Conversa amb Javier de Castro

Qui és?

Soc barceloní, nascut al barri de Sarrià, i vaig estudiar al Liceu Francès. Vaig fer la carrera de Geografia i Història a la U.B. amb la especialitat d’Història d’América. Als finals dels 80 vaig arribar a Lleida, per poc temps, i ja porto 38 anys. M’he arrelat i aparellat, amb dos fills (Andrea i Daniel). Des de aleshores treballo a la Universitat de Lleida. Soc Director de publicacions i paral·lelament tinc una vesant musical. Periodista col·legiat (per trajectòria-experiència professional). Des del 2000 al diari Segre. Abans al Diario de Lérida (Diari de Lleida desprès). Als 90 a la cadena SER. També porto les col·leccions de música de la Editorial Milenio (Ed. Pagés). Porto editats més d’un centenar de llibres de música. Per altra banda a nivell personal he col·laborat amb moltes revistes musicals i escrit bastants llibres (veure ressenya)

-          Crític o opinador. El crític és un opinador més “influencer”?

Jo no parlaria d’influencer. Faig anar el terme crític perquè és el terme que s’utilitza en tots els àmbits: cinema, teatre, etc. No soc un crític de manual (si convé ho faig) però en les meves ressenyes m’agrada introduir al lector, de qui estem parlant. Pots dir que l’artista va interpretar uns temes, però pot ser falta conèixer qui és. Un exemple. No fa gaire, va venir un grup en que alguns dels seus components havien format part de una mítica formació de fa anys (King Crimson). Si el lector no coneix, cal explicar. Per tant hi ha una part d’explicació i l’altra de crítica o valoració. També ho poso en pràctica als meu llibres i articles. Em prenc la ressenya com un acte literari. Cuido el llenguatge. M’agrada escriure bé; ho intento. Sembla ser que a la gent li agrada i valoren aquesta cura per l’expressió, la puntuació i les frases. Utilitzar un llenguatge –no cult- sinó fer anar paraules que tenim al nostre idioma. Tenim un lèxic riquíssim. Sembla que ara se parla com si estiguéssim “watssapsejant”. És terrible. Aquest aspecte tracto de cuidar-lo molt.

-          Quan fas una ressenya –tu tens uns gustos o preferències personals– com ho moderes?

Fàcil. Gairebé no em desagrada cap música. La que no m’agrada us la puc dir i no m’amago: el bacallà, el reggaetón i la música maleducada. Dit això, m’agrada la música clàssica, el folk, la d’autor, el flamenc, el tecno, la d’avantguarda, el country, el jazz, la disco... totes m’agraden. Normalment no vaig a veure músiques que no m’agraden –tret que m’ho imposin per que són mediàtics o alguna cosa així. Aniré però serà estrany que no escrigui alguna cosa positiva o de profit.  S’ha donat poques vegades, però si un concert és, literalment, un desastre no ho ressenyo. Tot i el respecte pels artistes, no faig ressenyes per fer-les.

-          Etiquetes a la música. Clàssica, Popular (Pop) Rock (and roll) Jazz, Heavy amb totes les seves variants. Mediatitzen les etiquetes?

L’etiqueta serveix per saber de què estem parlant. Ho pot fer el propi artista: jo faig punk, per exemple. Així te fica en antecedents. He anat a veure concerts en els que m’he emportat grans sorpreses. Molt agradables, tenint en compte que un s’ha de documentar mínimament d’allò que va a escoltar.

Les Etiquetes són útils.

-          Hi ha música i no música?

He anat a concerts de música culta, d’avantguarda, de noves tendències, contemporània...etc. que no entren en els models o paràmetres als que estem acostumats. No són melòdics, rítmics... De vegades son sorolls, gravacions de sons de la natura... el dodecafonisme... Tot te el seu interès però òbviament no són comercials. Stockhausen, John Cage... entraríem en el mon de la música experimental. No serveix pel que de vegades volem de la música: relax, ball, ... No té el que,  diríem, te la música popular, comercial, el mainstream.

És experiència, i dona peu a noves idees. Per exemple: la Velvet Underground feien música avançada, sobre el que es va fer durant els anys 40 i 50, i després “casualment” van vendre discos.

-          La teva fonoteca deu de ser àmplia no? Als crítics musicals, les productores encara envien els seus treballs de franc?

En nombre d’unitats és molt gran. Milers. Milers.

Ara les productores ja no envien res. En la meva època “gloriosa” a la radio, setmanalment rebia set o vuit paquets. Coses que demanava i que no... Les discogràfiques t’enviaven una mica a l’engròs. En la transició del vinil al CD –jo quan estava a la radio ja era CD lo habitual- enviaven molt material: singles, samplers... Recordo que un cop en varen enviar una capsa amb tota la discografia d’en George Harrison. Tota la producció amb la companyia discogràfica de després de la dissolució dels Beatles. Un petit baül amb vuit CDs, llibret, etc. Aleshores tenia un preu important en el mercat. Aquests productes que enviaven tenien la particularitat de que molts cops incloïen cançons inèdites, presses prèvies, directes, que no sortien en la edició comercial. Aquests materials seran molt apreciats pel sector del col·leccionisme d’aquí a uns anys donat que el CD està en franca crisi, ara mateix. Està, diríem, en “rigor mortis”

-          Sí?

