La Cantonada Maleïda

Vet aquí que llegeixo a La Quera que una destacada figura d’un consistori va a passar consulta mèdica per buidar els seus neguits, produïts –sembla ser- per una megalomania creixent i una ubiqüitat mediàtica irrefrenable. I ves per on (casualitats) el personatge abans d’estirar-se al divan de Lo Froid, sovint fa un cafè (per trencar el dejuni previ a la missa que l’ha preparat per la feixuga jornada) en una coneguda Cafeteria-Restaurant que fa cantonada i en el que un dels carrers ha estat remodelat per Pla de Reforma de la zona, com la majoria dels carrers d’aquest triangle. Però l’altre costat ha quedat conservat com fa anys, com si d’un record museístic del passat es tractés. A les nits sembla el museu del terror!

Pot ser –suggeriment per Lo Froid- caldria recomanar a la primera figura consistorial que canviï el trajecte de missa a la cafeteria per la zona sud. Ben segur que aterrarà dels seus patològics deliris. Ei! Parlo d’aterratge en sentit figurat, perquè el pas per les seves voravies sembla avui en dia part de un circuit d’aventura. O és que aquets dos trams pateixen alguna mena de càstig urbanístic? Si és així, hi ha molts càstigs urbanístics en aquesta ciutat.

Lo del traster

Publicat a La Quera núm 5 - 12-05-2012

Dret a la Vida...DIGNA

El passat mes de març –no sé ben bé quin dia- es cel·lebrava el dia mundial de la vida. Mai he entés perquè gaire bé cada dia del any ha d’estar dedicat a reivindicar, fer memòria o festeixar un tema, causa, infermetat, situació social, ...etc. El primer que em ve al cap és que hi ha molta hipocresia i molts interessos (materials i també interès de netejar consciències). Per part d’institucions, religioses, politiques, i socials tant de l’àmbit regional i nacional com internacional. Per un costat m’enriqueixo a costa dels pobres i per l’altra faig un dia dedicat a eliminar la pobresa fent –de pas- recapte d’almoines. Per un costat fabrico i venc armes, provoco guerres, bloqueixo l’entrada d’aliments i medicaments i per l’altra faig una crida al respecte i al dret a la Vida.

Tot això ve a que en aquest Estat, el dia dedicat al dret a la Vida, els habitants de la caverna ideològica, es van dedicar a fer la seva guerra en contra del dret (també ho és) a l’avortament. És el de sempre. No estan contra l’avortament. S’oposen a que sigui al abast de tothom. Ells van a Anglaterra si fa falta. El ministre de Justicia Alberto Ruíz Gallardon ho va dir clar: “ Hay que volver a los tiempos en que las mujeres iban a abortar a Inglaterra” (més o menys literal).

La vida ens ve donada per un procés químic. Després –perquè així ha evolucionat la nostra espècie- tenim un període d’aprenentatge individual i social (o a l’inrevés si voleu). A partir de que tenim aquesta maduresa, les decisions són nostres, o si hi ha algun entrebanc, d’aquells que realment ens estimin i nosaltres i confiem. É per això que si una persona ha d’arribar a la vida autònoma amb possibilitat de no poder desenvolupar totes les seves capacitats , o posar en seriós perill a la mare, per unes o altres raons, els responsables d’aquesta vida futura han de tenir el dret i els mitjans d’interrompre el procés.

De la mateixa manera, quan una persona, en us de les seves facultats intel·lectuals, decideix que la vida no te sentit perquè ha perdut l’autonomia, física o intel·lectual, ha de tenir el dret de posar-hi fi. Molt poques legislacions preveuen aquesta possibilitat d’una manera oberta. No deu de ser casual que aquestes legislacions siguin de països socialment més avançats (amb una cultura i una moral molt més progressista). A l’Estat Espanyol estem encara discutint temes religiosos (camuflats de moral o deontologia) per ficar negre sobre blanc aquest tema. Es poden veure notables diferències entre les normatives de les Comunitats Autònomes –les que ho tenen regulat. Mentre a Catalunya o Andalusia s’atansen a facilitar aquest final de la vida (motivat i lliurement decidit) mitjançant  el Document de Voluntats Anticipades (DVA), a la C. A. de Madrid van a la caça dels professionals que miren de defensar la dignitat de la vida (pot ser un altre dia m’entretindré més en el cas del Servei d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa a Leganes, Madrid coordinat pel doctor Luis Montes)

El DVA es un pas –sens dubte- important si tenim en compte que estableix la obligació d’acomplir la instrucció del interessat sense que es pugui objectar.

