LEGALISE IT

Fa unes setmanes que una població de les terres de Tarragona, ha pres un cert espai en l’exposició mediàtica d’aquestes contrades. Darrerament ho ha estat per una gran desgracia com sempre és un incendi que s’ha cruspit moltes hectàrees de naturalesa. Però una mica abans va saltar a la més calenta actualitat amb la reobertura d’un debat que fa dècades resta latent en la societat occidental, apareixent o esmortint-se sequencialment: legalització o no de les drogues anomenades toves.

En primer lloc hem de establir clarament el concepte de droga i les seves diferents efectes potencials. El diccionari ofereix varies accepcions. Des de qualsevol substancia emprada en química, fins al vesant psicològica:  aquelles substancies que alteren l’estat d’ànim, la percepció, el coneixement i que sovint produeixen dependència. Aquesta darrera ens interessa per l’argumentació. Pot ser la primera distinció a fer seria entre drogues naturals i artificials –o de síntesi. A continuació cal parlar, per entrar directament al contingut, de drogues legals i il·legals, permeses i no permeses, lliures amb la única limitació de l’edat  o subjectes a prescripció facultativa. Aquestes últimes estarien en el grup de les drogues artificials o de síntesi, però creades per obtindre una millora en el estat físic o psicològic, utilitzades de la forma i en les quantitats prescrites per un professional. Per contra hi ha les drogues anomenades “de disseny” l’objectiu de les quals és arribar a un determinat estat de eufòria o de capacitat física (entrarien aquí també les utilitzades pels esportistes)

De les drogues legals doncs tenim les que qualsevol major d’edat pot fer ús, l’alcohol i el tabac, i les que s’administren sota prescripció facultativa. Estan més que descrits els perjudicis que proporciona l’abús  de les dues primeres o la utilització indeguda de les segones (el grup amfetamines ha estat tradicionalment utilitzat per arribar a estats eufòrics). Totes elles a més a més tenen darrera potentíssims interessos econòmics!

Ara bé les naturals, i el cànnabis en concret, a part de que son un fon de alimentació farmacèutica de primer ordre, el seu consum  amb seny pot proporcionar un bon estat inclòs la millora en determinades infermetats. El Cànnabis te propietats terapèutiques com per exemple la acció pal·liativa del dolor produït per algunes patologies

Certament es menys perjudicial que l’alcohol i igual que el tabac. Això sí hi deu d’haver potents raons econòmiques i polítiques per que encara sigui motiu de presó. Durant molt de temps, i encara ara en molts àmbits es considera que el consum del cànnabis i altres herbes similars, és la porta d’entrada al consum de drogues artificials molt més dures i perjudicials sens dubte. El situar aquest tipus de herba a la alçada d’altres tipus de plantes emprades en medicina o simplement com a consumible alternatiu (moltes infusions) possiblement faria que aquest component psicològic d’entrada en el mon de lo prohibit, quedés anul·lat. Que la legalitzin ja!  

 

 

Publicat a El Correu de l'OP núm. IX juny 2012

La Quera

Lo Corc de Ponent

Setmanari Satíric d’Informació i Opinió

El passat 14 d’abril, va veure la llum una nova revista a les terres de Lleida. Es tracta de “La Quera”. En aquestes contrades ja fa molt de temps que hi ha hagut intents de fer alguna publicació que fos alternativa a la premsa mass media. Exemples com “El Callejon” o “La Confidencial” i –encara que menys alternativa- “La Boira”. Totes tenien el tret comú de donar una visió diferent a allò que passa a les comarques de Lleida. Malauradament, totes varen tenir una vida bastant efímera.

La Quera vol recuperar aquest espai necessari en aquest poble una mica ensopit pel que fa a iniciatives mediàtiques. Al acabar juny seran ja 12 números que els divendres de cada setmana hauran aparegut als quioscos de les terres de Lleida. Les col·laboracions son en general de gran qualitat, qüestió que s’explica pels noms dels que les signen. Molta de la gent que sempre s’ha preocupat de la difusió i fins i tot de l’activisme cultural a Lleida. El però és que te un preu un pel elevat, però tenint en compte el que significa per aquest poble, val la pena subscriure’s  o adquirir-la. No deixeu de fer-ho i de llegir-la!!