El vinil no va deixar d’existir mai. Les productores varen llençar el CD com algo extraordinari –assegurant que el preu aniria baixant, cosa que no va passar- una manera d’engatusar a la gent. Però el vinil va continuar. En la època gloriosa del CD els grans artistes (digues Rollin Stones, Springsteen, Beatles, Dylan...) treien les seves obres en CD i en vinil (a preu elevat pel tiratge curt). Els impulsors del CD no van tenir en compte que era fàcilment piratatejable. De manera que les vendes van anar baixant. Certament en format CD varen editar recopilacions, ben presentades i sovint amb material inèdit en precioses i luxoses caixes o estoigs...

A banda la qualitat del so del vinil és molt millor que la del CD. Compact Disc, música compactada. Per definició.

-          Fora del que és la teva activitat. Escoltes música?  Com a crític tenen influencia les teves preferències?

Jo escolto música constantment. A casa i a la feina. Viatjant... Mentre escric o llegeixo per exemple.

-          L’estat d’ànim influeix en la música que escoltes?

De vegades, però no necessariament. Pot ser el dia ha estat més bonic o més complicat, sobre tot a la feina. Jo, però, tinc la sort de que la feina que tinc, m’agrada. Ser editor de llibres és molt bonic.

-          Les Sardanes són Folk?

Sí. La música folklòrica la tenim etiquetada com la música tradicional d’un lloc, d’un país. O el que feia Bob Dylan al començament de la seva carrera. Tota la música que te a veure amb la tradició de un lloc, d’un territori podem dir que és Folklòrica. En Aquest sentit la Sardana és folklòrica.

-          Com va començar la Música?

Ja fa molts segles no? Les societats van començar a estructurar-se a travès del treball, de les relacions, de les formes incipients de religió i de la part festiva. Segurament els primers pobladors, probablement fa més de 10.000 anys,  celebraven coses com la collita o una bona cacera. Devien d’agafar una pedra o un pal i picaven i coses així. Una forma simplement rítmica. Sempre ho associo a un entorn festiu. Després bufar una canya amb uns forats feien xiulets i així va evolucionar.

-          Estudiar música és nomes accessible per a una elit?

Ja no. No. Ha canviat moltíssim tot això. Cinc o sis dècades enrere, estudiava música qui tenia vocació, segurament el que tenia algun ascendent a casa i el que tenia diners per a pagar una formació musical; un mestre o professor; o instruments. A partir de la dècada dels 50, quan apareix la música popular, el POP, de gran consum, la gent te més a l’abast fer-se amb un instrument. A la dècada dels 60 ja hi ha molts professors, guitarristes, pianistes que donen classes de música. Rondalles i poc a poc classes a les escoles. La música es va anar popularitzant. Abans si era més reduït a una elit. Ara ja no fa falta ser autodidacta, amb tot el mèrit que això te. Hi ha moltes escoles de música que, a preus no exagerats, permeten estudiar música. Abans hi havia els Conservatoris –que eren molt encotillats- amb praxis molt estrictes. Ara també estan les ESMUCS i escoles que te preparen d’una manera més oberta i encisadora. Hi ha futur en l’ensenyament musical, tot i que encara no estem al nivell d’alguns països europeus. Per exemple una hora de música a la setmana és molt poc. A Alemanya, i altres països del nord d’Europa, en fan sis, com a mínim.

-          Pentagrama o oïda?

Jo com no sé solfeig, ni llegir un pentagrama, doncs òbviament d’oïda. L’oïda és molt important. Sense ella no existeix el plaer de sentir i gaudir la música. I és la font del autodidactisme. Molts grans músics han estat autodidactes. Però segurament no n’hi ha prou. Paul McCartney va escriure autèntiques obres mestres als vint-i-pocs anys i després va tenir la necessitat d’aprendre música. Ja en tenia quaranta. Així va escriure oratoris, peces “clàssiques”, bandes sonores... etc.

-          (Auto pregunta) A vegades la gent me pregunta: tu quan te vas aficionar a la música? Quan vas començar amb això de la música?

La família del meu pare tenia un hotel a la costa (Castelldefels) als anys 50-60.  A l’estiu venien molts estrangers, Alamans, Italians, Belgues, Austríacs, Anglesos.... i van tenir la idea de fer una mena de discoteca. Quan se va desmuntar l’hotel, els discos se’ls va emportar el meu pare. Quan tenia 6, 7, 8 anys, a casa, hi havia un armari amb calaixets plens de singles. Des de l’Adamo als Beach Boys passant pels Beatles, Frank Pourcel, el Dúo Dinàmico, Silvie Vartan, Los Brincos, Adriano Celentano... A partir d’escoltar-los, la música em va atrapar. Paral·lelament, el meu pare escoltava molta música clàssica i jazz. La meva germana gran també comprava música. Tot plegat em va fer sentir curiositat per conèixer més. Als 12 o 13 anys, agafava la “setmanada” i anava al centre de Barcelona a mirar botigues de discos de segona mà. Ni havia moltes: carrers Gran de Gràcia, Pelayo, Tallers, on hi havia molt material i era habitual la compra-venda. Això ho vaig fer cada divendres durant molts anys. Fins i tot anava a peu a classe per estalviar l’abonament del metro. Després als 17-18 anys vaig començar a anar a les fires de col·leccionisme del Jordi Tardà. També escoltava radio (en aquell temps Radio Joventut) Més endavant Radio 3 on hi havia grans noms com Pallardó, el Manrique, Jesús Ordovas, José Miguel López, etc. Autèntics fenòmens als que he tingut l’oportunitat de conèixer i fins i tot de col·laborar en la meva activitat periodística tant escrita com radiofònica. Un bon amic de Madrid –Eduardo López- va presentar-me al Diego Manrique qui va proposar-me de col·laborar a la revista musical Efe Eme. L’Eduardo López fou també guionista de diversos programes de televisió espanyola i va organitzar els primers cursos monogràfics sobre música als Cursos d’Estiu de la Universitat de Santander per on passaven nombrosos músics i experts musicals.

