Entrevista amb Oriol Berenguer - Banc dels Aliments de les Comarques de Lleida

 Parlem amb Oriol Berenguer – Advocat . Expert en Dret Alimentari. Director del Banc d’Aliments a Lleida

PLEC.- Com has arribat al Banc dels Aliments. Quin és el teu perfil professional?

Oriol Berenguer.-   Bé, sóc de formació  de les antigues ciències empresarials i llicenciat en dret. Vaig estat exercint com a advocat durant uns anys abans d’entrar al món social. De fet, com a advocat encara porto alguns casos a temps parcial. Al Banc dels Aliments hi entro com a voluntari el 2007 i en sóc el secretari durant tres anys. Llavors, al 2010 va plegar l’anterior director i em vaig engrescar a agafar el relleu. Sempre he tingut interès pels temes socials i alimentaris i actualment estic fent una tesi doctoral sobre el dret humà  a l’alimentació adequada.

PLEC - Història dels Bancs dels Aliments. Creació. Organització Territorial. Internacional, Nacional. Lleida des de quan?

O. B. - El Banc dels Aliments és una Fundació. Neix al 1956 a Phoenix (Arizona -EE.UU). Un home (John van Hengel) que, estan prop de Califòrnia, se,n va adonar de que hi havia molta producció alimentaria i es generaven molts excedents que s’havien de destruir, i al mateix temps al quart mon la situació de pobresa –concretament la alimentària- era una realitat. La idea era distribuir aquells excedents a diverses entitats per tal de que arribessin on existia necessitat. Un mitjancer.

Fa 30 anys es crea a Barcelona la Fundació. A Lleida s’estableix al 2006, l’estructura provincial. En l’àmbit estatal, funciona amb territoris provincials que a la vegada es federen per zones (Autonomies) i més amunt hi ha la Federació Europea. Encara més amunt, l’estructura mundial (Global Network of Food Banks) entre països, diguem productors, que generen excedents, per a distribuir-los a les zones de pobresa.

Plec- El Banc dels aliments es una ONG?

O.B. - Sí. Som una organització que forma part de la societat civil, no governamental. Som una associació de particulars que ens agrupem per tal de fer aquesta tasca en favor de l’aprofitament alimentari i de l’alimentació digna per tothom.

Plec -El Banc dels Aliments es nodreix de aportacions. Pot ser te molta importància “El gran recapte” en les seves convocatòries (quina periodicitat?), però n’hi ha de periòdiques (Botigues, Supermercats, restaurants, particulars)? Accepteu aportacions dineràries?

El gran recapte el fem un cop a l’any i participen des de grans cadenes a petites botigues. També fem petites campanyes, com per exemple la recent amb el Plusfresc.

Respecte a aportacions periòdiques de cadenes alimentàries, un dels nostres objectius principals es lluitar contra el malbaratament. Una de les accions que fem, entre d’altres, son convenis amb cadenes de supermercats, que sempre tenen una sèrie d’aliments que han decidit retirar de la venda –per raons diverses- però que són totalment aptes per al consum humà. Són accions molt ràpides. Al matí es recullen els aliments i es distribueixen immediatament a les famílies que ho necessiten. Hi ha més accions contra el malbaratament. La industria alimentària és la que genera més excedents. Produeixen per les empreses de distribució i molts cops i hi ha un excés de producció que aquestes no poden absorbir abans de la caducitat de l’aliment. Però es  donen moltes més causes. Per exemple, produccions per a campanyes estacionals (com Nadal) en les que no s’acaba de col·locar tots els productes. O exportacions que no s’han dut a terme per diverses raons. Tot això genera un gran excedent. Qui no conegui la nostra activitat, no pot imaginar la gran quantitat –milers i milers de tones- d’aliments perfectament consumibles que es malbaratarien. Aquí a Lleida tenim fàbriques importants de diversos sectors. Al 2019 una d’aquestes, productora en aquest cas de llet – des de la planta que Puleva té a Golmés- se’ns va donar 140.000 litres de llet en dues o tres setmanes. Vam distribuir a Catalunya i resta del Estat.

Penseu que es calcula que 1/3 de la producció a nivell mundial d’aliments en origen, es destrueixen. Amb el que això comporta: 1/3 dels recursos utilitzats per la producció també s’han perdut. Aigua, energies, transport, ma d’obra... Aquest aliments que no s’acaben consumint, s’han de destruir, amb la corresponent repercussió mediambiental. Per cada tona d’aliments destruït, es generen dues tones de CO2.

En la campanya de recollida de fruita, que a Lleida te una gran rellevància,  tenim un altre exemple. La fruita de pinyol, no es pot conservar en càmeres de fred. Doncs via convenis amb cooperatives, mirem de donar sortida a aquests excedents

Aquesta tasca diària de recuperació i redistribució d’aliments és el motiu essencial de la nostra existència.

Aportacions dineràries si en rebem, però no és la principal font de funcionament. Aquest any de pandèmia ha estat excepcional. Hem utilitzat aquests recursos per a comprar aliments. Les aportacions dineràries privades també serveixen per a cobrir despeses ordinàries de funcionament. Lloguers dels magatzems, assegurances, energies, transport, personal...

PLEC.-  Quina participació té la administració pública? (Subvencions, facilitats...)

O.B.- També optem a subvencions –com altres organitzacions- quan se fan convocatòries i suposen una font d’ingressos que arriba a un 40% del total. El nostre objectiu és que sigui menor. Com totes les Fundacions sense ànim de lucre, un dels avantatges de tots els donatius privats que rebem és que desgraven fiscalment. Siguin en espècies o en diners. Tot el que ens arriba és una donació, inclosos els moviments-transports de palets d’aliments que es mouen i nosaltres distribuïm.