Falta, però, molt camí per recórrer. Aquest tema, com la immensa majoria dels que afecten a la nostra relació amb la societat, es un tema antropològic, de cultura de grup. S’ha de destriar el que son les pròpies creences individuals de les normes que han de regir al conjunt de la col·lectivitat. La norma ha de ser àmplia, oberta. El límit ja el ficarà l’individu.

Quan es parla d’Eutanàsia sempre s’afegeix  “dret a una mort digna”. Jo penso que el dret és a una Vida Digna. Quan deixa de ser-ho ha d’arribar la mort que no és més que una conseqüència de la vida.

Publicat al Correu de l'OP Núm VIII - Març-Abril 2012

Consideracions a la Vaga del 29M i la manifestació a Lleida

(La CGT i els Moviments i Grups Socials a Lleida)

Capçalera de CGT

La Vaga General del 29 de març no ha estat –com ja es preveia- un èxit. Pot ser ha estat més recolzada que la de 2010, però no ha estat un èxit aclaparador. La CGT després d’un Congrés Extraordinari, convocat això sí amb molta precipitació,  va decidir que calia convocar una Vaga General. Crec que gaire bé no calia, si tenim en compte que en el Congrés de Màlaga (2009) ja hi era l’acord. En tot cas –ni que sigui de portes endins- s’havia d’aprofitar la convocatòria del majoritaris. És clar, que deixant molt clar que la CGT convocava apart. Tot i que no es vulgui reconèixer obertament dins de l’Organització, està molt clar que la CGT no té –hores d’ara- capacitat de mobilització a gran escala. Ens hem d’aixoplugar en els majoritaris, sinó passa com al setembre de 2011 en que només la CGT de Catalunya va tenir l’agosserament de convocar una Vaga General (és a dir a tots els sectors a Catalunya). La resta de Confederacions no es van atrevir. Euzkadi si ho va fer, però aprofitant també una convocatòria dels sindicats nacionalistes.

En el 29M a Lleida, alguna cosa ha canviat respecte de la V.G. convocada en solitari (o més exactament amb CNT i SO) que no fa falta comentar perquè a Lleida era un dia festiu i per tant atípic i la VG del 2010. En aquesta última, tot i que no va ser tampoc un gran èxit, si que es va veure amb certa claredat la unió més o menys consolidada dels moviments socials i la CGT. També en successives manifestacions –inclòs l’1 de maig-  en que a Lleida hi havia dos blocs ben diferenciats els S. Majoritaris per un costat i la CGT junt amb sindicats, partits minoritaris i moviments socials de caire anticapitalista.

Ara, però, cal comptar amb un altre moviment que abans no hi era: el 15M, els Indignats, dieu-li com vulgueu. Fins al 29M semblava que la seva identificació amb el anticapitalisme de la CGT i d’altres moviments era clara. Doncs pot ser hi haurà un abans i un després. Per primer cop –i ara entro en la manifestació com a referència visual col·lectiva- s’han vist tres grups molt i molt diferenciats: 1- els majoritaris (1.500 – 1.800 persones aproximadament) 2- la CGT (400 – 600 p.) i 3- els Indignats, 15M + estudiants i molts seguidors (1.800 – 2.200 p.) Xifrés –es clar- subjectives, difícils de precisar però molt gràfiques. Ha reflectit la idea de separació on menys falta fa.

Bloc dels Indignats

Els Sindicats majoritaris mantenen la seva presencia sense massa variacions. La CGT semblava que en els darrers anys que podia augmentar la seva incidència aixoplugant –i si era possible integrant a la seva estructura a bona part dels moviments socials del àmbit anticapitalista (incloent els indignats del 15M als que ha estat recolzant “sense lletres” en alguns aspectes). Ara, però, sembla que aquest nou fenomen sorgit fa gairebé un any ha decidit que tampoc la CGT es un lloc adient per estar-hi. Per les sigles? Per què és una organització amb estatuts, funcionament orgànic...etc? Això fa a la CGT igual a les altres estructures sindicals institucionalitzades?. Penso que la resposta a la darrera pregunta és NO  i les anteriors serien fonamentades en el desconeixement del anarcosindicalisme com a instrument de lluita per la transformació de la societat. Aquí, segurament que no ha fet bé els deures es la CGT. Els Indignats-15M han sortit amb la bandera de la puresa, la utopia feta realitat en un tres i no res. Ningú mana ningú ens orienta, tots junts en una meravellosa inèrcia col·lectiva. I –és clar- darrera d’aquesta pancarta s’hi apunten tots aquells que no estan participant enlloc. Ni Majoritaris ni minoritaris ni associacionisme de cap tipus. No oblidem que aquets són molts –una majoria silenciosa- i alguns desencantats amb les organitzacions siguin quines siguin. Tots ells han conformat la majoria visual...però demà què?