L’EDITOR

-          Coordinador tècnic de edicions i publicacions de la UdL

-          Director de les col·leccions de música de la Editorial Milenio i de Pagès Editors

A la UdL, estic a una unitat de caire executiu. A Milenio selecciono els textos a publicar. A la UdL hi ha consells de redacció de les col·leccions científiques. Ells seleccionen els textos. Hi ha uns paràmetres estètics i formals de cada col·lecció. Nosaltres corregim, fem el disseny gràfic, maquetació,  impressió de galerades i enviament a impremta.

-          Tesis doctorals també?

Sí, però són diferents. Gent, podem dir, novell. És important perquè la tesi és un pas imprescindible per després accedir a la recerca i la investigació i continuar en el àmbit universitari.

A part som una editorial una mica especial. Només podem gastar el que ingressem. Li cobrem a tothom per fer el seu llibre. Podem buscar coeditors o espònsors. No tenim un pressupost previ. Em fet, per encàrrec, llibres rellevants com la Història del Centre Excursionista de Lleida, la Historia del Futbol Club d’Artesa de Lleida o més recentment La Historia de Aigües de Rigat, la companyia d’aigües d’Igualada. Treballem per tothom que ens contracta. Ens porten una novel·la, relats, poemaris... el fem hi ho cobrem. Per encàrrec i amb bona qualitat. És com una autoedició, que no surt amb el logotip de la UdL. En el mon editorial hi ha moltes opcions d’aquesta mena. A Pagès Editors, també. Aquestes editorials, tenen un pull de lectors que opinen sobre els originals que els hi arriben. Amb aquestes opinions deixideixen la viabilitat o comercialitat de l’obra. En el meu cas, a les col·leccions de música que dirigeixo, soc jo personalment qui analitzo i valoro els originals (soc editor) i prenc decisions  sobre la conveniència o no de la seva publicació. Si no ho veig viable, parlo personalment amb l’autor i li explico el perquè. Hi ha que s’ho pren bé i qui no. En general agraeixen que els hi diguin les coses personalment i no amb una carta freda. Tinc criteris establerts. Ser fidel a la línea editorial. Que estigui ben escrit. Que tingui un raonable potencial comercial. Que el tema sigui interessant i novedós. (De vegades un treball no molt comercial, queda compensat per altres que si ho són). Si he rebutjat algun llibre és per que era “imfumable”. Un membre d’un grup musical molt conegut a nivell nacional, em va presentar un original que contenia moltes dades i dates històriques interessants. No estava redactat. Era la transcripció d’un diari personal. Li vaig explicar que s’havia de reescriure tot plegat i no s’ho va prendre bé. Un altra editorial petita li va publicar tal qual ell ho volia i va tenir ressenyes bastant negatives. Amb aquests casos hi ha solucions. No fa gaire temps una component d’un grup força conegut dels anys 70, també em va presentar un treball molt interessant però mal redactat. També li vaig dir el mateix que a l’anterior cas: que busqués algun escriptor que li redactés. Inclús li vaig suggerir el nom d’un conegut. Tot i el cost econòmic que li va suposar, va quedar un llibre molt arreglat.

 La feina de editor és molt interessant.

Milenio ha agafat prestigi i a mi m’ha proporcionat molts contactes. Tenim la capacitat de seleccionar allò que volem publicar. En el àmbit del periodisme musical també és per a mi molt positiu perquè Milenio té molt bones ressenyes a nivell nacional. Milenio edita amb molt bona qualitat. S’ha fet un nom a Catalunya i més enllà. És reconeixible.

 Javier de Castro és un erudit.

NO diu ell; soc un estudiós.

El meu càtedro em va enviar a Lleida perquè aviat seria Universitat i tenia futur. Així va ser. L’any 1988, en la proto-història de la UdL, necessitaven algú familiaritzat amb les publicacions, tècnica i formalment. Vaig opositar a la plaça i la vaig guanyar. El president del tribunal fou en Víctor Siurana. Vaig començar sol. Desprès van posar a la disposició de la unitat algun becari i poc a poc van anar incorporant-se altres tècnics. Francesc Català, Eva Alfonso, etc. Ara som uns pocs més...