PLEC.- La base és voluntariat? Qui treballa voluntàriament? Gent  gran? Sense feina? Gent que dedica hores al marge de la seva activitat laboral? Entre el voluntaris hi ha beneficiaris?

O.B.- La base és el voluntariat. Ara mateix l’estructura de Lleida és de 6 professionals (assalariats) i 60 voluntaris estables. Pel dia a dia, setmana a setmana. A banda hi ha les campanyes de recollida d’aliments, on mobilitzem més d’un miler de voluntaris. Per exemple en el Gran Recapte, que és molt transversal. Hi ha famílies senceres, clubs esportius, diverses entitats que col·laboren, ampliant la repercussió de la campanya.

En la tasca diària hi ha molta diversitat dels que aporten la seva feina. Jubilats, aturats o amb incapacitats parcials que poden compatibilitzar la seva activitat amb el voluntariat. També hi ha persones que estan en programes d’inserció i fan activitat –pot ser un dia a la setmana pel programa que duen a terme- per ajudar-los en la tasca de inclusió a la societat.

PLEC.-Quina relació teniu amb altres organitzacions... ONG’s... Hi ha contactes sobre persones necessitades? En concret  amb àmbits religiosos, cristians, ortodoxes, musulmans, ....

O.B.- Nosaltres fem de mitjancers. No valorem qui necessita o no. Tenim contacte amb una xarxa que reparteixen aliments i a les que servim aliments (en l’àmbit provincial més de 80). El que demanem, és que darrere d’aquestes entitats u organitzacions, hi hagi un acord amb els Serveis Assistencials/Socials de la zona: Ajuntaments, Consells Comarcals, etc.

El 95% dels usuaris, han passat pels serveis socials, que són els que fan la valoració corresponent. També hi ha altres entitats que són molt grans, com ara Càritas, Creu Roja, que tenen aquesta capacitat de derivació de persones amb manca de recursos.

El tema que em preguntes sobre la participació de col·lectius religiosos en les tasques de repartiment d’aliments és un tema important. De fet hem tingut que donar de baixa entitats pel tema religiós atès que es feia proselitisme amb els aliments. Cal diferenciar molt bé l’obra que –per exemple- pugui fer una comunitat religiosa als seus fidels, que entra en l’àmbit privat i l’atenció al públic en general al marge de la seva adscripció religiosa. Els serveis d’aliments han de ser serveis imparcials en aquest sentit.

PLEC.- Hi ha Solidaritat en aquesta societat? Per exemple: qui te dona en proporció al que te? El que te poc també dona? Proporcionalment qui dona més?

O.B.- No es por generalitzar. El que està clar és que qui sap el que és estar a l’altre costat de la trinxera,  te un nivell d’empatia superior. A nivell d’estadístiques segurament qui més te dona més. Hi ha barris on hi ha més empatia (allò que diem barris més humils). Concretament en aquesta pandèmia que vivim, hem rebut donatius extraordinaris, excepcionals. Molts.

PLEC.- Donar és una mena de netejar la consciència? Tinc molt i no ho mereixo?

O.B.- Avui en dia crec que no. Hi ha persones, diguem de la classe benestant, dirigent, alta, que té consciencia social (no de classe). Sap que ell des de la seva posició te una responsabilitat. Sap que si no actua, no fa res, la privilegiada societat on viu, tindrà problemes de sostenibilitat.

Però també vivim en una societat d’arrel cristiana, on els valors de la justícia social i igualtat de totes les persones està molt arrelat. Realment hi ha persones que tenen vocació d’ajudar. Hi ha molts perfils. Pot ser un tema d’ètica.

El que em fa por és que avui dia hi ha noves classes dirigents, que no pensen en conjunt. Només pensen en el seu interès. Però, per exemple, penso que a Catalunya hi ha hagut una classe dirigent amb una certa consciència social que no s’ha transmès a les noves generacions que pugen amb una nova mentalitat molt més liberal i individualista.

PLEC.-La Caritat com s’ha entendre avui?

O.B.- És un concepte religiós. El mon catòlic, d’on ve aquest concepte, és tan divers com la mateixa societat. Si preguntes a diverses persones, donaran respostes distintes. Des de els que l’entenen com un sentiment empàtic, transversal, que miren a la persona sempre des del mateix nivell, fins els que la veuen des de l’òptica assistencialista. Jo l’entenc com un concepte de solidaritat; horitzontal, de compromís amb l’altre. Ficar el teu benestar al mateix nivell que el de l’altre. Podries preguntar a deu persones i cadascuna, te donarien una idea diferent de la caritat. Avui en dia parlem més de responsabilitat (més que de caritat o solidaritat).

PLEC.- En una societat, diguem, que tu te imaginis, caldria ONG’s?

O.B.- Sempre serà necessari el voluntariat. No ens podem permetre que hi hagi aquests nivells de pobresa alimentària. Si els mecanismes de redistribució de la societat, funcionessin, aquestes diferències serien menors. Sempre,però, hi haurà escletxes, situacions en que les administracions no arribaran. Sí que m’imagino una societat millor en la que el nostre pes sigui menor.

PLEC.- El voluntariat soluciona allò que el sistema polític organitzatiu actual no vol/pot atendre? En mots àmbits. Immigració, desarrelament,....