Segurament la CGT no ha acabat de fer bé els deures. Jo crec sincerament que la CGT té un paper molt important en aquests moments i hauria de deixar les qüestions internes en una vorera i progressar –junt amb els que estan farts del sistema- en la lluita per la transformació de la societat que no és altre cosa que el que fica al seu ideari.

Petit Video de la Mani del 29M

SINDICALISME I MOVIMENTS SOCIALS

La actual situació econòmica i social fa palès cada vegada amb més força la necessitat de canviar el model de sindicalisme que s’ha instal·lat a l’Estat Espanyol des de final de la dictadura. Caldria retrocedir a finals dels 70 del segle passat, més exactament als Pactes de la Moncloa, per poder veure amb claredat la dinàmica que es va instaurar a les hores: la mecànica del pacte. Aprovat l’Estatut dels Treballadors –que mai va ser la norma tant progressista que ens van fer creure- la continuació ha estat un seguit de pactes en els que poc a poc em anat cedint posicions però que ha convertit als sindicats majoritaris –i pactistes- en autentiques peces al servei del sistema (del sistema capitalista, es clar) Al mateix temps això ha eixamplat la distancia amb organitzacions amb vocació transformadora de la societat, que han quedat en el calaix de lo minoritari. Val a dir també que alguna d’aquestes organitzacions, tampoc ha sabut gestionar els seus conflictes interns, la qual cosa ha afeblit encara més la seva posició en aquesta societat. De manera que ens varem sentir indefensos davant del sistema dominant. Situats  els sindicats majoritaris a l’àmbit institucional -del que no poden sortir perquè és el mateix sistema el que els dona la supervivència (finançament)- a un sector important de la societat no li ha quedat més que cercar mecanismes nous per lluitar per la transformació. S’anomenen o els anomenem Moviments Socials. Es una expressió molt amplia en la que hi ha des de partits politics fins a associacions culturals veïnals passant per grups de joves més o menys organitzats. La varietat arriba també a l’aspecte ideològic que els anima, encara que hi ha alguns elements comuns, com poden ser el caràcter assembleari, la idea de autogestió referida a la independència en el funcionament, l’anticapitalisme, l’antisistema (no hauria de fer por aquest concepte i molt menys criminalitzar-lo!) i pel que fa a Catalunya també el Independentisme com a opció d’organització política. En l’últim any ha sorgit el 15-M que sembla resumir tots els anhels d’aquests moviments. Es però un moviment molt divers dins ell mateix (no son iguals les mobilitzacions Sol, que Plaça Catalunya, Plaça Ricard Vinyes...etc.) Així és que una de les tasques –que ja fa temps- s’ha marcat el sindicalisme amb vocació transformadora, és treballar de forma conjunta amb aquests moviments, per aconseguir una força que el sistema els hi ha barrat. Lleida es un bon exemple d’aquesta  col·laboració. La Vaga del 29-S convocada per la CGT, que va tenir poca repercussió real d’acord amb la capacitat de convocatòria, si que va servir per fer evident la importància de la participació de totes aquelles persones situades front del sistema imperant. Lleida capital no te el nivell de mobilització social que –per exemple Reus o Terrassa- però si tenim en compte les comarques veurem que a les principals poblacions (Balaguer, Tàrrega, Mollerussa, Els Pallars...) hi ha un caliu que permet ser optimista. A l’hora de redactar aquest article encara no s’ha portat a efecte la Vaga General del 29-M. Hi ha unanimitat en la convocatòria –que no en el contingut reivindicatiu- però veurem si aquesta fractura social entre les institucions (inclosos els sindicats pactistes) i un sector important de la societat es mostra evident.