Mentrestant, jo anava investigant sobre la temàtica de la meva tesi. Soc especialista en comerç marítim durant el segle XVIII... La recuperación de pecios en la Carrera de Indias és la meva tesi. Tema interessant i molt de moda en aquells anys. Moltes visites al Arxiu de Indias,  Archivo General de la Marina, Museus, congressos. Vaig conèixer un americà que volia informació sobre vaixells esfondrats. Era el que diríem un caçador de tresors...

 Però em van contractar al Diario de Lleida per fer ressenyes musicals. Això m’agradava més que investigar història naval. Al 1994 vaig escriure Olé Beatles i va estar definitiu decidir el que m’agradava.

 La veritat és, que vaig poder ajuntar molt bé la meva professió d’editor amb la meva passió per la música. Entrar en el mon dels mitjans de comunicació (Diari de Lleida, SER, Segre) m’ho ha posat molt bé. A part em paguen per fer el que m’agrada.

 Tinc, cal dir, una avantatja amb això del periodisme musical i és que a Lleida no hi ha ningú més, parlant de critica musical en el sentit més ampli.

 Una Primícia:

 Estem preparant o, més aviat, recuperant, un vell projecte amb l’Àlex Oró que varem iniciar després del llibre Quan Lleida era Ye-Ye. Va quedar aparcat per diferents causes però espero que el proper any 2024 puguem recuperar Quan Barcelona era Ye-Ye i treure’l al carrer. Molt material i documentació d’aquella època fantàstica de l’últim quart del segle XX.

 Fotos Rafael Baitg

 

FRASES

-          El CD està en franca crisi. Rigor Mortis

-          No soc un erudit. Soc un estudiós.

-          Faig dos tipus de ressenyes musicals. La d’ofici i la creativa.

-          La música dels anys 60-70 era meravellosa.

-          Tinc la sort de que la feina que tinc, m’agrada. Editor i periodista musical.

-          La música m’omple-hi em proporciona la subsistència.

Llibres                                                                                                                     

 

·         La recuperación de pecios en la Carrera de Indias (Universitat de Barcelona, 1990).

·         ¡Olé Beatles! Conciertos de 1965, "beatlemanía" española y fonografía (Pagès Editors, 1994).

·         Elvis ‘El rey’ en España (Milenio, 1994), Música i ideologies (Generalitat de Catalunya, 2003).

·         Historia de la Música Rock (Planeta, 2004).

·         Quan Lleida era ye-yé (Pagès Editors, 2005).

·         The Beatles. Un fenómeno irrepetible (Grupo Midoms, 2006).

·         Pop Art Club Lleida, 1986-1996 (Ajuntament de Lleida, 2006).

·         Los Beatles made in Spain. Sociedad y recuerdos en la Espanya de los 60 (Milenio, 2007).

·         Los Sírex. 50 años de historia que ni La Escoba ha podido barrer (Milenio, 2009).

·         Diccionari biogràfic de les terres de Lleida: política, economia, cultura i societat. Segle XX (Alfazeta Edicions, 2010).

·         Ens calen cançons d’ara. Retrospectiva sobre la Nova Cançó a 50 anys vista (Universitat de Lleida, 2011).

·         Rockin’ Spain. El libro (Lunwerg, 2011).

• Los Beatles made in Spain. Sociedad y recuerdos en la Espanya de los 60. (Catálogo de la Exposición, Milenio, 2011) Centro de Historia de Zaragoza.
•       Guía universal del Jazz clásico (Robin Book, 2012).

·         Lleida Sona! Instants musicals màgics (Edicions de La Clamor, 2014).

·         Apòstols del Rock. 99% Francesc Fàbregas. Fotografies (Museu de Lleida, 2016).

·         La canción de Cádiz. Teoría y realidad de la comparsa (Editorial Dalya, 2016).

·         Sgt. Pepper’s a través del espejo (T&B, 2017).

 

Pròlegs                                                                                                                                

 

·         Andaní, Juan José.: Mis canciones de los 60. (Autoedición, Valencia, 2002).

·         Tarazona, Javier / Gil, Ricardo: George Harrison. De Beatle a Jardinero (Milenio, 2010).

·         Gendre, Marcos.: The Beatles. White Album: En los límites de la creación (Quarentena, 2013).

·         Oró, Jordi.: Els Tartanys a la terra de la música (La Femosa, 2017).

 Comissariat d’Exposicions                                                                                      

 1996. Elvis Presley. El Rei a la Universitat (Universitat de Lleida).

 2002. Beatles, música i records (Generalitat de Catalunya, Departament de Presidència, Secretaria de Joventut – Biblioteca Pública de Lleida – Universitat de Lleida).

 2010. Ens calen cançons d’ara. Retrospectiva sobre la Nova Cançó a 50 anys vista (Institut d’Estudis Ilerdencs, Fundació Pública de la Diputació de Lleida i amb el suport de la Universitat de Lleida).

 2011. Los Beatles Made in Spain. Sociedad y recuerdos en la Espanya de los años 60 (Centro de Historia de Zaragoza).

 2016. 99% Francesc Fàbregas. Fotografíes. Antol·lògica impulsada per l’Espai Cultura de Lleida, amb monogràfics a l’Arxiu Històric “Canet Rock”, Serveis Territorials de Cultura “Nou pop català”, Biblioteca Pública “Paisatges”, Rectorat de la Universitat de Lleida “Bruce Springsteen”, Museu de Lleida “Apòstols del rock”. 

