PLEC.-Hi ha frau, per a dir-ho d’alguna manera, per part de persones que sense necessitar-ho realment, en fan us?

O.B.- Són pràctiques que poden donar-se, però sempre hi ha una l’avaluació prèvia de les necessitats per part dels departaments i serveis d’assistència social. Pot ser és difícil eradicar aquestes pràctiques en un 100% però penso que la casuística és molt irrellevant (per posar un símil, molt menor que el frau fiscal). Sap greu que, de vegades, es magnifiqui aquest frau a nivell mediàtic.

PLEC.- El Salari Social, el Bono Social (en el àmbit energètic sobre tot) te influència en la vostra activitat. L’heu notat?

O.B.- Si evidentment. Hi ha persones que tenen pobresa econòmica. No obstant això, la pobresa econòmica no ve sola, sempre té moltes cares.  Persones que socialment disposen  d’una una estructura/xarxa familiar, que tenen formació hem vist que han entrat per raons laborals (tancament d’empreses...etc.) en una situació de manca de recursos econòmics i abocats a trobar la subsistència en ajudes socials... Potser és una mancança de recursos temporal i en aquest cas l’ajuda estrictament econòmica de l’administració amb prestacions com rendes garantides és de gran ajuda.

Ara bé, hi ha una part de pobresa que requereix acompanyaments educacionals, nutricionals, de molts tipus, o difícilment amb una sola assignació econòmica sense cap tipus d’intervenció del món social no es revertirà.  La Renda bàsica, ben portada, ajudaria molt. Reduiria moltíssim la carga que tenim les entitats i poder fer una feina més qualitativa. No únicament repartir aliments, també  acompanyament. Hi ha molt debat. No sé si serà possible des d’un punt de vista de fiscal,  però seria una molt bona mesura.

PLEC.- Amb la pandèmia, un abans i un després? Pregunta massa estàndard avui.

O.B.-  És una situació d’excepcionalitat. En poques setmanes varem augmentar un 40% els nostres serveis. Per a mi la gran pregunta és que quedarà després de la pandèmia. Quina realitat social, econòmica. Jo auguro desatencions socials en dos-tres anys. Aquest estiu vivim una recuperació de la feina, però la situació  general precovid quan temps portarà recuperar-la? Els ajuts socials, europeus, que s’han posat en marxa, quan donaran resultats? Quan tot això es traduirà en treball de qualitat per les persones que estan en situació de exclusió o precarietat?

PLEC.- El Banc d’Aliments ha vingut per quedar-se? Veus un futur sense el Banc dels Aliments?

O.B.- Un futur en el que no tingui tanta rellevància a nivell social. Nosaltres continuarem amb accions climàtiques, de recuperació d’aliments que podem vincular a projectes d’inclusió laboral de persones, també d’accions contra la malnutrició i la manca d’educació nutricional. Aquesta és una visió del Banc dels Aliments del futur. Penso en un Banc dels Aliments que no tingui tanta carrega a nivell de lluita contra la pobresa. Si es consoliden temes com la Renda Bàsica, anirà guanyant terreny aquesta proposta que fem de futur.

Ara bé això no solucionarà el tema del malbaratament. Nosaltres defensem el dret a l’alimentació (que te moltes dimensions), a l’alimentació adequada. Aquest Dret, ha d’obrir molts debats en els que haurem de participar. Els límits mediambientals del sistema alimentari amb el qual ens nodrim. L’accés, no solament físic si no econòmic als aliments. La nutrició adequada. Tots aquest elements seran claus en un futur pròxim.

De la conversa ens queden moltes reflexions, però un parell són destacables.

El malbaratament de aliments des de el seu origen (també hem de reflexionar sobre el malbaratament al final del cicle; comprem d’acord a les nostres necessitats?).

La pobresa alimentaria, quantitativa i qualitativa. Al tercer o quart mont o aquí a propet.

Pensem

 

FOTOS:  Xavier Pardina

Entrevista: Rafel Baitg (PLEC)

Publicat a la revista PLEC nro 33. Octubre 2021

…LA PESTE…

Párrafos de la narración de Albert Camus.

 

La palabra “peste” acaba de ser pronunciada por primera vez. En este punto de la narración que deja a Bernard Rieux detrás de una ventana se permitirá al narrador que justifique la incertidumbre y la sorpresa del doctor puesto que, con pequeños matices, su reacción fue la misma que la de la mayor parte de nuestros conciudadanos. Las plagas, en efecto, son una cosa común pero es difícil creer en las plagas cuando las ve uno caer sobre su cabeza. Ha habido en el mundo tantas pestes como guerras y sin embargo, pestes y guerras cogen a las gentes siempre desprevenidas. El doctor Rieux estaba desprevenido como lo estaban nuestros ciudadanos y por esto hay que comprender sus dudas. Por esto hay que comprender también que se callara, indeciso entre la inquietud y la confianza. Cuando estalla una guerra las gentes dicen: “Esto no puede durar, es demasiado estúpido”. Y sin duda una guerra es evidentemente demasiado estúpida, pero eso no impide que dure.