O.B.- El cor de les entitats, arriba més lluny que la racionalitat de l’Administració. Sempre ha estat així i ho continuarà sent. Per tant, sempre hi ha lloc per l’acció de les entitats del tercer sector per tal de corregir les injustícies que es generen des de l’acció burocràtica. Ara bé, un altra cosa és la manca de voluntat política. En aquest cas les entitats d’assistència com la nostra poc hi podem fer. Passem a un nivell de denúncia i debat polític en el que només hi participem de manera indirecta.

PLEC.-Hi ha frau, per a dir-ho d’alguna manera, per part de persones que sense necessitar-ho realment, en fan us?

O.B.- Són pràctiques que poden donar-se, però sempre hi ha una l’avaluació prèvia de les necessitats per part dels departaments i serveis d’assistència social. Pot ser és difícil eradicar aquestes pràctiques en un 100% però penso que la casuística és molt irrellevant (per posar un símil, molt menor que el frau fiscal). Sap greu que, de vegades, es magnifiqui aquest frau a nivell mediàtic.

PLEC.- El Salari Social, el Bono Social (en el àmbit energètic sobre tot) te influència en la vostra activitat. L’heu notat?

O.B.- Si evidentment. Hi ha persones que tenen pobresa econòmica. No obstant això, la pobresa econòmica no ve sola, sempre té moltes cares.  Persones que socialment disposen  d’una una estructura/xarxa familiar, que tenen formació hem vist que han entrat per raons laborals (tancament d’empreses...etc.) en una situació de manca de recursos econòmics i abocats a trobar la subsistència en ajudes socials... Potser és una mancança de recursos temporal i en aquest cas l’ajuda estrictament econòmica de l’administració amb prestacions com rendes garantides és de gran ajuda.

Ara bé, hi ha una part de pobresa que requereix acompanyaments educacionals, nutricionals, de molts tipus, o difícilment amb una sola assignació econòmica sense cap tipus d’intervenció del món social no es revertirà.  La Renda bàsica, ben portada, ajudaria molt. Reduiria moltíssim la carga que tenim les entitats i poder fer una feina més qualitativa. No únicament repartir aliments, també  acompanyament. Hi ha molt debat. No sé si serà possible des d’un punt de vista de fiscal,  però seria una molt bona mesura.

PLEC.- Amb la pandèmia, un abans i un després? Pregunta massa estàndard avui.

O.B.-  És una situació d’excepcionalitat. En poques setmanes varem augmentar un 40% els nostres serveis. Per a mi la gran pregunta és que quedarà després de la pandèmia. Quina realitat social, econòmica. Jo auguro desatencions socials en dos-tres anys. Aquest estiu vivim una recuperació de la feina, però la situació  general precovid quan temps portarà recuperar-la? Els ajuts socials, europeus, que s’han posat en marxa, quan donaran resultats? Quan tot això es traduirà en treball de qualitat per les persones que estan en situació de exclusió o precarietat?

PLEC.- El Banc d’Aliments ha vingut per quedar-se? Veus un futur sense el Banc dels Aliments?

O.B.- Un futur en el que no tingui tanta rellevància a nivell social. Nosaltres continuarem amb accions climàtiques, de recuperació d’aliments que podem vincular a projectes d’inclusió laboral de persones, també d’accions contra la malnutrició i la manca d’educació nutricional. Aquesta és una visió del Banc dels Aliments del futur. Penso en un Banc dels Aliments que no tingui tanta carrega a nivell de lluita contra la pobresa. Si es consoliden temes com la Renda Bàsica, anirà guanyant terreny aquesta proposta que fem de futur.

Ara bé això no solucionarà el tema del malbaratament. Nosaltres defensem el dret a l’alimentació (que te moltes dimensions), a l’alimentació adequada. Aquest Dret, ha d’obrir molts debats en els que haurem de participar. Els límits mediambientals del sistema alimentari amb el qual ens nodrim. L’accés, no solament físic si no econòmic als aliments. La nutrició adequada. Tots aquest elements seran claus en un futur pròxim.

De la conversa ens queden moltes reflexions, però un parell són destacables.

El malbaratament de aliments des de el seu origen (també hem de reflexionar sobre el malbaratament al final del cicle; comprem d’acord a les nostres necessitats?).

La pobresa alimentaria, quantitativa i qualitativa. Al tercer o quart mont o aquí a propet.

Pensem

 

FOTOS:  Xavier Pardina

Entrevista: Rafel Baitg (PLEC)

Publicat a la revista PLEC nro 33. Octubre 2021

…LA PESTE…

Párrafos de la narración de Albert Camus.

 

La palabra “peste” acaba de ser pronunciada por primera vez. En este punto de la narración que deja a Bernard Rieux detrás de una ventana se permitirá al narrador que justifique la incertidumbre y la sorpresa del doctor puesto que, con pequeños matices, su reacción fue la misma que la de la mayor parte de nuestros conciudadanos. Las plagas, en efecto, son una cosa común pero es difícil creer en las plagas cuando las ve uno caer sobre su cabeza. Ha habido en el mundo tantas pestes como guerras y sin embargo, pestes y guerras cogen a las gentes siempre desprevenidas. El doctor Rieux estaba desprevenido como lo estaban nuestros ciudadanos y por esto hay que comprender sus dudas. Por esto hay que comprender también que se callara, indeciso entre la inquietud y la confianza. Cuando estalla una guerra las gentes dicen: “Esto no puede durar, es demasiado estúpido”. Y sin duda una guerra es evidentemente demasiado estúpida, pero eso no impide que dure.