Publicat a la revista Plec núm. 42. Desembre 2023

TAL DIA FARÀ UN ANY

Aniversaris

Sempre, des de fa segles, s’han recordat dates passades en relació amb aconteixements  rellevants, sigui en un petit grup de persones o  de grans territoris (regions, països, ètnies...)

Anem a pams. En un nivell personal, íntim, familiar, destaca el primer aniversari de la persona. És el més bonic. El/la protagonista no te ni idea del que va la festa. L’espelma, l’alegria que l’envolta és un moment fantàstic. Però no ho recordarà amb el pas dels anys, tret que tingui alguna foto. Els progenitors, si gaudeixen com un event significatiu, molt relacionat amb la salut del nen o nena. Així és que m’atreviria a dir que és el TOP ONE dels aniversaris. Pel que fa a les persones,passem directament dels primers anys de vida a uns quants més (llargs) A partir dels 60 (ara pot ser s’allarga per l’expectativa de vida 70... 80...100). Els cent torna a ser una festa grossa d’aniversari. En aquest cas són els successors/es els que celebren, perquè el protagonista ni en un cas ni un altre, no se n’adona massa.

Fins aquí en vida. Però com les bases de dades es van fent molt més complertes, quan se tracta de persones amb una certa rellevància històrica se recorda el naixement i la defunció. És impressionant. Segur que cada  un dels 365 dies de l’any hi ha un naixement o una defunció d’algun conegut (al territori proper o al mon global). Ho escriuen els diaris i ho diuen les ràdios. Cada dia. Cal dir tenir present que les dates, quan es tracta de importants persones de fa segles són totalment especulatives, per la falta de referències documentals.

Enllaça el tema des aniversaris amb el de les EFEMÈRIDES. No deixen de ser una cosa similar. “Tal dia farà un any” el meu pare ho deia sovint. En aquest cas poden tenir a veure amb persones o fets. Hi ha un gran catàleg de fets que hom recorda (sovint interessadament) per mantenir viu un record, que ningú te, però cal fer-li “memòria”.

Tot això va sempre o quasi sempre, associat amb CELEBRACIONS.  Festa, encara que sigui per l’aniversari d’una batalla o guerra perduda. Més exactament: COMMEMORACIONS.  Commemorem absolutament tot, independentment de la seva rellevància o importància social o històrica. Una primera pedra, una revolució o la independència d’un territori. Qui no commemora alguna cosa és perquè no vol.

A part dels temes diguem polítics o socials, en general te un origen religiós. El Santoral. Molt interessant. Les dates dedicades als sants, santes i verges. N’hi ha milers. No hi ha dies per encabir tantes personalitats reals o inventades. Des de fa anys ens aquestes contrades es celebra l’Epifania del Senyor (els Reixos). Sant Josep (el fuster) La virgen del Pilar (día de la Hispanidad). Sant Jaume (els fanalets) també anomenat  Santiago (“y cierra España”). Diumenge de Rams (la Palma). Els difunts l’1 de Novembre (o el 31 d’octubre a la nit de la castanyada i els panellets). La verge del Carme i la també verge María (la mare de deu d’agost). La Moreneta verge de Montserrat (i la també moreneta Virgen de Guadalupe) I Sta. Àgueda (manen les dones aquell dia) I és clar Sant Anton (ni ha varis però el més conegut és el patró dels animals...) Ah! Sant Cristòfol (abans tots els taxistes i transportistes portaven una imatge del sant al vehicle) ...I Sant Pancraç present a totes les pastisseries i negocis de restauració. Àngels i Arcàngels (apartat entre militar i funcionari del regne celestial) Soc conscient que deixo molts sants, verges, màrtirs  que son icones en algun aspecte de la vida de molts humans... Una mena de memòria sobrevinguda.  És un no parar. Qüestió antropològica?

Però un tema aprofitat comercialment des de fa dècades i avui dia, sense esme. Pels reis el Tortell. Sant Josep dia del pare, regal (el de la mare va venir desprès per allò de que les dones també han de ser presents –Al·leluia!) Per Sant Blai les Cristines. Diumenge de Rams les palmes. Dilluns de Pasqua La Mona. Per tot Sants les castanyes i els panellets. És sens dubte el gremi de pastissers que promociona amb intensitat aquestes celebracions amb tota la legitimitat del mon.. Però no es queden sols. L’època dels Reixos (joguets per la canalla), ha estat ampliada pel davant amb el Papà Noel i Santa Claus (el fer cagar la tronca o el tió també continua viu... no està tot perdut) Per reblar el clau tenim en els últims anys l’anomena’t Black Friday al voltant de les dates de Tot Sants que ara també anomenen Halloween. Sí Sí estimada lectora/or tot plegat és un efecte de la globalització. No és bo ni dolent. És. Difícil de girar la cara a tot plegat. Doncs a Celebrar

.Enllaça el tema tangencialment, amb el que ha instituït un estament internacional (no sé si la ONU o un similar). Cada dia està dedicat a un tema. Innombrables. Variats. Poden ser malalties, descobriments, oficis, o moltíssimes expressions de la humana activitat per excèntrica que pugui semblar. De nou ens trobem en que no hi ha prous dies per tanta demanda, i alguns dies estan dedicats a varies qüestions. Algunes commemoracions o “dia de...” també són utilitzades comercialment, o per a donar a conèixer algun tema que malgrat estigui present, no parem compte. Donarem per bo.