Publicat a "La Quera" Núm 1 - 14 d'abril de 2012

Documental “Indomables. Una historia de Mujeres libres”

Amb aquest treball volem portar a primer pla una altra part de la nostra història, la que explica la experiència de Mujeres Libres. Mujeres Libres / Dones Lliures va ser una organització autònoma, aliena a les estructures de qualsevol òrgan del moviment llibertari. Sense renunciar a les seves arrels anarquistes van practicar un feminisme obrer. Es van marcar com objectiu preparar a les dones per a poder participar en primera persona en la revolució llibertària. És a dir, volien formar a les dones, que sofrien unes taxes d’analfabetisme elevades i atreure-les al moviment llibertari. Van haver de lluitar contra una cultura de forta arrel catòlica i, el més dolorós, contra la indiferència quan no menyspreu dels seus companys i companyes llibertàries. A pesar d’arribar a comptar amb més 20.000 afiliades només en la zona republicana, mai van ser admeses com part integrant del Consell General del Moviment Llibertari.

Amb aquest documental hem intentat esbrinar què pensaven, quin era el seu plantejament polític i com van desenvolupar la seva tasca. Per a aconseguir-lo ens hem entrevistat amb dos protagonistes directes d’aquesta història, Conchita Liaño i Sara Berenguer. Ambdues van prendre part activa i en primera línia en els gloriosos dies de Juliol del 36. Ambdues amb un bagatge polític i humà considerable.

Per altra banda ens hem entrevistat amb escriptores i historiadores com Laura Vicente que ens han posat en antecedents. També ens hem entrevistat amb Martha Ackersberg professora del Smith College de Massachusetts i autora del llibre Mujeres Libres de España, que ens acosta a la situació política dels primers anys 30 i al cabal humà de Mujeres Libres. Així mateix, hem estat amb un dels grups que mantenen el llegat d’aquelles dones: Dones Lliures d’Alacant, un grup de dones de CGT que es reivindica anarkofeminista. Comptem també amb la presencia poètica i compromesa amb el feminisme actual de l’escriptora Llum Quiñonero. Per a fer més comprensible el missatge de les nostres protagonistes hem recreat escenes amb actrius arribant a reproduir un míting en un teatre. A més ens hem portat des d’allà on estigui a l’esperit de Lucia Sánchez Saornil, que ens ajuda a explicar la història.

ZerikusiA, Producció
Audiovisual, Antsoain
(Euskal Herria)

Zer Ikusi A - Producción audiovisual — malatestaxxl@ono.es. — 948363814 — Antsoain (Euskal Herria)

Per veure un trailer del Documental cliqueu AQUÍ
Els que esteu interessats en el documental també podeu escriure a: lo.del.traster@gmail.com

NO CELEBRES LAS FIESTAS, VERÁS QUE GOZO

Con alguna variante este fue un artículo que apareció en el diario El País el 31/12/1992 firmado por mi admirado catedrático y periodista Agustín García Calvo. El impacto que me causó fue tal que cuando llegan fechas como las actuales no puedo por menos que recordarlo.

Y es que tiene que ser una auténtica gozada. No ir de compras arrastrando o arrastrado por el cónyuge a los grandes almacenes con la tétrica ilusión de FELICIDAD  en sus fachadas y mantener con ese mismo cónyuge largas discusiones sobre cuantos y a cuantos parientes hay que hacer regalos o escribir crismas en los que se consigue decir “nada” con florituras. Librarse de las lifaras familiares –“la familia unida y feliz”- los troncos, los árboles, noeles, mágicas monarquías (pero monarquías a la postre) monadas alrededor de 12 uvas y cogorzas trompeteras para demostrar la mucha marcha que lleva uno en el cuerpo.

Fácil lo tienes. De hecho te las dan todas mascadas, preparadas, previstas, diseñadas, anunciadas hasta la saciedad, hasta el último minuto. Pues eso, ya se pueden dar por pasadas. Lo programado ya es pasado.

¿Y no voy a tener que regalar nada? NO y verás como no pasa nada. Simplemente dejas de regalar y ya está. ¿Alguien se mosqueará? ¡Que va hombre! Si total eso es todo aire envuelto en papel celofan. Así que da el primer paso y cuelgate el YO SOY DE LOS QUE NO CELEBRAN y cual nueva secta o religión también serás respetado (¡faltaría más!)

¿Y habrá que encontrar alternativa? ¿Quizás una concelebració?