Lo del Traster  

PÀNIC A LA LLIBERTAT

Fa uns dies, en un acte de fi de carrera en una Facultat Universitària, la madrina de l’acte al seu parlament, va fer una reflexió molt interessant. En una de les primeres classes de la seva assignatura, va demanar als alumnes l’elaboració d’un treball. Els alumnes li varen demanar amb quins criteris s’havia de construir. La resposta de la professora va ser ràpida:”els que vulgueu”. Davant aquesta senzilla “orientació”, diu la professora que va veure dibuixar-se en el rostre del alumnes el pànic. Pànic a la llibertat. Efectivament, l’exercici de la llibertat individual, deu de ser de les coses més difícils que hi ha. Exigeix una dosi de responsabilitat molt alta en tot el que fem. Però no ens han ensenyat, no ens han preparat per aquesta pràctica de la llibertat,  a decidir per nosaltres mateixos. És per això que sempre busquem o demanen guions, instruccions, normes... camins ja oberts que únicament hem de seguir. I és clar, quasi bé sempre n’hi ha un que ens indica fil per randa el que cal fer. Aquestes guies que –per cert- podem ja ara anomenar constitucions, lleis, decrets, reglaments, ordenances...són molt variades i pretenen fer-nos la vida més senzilla, que no calgui pensar massa. Qui les fa? Sempre n’hi ha de disposats a fer la vida més fàcil als demés. Acostumen a ser pocs però ben organitzats. Han previst també la possibilitat de que algun dels usuaris de les normes no en faci un ús correcte o fins hi tot pensi que allò que diu allí no es just o es pot fer d’un altra manera. Ah! Tot està previst. Així és que tenim presons, penals, correccionals, multes... Sinó això fóra una disbauxa! Es clar que en els darrers temps, totes aquestes normes les fan gent que se suposa investida de la nostra confiança, de la nostra delegació. Doncs resulta que en general, aquest quatre escollits fan i desfan pendents de interessos molt concrets, de uns quants. Els que tallen el bacallà. En diuen Democràcia..i..ho és?

Hem de recuperar la capacitat individual d’intervenir en allò que ens afecta, en tot allò que te relació en la nostra vida. A més a més, hem de tenir la capacitat de conjuntar aquestes decisions individuals amb les dels nostres iguals, els que estan al nostre voltant i amb els que tenim preocupacions, necessitats i objectius comuns. Aquest camí és, sens dubte, més complicat, exigent i segurament més lent, que la via del “ja ho fareu i nosaltres creurem”. I hem de participar; cal participar. També segurament haurem de pensar en estructures molt més petites. Aquelles que apropin la decisió a prendre per part de cadascun. Sembla que això evoluciona exactament a l’inrevés: cada vegada estructures organitzatives més grans i per tant més lluny del individu. Alternatives n’hi ha...per exemple a algú li sona allò del Federalisme?? Ho deixarem aquí per un altre dia. Però per damunt de tot mirem de no tenir pànic a la Llibertat.

