TITELLES - Fira i Centre - Lleida

Elisabet Vallvé i Oriol Ferre

Plec parla amb el Centre de Titelles de Lleida. Un referent nacional i internacional de primera fila, sobre tot a través de la Fira de Titelles. Ho fem amb la seva Directora Executiva Elisabet Vallvé i el gerent Oriol Ferre.

PLEC.- -On se remunta aquesta realitat actual? Com va néixer el Centre i la Fira?

Elisabet Vallvé – Joan Andreu Vallvé, era professor de escenografia, al l ‘Institut del Teatre de Barcelona. És va crear la part de titelles com assignatura del Institut i a les hores amb la Julieta Agustí –psicòloga, pedagoga- varen treballar el tema dels titelles, viatjant amb alumnes, fent intercanvis i anant a festivals d’arreu. En algun moment en Joan Andreu, va pensar en fer una parada en la docència per iniciar alguna cosa més específica. Així va ser que amb la Julieta –la seva parella que era de les terres de Lleida- varen instal·lar-se en un mas a ponent. Deu anys sabàtics,  per crear el Centre de Titelles.

P.- Eren autodidactes?

Elisabet i Oriol Ferre. – El Joan Andreu ja venia de família del teatre.  El seu pare, escenògraf –tenia taller al Liceu- que va treballar amb gent important de l’art dramàtic a Barcelona. Així és que el Joan Andreu comença en la il·lustració, fa Belles Arts i entra en la docència.

Pel que fa als titelles, si és d’alguna manera, autodidacta. El Joan Andreu és molt traçut a l’hora de dibuixar i els titelles donaven tres dimensions als seus dibuixos. Dues passions conjuntades. A l’hora, li agrada escriure i construir, afegint la vesant pedagògica: que el espectador vegi l’obra, i els titelles,  des de dins. El Joan Andreu te una característica molt peculiar i -pot ser- única: treballa amb dues mans; amb una escriu i amb l’altra dibuixa. Text i dibuix avancen a l’hora. Construcció, vestits, formes i paraules dels titelles formen una unitat des de bon principi. D’aquí surten espectacles rodons. És genial.

 

Joan Andreu Vallvé (Foto arxiu familiar)

En aquest projecte, una part fonamental és la Julieta Agustí. Psicòloga i Pedagoga, portava tota la vesant organitzativa. Producció, gestió i promoció dels espectacles. Dit així pot ser no tenim la dimensió real d’aquesta feina. Eren el complement perfecte: Crear i ensenyar, mostrar. A més a més, la Julieta ho feia tot com si res, fàcil. La seva absència va ser un cop dur.

Cal remarcar un altre aspecte important. Iniciar un projecte d’aquestes característiques fora de la gran ciutat, de la gran capital, fóra una aposta valenta i a l’hora arriscada. Avui en dia moltes poblacions voldrien ser la seu d’una realitat com és el Centre de Titelles, i la Fira de Titelles. La Fira, és un immens aparador en el que pel que fa a les arts escèniques, dramàtiques, Lleida és coneguda als voltants del país i més enllà: quatre continents.

EL CENTRE DE TITELLES

És el principi. El Centre te una activitat pròpia. Companyia estable que cada temporada programa un nou espectacle, amb tot el que això incorpora: l’obra pròpiament dita,  sigui nova o adaptació de una història, conte o fabulacions tradicionals. L’escenografia, disseny i construcció dels titelles. Les músiques. Un espectacle de titelles, està lligat a molts aspectes de això que en diem Arts Escèniques. Expressió visual, dansa, música, text i dramatització (incloent l’opera), cinema. Tot plegat implica la selecció i preparació de totes les persones que intervenen en el conjunt del procés. Començant pels titellaires: els actors que comuniquen la vida al titella. El Joan Andreu fa una tasca gegantina, i el seu fill Bernat Vallvé –Director Artístic- no queda curt. Les músiques per exemple. Composades i produïdes per ell mateix.

Els seus espectacles van arreu del territori i més enllà. A tall d’exemple, el Jan Titella se representa al Palau de la Música de forma cíclica.

El Centre també és promotor de tot el mon dels titelles. Ja porten 32 edicions de la campanya escolar i 23 del Cicle de Titelles Joc al Ninot. Tota una immensa feina de pedagogia, adreçada als petits. El Centre treballa els titelles pels infants. El futur.

L’espectador infantil és una mena d’esponja. Tot el que veu queda gravat. D’aquí la gran importància en la selecció dels textos i la forma de comunicació. Cal se acurat perquè es transmeten valors i suposa una sintonia fina en la que no pot haver escletxes.