No hace falta. La vida corriente. Como más corriente…. Más gozo. Y poco a poco después de una extraña sensación de vacio, irá apareciendo una llamita de vida, de ilusión…¿qué mejor regalo de Reyes? Ánimo y no celebres las fiestas. Verás que gozo.

(Publicado en el “Fora de Joc” nº 3 – desembre 1996)

(Publicado en "El Correu de l'OP  de desembre 2011)

Para leer el artículo original del Profesor A. García Calvo, Pinchar AQUÍ

REPÚBLICA o la falsa transició democràtica ( i III)

La Segona República Espanyola establí la real igualtat entre totes les persones prescindint del sexe. Es un altre aspecte que encara ara no s’ha recuperat, tot i els gestos -gaire bé només gestos- per aconseguir-ho amb legislació que fàcilment és inaplicada (vegeu si no la diferència en el salari en moltes empreses). Quan el cop d’estat, les dones van donar tota una lliçó de lluita i sacrifici que tampoc hores d’ara ha estat prou reconegut ni valorat. Aquest nivell d’igualtat no ha reeixit perquè quasi 40 anys de retorn a la societat patriarcal –que ha arraconat a la dona al lloc de serventa-  encara avui no s’han esborrat.

Per acabar aquest serial de tres parts, cal parlar del aspecte territorial de l’Estat Espanyol. Vull introduir aquí una referència a la I república. Més exactament a la seva Constitució (mai promulgada). L’etapa convulsa de les dècades dels anys 60-70 del segle XIX, pot ser encara està per analitzar d’una manera exhaustiva. El disseny que fa de l’estat la Constitució del 1871 es de bon tros el més destacat del text. Un Estat Federal. Una Federació que permetia el desenvolupament de cadascun dels territoris que tenien característiques culturals, econòmiques i històriques diverses. Cal subratllar que la tan anomenada unitat d’Espanya va ser un fet absolutament artificial! La solució federal és, sens dubte, el sistema ideal per a potenciar el progrés de les diferents sensibilitats d’això que en diem Espanya. Però sempre s’hi ha trobat els mateixos murs. El centralisme més retrògrad suportat en la vella herència del feudalisme:la noblesa (ni que sigui decrèpita), l’exèrcit que en aquella època finalitzava el seu antic poder corromput per lluites internes pel poder i l’Església  Catòlica com a eina dedicada a la alienació i control de les persones. Tot en un entorn que utilitzava l’analfabetisme com element conductor, com cultiu ideal per a la manipulació.

La Constitució de la II República igual que la vigent avui dia, prenen el model italià que va a cavall del regionalisme i el federalisme. Sistema que vist els resultats no dona resposta ni satisfà les aspiracions dels diferents territoris.

Davant aquest panorama només hem pogut arribar a la hipòcrita posició dels partits autoanomenats independentistes (i més a més burgesos) que l’únic que volen es financiació per perpetuar el seu estatus de poder i d’altra banda la també –pot ser encara més- hipòcrita postura d’un autodenominat socialisme (que ha deixat pel camí qualsevol signe d’identitat socialista) que de tant en tant treu –com qui no vol la cosa- el fet federalista, tenint com tenen la seva pròpia estructura d’un centralisme absolutament hermètic.

Prefereixo acabar sense dedicar-li més lletres que aquestes, al innombrable borinot –estaquirot- espantaocells- que en diuen cap de l’estat.

Visca la República!

(Publicat al "Correu de l'OP" al setembre 2011)

Les Llengües

Cada vegada que desapareix una llengua perdem una manera d’entendre el mon, una manera de viure’l  i de descriure’l. Cada cop que desapareix una Llengua ens fa més pobres, més homogenis i perdem una oportunitat d’enriquir-nos amb la aportació de l’altre.

Cada vez que desaparece una lengua perdemos una manera de entender el mundo, una manera de vivirlo y de describirlo. Cada vez que desaparece una lengua nos hace más pobres, más homogéneos y perdemos una oportunidad de enriquecernos con la aportación del otro.

Every time a language disappears we lose a way of understanding the world, a way to live it to describe it. Every time a language disappears makes us poorer, more homogeneous and lose an opportunity to enrich ourselves with the contribution of the other.

Jedes Mal, wenn eine Sprache verschwindet, verlieren wir einen Weg zum Verständnis der Welt, ein Weg, es zu leben, um es zu beschreiben. Jedes Mal, wenn eine Sprache verschwindet, macht uns ärmer, homogener und verlieren die Gelegenheit, uns mit dem Beitrag der anderen zu bereichern.