…/…

Pero no servía para experimentos, se moría y nada más. Las medidas tomadas eran insuficientes, eso estaba bien claro. En cuanto a las “salas especialmente equipadas”, el sabía que eran dos pabellones de donde habían desalojado apresuradamente a otros enfermos; habían puesto burlete en las ventanas, los habían rodeado con un cordón sanitario. Si la epidemia no se detenía por sí misma, era seguro que no sería vencida por las medidas que la administración había imaginado.

Sin embargo, por la noche, los comunicados oficiales seguían optimistas. Al día siguiente la agencia Ransdoc, anunciaba que las medidas de la prefectura habían sido acogidas con serenidad y que ya había una treintena de enfermos declarados.

…/

A partir de ese momento, se puede decir que la peste fue nuestro único asunto. Hasta entonces, a pesar de la sorpresa y la inquietud que habían causado aquellos acontecimientos singulares, cada uno de nuestros conciudadanos había continuado sus ocupaciones, como había podido, en su puesto habitual. Y, sin duda, eso debía continuar. Pero una vez cerradas las puertas, se dieron cuenta que estaban, y el narrador también, cogidos en la misma red y que había que arreglárselas. Así fue que, por ejemplo, un sentimiento tan individual como es el de la separación de un ser querido se convirtió de pronto, desde las primeras semanas, mezclado a aquel miedo, en el sufrimiento principal de todo un pueblo durante aquel largo exilio.

…/…

Por una parte, todos, acaso, no habían muerto de la peste, y por otra, nadie sabía en la ciudad cuanta era la gente que moría por semana. La ciudad tenia doscientos mil habitantes y se ignoraba si esta proporción de defunciones era normal. Es frecuente descuidar la presión en las informaciones a pesar del interés evidente que tienen. Al público le faltaba un punto de comparación. Sólo a la larga, comprobando el aumento de defunciones, la opinión tuvo conciencia de la verdad. La quinta semana dio trescientos veintiún muertos y la sexta trescientos cuarenta y cinco. El aumento era elocuente. Pero no lo bastante para que nuestros conciudadanos dejasen de guardar, en medio de su inquietud, la impresión de que se trataba de un accidente, sin duda enojoso, pero después de todo temporal. Así, pues, continuaron circulando por las calles y sentándose en las terrazas de los cafés. En conjunto no eran cobardes, abundaban más las bromas que las lamentaciones y ponían cara de aceptar con buen humor los inconvenientes, evidentemente pasajeros.

…/…

La intención del cronista no es dar aquí a estas agrupaciones sanitarias (voluntarios) más importancia de la que tuvieron. Es cierto que en su lugar, muchos de nuestros conciudadanos cederían hoy mismo a la tentación de exagerar el papel que representaron. Pero el cronista está más bien tentado de creer que dando demasiada importancia a las bellas acciones, se tributa un homenaje indirecto y poderoso al mal. Pues se da a entender de ese modo que las bellas acciones sólo tienen tanto valor porque son escasas y que la maldad i la indiferencia son motores mucho más frecuentes en los actos de los hombres. Ésta es una idea que el cronista no comparte. El mal que existe en el mundo proviene casi siempre de la ignorancia, y la buena voluntad sin clarividencia puede ocasionar tantos desastres como la maldad. Los hombres son más bien buenos que malos, y, a decir verdad, no es esta la cuestión. Sólo que ignoran, más o menos, y a esto se le llama virtud o vicio, ya que el vicio más desesperado es el vicio de la ignorancia que cree saberlo todo y se autoriza entonces a matar. El alma del que mata es ciega y no hay verdadera bondad ni verdadero amor sin toda la clarividencia posible

(Camus reflexiona sobre la bondad y maldad del hombre)

…/…

Estoestá bien; (se refiere a los voluntarios sanitarios) pero nadie felicita a un maestro por enseñar que dos y dos son cuatro. Se felicita, acaso, por haber elegido tan bella profesión. Digamos, pues, que era loable que Tarrou y otros se hubieran decidido a demostrar que dos y dos son cuatro, en vez de lo contrario, pero digamos también que esta buena voluntad les era común con el maestro, con todos los que tienen un corazón semejante al del maestro y que para honor del hombre son más numerosos de lo que se cree; tal es, al menos, la convicción del cronista. Éste se da muy bien cuenta, por otra parte, de la objeción que pueden hacerle: esos hombres arriesgan la vida. Pero hay siempre un momento en la historia en el que quien se atreve a decir que dos y dos son cuatro está condenado a muerte. Bien lo sabe el maestro. Y la cuestión no es saber cuál será el castigo o la recompensa que aguarda ese razonamiento. La cuestión es saber si dos y dos son o no cuatro. Aquellos de nuestros conciudadanos que arriesgaban entonces sus vidas, tenían que decidir si estaban o no en la peste y si había o no que luchar contra ella.

(Camus piensa que el hombre es más bueno que malo.)

…/…

¿Qué medio puede haber de rechazar los entierros el día en que los seres que amáis necesitan un entierro?

Pues bien, lo que caracterizaba al principio nuestras ceremonias ¡era la rapidez! Todas las formalidades se habían simplificado y en general las pompas fúnebres se habían suprimido. Los enfermos morían separados de sus familias y estaban prohibidos los rituales velatorios; los que morían por la tarde pasaban la noche solos y los que morían por la mañana eran enterrados sin pérdida de momento. Se avisaba a la familia, por supuesto, pero, en la mayoría de los casos, ésta no podía desplazarse porque estaba en cuarentena si había tenido con ella al enfermo.