LA FIRA DE TITELLES

És un referent. Tota aquesta feina calia ensenyar-la. També calia ampliar coneixements. Que millor que organitzar una Fira. Un intercanvi de experiències, de pràctiques, de formes de veure el mon dels Titelles. Tot un univers.

Aquest any ja són 30 edicions de la Fira de Titelles. Aquí va haver capacitat d’anticipació. Obertura d’horitzons.

La Fira està programada amb molta cura. Aproximadament un terç de producció del país, un altre terç de producció de la península, i la resta  produccions d’arreu del mon. Més de 150 programadors. Tres-cents professionals. Tallers, Masterclas, promoció i contractació d’espectacles. En tres dies, més de 100 actuacions, més de 30 espectacles, a part les jornades tècniques. Única al sud d’Europa. Vertigen.

La activitat, no queda reduïda a aquest aspecte de intercanvi de projectes i produccions. La Fira de Titelles de Lleida, s’implica en molts sectors socials d’allò més variat: Banc de Sang, Banc d’Aliments, Traducció a la llengua de Signes, Emigrants, Hospitals, Centre Penitenciari, interrelacions amb altres institucions com Museus i Monuments  (Seu Vella, Museu de Lleida) emblemàtics de la nostra ciutat. Amb el comerç –Eix dels Titelles, Titelles als aparadors- sempre amb la presència i participació de la canalla. El futur.

PLEC.-Però els Titelles són una expressió artística adreçada únicament als infants?

Elisabet i Oriol.- NO. Hi ha produccions per adults. Una companyia representava textos del Marqués de Sade. A tall d’anècdota. Aquella gent, comptabilitzava l’èxit de la representació, pel nombre d’espectadors que marxaven de la sala. L’objectiu era arribar al fons del receptor, colpir-lo. A més abandons més èxit en el plantejament. Per no parlar de les formes. Ombres, màscares, cada territori te tradicions en les que aquest mon és present, per xics i per grans.

La Fira te ja un públic consolidat i exigent. Mes de 45.000 persones gaudeixen dels tres dies d’activitat. La tria, però, és que mani la qualitat sobre la quantitat. Des de la vesant oferta, fins la vesant espectadora.

Tota aquesta immensa tasca te, com no podria ser d’un altra manera, un munt de reconeixements. Premis. Mencions que la modèstia d’aquestes pàgines, per raó d’espai, no pot detallar. La Fira de Titelles de Lleida s’ha fet molt i molt gran.

MUSEU DE TITELLES

De moment tot aquesta enorme tasca, te dos àmbits molt consolidats: Centre i Fira. Però hi ha una tercera pota en estadi de projecte.  Encisador. Tenir un espai permanent de exposició: Història dels Titelles de Catalunya. L’ Institut del Teatre de Catalunya te un important fons emmagatzemat, així com el Centre de Titelles de Lleida. Ensenyar el procés de creació d’un espectacle, les tècniques de elaboració dels titelles, etc. Un projecte molt ambiciós, que donaria vida a la seu del Centre de Titelles a Lleida (antic convent de Sta. Teresa). La idea és que el apartat de Titelles del Museu del Teatre de Catalunya, s’ubiqués a Lleida.  Els mèrits, són sobrats. Només cal la implicació de les administracions públiques. Molts ho agrairíem.

PLEC.- El Titella pot arribar a tenir vida pròpia?

Elisabet.-  Tot i que hi ha moltes formes de representació, El titellaire és el que dona vida al titella. Però, recordo una representació en que els cinc titellaires, al final, marxen i el titella queda reposant sobre l’escenari... i respira. Te vida.

Titelles fetes per
 Cristina i Lidia Baitg

El que això escriu ha de comentar, que la fredor de la lletra escrita, pot ser no reflecteix la passió i l’entusiasme que l’Elisabet i l’Oriol han mostrat en la conversa que amablement ens han proporcionat. Ja estem expectants per veure la propera producció que  estan muntant i assajant: “On vas, Moby Dick”. Poca broma. No s’ho perdin.

http://www.titelleslleida.com/

http://www.firatitelles.com/es

Elaborat per Rafel Baitg

Fotos Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC núm 25 - Setembre 2019

Qüestionari PLEC Rafel Baitg

-          Com definiries l’art en un tweet?

Síncope cerebral imprevisible.

-          Quina obra robaries d’un museu?

Ni idea. Soc poc de museus. Si comencés a robar hauria de fer un museu. Segur. Davant d’indecisió en robaria un munt.

-          Les rotondes són el museu de l’horror de l’escultura moderna?.

No ho crec. Els criteris estètics canvien cíclicament. Ves a saber. Pot ser algun dia, les arribaran a considerar com una Capella Sixtina.