Tot plegat és simplement la constatació del pas del temps. Una dimensió que no para quieta.

Epíleg: Si algun dia estableixen el dia o l’any de Plec, jo plego. Foto el camp

Recomano tanmateix, la lectura de l’article del gran professor Agustín García Calvo, publicat a El País el 31/12/1992 “¡No celebre las fiestas! Verá que gozo”

https://elpais.com/diario/1992/12/31/sociedad/725756409_850215.html

Definicions per documentar

D.E.C.

Aniversari: Dia en que es compleixen anys d’algun fet o d’algun esdeveniment memorable. Ofici o missa que hom celebra en sufragi de l’ànima d’algun difunt el dia que fa l’any o els anys de la seva mort.

Efemèride: Nota, article, etc, on es recordat un fet notable esdevingut en aquella data. Esdeveniment notable.

Relació d’esdeveniments ocorreguts en diferents èpoques en la data d’un dia determinat

Annals: Crònica, Història, Efemèrides. Exposició de fets històrics concrets en forma breu i seguint un ordre estrictament cronològic.

Almanac: Calendari acompanyat de dades astronòmiques, pronòstics meteorològics i dades de les festes i les fires.

AÑO: Periodo de 375 decepciones (El Diccionario del Diablo – Ambrose Pierce)

Il·lustració Josep Maria Cazares 

Publicat a la revista PLEC 41 - Setembbre 2023

Conversa - Entrevista amb Carmina Pardo

 -          La Persona

Vaig néixer a Lleida, un 26 de setembre del 1957, registre Maria del Carme, batejada a la parròquia del Carme , amb els nom de Maria del Carmen Bruna Filomena. Vaig canviar el nom al català en quant es va poder i em va costar 90,00 pessetes. Oficialment soc Maria del Carme, però no m’hi han nomenat mai ni m’hi sento identificada, el meu nom sentit i escoltat es Carmina, i em dic Carmina perquè s’ho deia la meva iaia, la mare de la meva mare i ella s’ho deia perquè va tenir una dida de llet que era asturiana, i es deia Carmina i així li van posar i com es  una historia ben bonica, us la explico i m’hi sento molt identificada. Sempre he estat encuriosida i activista per tot allò relacionat amb el mon comunitari i molt especialment amb entitats de tot tipus que proposen i fan activitats socialitzadores.

 

-          Trajectòria Política i Social

Políticament puc dir que soc de la generació que nomeno “els últims del vago” doncs érem els mes joves de la transició democràtica i algunes i alguns ens la varem creure, vist amb perspectiva diria que no va estar del tot encertada, però no en sabérem prou o no ens deixaren saber-ne.

La meva primera militància política fou al PSAN, PSC, i culturalment  als Consells Populars de Cultura catalana, he estat de sempre implicada en el mon associatiu i en entitats de fer camí a nivell de pensament i d’acció, així  soc cofundadora de la Fundació Ferrer i Guardia, i ja fa temps que tinc els 25 anys de sòcia de l’Ateneu. Així com fa poc em van donar els 25 anys del Centre Excursionista de Lleida, també en el moviment feminista, Dones Lleida (Grup feminista de Ponent) Marea lila, i esportives, Tennis Lleida, també orgullosa de sòcia de La Baula (Associació d’agitació cultural de ponent) i en entitats que tenen com a causa els drets de les persones com Colors de Ponent, Fòrum Socialista Republicà, Dones a Escena i he estat especialment proactiva en tot el que ha estat els abusos de l’Aula i he estat membre de la Comissió especial municipal de l’Aula. Membre al.laridina de l’Associació de la Festa de Moros i Cristians de Lleida del primer dia que es fa organitzar. Producció executiva al festival de cinema, SOM CINEMA. Primera dona Reina Maga dels reixos de Lleida.

També he estat membre de la Comissió de Salvaguarda de la Carta de la ciutadania

 

-          La Ciutat. Lleida. Vivències

La ciutat de Lleida, l’estimo perquè hi vaig néixer hi tinc un sentiment de pertinença que no es identitari o intento que no ho sigui, el ser lleidatà perquè pensem que som millors no ens condueix a res, el ser lleidatà perquè ens agrada parlar amb pagesos i carrinclons es una altra i  perquè la conec mínimament per saber dels seus defectes i valors, així com de les nostres misèries i virtuts.

Vivències de tot tipus des de recordar com patinava quant era petita per Fernando, els pares eren joves, 20 i 24 anys i això es notava, nosaltres estàvem molt al carrer jugant, les companyes de classe que tenien els pares mes grans era com a mes proteccionista, jocs a casa amb qui es convida etc etc, jo agraeixo molt poder haver tingut una educació molt variada de carrer i de casa, urbana i rural. El pare de la meva mare, l’avi Javier comerciant,  i la mare la iaia Carmina  a casa, pero molt empoderada, els dos nascuts a Lleida, es ha dir per part de la mare soc la tercera generació de Lleida, que es no gaire usual, per la part de pare, cap dels dos padrins de Lleida, la padrina de d’Alcanó amb tota la sabiduria popular i rural, del blanc es blanc  i el julivert no serveix solament per posar-lo al menjar i ens feia una picada d’ull a les netes, el padrí de Gallur, aragonès, m’hi reconec  profundament en el meu caràcter a cops  dur i tossut.