 …/…

 “Ya los oye usted, me dijo un día (Tarrou), ya los oye usted: después de la peste haré esto, después de la peste haré esto otro… Se envenenan la existencia en vez de estar tranquilos. Y no se dan cuenta de las ventajas que tienen. ¿Es que yo podría decir: después de mi condena Haré esto o lo otro? La condena es un principio, no es un fin. Mientras que la peste… ¿Quiere usted saber mi opinión? Son desgraciados porque no se despreocupan. Yo sé lo que digo”.

 …/…

 Se puede poner por ejemplo el uso inmoderado que nuestros conciudadanos hacían de las profecías. En la primavera se había esperado de un momento a otro el fin de la enfermedad, y nadie se preocupaba de pedir a los demás opiniones sobre la duración de la epidemia, puesto que todo el mundo estaba persuadido de que pronto no la habría. Pero a medida que los días pasaban, empezaron a temer que aquella desdicha, no tuviera verdaderamente fin, y al mismo tiempo aquel fin era el objeto de todas las esperanzas.

 …/…

 Llegó un día en que el número de muertos aumentó más; parecía que la peste se había instalado cómodamente en su paroxismo y que diese a sus crímenes cotidianos la precisión y la regularidad de un buen funcionario. En principio, y según la opinión de las personas competentes, éste era un buen síntoma. Al doctor Richard, por ejemplo, el gráfico de los progresos de la peste con su subida incesante y después de la larga meseta que le sucedía, le parecía enteramente reconfortante: “Es un buen gráfico, es un excelente gráfico”, decía. Opinaba que la enfermedad había alcanzado lo que el llamaba un rellano. Ahora, seguramente, empezaría ya a decrecer. Atribuía el mérito de esto al nuevo suero de Castel, que acababa de obtener algunos éxitos imprevistos. El viejo Castel no lo contradecía, pero creía que, de hecho, nada se podía probar, pues la historia de las epidemias señala imprevistos rebrotes.

 …/…

 

La Navidad de aquel año fue más bien la fiesta del Infierno que la del Evangelio. Los comercios vacios y sin luz, los chocolates artificiales o las cajas vacías en los escaparates, los tranvías llenos de caras sombrías, no había nada que pudiera recordar las Navidades pasadas. En esta fiesta, en la que todo el mundo, rico o pobre, se regocijaba en otro tiempo, no había lugar más que para las escasas diversiones solitarias y vergonzosas que algunos privilegiados se procuraban a precio de oro en el fondo de alguna trastienda grasienta.

 …/…

 A pesar de este brusco e inesperado retroceso de la enfermedad, nuestros conciudadanos no se apresuraron a estar contentos. Los meses que acababan de pasar, aunque aumentaban su deseo de liberación, les habían enseñado a ser prudentes y les habían acostumbrado a contar cada vez menos con un próximo fin de la epidemia. Sin embargo, el nuevo hecho estaba en todas las bocas y en el fondo de todos los corazones se agitaba una esperanza inconfesada. Todo lo demás pasaba a segundo plano. Las nuevas víctimas de la peste tenían poco peso al lado de este hecho exorbitante: las estadísticas bajaban. Una de las nuevas muestras de que era de la salud, sin ser abiertamente esperada, se guardaba en secreto, sin embargo, fue que nuestros conciudadanos empezaron a hablar con gusto, aunque con aire de indiferencia, de la forma en que reorganizarían su vida después de la peste

Reseña de Rafael Baitg Casterad

Noviembre de 2020 – Año de la pandemia. 

MATÍAS

(Don de Dios) o Maties o Macià

(L’Apòstol suplent)

 

De sobte a la meva vida s’ha presentat un Matías molt especial. He cercat els orígens del nom i he trobat el que segueix:

 

Seguint els fets dels apòstols, va ser escollit apòstol després de la mort de Jesús de Nazaret per substituir al traïdor y mort Judas Iscariote. Els 11 Apòstols restants reunits en Assemblea, varen demanar ajuda al Senyor per escollir al vacant (entre dos propostes; un tal Juan i un tal Matías) Feren un sorteig i resultar guanyador Matías.

Nascut a Judea (Romana) Any 1 d.c.

Mort a Jerusalem el a. 80 d.c. (Sembla ser que lapidat).

Qualificat de missioner.

A Europa conegut com a Matthias.

Restes (?) i veneració al Monestir Benedictí de TREVERIS (Renania-Palatinado) – Alemania. Abadia de Sant Maties (Trèveris, Alemanya); algunes relíquies a la Basílica de Santa Justina (Pàdua, Itàlia) a Santa Maria la Major (Roma) i a Montblanc (Conca de Barberà) 

 

Epíleg: Aquest nou Matías que ha entrat a formar part de la meva vida, us ben asseguro que serà titular. 

Jordi Mostany Alloza

Ahir 17 de novembre de 2020, ens va deixar Jordi Mostany Alloza. Bona gent. Sempre bellugadís el seu cervell. De les cosses més inversemblants, en treia punta. De vegades semblava trobar or en el absurd.

Visceral. Sense costat amagat.

Sensible i proper, amb els que tenia al voltant i l’escoltaven.

Podia passar de un estat quasi-depressiu a ser un “somiatruites” utòpic.

Disposat sempre a ajudar, sense condicions.

Lector inquiet. Amb ganes d’aprendre i comentar aquelles lectures que tenia entre mans.

Conversador. Molt conversador. A cops fins la extenuació.

Per a mi, la seva persona ha estat sempre indefectiblement associada a la del seu germà. Sentin-los, no sabies dir qui era el gran i el petit. Sa germà és, segurament, qui més l’ha estimat i a l’hora a qui més ha fet patir. Tot un paradigma de la fraternitat.