-          En quina fotografia t’agradaria aparèixer com a personatge?

En la famosa foto-cartell de “Quatrecento”

-          Què, qui i com t’agradaria tenir davant teu per fotografiar?

L’ombra d’una fulla de plataner despenjada en una ventada.

-          De qui i en quina pel·lícula t’hagués agradat ser partenaire?

Gregory Peck a “To Kill a Mockingbird” (“Matar a un ruiseñor”) de Robert Mulligan – 1962. Basada en la famosa novel·la del mateix títol de Harper Lee

-          Sexe, drogues o rock and roll?

Sexe, alcohol i molt rock and roll.

-          Garrotín o garrotan?

Garrotín, és clar que amb un bon ventilador.

-          Un bon acordió o un mal piano?

Un mal piano. Certa desafinació els hi dona un cert encant als pianos. Però soc de guitarra.

-          La música clàssica és el nou underground?

No! Quina mania a ficar adjectius a la Música. Hi ha Música i la resta de coses.

-          Rollings o Beatles?

Beatles. Rollings només fins 1974.

-          Quins tres discos salvaries de la crema de la teva fonoteca?

Ui! Quan hagués pres la decisió la fonoteca restaria totalment calcinada. Soc extraordinàriament lent de reflexes.

-          Què és mes sexi escriure o llegir?

No es pot cagar sense menjar.

-          Cardaries amb qui no tingues llibres a casa?

I tant. No llegeixo al cardar. Després de, una cigarreta. Molt tòpic.

-          Quines obres has llegit/vist/escoltat més vegades?

La discografia complerta dels Beatles. El tercer moviment de la 5a. Simfonia de Dimitri Shostakóvich. “El nombre de la rosa” de Umberto Eco. “To have and have not” (“Tener y no Tener”) de Howard Hawks -1944. “To be or not to be” de Ernst Lubitsh – 1942. “Spartacus” de Stanley Kubrick – 1960.... Per dir alguna cosa, és clar.

-          Hauria de ser delicte l’estil avorrit?

No! Massa feina per la ja atabalada justícia. 

-          Tradició o plagi?

El plagi no és dolent si es fa per plaer; no per extreure un benefici material. La tradició és,  sovint, manipulada,

-          Vols el millor o et conformes amb allò que és bo?

Si és bo em conformo. Però m’agrada tenir alternatives per escollir.

-          Amb quin savi t’hauria agradat parlar?

Plató

-          Amb quin revolucionari t’haguessis anat a la muntanya?

Amb qualsevol “maqui”

-          Quin fet històric t’hauria agradat presenciar?

La Comuna de París. O la Revolució del 19 de juliol.

-          Reconeix un pecat que mai no has comès?

Ja no recordo la llista de pecats. Hi havia els venials i els mortals. Ni deu d’haver algun que no he comès, però no ho sabria dir. Soc bastant pecador.

-          Pots definir un color que t’agradi sense anomenar-lo?

Tots els de l’arc de sant Martí, ben barrejats.

-          Velocitat o Tocino?

“De las aves que vuelan, la mejor es el tocino” (Rafael Amador dixit) Sens dubte.

-          Qui mana a casa teva?

El qui no creu.

-          Amb quin animal t’identifiques?

Aranya

Publicat a la revista PLEC núm 25 - Setembre 2019

INDEPENDÈNCIA # 1

Heus ací una estructura mil·lenària. Una organització quasi perfecta en la que els integrants tenen tots i cadascun d'ells la seva funció.
Però, el que sembla més insignificant, vol dir la seva. Vol mirar a un altre costat (la fina observadora pot fàcilment comprovar l'intent del menyic de separar-se.... mirar a altres posicions).
La MA i les aliades...Manoquilla... etc. volen neutralitzar aquesta Rebel·lia, Sedició, Desobediència. No es pot permetre: aplicarem tot el pes de la rehabilitació, començant pel art. 155 del manual. El manual està molt obsolet. Més de quaranta anys sense tocar (o quasi). Fabricat, escrit o copiat -com la lectora consideri- d'un altre manual de, també, quaranta anys enrere. I ja són 80.
El tractament és simptomàtic i considerablement agressiu. Inhabilitació del rec vital i exercicis físics molt dolorosos. Estiraments, cops i alguna enrampada.
Qui aplica aquesta teràpia, està per sobre de tot. I lluny. En un espai indeterminat. Comenten que s'anomena cervell... Ell -o una part seva- ho controla tot.