…/…

Pero no servía para experimentos, se moría y nada más. Las medidas tomadas eran insuficientes, eso estaba bien claro. En cuanto a las “salas especialmente equipadas”, el sabía que eran dos pabellones de donde habían desalojado apresuradamente a otros enfermos; habían puesto burlete en las ventanas, los habían rodeado con un cordón sanitario. Si la epidemia no se detenía por sí misma, era seguro que no sería vencida por las medidas que la administración había imaginado.

Sin embargo, por la noche, los comunicados oficiales seguían optimistas. Al día siguiente la agencia Ransdoc, anunciaba que las medidas de la prefectura habían sido acogidas con serenidad y que ya había una treintena de enfermos declarados.

…/

A partir de ese momento, se puede decir que la peste fue nuestro único asunto. Hasta entonces, a pesar de la sorpresa y la inquietud que habían causado aquellos acontecimientos singulares, cada uno de nuestros conciudadanos había continuado sus ocupaciones, como había podido, en su puesto habitual. Y, sin duda, eso debía continuar. Pero una vez cerradas las puertas, se dieron cuenta que estaban, y el narrador también, cogidos en la misma red y que había que arreglárselas. Así fue que, por ejemplo, un sentimiento tan individual como es el de la separación de un ser querido se convirtió de pronto, desde las primeras semanas, mezclado a aquel miedo, en el sufrimiento principal de todo un pueblo durante aquel largo exilio.

…/…

Por una parte, todos, acaso, no habían muerto de la peste, y por otra, nadie sabía en la ciudad cuanta era la gente que moría por semana. La ciudad tenia doscientos mil habitantes y se ignoraba si esta proporción de defunciones era normal. Es frecuente descuidar la presión en las informaciones a pesar del interés evidente que tienen. Al público le faltaba un punto de comparación. Sólo a la larga, comprobando el aumento de defunciones, la opinión tuvo conciencia de la verdad. La quinta semana dio trescientos veintiún muertos y la sexta trescientos cuarenta y cinco. El aumento era elocuente. Pero no lo bastante para que nuestros conciudadanos dejasen de guardar, en medio de su inquietud, la impresión de que se trataba de un accidente, sin duda enojoso, pero después de todo temporal. Así, pues, continuaron circulando por las calles y sentándose en las terrazas de los cafés. En conjunto no eran cobardes, abundaban más las bromas que las lamentaciones y ponían cara de aceptar con buen humor los inconvenientes, evidentemente pasajeros.

…/…

La intención del cronista no es dar aquí a estas agrupaciones sanitarias (voluntarios) más importancia de la que tuvieron. Es cierto que en su lugar, muchos de nuestros conciudadanos cederían hoy mismo a la tentación de exagerar el papel que representaron. Pero el cronista está más bien tentado de creer que dando demasiada importancia a las bellas acciones, se tributa un homenaje indirecto y poderoso al mal. Pues se da a entender de ese modo que las bellas acciones sólo tienen tanto valor porque son escasas y que la maldad i la indiferencia son motores mucho más frecuentes en los actos de los hombres. Ésta es una idea que el cronista no comparte. El mal que existe en el mundo proviene casi siempre de la ignorancia, y la buena voluntad sin clarividencia puede ocasionar tantos desastres como la maldad. Los hombres son más bien buenos que malos, y, a decir verdad, no es esta la cuestión. Sólo que ignoran, más o menos, y a esto se le llama virtud o vicio, ya que el vicio más desesperado es el vicio de la ignorancia que cree saberlo todo y se autoriza entonces a matar. El alma del que mata es ciega y no hay verdadera bondad ni verdadero amor sin toda la clarividencia posible

(Camus reflexiona sobre la bondad y maldad del hombre)

…/…

Estoestá bien; (se refiere a los voluntarios sanitarios) pero nadie felicita a un maestro por enseñar que dos y dos son cuatro. Se felicita, acaso, por haber elegido tan bella profesión. Digamos, pues, que era loable que Tarrou y otros se hubieran decidido a demostrar que dos y dos son cuatro, en vez de lo contrario, pero digamos también que esta buena voluntad les era común con el maestro, con todos los que tienen un corazón semejante al del maestro y que para honor del hombre son más numerosos de lo que se cree; tal es, al menos, la convicción del cronista. Éste se da muy bien cuenta, por otra parte, de la objeción que pueden hacerle: esos hombres arriesgan la vida. Pero hay siempre un momento en la historia en el que quien se atreve a decir que dos y dos son cuatro está condenado a muerte. Bien lo sabe el maestro. Y la cuestión no es saber cuál será el castigo o la recompensa que aguarda ese razonamiento. La cuestión es saber si dos y dos son o no cuatro. Aquellos de nuestros conciudadanos que arriesgaban entonces sus vidas, tenían que decidir si estaban o no en la peste y si había o no que luchar contra ella.