Que la terra te sigui lleu company

En Pep Mòdol ens ha deixat

Ens ha deixat en Pep Mòdol. Al Pep ja el coneixia de vista de l’escola (era un xic més jove que jo) i vaig establir relació fa uns 30 anys a través de les nostres filles Laura i Cristina. Des de a les hores hem compartit juntes de AMPA, col·laboracions en publicacions com ara La Quera i Plec i converses. Moltes converses, gairebé sempre amb el rerefons de la recerca de la millora de les persones i el seu entorn. Cadascú amb la seva visió però amb molt de respecte i sovint amb complicitat.

 Darrerament, a la junta de la A. de Veïns i Comerciants del Barri Noguerola-Estació-Segre –de la que era president-  he tingut l’oportunitat de conèixer de primera mà la seva enorme capacitat de fer feina, de inventar, d’estirar projectes. Incombustible. Locomotora potentíssima. Sempre em quedaré, però, amb el Pep conversador. Gran conversador. Després de cada xerrada, per insubstancial que pugues semblar, jo acabava aprenent alguna cosa. 

Si un consol em queda és que crec que sempre m’acompanyarà. Encara que sigui sense calçots. 

Que la terra te sigui lleu company

10 de juliol de 2020. 

L'Associació de Veïns Noguerola-Estació-Segre, va fer públic el següent comunicat:

Avui ens ha deixat el Pep Mòdol Pifarré, el president de la nostra associació. Però, més enllà d'això,ens ha deixat una persona compromesa amb un barri de totes i de tots, un barri en el que hi ha nascut i mai ha abandonat. Ens ha deixat una persona que des de la lleialtat a un horitzó progressista ha lluitat incansablement, no només per un barri millor, sinó també per una ciutat - i país- fidel als seus ideals.
Et trobarem a faltar, Pep. Un abraçada ben forta a la família i a tots els amics i amigues. Descansa tranquil, seguirem en el teu camí. 

Confinament o no ser viatger

No he estat mai un gran viatger. Ni tan sols petit. Sempre he pensat que a casa s’està molt bé. Això deia el meu pare. Només he viatjat a certa distancia per causes imperatives. Per exemple a Galícia a fer la “mili” o a diverses províncies de l’estat espanyol per la feina (Correus) on el rècord de distància el tinc a Tenerife. També alguna sortida per vacances (auto imposició familiar) quan les nenes eren petites. A terres estrangeres, la experiència es redueix a Andorra i dos fulgurants passos per França. Res.

He viatjat però. Virtualment. Des de els 10 o 12 anys, la lectura va fer que els meus horitzons s’ampliessin de manera extraordinària. Tots els continents, mars i oceans vaig visitar de la ma de Jules Verne, James Cook (les cròniques dels seus viatges descobridors són autèntics documents de aventura reals), R. L. Stevenson, H. Melville, D. Defoe,  Jonathan Swift, i molts d’altres. Els capitans Nemo i Ahab –per exemple- varen ser personatges que la meva memòria ha conservat. Les expedicions als  pols Nord i Sud. Admudsen i Scott. O en un àmbit més científic, Charles Darwin. En general tota la àmplia novel·lística aventurera. També hauria de citar a un clàssic; Homer.  La Odissea, la vaig haver de llegir varies vegades, però encara no fa gaires anys ho vaig tornar a fer, en una traducció crec que millor de les d’aquella època (algú recorda la Ed. Austral?).

En aquest període, ja de bon principi, acompanyava la lectura amb la observació dels viatges i les localitzacions en un globus terraqui. Sempre ni ha hagut un a casa. I amb un Atlas Universal. Complements que encara ara (ja sé que hi ha el Google Maps i Eart) considero imprescindibles.

Parafrasejant a Arquímedes, diria que: doneu-me una bola del mon i un atlas i aniré arreu del mon.

Poc a poc em vaig interessar per la novel·la de ciència-ficció i vaig seguir George Orwell (1984 el va col·locar en aquest estil, encara que la seva producció va més enllà) H.G.Wells, Aldous Huxley, Ray Bradbury, Isaac Assimov, Arthur C. Clarke.... una forma de viatjar a altres mons i estructures socials. Fins aproximadament els 17-18 anys, aquestes eren lectures que m’absorbien molt. Més que la literatura clàssica. Desprès arribaren les lectures de assaig ideològic. Un altre despertar. Jo diria el despertar (parlem de 1974 i posteriors). Això ho deixo per un altre reflexió.

No he viatjat per aquests mons de deu (que es deia) però vet aquí que ara me’n adono que conec persones de molts països. Poca broma 35 països. Quatre continents. El fet migratori no és nou. Es un fet mil·lenari. Fa milions d’anys que els humans o abans el seus precursors ja migraven per diferents raons. Però –perdoni la lectora o el lector- jo de petit i jove, només coneixia allò que en deien migracions interiors, dintre de la península Ibérica. Qualsevol humà procedent d’altres latituds era considerat un fenomen anecdòtic, estrany i amb alguna dosi d’exotisme. Des de ja fa unes dècades, han anat arribant gents de procedències inversemblants. Així és com, ni que sigui de forma verbal, boca orella, he anat sabent de primera ma, altres cultures, formes de organització social, costums, alimentació... etc. Tot sense bellugar-me del lloc; de casa. Fantàstic!

Ah! Viatges! Ni ha de ben estranys. Virtualitat? Imaginació?. Tinc també una experiència, viatge, en una etapa de la meva vida que volia ser psicodèlica. De un i do. Aquest viatge, no va passar més enllà d’estar agafat a un arbre –pot ser intentant mantenir algun tipus de relació difícil de definir- durant un temps indeterminat (no recordo res absolutament). No ho vaig tornar a repetir.