Altres estructures organitzatives alienes, saluden. Consisteix en una forta encaixada (diria que hipòcrita) que fa mal; és dolorosa. Obliga a restar al lloc original. No hi ha manera. A risc de ser mal educat, poder saludaré menys –pensa el petit. Demana a experts en la matèria. Alguna cirurgia avançada podria aconseguir l’objectiu. Els experts saluden efusivament (altre volta el dolor de la salutació) i diuen que han de mirar i estudiar els precedents.

La desesperació fa acte de presència. Tirem pel recte? Una DUI que te variades possibilitats

DUI:

DECLARACIÓ UTÓPICA D’INDEPENDÈNCIA

DECISIÓ UNILATERAL INSENSATA

DETERMINACIÓ UZGUEBISTANA INÉDITA

DALTABAIX UNITARI INVERSEMBLANT

DOLOROSA UBICACIO IMPOSADA

CONTINUARÀ.....

LA BIBLIOTECA ANARQUISTA MARIA RIUS

Així es defineixen:

“La Biblioteca Anarquista Maria Rius és un projecte que sorgeix de la inquietud d’unes persones amb ganes de tenir un espai on generar debat polític, on potenciar la reflexió i impulsar el creixement col·lectiu entorn de l’anarquisme. També pretén ser un lloc on s’incentivi la recuperació de la memòria històrica, en especial la trajectòria de la Lleida anarquista”.

Parlem amb el Diego, un dels impulsors del projecte.

-           Fa poques setmanes vàreu complir el segon aniversari.  Com va començar?.-  Diversos companys, estàvem ficats en l’àmbit dels Casals Socials Populars, Ocupats. En aquest ambient, però, trobàvem que hi havia un excés de droga , en alguns casos, i en la activitat pot ser hi comptava massa l’aspecte lúdic, musica, oci, i mancava o tenia menys presència la cultura, el debat. Per a crear aquestes condicions de discussió, estudi, reflexió, lectura, formació, necessitàvem un espai que fos acollidor i agradable. Un company va fer un viatge a Xile i allí va tenir contacte amb iniciatives semblants a la que teníem al cap. La formula de Biblioteca s’adaptava molt bé al que volíem.Creiem que ho estem aconseguint.

-          Quans vareu iniciar aquest projecte, ara ja realitat?

Tres persones. Ara pot ser som cinc els que portem la biblioteca. No volem una gestió molt multitudinària.

-          Aquest lloc, és molt acollidor, net i agradable. Amb molt de contingut. Us heu inspirat en els Ateneus Anarquistes, Llibertaris?

-          No. Encara que pot ser és similar. No tenim referències.

-          Quants volums teniu a la Biblioteca?

Més de 5.000 registrats i alguns centenars pendents de ordenar i documentar.

“Biblioteca i espai de lectura: són tots els llibres, revistes i fanzines més les taules i cadires: el cor de l’espai. Pots consultar i estudiar el que vulguis a la mateixa biblioteca o endur-te en préstec a casa el que necessitis. El servei de préstec funciona durant un mes pels llibres o quinze dies per les revistes, els fanzines, els Cds i els DVDs.

El material que hi ha a la biblioteca és molt variat i interessant i el volum augmenta cada dia. Aprofita i no dubtis en passar-te per la biblio”

-          El servei de préstec s’utilitza?

Si força. Cada setmana 8 o 10 exemplars. També van creixent les aportacions de material de lectura i audiovisuals

-          La Zona, l’ubicació és premeditada?

D’alguna manera sí. Volíem estar a un barri perifèric. Gent treballadora o així. Va sorgir l’oportunitat d’aquest lloc i aquí estem.

-          Com és la vostra relació amb el veïnat? I amb la Associació de Veïns del Barri?

Bona. Poc a poc anem sent un habitant més a l’entorn. Podríem dir que integrats.

Tenim pendent de fer més contacte amb la A. Veïns del barri. Però tot arribarà

“La biblioteca pretén ser un espai de lectura i formació personal així com un lloc de trobada i debat entorn les idees antiautoritàries, les quals creiem més vigents i necessàries que mai per a avançar cap a una societat lliure. Amb aquesta intenció, a més a més dels espais fixos que trobareu a la biblioteca, s’aniran programant activitats, tallers, xerrades, lectures, presentacions, etc., on podràs participar sigui assistint o muntant-les, el que més t’agradi. També et recordem que la biblioteca està oberta per a programar-hi activitats.”

-          A banda de l’espai d’estudi, lectura, també l’obriu a altres activitats?