 

-          Arribats a una edat tendim a mirar enrere (inevitable?) Pot ser abans vivíem sense analitzar el entorn i ara analitzem sense veure’l?

Quan ets més jove, vas fent, et van surtin els actes, les emocions, els imputs,  tot allò que te provoca, per inèrcia. Dius i fas el que penses directament. Però és cert que tot s’ha de contextualitzar. De jove fas cas al cos i al cap. La barreja te portava a fer coses que després pensaves que haguessis tingut que fer d’un altra manera. Arribat a aquest moment de la vida, el bagatge te dona un altra perspectiva.

 

-          Creus que la Cultura a Lleida esta segrestada –per expressar-ho d’alguna manera- per les Institucions? O una élite te el control?

Jo penso que no és només a Lleida. Pot ser és a nivell internacional. La Cultura te moltes vessants. Una que provoca que hi hagi moltes propostes -al marge de institucions i poders econòmics- que toleren sempre i quan siguis una minoria. De tant en tant punxes i ja va bé. Però si acumules privilegis, decidint que, qui és Cultura, entrem en un tema més gran.  Entraríem a classificar cultures, culturetes o culturasses. Penso que sí hi ha una cultura de élite, diguem oficial, i altra que surt del poble, de baix i que és la cultura sentida. Crec que ni una ni l’altra són dolentes. Cal saber barrejar. Discriminar si realment alguna cosa és cultura, o respon a interessos particulars.

A Lleida hi ha moltes propostes diferents, com per exemple la Cooperativa La Baula, Res Non Verba, Plec, Ateneu Popular de Ponent, que cobreixen espais molt importants. El que em fa por és que a nivell institucional es fagocitin aquestes iniciatives. Les institucions, han de donar suport. No han de iniciar ni fer seves aquestes propostes. Han de facilitar. No Fagocitar.

            També pot ser va lligat a un tema econòmic. Com se financia la Cultura?

I tant. El que hem de tenir molt clar és que les institucions són de tots. De vegades les institucions “es pengen medalles” i diuen mireu el que fem (que pot ser no interessa a ningú). Les institucions han de facilitar. Per exemple espais públics. El perill pot estar en que hi hagi una selecció de les propostes.

 

 

-          Iniciatives robustes o moltes petites iniciatives. Que prefereixes o que en penses?

Tot suma. Iniciatives petites poden fer xarxa. Un tema important en la majoria d’entitats és el voluntariat cultural. Poc conegut. Ho és més el voluntariat social. L’àmbit cultural te un paper important més enllà de les necessitats econòmiques. El segon estadi és la Cultura, sense el que  no tindríem una comunitat de pensaments. Cal la xarxa que estigui per sobre de les necessitats diàries, econòmiques, físiques. L’associacionisme és bàsic. Entitats que ens ensenyen a anar més enllà del individu. A obrir més eixos.

 

-          Pot ser de vegades hi ha qui vol fugir de la organització reglada del sistema? D’aquesta xarxa de la que parles?

Si estic d’acord en que hagi gent que pensi així. Jo parteixo de la base de que les institucions són de tots. Des de el màxim respecte als que volen estar al marge, crec que desaprofitar uns recursos que son de tots, dona aire als que pensen que les institucions han de fer el que volen amb els diners de tots.

            Pot ser és una postura una mica egoista en el sentit de fer jo, nosaltres, sense interferències.

Si. De egoisme i de pensament únic. Acaben foragitant a gent que te altres propostes. El pensament únic és detestable. Amb aspectes progressistes i radicals que és creuem amb el dret de donar carnets. Això em preocupa. La exclusivitat que estableixen. Per ells, qui no pertany a una manera de pensar o de fer, no te lloc.

 

-           Lleida està en un imaginari o hipotètic mapa de la Cultura Catalana?

Hi ha una mena de victimisme lleidatà que és un pel perillós, perquè ens victimitzem nosaltres mateixos. Som el que som, però tenim una sèrie de valors afegits culturalment molt importants. Estem molt a prop de lo que és la feina bàsica com l’agricultura. A prop de tot i de tots (en un moment donat ens podem trobar molts en el carrer Major si convé). Tindríem de tenir  també la valentia i llibertat, de ser crítics amb nosaltres mateixos, i expressar-ho.

Naturalment, hi ha el tema de les capitals. Barcelona, per exemple, és molt gran; hi ha molts diners; s’hi aboquen molts recursos també en la cultura, amb el perill de que aquesta centralitat u oficialitat, ofegui propostes d’altres territoris.

 

-          Parlaves de que els diners públics són de tots. De manera que –en el nostre cas- el govern del país hauria d’atendre les necessitats de tots els territoris no?