Viatges.   

Oficis Perduts

Porter de Finca

Pot ser no és un ofici en el sentit estricte del concepte, però el Porter de Finca al llarg de dècades va adquirir característiques d’especialització que el singularitzen com activitat.

Aquests modests escrits no pretenen ser treballs d’història i per tant no sabria dir quan comença la figura del Porter de Finca. Probablement a finals del S. XVIII i segur en el S. XIX amb l’extensió dels edificis de veïns. La construcció vertical de les vivendes, va fer aparèixer aquesta figura, que ha anat evolucionant, i tal com jo la recordo, va tenir els seus anys d’esplendor al S. XX, en edificis  habitats per famílies burgeses benestants.

Les tasques, la feina del porter de finca eren molt variades. El resum seria: atenció als veïns de la finca. Aquesta atenció era molt i molt variada. Manteniment dels espais comuns, que abastia feines de neteja, funcionament correcte de elements com portes, elevadors, ascensors, enllumenat, energies com ara el gas, calefacció...etc. Neteja o cura de l’entrada inclosa la vorera d’accés.  Recepció d’encàrrecs pels veïns o a la inversa (bidireccional: provinent o adreçat al veí) distribució i cura de la correspondència (que incloïa una estricta reserva i discreció al voltant de les procedències i remitents de les missives... amb caràcter general s’entén... en veu baixa i a canvi d’alguna cosa, podia filtrar convenientment protegit, alguna informació). De nou ve a la meva memòria allò que ens explicaven abans d’entrar a treballar a Correos: El secret de la correspondència, no acaba en el seu contingut si no que també afecta a la seva procedència, remitent...etc. Deformació professional resident en la meva memòria.

Tenir noticia d’allò que succeïa als voltants, al carrer, al barri, per donar oportunes informacions als inquilins, era un aspecte essencial de la seva activitat. No es bellugava una fulla, sense el seu coneixement. Tenien també les seves i fiables fons d’informació: els porters de immobles veïns, botiguers, escombriaires, guàrdies urbans (a les hores hi havia la figura del guàrdia de barri o sector). Tota una estructura informativa de primer ordre. Eren els principis de les xarxes socials boca orella. Oficiava a més a més de filtre de les persones que volien accedir a algun dels habitatges. Com si un vigilant de seguretat es tractes, interrogava amb molta seriositat sobre motius de la visita, grau de relació, o fins i tot identificació. En alguns immobles quan va instal·lar-se el telèfon,  el porter anunciava al inquilí la visita. Tot plegat, sovint, convenientment uniformat (vestit tipus conserge o vedell tocat en ocasions amb gorra de plat)

Està clar que –en funció del nombre de veïns de l’immoble, la feina donava per a moltes hores d’activitat. Dedicació exclusiva nit i dia.

Porta. Consell de Cent, 167

Però hi havia més. El Porter –que acostumava a ser una activitat prolongada en el temps- coneixia a tots i cada un dels habitants fins a extrems molt íntims. Diríem que sabia vida i miracles de tots. La seva activitat, incloïa aspectes sociològics, psicològics i fins i tot d’assistència sanitària primària. Ara em ve al cap una cosa que em va dir en Joan Vilagrasa i Ibarz, professor de Geografia a l’Estudi General de Lleida, amb el que vaig tenir l’oportunitat de col·laborar molt modestament en un treball (“Estudis Urbans a Lleida” – 1982 UB – Estudi General de Lleida – Departament de Geografia) i que malauradament ens va deixar de molt jove, que de geografia urbana i humana, els  que més en sabien eren els Carters de Correos, de forma molt especial a les petites poblacions.

Doncs els Porters tenien un coneixement extraordinari dels habitants de la finca. Entrades, sortides, costums, gustos, preferències, relacions, procedències, avantpassats... Gairebé tot.

Des de el punt de vista psicològic, eren una mena de assessor, confessor, confident. Això li atorgava un paper rellevant, tot i la modesta posició social que ocupava. Sovint era consultat al voltant d’aspectes personals o familiars, d’àmbits inversemblants com poden ser relacions de parella, relacions de festeig de fills o filles, anades i tornades  –propis o aliens- el que significava molts cops, entrar en el terreny de la tafaneria. En aquest escenari, la prudència, discreció i cautela en el coneixement de determinades intimitats eren virtut molt apreciades en aquest ofici.

Sovint el Porter tenia còpia de les claus d’algunes de les vivendes, amb el que això suposa de confiança i de màxima responsabilitat. Per a dir-ho ras i curt, podia accedir al calaix de la tauleta de nit de molts veïns, espai que sempre he considerat com el sancta sanctorum de la intimitat personal.

Edifici.

Per altra banda, els emoluments de l’ofici eren bastant minsos i sovint es complementaven amb retribucions amb espècie, propines compensatòries d’alguna feina “extra”, i poca cosa més. Això sí, en els temps de màxima esplendor d’aquesta figura, tenien la vivenda de franc. Acostumava a ser un espai humil situat a la planta baixa o de vegades al altell –golfes- de l’edifici en que ell mateix i la seva família habitaven –gairebé sempre amb un mínim de dignitat que els propis veïns exigien. Per cert la parella del porter o portera, també col·laboraven en la tasca diària.

Tal i com recordo la figura, avui ha desaparegut. Com a molt hi ha empreses que proporcionen una mena de servei de manteniment diürn, això sí, que res te a veure amb el tracte gairebé íntim que oferia el porter.