Sí. Moltes. Amb freqüències variades. N’hi ha de puntuals i de programades en el temps. Els tallers, per exemple de escriptura i lectura tenen durades que poden ser de tot un curs. A part fem presentacions de llibres, xerrades-debat o tipus conferència en les que sempre hi ha la participació dels assistents. Cada mes hi ha activitats d’aquests tipus. Sempre tenen a veure amb temes relacionats en la lluita per a fer una societat millor. També amb els territoris i la organització social.

El que això escriu pot donar fe de que, per exemple, s’ha parlat en varies jornades del Kurdistan, del poble kurd i en la seva besant probablement menys coneguda, de les dones kurdes. En aquest espai hem pogut escoltar a persones compromeses amb temes de educació, com Emili Cortavitarte. De organització social i activisme com Jordi Martí, o escriptors com Carlos Taibo, habituals en publicacions anarcosindicalistes, llibertaries o simplement amb caire transformador.

A l’hora que mantenim aquesta agradable conversa amb en Diego, apareix en Zacaries (Zaca pels coneguts) Un xicot trempat, alumne de primer d’ESO. Ve a fer els deures. Inquiet. Fa moltes preguntes. A l’entorn hi ha moltes respostes.

-          Biblioteca Maria Rius. Maria Rius?

Si Maria Rius

Rafel Baitg

Mª. José Moya. REBELDE CON CAUSA

Alcolea del Rio (Sevilla), 1960. En Lleida desde hace 25 años.

Para empezar, aplique el lector/a todos los tópicos al uso: voluntad, afán de superación, constancia... Los cumple todos.

Los comienzos. Con treinta meses de edad,  a Barcelona, para tratar de arreglar. Hospital San Rafael.  Hasta los nueve años trece intervenciones quirúrgicas.

Etapa de crecimiento y de sueños. Ahí le surge el razonamiento primario: “ten cuidado con lo que sueñas”. Pero, vamos a poner límites a los sueños? : NO

Deporte. Deporte adaptado. Comienza a principios de los años 70. Participa en los JJOO de Barcelona 92. Dicho o escrito así suena sencillo no?  

Y seguimos preguntando: por qué no? Madre? Pues también. Pues la cosa es que ella no lo tiene fácil. Voy a estudiar, a trabajar y más cosas: es MUJER, HIJA, ESPOSA, AMANTE, MADRE Y COJA. El/la lector/a se preguntará cuál de estas circunstancias han supuesto más lastre?  Pues ser MUJER.  Seguimos viviendo en un sistema patriarcal que margina a la mujer. Si además es coja y madre la cosa empeora. 

Quiero suponer que es anterior pero otra característica de Mª José es la REBELDIA. Motivo, causa, razón? Lo dejo a vuestro criterio. Es recurrente su inquietud: por qué no es posible?

Y continua rebuscando en sus sueños: “quiero ser actriz”... bueno, complicado. Error; lo que realmente quiero ser es: Bailarina!

Y en esas está. Sin parar. Todo sobre ruedas. Danza, Teatro (integrado?) y vida. Con compañía de la buena. El Txema, también sobre ruedas, y dos hijos que deambulan (como dicen en términos médicos). Por cierto, el abuelo, con el primer hijo de Mª José recién nacido, levantó la mantita para verle las piernecillas.

A partir de todo esto, multitud de actividades. Teatro, Musicales, Danza...

A falta de más detalles, la hemos visto, por ejemplo, en representaciones de gran-medio formato como “Amb ulls de dona”. Teatre de l’Escorxador. Noviembre de 2014 textos de Salvador Espriu recopilados y adaptados por Joan Miquel Franco bajo la dirección de Jaume Belló y música a cargo de Berta Puigdemasa. Todo un lujo.

Si estas líneas ven la luz, habrá presentado en “La Saleta” de Lleida durante octubre y noviembre un monólogo: “Dues peces curtes”

Colaboración en Roselló en un musical “Rey Leon”...  suma y sigue... sobre ruedas!

No dejen de seguir su trabajo.

Publicat a la revista Plec núm. 22 - Desembre 2018.

MARIA SAURET, Heroïna

El nom de Maria Sauret va lligat a una persona i a una més de les llegendes d’aquestes terres. Va viure temps convulsos, a cavall dels segles XVII i XVIII.

Segons consta al Cadastre de 1706, el seu origen familiar, s’ubicà en l’actual solar de la catedral nova, envoltat  pels carrers de l’Almodí Vell i de Montgay, perpendiculars a la llarga via del carrer Major, on es trobava la casa del serraller Joan Sauret .