في كل مرة يختفي لغة نفقد وسيلة لفهم العالم ، وسيلة للعيش لوصف ذلك. في كل مرة يختفي لغة يجعلنا أكثر فقرا ، أكثر تجانسا ويفقد فرصة لإثراء أنفسنا مع مساهمة من جهة أخرى

Каждый раз, когда язык исчезает, мы теряем способ понимания мира, способ жить, чтобы описать это. Каждый раз, когда исчезает язык делает нас беднее, более однородной и потерять возможность обогатить себя с вкладом других

每當一種語言消失，我們失去了認識世界的方式，以此來住它來形容了。每當一種語言消失，使我們貧窮，更均勻，失去了一個機會，以豐富自己的貢獻的其他。

Bakoitzean hizkuntza bat desagertzen bat mundua ulertzeko modu, modu batean bizi du deskribatzeko galduko dugu. Bakoitzean hizkuntza bat desagertzen du, pobreagoak gehiago homogeneoa eta aukera bat gure burua aberasteko beste ekarpen batera galduko.

Chaque fois qu'une langue disparaît, nous perdons une façon de comprendre le monde, une façon de le vivre pour le décrire. Chaque fois qu'une langue disparaît nous rend plus pauvres, plus homogène et perdre une occasion de nous enrichir avec la contribution de l'autre.

Cada vez que unha lingua desaparece, perdemos un xeito de entender o mundo, un xeito de vivila para describilos-lo. Cada vez que unha lingua desaparece nos fai máis pobres, máis homoxénea e perder unha oportunidade para enriquecer-nos coa achega do outro.

REPÚBLICA o la falsa transició a la democràcia (II)

De l’extraordinari retrocés que va suposar la instauració per la força de les armes –amb l’ajuda de les potencies nazi-fascistes dominants a l’Europa dels anys 30 i la vergonyosa passivitat de les democràcies occidentals principalment França i Gran Bretanya- d’una dictadura nacional-catòlica, encara no ens hem recuperat. De nou la transición democrática no va arribar a retornar al seu lloc un tema tan important com la confessionalitat de l’Estat.

La II República Espanyola, va establir de manera absolutament clara la aconfessionalitat de l’Estat. “El Estado Español no tiene religión oficial” (Art. 3 de la Constitució de la II República) Significava aquest article una declaració anticlerical? NO, rotundament! .....”todas las confesiones religiosas serán consideradas Asociaciones sometidas a una ley especial” (Art. 26) Aquest mateix article establia que cap institució territorial donaria auxili econòmic a les Esglésies. És a dir establia una aconfessionalitat estricta de tot el fos de tots (la res publica) En canvi també deixava molt clar pel que fa als drets individuals: “Se garantiza la libertad de conciencia y el derecho a profesar libremente cualquier religión...(Art. 27) És potser, la part més progressista de la Constitució de la II República: la consideració de la més àmplia llibertat de l’individu, conjuminada amb el principi de la solidaritat humana, expressió que literalment incorpora el text legal.

La dictadura va trencar de manera brutal aquest principis humanístics per  retornar els injustos privilegis que durant els darrers segles havia tingut l’Església Catòlica. Cal tenir present que l’Església Catòlica va validar la sublevació com una creuada contra els infidels anarquistes, marxistes i masons. Calia doncs,  recompensar aquest recolzament a l’hora que utilitzar la capacitat alienadora de l’Organització religiosa Romana.

Aquesta situació no es va revertir en el moment de la transició democràtica. Es un exemple més de que els qui van participar eren en la seva majoria , integrants de l’estructura dictatorial anterior. Així és que l’actual Constitució, proclama la aconfessionalitat de l’Estat, però seguidament s’afanya a dir que mantindrà “ la consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica... (Art. 17 de la constitució Espanyola de 1978)

Torno a insistir en que aquestes reflexions no volen estar inspirades per l’anticlericalisme, sinó per la aconfessionalitat més estricta pel que fa a la gestió pública (política i econòmica) de les diferents Administracions. A que afecta –per exemple- aquesta ambigüitat vers aquest tema? Als estèrils debats -des de l’àmbit moral- sobre l’avortament,  l’eutanàsia, etc. En un Estat laic no es donarien. Després els ciutadans i ciutadanes –lliures es clar! de tenir les seves creences- poden fer us de les possibilitats que poden donar les lleis –segur que en farien un bon us (jo al menys m’hi afegeixo)- com la que garanteixi una mort digna. (D’aquest tema tractaré en altra ocasió)

No puc acabar sense recordar amb molta tristesa que quan aquesta revista vegi la llum, hauran passat 75 anys d’aquell 18 de juliol de 1936 –dia que va començar la sublevació d’en Franco- sense que encara s’hagi reconegut als milers i milers de víctimes que va provocar.