(Camus piensa que el hombre es más bueno que malo.)

…/…

¿Qué medio puede haber de rechazar los entierros el día en que los seres que amáis necesitan un entierro?

Pues bien, lo que caracterizaba al principio nuestras ceremonias ¡era la rapidez! Todas las formalidades se habían simplificado y en general las pompas fúnebres se habían suprimido. Los enfermos morían separados de sus familias y estaban prohibidos los rituales velatorios; los que morían por la tarde pasaban la noche solos y los que morían por la mañana eran enterrados sin pérdida de momento. Se avisaba a la familia, por supuesto, pero, en la mayoría de los casos, ésta no podía desplazarse porque estaba en cuarentena si había tenido con ella al enfermo.

 …/…

 “Ya los oye usted, me dijo un día (Tarrou), ya los oye usted: después de la peste haré esto, después de la peste haré esto otro… Se envenenan la existencia en vez de estar tranquilos. Y no se dan cuenta de las ventajas que tienen. ¿Es que yo podría decir: después de mi condena Haré esto o lo otro? La condena es un principio, no es un fin. Mientras que la peste… ¿Quiere usted saber mi opinión? Son desgraciados porque no se despreocupan. Yo sé lo que digo”.

 …/…

 Se puede poner por ejemplo el uso inmoderado que nuestros conciudadanos hacían de las profecías. En la primavera se había esperado de un momento a otro el fin de la enfermedad, y nadie se preocupaba de pedir a los demás opiniones sobre la duración de la epidemia, puesto que todo el mundo estaba persuadido de que pronto no la habría. Pero a medida que los días pasaban, empezaron a temer que aquella desdicha, no tuviera verdaderamente fin, y al mismo tiempo aquel fin era el objeto de todas las esperanzas.

 …/…

 Llegó un día en que el número de muertos aumentó más; parecía que la peste se había instalado cómodamente en su paroxismo y que diese a sus crímenes cotidianos la precisión y la regularidad de un buen funcionario. En principio, y según la opinión de las personas competentes, éste era un buen síntoma. Al doctor Richard, por ejemplo, el gráfico de los progresos de la peste con su subida incesante y después de la larga meseta que le sucedía, le parecía enteramente reconfortante: “Es un buen gráfico, es un excelente gráfico”, decía. Opinaba que la enfermedad había alcanzado lo que el llamaba un rellano. Ahora, seguramente, empezaría ya a decrecer. Atribuía el mérito de esto al nuevo suero de Castel, que acababa de obtener algunos éxitos imprevistos. El viejo Castel no lo contradecía, pero creía que, de hecho, nada se podía probar, pues la historia de las epidemias señala imprevistos rebrotes.

 …/…

 

La Navidad de aquel año fue más bien la fiesta del Infierno que la del Evangelio. Los comercios vacios y sin luz, los chocolates artificiales o las cajas vacías en los escaparates, los tranvías llenos de caras sombrías, no había nada que pudiera recordar las Navidades pasadas. En esta fiesta, en la que todo el mundo, rico o pobre, se regocijaba en otro tiempo, no había lugar más que para las escasas diversiones solitarias y vergonzosas que algunos privilegiados se procuraban a precio de oro en el fondo de alguna trastienda grasienta.

 …/…

 A pesar de este brusco e inesperado retroceso de la enfermedad, nuestros conciudadanos no se apresuraron a estar contentos. Los meses que acababan de pasar, aunque aumentaban su deseo de liberación, les habían enseñado a ser prudentes y les habían acostumbrado a contar cada vez menos con un próximo fin de la epidemia. Sin embargo, el nuevo hecho estaba en todas las bocas y en el fondo de todos los corazones se agitaba una esperanza inconfesada. Todo lo demás pasaba a segundo plano. Las nuevas víctimas de la peste tenían poco peso al lado de este hecho exorbitante: las estadísticas bajaban. Una de las nuevas muestras de que era de la salud, sin ser abiertamente esperada, se guardaba en secreto, sin embargo, fue que nuestros conciudadanos empezaron a hablar con gusto, aunque con aire de indiferencia, de la forma en que reorganizarían su vida después de la peste

Reseña de Rafael Baitg Casterad

Noviembre de 2020 – Año de la pandemia.