La documentació conservada dona fe dels fets,  de la participació de Maria Sauret en la guerra de Successió. Historiador i cronista (procliu al bàndol austriacista), Narcís Feliu de la Penya, explicà apassionadament la violència que envoltà aquell setembre de 1707:

«...Fue singular el valor de Maria Saurèt de Lerida, que rindiò à vn

Soldado Francès con su Cavallo, y le entró en Lerida: lo mismo executó

vn muchacho de onze años. No dexaron de tener algunas desgracias

los paysanos, en medio de los progressos: Salieron ocho de Lerida, mataron

à quatro los enemigos, y prendierõ à los demàs. Hallaron veinte

Fusileros, à veinte y cinco Cavallos franceses, y pelearon hasta faltarles

las municiones: retiraronse trás de vnas paredes, y à mas no poder se

rindieron, y rendidos les mataron los enemigos. Sucedieron estos lances

hasta el primero de Octubre...»

Vet aquí, que tenim una heroïna.

Però hi ha més llegenda al voltant de la persona. Filla de serraller, pertanyia a un status privilegiat en aquells temps. Diuen que, a les hores,  i havia l’aprenent d’un obrador del carrer Carme que s’enamorà de la filla del serraller, l’amo. Per salvar les diferències econòmiques i socials que els separaven,  va fer una obra per demostrar la seva capacitat de professional del ram i així convèncer dels seus valors al futur sogre.  Aquesta obra la coneixem avui dia com “El Balcó del Serraller” La podem contemplar a l’actual Diputació de Lleida, carrer Carme. Una meravella. Una meravella d’obra i de llegenda.  Les dates confirmen –gairebé del tot- que aquest fet no va ser real. La forja del balcó està datada al 1761, any en que la Maria Sauret ja no i devia ser viva o en edat de merèixer.

Si més no, Maria Sauret i la seva bonica llegenda,  està present entre nosaltres. Un carrer porta el seu nom. Situat entre la Avinguda del Segre i el Carrer Comerç. Perpendicular als carrers de Vila Antonia (Marqués)- que va cedir terreny per fer la via- i del General Brito, portuguès que va participar en la defensa de Lleida als voltants de 1646 en la guerra dels Segadors.

Documentació:

Feliu de la Penya. Anales de Catalunya y epílogo breve de los progresos y famosos hechos de la nación Catalana (1709)

R. Sol/C. Torres. Gent de Ponet. (La mañana. 2005)

Diccionari Biogràfic de Dones  (www.dbd.cat)

Rafael Baitg

Publicat a la revista PLEC núm. 21 - Setembre 2018

Ambulante de Correos

En realidad no es un oficio propiamente dicho. Era una actividad, entre muchas, de empleados (antes funcionarios) de Correos.

Breve apunte histórico: Correos como tal parece documentado desde hace  unos 300 años. La comunicación escrita hace más, claro. Pero como servicio más o menos estrructurado empezó a principios del siglo XVIII, con la figura del Correo Mayor. Una suerte de concesión para transportar misivas que incorporaba la posibilidad de recaudar algún cuarto por este servicio. Eran tiempos de lo que se denominaba antiguo régimen. Concesiones reales. Transporte a caballo o en carruajes. El salto que nos acerca a la actualidad se produjo a mitades del S. XIX con el liberalismo, la revolución industrial y la aparición del ferrocarril.

Así aparece la figura del ambulante de correos. En realidad Oficina Ambulante de Correos. El mayor espacio físico que proporcionaba un vagón, también hizo que los servicios de correos ampliaran su oferta a paquetería de pequeñas dimensiones. El pago del precio por el servicio, también mejoró con la aparición del sello (en España, 1850)

S. XX. Postguerras. Llegó a haber centenares de Oficinas Ambulantes. Desde las de grandes líneas de ferrocarril a las más modestas. En los cuarenta, se creó RENFE que agrupó a las diversas compañías ferroviarias existentes de ancho de vía estándar (verbi gracia la MZA –Madrid Zaragoza Alicante- que era probablemente la elite en los albores de siglo, o la del Norte que dominaba el tercio nororiental de la península) Quedaron fuera los ferrocarriles de vía estrecha.  La estructura ferroviaria quedó estructurada en forma de estrella. Punto central Madrid. De allí partían las grandes líneas. Esta estructura determinó también la del correo. Desde Madrid hasta Barcelona, Irún, La Coruña-Vigo, Badajoz, Sevilla-Cádiz, Albacete, Valencia....A partir de esta estrella se abrían redes secundarias y terciarias que configuraban una auténtica tela de araña. En función del punto de destino, el viaje era directo o había que hacer transbordo o transbordos. Lo mismo para el correo. Una carta de Madrid a Bellpuig o Tremp, recalaba en Lleida i otro tren con ambulante la situaba en destino. A partir de esta configuración, las poblaciones sin ferrocarril eran servidas por los autobuses de línea de viajeros.