Lo del Traster

Publicat a la Quera Nún12 - 29 de juny de 2012

L’Altre Costat

The Dark Side of the Moon de Pink Floid o Take a Walk on the Wild Side de Lou Reed, son dos temes musicals dels anys setanta del s. XX, ben diferents però que expressen la idea de l’altre costat. Des de l’eclosió de la comunicació com a sistema de globalitzar, uniformitzar a tota/s la societat, molta gent te una idea molt formada del entorn en el que viu i pensa que no hi ha un més enllà. Es clar, un més enllà, aquí a tocar. Sí que saben que hi ha un més enllà a Síria, Afganistan, Nepal, Palestina o Mèxic per posar variats exemples. Però la realitat és que si hi ha un més enllà, un altre costat, un altra cara aquí mateix a tocar. Això s’aprecia molt bé en societats petites com Lleida. Una part viuen en aquest escenari decorat per les televisions, la premsa diària al ús, participant en les institucions i iniciatives municipals o d’altres àmbits (que certament n’hi ha un grapat). És el seu univers: comentar les mateixes novetats, les mateixes crisis, els mateixos debats. Univers petit, perquè no se’n adonen –o ens en adonem- que hi ha altres universos. Hi ha gent  que viu fora d’aquest petit escenari. O més ben dit estan dintre –en ocasions al vell mig- però viuen d’esquenes a aquesta quotidianitat preparada curosament pel sistema. A l’altre costat -no formen un gueto- estan barrejats, caminen al nostre costat, son veïns. Fins hi tot passen pel carrer Major i les zones comercials. I cada dia n’hi ha més. I cada dia la distància entre les dues zones és més gran. La cara del decorat bonic, només pensa en els que estan en aquest escenari. Hi ha iniciatives que sobre el paper milloren per uns i altres la gestió diària de desenes de tràmits,  per exemple la necessitat de concertar una cita prèvia per telèfon, Internet... doncs això posa en inferioritat clara a molts dels integrants de l’altra cara. És un exemple molt petit poc rellevant si es vol, però la acumulació de petits avanços per uns, suposa el mateix en sentit invers pels altres. Mides pensades per tots com el euro per recepta, suposen una autèntica carrega de profunditat, veritable arma de destrucció massiva. A veure que guanya...

A aquest altre costat no s’hi arriba volent. Poc a poc te van espenyant, quasi no te’n adones i ja hi ets. Sortir no és fàcil perquè també ens arribem a acomodar i a mes a més...volem sortir per anar a la cara il·luminada? O més aviat es tractaria de que la llum arribes a tothom. Penso que la resposta està en el vent i en cada un de nosaltres. Fins que la voluntat individual no es revolti no hi haurà canvi. Cal però propiciar aquest; ficar en comú les individuals postures. Les AA. de VV. podrien ser un instrument útil? Això és tema per un altre dia.

Lo del Traster

Pubicat a La Quera Núm 10 - 15-06-2012 

Laura en Llibertat

El matí del dijous 17 de maig, la jutgessa del jutjat nº 28 de Barcelona ha decretat la llibertat amb fiança de 6000 euros de la nostra companya Laura Gómez. Per això hem convocat a totes i tots els companys a rebre-la per la tarda a les 16:30 hores a la porta de la presó de Wad-Rass en el carrer Doctor Trueta 76-98, per tal que, ara més que mai, la Laura ens senti a prop seu, i als polítics, jutges i policies els arribi el nostre crit de justícia contra el crim que pretenien perpetrar contra la nostra companya.

També hem procedit a desconvocar la manifestació prevista per a les 17.30h. amb sortida al davant de la Delegació del Govern (Mallorca/Roger de Lluria) fins a la Conselleria d’Interior.

Des de la CGT ens alegrem de la immediata posada en llibertat de la nostra companya i després de 23 dies a la presó amb un empresonament totalment arbitrari i sofrint un càstig absolutament desproporcionat, ja que a pesar d’haver-hi centenars d’imatges que tiren per terra l’argument dels mossos, la fiscalia i la posterior decisió judicial de presó incondicional sense fiança han comportat que passes 23 dies empresonada.

El 24 d’Abril va ser detinguda Laura Gómez i el 25 d’abril ingressava a la presó per participar en una performance on es va cremar una caixa de cartró davant de la Borsa de Barcelona. Quanta mà dura ha volgut demostrar el Conseller Puig, fent caure tots els seus mitjans repressius, cossos armats, fiscalia i jutges contra algú que no s’amaga, que actua a la vista de tots, que no ha provocat dany personal cap i que té una rutina diària que li fa fàcil de localitzar.

Des de CGT considerem que cremar caixes de cartró amb papers en un lloc obert sense risc per a ningú no és un delicte, sinó una forma simbòlica i pacifica de protestar, per tant i si contínua el criteri pel qual han dut a Laura a presó, i de la manera que està sent tractada la resistència passiva davant les actuacions de la policia, s’hauran d’ampliar les presons i molt.