Sí és clar. Penso que la democràcia és una persona un vot, però ha d’haver una sèrie de correccions que són importants, com el tema territorial o altres aspectes econòmics. En temes culturals a vegades sembla que anem “a salto de mata”, si ens referim al finançament. Vaig estar en la presentació dels Pressupostos de la Generalitat. Per primera vegada s’ha aconseguit l’1,5% per cultura. Fet que sembla insignificant però passar de l’1% semblava impossible. Ara cal veure com serà el repartiment. Si la institució com a repartidora es fixarà en els “amics” o ho farà amb altres criteris, que no han de ser únicament tècnics sinó també ideològics. S’han de mullar, sinó no cal que votem.

 

-          La Cultura no és asèptica, amorfa?

Naturalment que no. Hi ha d’haver debat, discussió.

 

-          No trobes a faltar més promoció per propostes que surten de Lleida, no necessariament vinculades al territori, sinó que abasten àmbit internacional com per exemple algunes mostres i festivals audiovisuals?

Quan parlava del tema de l’agricultura, de l’horta, no ho volia expressar com una cosa temàtica sinó com un tema de concepte, de manera de ser. De com som i com ens movem en moltes coses. Es molt curiós si , que l’únic festival de cinema de produccions catalanes es faci a Lleida i no tingui el suport de la Generalitat de Catalunya ni de l’Estat Espanyol. A mi personalment em neguiteja perdre aquests trets identitaris de com produïm, el SOM CINEMA es de Lleida pel mon i segurament acabaria essent del mon pel mon, segons les exigències que hi hagués per part de les administracions que ara no col·laboren Cert que l’aspecte promocional que comentaves, els mitjans públics són poc generosos en general amb el territori de ponent. Segurament perquè són propostes –que com deia abans- no les fan les pròpies administracions o els poders.

 

-          Ateneu Popular de Ponent. Parlem

Fa més de 30 anys que soc sòcia, perquè vaig considerar que era un espai necessari, fora de les institucions. Jo venia dels Consells Populars de Cultura Catalana. Volíem seguir l’evolució de la Cultura Popular a Catalunya. Seguiment que encara ara trobo a faltar. El recorregut de les Festes Populars. El com se fa la fusió entre la modernitat i la tradició. Admiro molt la gent jove que treballen en aquest aspecte i ho fan molt bé. Aquesta va ser la motivació per associar-me, tot i que a les hores, només  com a consumidora de l’oferta de l’Ateneu. En aquell temps participava en política i vaig voler separar les dues coses.

A l’Ateneu s’hi ajuntava molta gent de extraccions, sensibilitats, i propostes diferents, amb els únics límits que fixa la pròpia dinàmica democràtica. Persones que provenien de àmbits polítics, religiosos i socials de caire progressista, però actuant fora de qualsevol ideologia partidista, sinó fundamentalment cultural. Tant en aspectes físics com intel·lectuals. Música, Corals, Dansa, Fotografia, Lectura, Humanitats, Història, Esplai, Viatges,  etc. L’oferta s’ha anat ampliant al llarg dels anys. Tallers de diverses disciplines artístiques, dinamització de la plaça del Clot, per exemple. Després, a manera de còpia, van formar els casals de barri, que no deixen de ser sistemes per apropar la cultura en un sentit ampli, a les persones, però fets de dalt a baix i no a la inversa com l’Ateneu. El començament, l’espurna varen ser les mobilitzacions per la urbanització del Clot de les Granotes, que va donar un fort impuls pel fet de sorgir de la gent mateixa.

Cal dir també que moltes sòcies i socis ho són pels valors que transmet l’entitat, encara que no participin activament. Aporten recursos per mantenir una dinàmica d’activitat no depenent de les institucions. També hi ha la vesant important de la relació propera amb els altres. En la actualitat hi ha una tendència al individualisme, que s’ha accentuat considerablement amb la eclosió de les xarxes socials (que són fantàstiques però que retallen el contacte proper de les persones) i més recientment amb la pandèmia que hem patit de la que estem rebent les conseqüències.

L’Ateneu Popular de Ponent, honora a Lleida.  Ara, després de diversos canvis a la junta em varen proposar fer-me càrrec de la presidència, i ara si em trobava en disposició d’acceptar el repte i ser coherent amb el concepte del que parlava abans: el voluntariat cultural. 

 

-          L’Ateneu tornarà a tenir (o s’ho planteja) una publicació? Un Ressò de Ponent. El paper va a la baixa. Alternatives?

Ressò de Ponent, va començar sent molt semblant a Plec. Una publicació fresca.  A mesura que es va anant consolidant, va també canviar la imatge, el format (incloent el tipus de paper) esdevenint una publicació més seriosa. Crec que va ser l’any 2021, que va sortir el darrer número. Per cert ara hi haurà unes jornades molt interessants sobre recerca de publicacions als Països Catalans en les que participarem malgrat que ja no es editi el Ressò.

Jo trobo a faltar. Tenim el Bull Bull, però es una mena de circular informativa de les activitats però no de continguts.

No em faria res que Plec fos la revista de l’Ateneu.

Amb aquesta quasi proposta, acabem la conversa amb Carmina Pardo Mestre. Activista polifacètica permanentment jove. Gràcies.

 

Rafel Baitg

Fotos Kent Godard

Publicat a la revista Plec núm. 39, març 2023