De modo que las Oficinas Ambulantes de Correos, tenían categorías,  mayor o menor importancia según el tipo de línea ferroviaria. Dentro de las grandes, destacaban los Trenes Postales. Convoyes que únicamente transportaban correspondencia, valores, paquetería e impresos (publicidad, libros…) del servicio de Correos. Estas Oficinas Ambulantes, estaban atendidas por varios empleados. Los tiempos del recorrido eran largos -entre 18 y 20 horas- debido a las largas paradas para la carga y descarga en las numerosas estaciones del recorrido. No exagero si digo que los viajes en estas expediciones constituían pequeñas aventuras. Interviene también el hecho de ser casi siempre trayectos nocturnos. El anecdotario es amplio, pero destacaría los asaltos a la búsqueda de valores. Yo recuerdo varios en los años 70-80.  Alguno parecido al famoso asalto al tren de Glasgow, que dio origen a una conocida película. Las inclemencias del tiempo y los accidentes eran también parte del aspecto aventurero de este servicio. Recuerdo que en una ocasión, en invierno, de madrugada en Lleida una expedición de regreso a Madrid, circulaba sin calefacción. Atendiendo a las súplicas de los compañeros ambulantes, tuvimos que proporcionarles unas botellas de brandy para que no perecieran de frio en los llanos de Guadalajara.

Las tareas en la Oficina Ambulante se realizaban en un vagón preparado al efecto. Una auténtica oficina postal con sus casilleros, sacas, mesas, etc. También disponían de lo necesario para pasar muchas horas. Aseo, literas y en los de última generación, ducha. De hecho estos vagones eran propiedad de Correos. Incorporaban un buzón de manera que se podía, en las paradas,  depositar una carta ordinaria o urgente –eso sí convenientemente franqueada- que era matasellada, clasificada y transportada a su destino.  Los grandes expresos de viajeros (en general también configurados en forma radial)  también incorporaban Ambulante. En este caso los tiempos eran mucho más reducidos debido a que el objeto del tren era el transporte de personas. Las paradas eran muy cortas y sólo se intercambiaba correspondencia ordinaria, urgente, certificada y valores. Los ambulantes de estas grandes líneas –la mayoría partían de Madrid- pasaban varios días fuera de casa. Recuerdo que sus pertrechos eran numerosos y acostumbraban a llevarlos en baúles.

Pero además había Oficinas Ambulantes en la red secundaria y terciaria. Por poner un ejemplo cercano, desde Lleida salían Ambulantes a Zaragoza, Barcelona, Tarragona y La Pobla de Segur. Acostumbraban a ir en pequeñas unidades de viajeros, eléctricas o de fuel. El Ambulante con el correo, tenía reservado un espacio exclusivo no muy amplio, pero que permitía preservar la necesaria inviolabilidad de la correspondencia, manteniéndola fuera del alcance de los viajeros. Habitualmente anexo a la cabina del maquinista. Esta categoría de Oficinas Ambulantes, quizás no tuviera la dosis de aventura que los de las grandes líneas pero, puedo certificar, el variado anecdotario que  podríamos encontrar. A destacar el estrecho contacto con el personal ferroviario, tanto maquinistas como revisores. Se imponía la buena relación. En más de una ocasión unos ayudaban a otros. En alguna pequeña avería de la unidad en medio del trayecto, la intervención del Ambulante aportando algún elemento (cuerda, saca…) permitía al maquinista hacer un apaño y llegar a la estación más cercana o al final del trayecto para allí recibir la solución definitiva. Por lo tanto yo subrayaría el componente humano en estos servicios. También las poblaciones a las que servía la correspondencia eran más pequeñas y el contacto con los empleados que salían a hacer el intercambio era mucho más cercano. Otra dimensión.

En determinadas zonas, sin infraestructura ferroviaria, como en las islas o zonas turísticas diseminadas hubo también Ambulantes por carretera, pero no tuvieron, sin duda, el componente aventurero y hasta misterioso del ferrocarril. A finales del S. XX Correos decidió cambiar su sistema logístico básico apostando por el transporte terrestre, a base de vehículos con cargas predestinadas. Sin trabajo en ruta. El último Ambulante por ferrocarril circuló en 1993.

Este es, pues, un pequeño y humilde esbozo de lo que fueron las Oficinas Ambulantes de Correos, o mejor dicho, de sus empleados: los Ambulantes de Correos.