No hem deixat les coses com havien d’estar. Cal seguir lluitant contra els que continuen amb capacitat camaleònica, defensant uns valors que van contra allò tan alt com és la solidaritat humana.

Rafel Baitg

Publicat a El Correu de l'OP al juliol de 2011

REPÚBLICA o la falsa transició a la democràcia (I)

Els investigadors de la història diuen que cal el transcurs de molts anys per arribar a interpretar correctament els fets d’un període de temps determinat. Cal, doncs, esperar temps –de vegades molt de temps- per analitzar el passat amb allò que se’n diu perspectiva històrica.

En aquest començament del S. XXI s’està produint una revisió cada vegada més intensa de la historia del darrer quart de segle XX a Espanya. Sembla que cada cop són més els científics, investigadors i professionals de la historia que qüestionen les molt lloades virtuts del període anomenat transició democràtica que abastaria des del 1974 fins al1984 (encara que aquest espai és absolutament relatiu i en molts dels seus aspectes caldria eixamplar-lo)

El dictador va morir al novembre de 1975, però l’estructura que construí durant més de 35 anys i les persones que la feien funcionar van romandre vives. D’altra banda la duríssima. repressió d’aquell més de 35 anys va eliminar la major part de les persones que lluitaven per aconseguir un canvi en la societat i aquelles que van sobreviure, van quedar molt malmeses. Els fills d’aquella generació tan represaliada, els que vam entrar en l’adolescència i la joventut al anys 70 no vam tenir tota la informació necessària per mirar de posar les coses al seu lloc. Allí on n’eren quan un cop il·legítim  les va fer canviar per la força de les armes.

Ara es veu amb més claredat. A les hores –anys 70- no ens adonàvem de que allò que anomenàvem transició democràtica havia començat a dissenyar-la el mateix dictador amb la Llei de Successió.

Per començar una nova etapa hauria d’haver-se restaurat el règim legalment existent en el moment del sagnant cop d’estat: la República. Això per si mateix no es parlar de més o menys radicalitat. La República es un sistema d’organització política. Res més. No és per se d’esquerres o de dretes.

Però la II República Espanyola si que va representar un gran pas endavant. Durant tots els anys de la dictadura –i encara ara en els cercles més ultradretans que mediàticament estan sortint sense cap vergonya- ens han fet veure el període republicà com una etapa caòtica i violenta. Res més lluny de la veritat. La República va sorgir de forma espontània, intensa, majoritària, expressant l’exigència d’una  societat més justa i igualitària. I va sorgir després d’un llanguíssim  període de 50 o 60 anys de lluites, de violència, d’opressió. De la defensa per part de la església Catòlica, de la burgesia industrial emergent i de la decrèpita noblesa, de grans privilegis recolzats en la misèria, l’explotació laboral, la injustícia social envers de la gran majoria de ciutadans. Guerra bruta en tots els sectors: pistolerisme, tancaments patronals d’un costat i vagues generals salvatges de l’altre. Tot en un entorn social sense estructura educativa , sanitària ni de reconeixement de drets en general.

En aquest context neix la II República. La Constitució de l’any 32 és considerada per estudiosos més reconeguts, com –possiblement- el text més progressista de l’Europa Occidental en els anys 30.

Només per posar uns exemples:

-          El sistema electoral fugia del bipartidisme amb la qual cosa el Parlament recollia moltes més sensibilitats polítiques. Moltes més que avui dia.

-          Al 1930 l’índex d’analfabetisme a Espanya era del 30 %. Hi havia aproximadament 30.000 escoles. En el període republicà se’n van construir prop de 17.000 més.

I així en més àmbits com la propietat agrària, la participació de la dona......Ho anirem veien.

Espanya va trigar dècades a recuperar els nivells de progrés assolits a la II República. Pot ser alguns aspectes encara estan per recuperar.

Rafel Baitg

Publicat a "El Correu de l'OP" al juny de 2011