En aquestes ratlles m’he referit a l’ofici amb el gènere masculí. Estàveu pensant que només hi havia porters? No també havia porteres. Les propietats, característiques, virtuts, defectes, habilitats o mancances de uns i unes eren sovint molt diferents. Però aquestes apreciacions –que poden resultar certament relliscoses- els hi deixo en mans de la lectora o el lector, o pot ser hi haurà un segon capítol com a les series? Qui lo sa.

Rafel Baitg

Dibuix Rafel Baitg

Fotografies: Cristina i Rafel Baitg

COMUNICACIÓ (I XARXES)

Aparell de Radio Philips de 1955

La Comunicació va ser del primers avenços en la evolució de l’home (sapiens) que varen anar evolucionant al llarg dels mil·lennis. Primer de curt abast. Boca – orella, per passar més endavant als crits (incloent onomatopeies i xiulets) des de el cim d’un turó i després a les places de les viles i ciutats. Les àgores  n’eren un àmbit de comunicació essencial durant segles i segles. 

Radio Transistor

Els púlpits i faristols també eren –pot ser encara avui ho són- plataformes de comunicació. 

Ja estem en un tipus de comunicació en el que hi ha un missatge emes per un individu, adreçat a diversos individus. La capacitat de emissió, anar augmentant, primer amb els senzills megàfons de primera generació (un embut –per exemple) i varen fer extraordinària eclosió amb el descobriment de les ones hertzianes. Pas de gegant. L’emissor feia arribar el missatge a una multitud de receptors, més enllà de muntanyes i oceans. 

Telèfon

A nivell més directe, el telèfon va permetre la comunicació personal a distància. Després, com aquell que diu no fa gaire, el missatge va incloure la imatge.

Aquí aporto una mostra no exhaustiva de la meva modesta experiència amb la comunicació.

Aquest aparell de radio –Philips de 1955- te la mateixa edat que jo i m’ha acompanyat des de ben petit, fins que va entrar en situació de ILP (Incapacitat Laboral Permanent). 

Televisor

Ordinador Personal

Poc a poc les seves funcions varen ser assumides pel petit transistor. El meu pare, a casa, sovint el portava enganxat a l’orella (abans de conèixer els auriculars) i que jo mateix encara utilitzo a la cuina, mentre faig alguna cosa. Quasi de forma simultània, en el que diríem el inici d’una vertiginosa progressió tecnològica que sobrepassa l’espai d’aquestes lletres, vingueren la imatge i els sofisticats sistemes audiovisuals. Sistemes que podem dir que ja tenen gairebé intel·ligència pròpia. Les computadores –poc abans reduïdes a àmbits industrials i comercials- varen entrar a les vides individuals am el Personal Computer. Vertigen.

Alexa

La darrera eina, entra en un terreny que trobo difícil definir. Esclavisme tecnològic. Un aparell, que com els humans te nom, al qual parles. 

Demanes. 

Ordenes. 

I sense qüestionar absolutament res, obeeix. 

Estem fregant l’univers Asimov. De fet, crec que ja hi som. 

Donen ganes de plegar o desertar.

ANTÒNIA AGUILÓ

Escultura i so

Antònia Aguiló (Lleida 1927 – Lleida 2017) Escultora de les nostres Terres. Va iniciar-se en la disciplina de la ceràmica. Continuà amb la fusta per acabar amb el ferro. Amb aquest material és en el que va adquirir més notorietat, per el trencament de molts estereotips. De formació autodidacta, de les poques escultores de la seva generació, li va atreure l’abstracció i va emprar materials com el formigó i sobre tot el ferro. Obres de gran format –menuda com era ella. Sembla que la crítica catalana contemporània, la va classificar com a representant de la generació del Mig (formada durant la Guerra Civil).  La seva creació podem observar-la en diverses poblacions d’arreu: Barcelona, Donosti, Valladolid, Sevilla i Luchon entre d’altres. Tan mateix, des de els anys seixanta, va exposar individual i col·lectivament en nombroses sales i institucions

Escultura Sònica

Una de les seves constants, es la figura de Crist, al que ha esculpit en diversos materials i que romanen en diverses esglésies de Lleida i altres poblacions. Un altre camp de la seva producció, ha estat la escultura urbana, que és present a la nostra ciutat. Per exemple l’escultura Exaltació al Treball (1992), situada al barri de Mangraners, en les immediacions de la empresa Aguiló Pujol (l’Antonieta era neta de Pau Aguiló, fundador de l’empresa).

Però em voldria fixar en la seva obra Escultura Sònica (1983), situada a la plaça Sanahuja de Lleida. La seva posició, és just a sobre del riu Noguerola (en aquell tram passa soterrat) , pocs metres abans de la seva desembocadura al Segre. Consisteix en quatre tubs metàl·lics algun dels quals queda obert sobre el Noguerola, de tal manera que si ens atansem, podem sentir la remor de l’aigua. No deu d’haver moltes obres que apleguin una figura física amb el so produït pel discórrer de l’aigua. A més a més, jo hi trobo una altra característica, que si no recordo malament comentàvem quan vaig anar a viure allí a la voreta: si mireu cara a cara l’escultura te una semblança o recorda la figura de E.T. La lectora i lector que vulgui pot anar a comprovar i aprofitar per sentir el batec del Noguerola.

Text i Fotografia Rafel Baitg

Doc. Consultada:

-          Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida – V.A.

-          Hemeroteca Segre

Publicat a la Revista PLEC núm. 27 – Desembre 2019