Publicat a la Revista PLEC núm 17 - setembre 2017

L'ESMOLET

De vegades tot comença amb un so. Jo no sabia si el so el produïa aquell cercle que donava voltes o era un xiulet que tenia varies notes (era una combinació de una harmònica i una flauta d’aquelles sud-americanes de tubs). Era reconegut, inconfusible; xiulava varies vegades al mig del carrer i corria la veu entre les veïnes (si, les veïnes). L’Esmolet.

Calia anar ràpidament al calaix dels ganivets a la cuina i seleccionar aquells que no tallaven ni l’aigua. I les tisores –les de la panera de la costura i les altres. De seguida es feia una cua  Totes amb les tisores i ganivets a la ma. La conversa que generava l’espera –com quasi totes les converses- era força interessant. Bastant monogràfica això si (algun comentari extemporani també). Relats al voltant dels anys d’aquells ganivets que havien tallat el que no està escrit.

L’Esmolet ja havia plantat la seva bicicleta amb el suport que la mantenia vertical i a l’hora alçava la roda tractora. Els pedals es convertien a les hores en la força motriu de la mola o moles. L’Esmolet seia a la posició inversa de la de conduir i pedalant feia voltar la mola. A primera vista semblava senzill. Anar passant el ganivet a dreta i esquerra per tal de que el tall quedi més fi. El moviment, però,  havia de ser uniforme. Un petit entreteniment, pausa, parada, feia que el tall de la peça quedes marcat per una mena de dent..i l’estri quedava inutilitzat; era per llençar. Concentració i constància en els moviments eren essencials en aquesta tasca. Concentració i constància difícils d’aconseguir amb el xivarri i la conversa de la fila de dones esperant el torn. Totes, sense excepció, parlaven sobre les extraordinàries característiques dels utensilis que portaven. Utensilis variats – com ja he dit- tisores, pot ser alguna petita destral o alguna eina de treball i ganivets de cuina de diferents llargades i amplades. El rei era el ganivet per tallar pernil (“jamonero”) que no tothom tenia. Després venia un ampli escandall de mides i destins (pelar patates, cebes, carabassons....) i els de tallar carns. D’aquests últims el podall no necessitava molta esmolada, donat que la força del cop sec i directe era la propietat buscada: esbocinar els ossos -foren de pollastre, conill, corder, vedella o qualsevol altre animal. En canvi a l’hora de fer els talls de llom de porc, vedella, pit de pollastre, gall d’indi, etc., calia un ganivet molt fi. Les tisores requerien un treball més acurat; calia un esmolat complert del dos talls en tota la seva llargada, mirant de no despuntar- les. Així doncs la mola també era més fina i si no hi havia, la pressió devia ser menys enèrgica.

La fricció de la mola amb el metall, produïa una mena de sortidor d’espurnes d’un vermell ataronjat. Si la feina es fes a nit, semblaria ben be un espectacle de focs artificials. Aquest aspecte cridava força l’atenció de la canalla –els massa petits per anar a l’escola restaven a casa amb la mare- que envoltava a l’esmolet com si de un mag es tractes i mirant, com més a prop millor, tot aquell misteriós ritual de llum i soroll. Feina tenien les mares per enretirar als petits de la vora de l’esmolet, no fos cas que alguna espurna pugues danyar-los.

L’esmolet també reparava els mànecs dels ganivets. Amb l’ús, els reblons anaven afluixant-se i calia substituir-los o reafirmar-los. Les tisores també agafaven joc en l’eix dels dos talls i perdien la seva eficàcia. De la mateixa manera que en els mànecs del ganivets, calia subjectar bé el rebló per tal de mantenir ben juntes les dos parts.

Vet aquí l’activitat de l’esmolet. Com ja s’ha dit, la clientela era familiar. Estris de casa No acostumaven a fer us del servei de l’esmolet, els cuiners professionals, els botiguers, peixaters i carnissers. En aquests oficis, sobre tot els carnissers, ja tenien llimes i estris per mantenir constantment esmolades les seves principals eines de treball. Tampoc en feien ús el sector de la pagesia. Amb la pedra d’esmolar les dalles i les falçs restaven preparades per fer la feina.

Vet aquí la feina de l’esmolet aquest ofici senzill però amb una exigència i cura important en el seu exercici. En el aspecte descrit en aquestes ratlles, aquesta activitat ha gairebé desaparegut. Avui dia encara es pot veure algun esmolet ambulant, tot i que acostuma a anar amb una furgoneta i ofereix els seus serveis principalment a negocis de restauració, bars, etc.

Avui dia a quasi totes les llars tenim algun estri per anar mantenint en condicions tisores i ganivets.  Això si no és el mateix –ni de bon tros- que la feina de l’esmolet.

Publicat a la revista PLEC núm. 16 - Juny 2017 - (Dibuix Rafel Baitg)