Els sindicats d’àmbit estatal: CGT, CCOO, UGT, USO, CNT-AIT, Confederació Intersindical, Solidaritat Obrera, CSC vam signar un manifest exigint la llibertat de Laura i contra la repressió. També la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona ha realitzat un pronunciament en el qual considera excessiva la presó incondicional, entre altres valoracions de summe interès jurídic.

El que si que considerem que hauria de ser un delicte és el trafic de diners públics que es fa des de l’Estat cap als bancs. No oblidem que els bancs són negocis privats i que la seva avarícia per fer negoci en el mercat immobiliari i productes financers més que dubtosos, ha creat aquesta crisi que estem patint, sent tractats de manera privilegiada per part de tots els polítics, potser perquè després els condonin els seus deutes milionaris. No hi ha jutges i fiscals que considerin que pot haver delictes de suborn, suborn i malversació de fons? Quants dels responsables de la crisi estan a la presó?, Quants dels que han creat alarma social en milions de llars duent a la gent a la precarietat i l’exclusió, són detinguts preventivament i enviats a presó a pesar de destruir les il·lusions de milions de persones.

Per això diem que la justícia no és igual per a tots, els fiscals i els jutges actuen de manera molt diferent depenent de la classe social de les persones que tenen davant. La CGT considera que estan donant resultat les pressions polítiques, tant al jutjat com a la fiscalia, ja que a una persona sense antecedents penals, amb domicili fix, treball fix, una filla que viu amb ella, es diu per la fiscalia que té risc de fugida i de reincidir abans fins i tot de ser jutjada i condemnada. Aquests barems no s’apliquen als banquers, ni als polítics investigats per la fiscalia anticorrupció a qui es deixa en llibertat.

Realment ens qüestionem l’anomenada “independència judicial” pel que fa a la resta de poders dintre d’un mal anomenat “estat de dret”. I si no que se’ns expliqui i que puguem entendre com és que Millet va estar solament 13 dies a la presó i Urdangarín i Torres ni l’han trepitjat. La CGT ens preguntem, per a quan una fiscalia especial que investigui als banquers, polítics corruptes i empresaris que han creat una crisi que estan duent a milions de persones a l’exclusió social i la misèria. Per a quan una web amb totes les fotos dels delinqüents refinats que són tractats com senyors pels poders públics. Per a quan una web amb les fotos dels mossos que han mutilat amb boles de goma i agredit a ciutadans a cops de porra. Senyor Puig això si és violència i vostè sempre la justifica.

Considerem que aquest empresonament és una venjança per part del govern de la Generalitat i el seu cos armat. No han pogut assimilar que el dia de la Vaga General al matí, la CGT amb altres organitzacions, aglutinéssim a més de 15.000 persones recorrent el centre de la ciutat i a la tarda més de 50.000. El que es pretén és provocar la por entre la ciutadania, perquè no ens mobilitzem i acatem les polítiques econòmiques sense protestar i per a això necessiten crear una imatge de violents totalment prefabricada des d’alguna oficina.

La CGT, que no quedi dubte, seguirem sortint al carrer i protestant igual que van fer els nostres avis, per a defensar la llibertat i una societat més justa, seguirem lluitant contra les injustícies, no permetrem que ens dugueu a les condicions laborals i socials del segle XIX com esteu pretenent entre els banquers i els polítics.

Prou repressió!

Clica aqui per a veure un video de la sortida de Llaura

Laura Llibertat

Llibertat immediata per a la Laura! Ja n’ni ha prou de repressió!

El proppassat 25 d’abril la Jutgessadel Jutjat d’Instrucció 23 de Barcelona va decretar presó sense fiança per a la Secretàriad’Organització de la CGT- Barcelona amb els càrrecs d’incendi i subsidiàriament de danys, coaccions, delicte de desordres públics i delicte contra els drets fonamentals.
Aquesta detenció és el resultat de pressions polítiques ja que consideren que una persona sense antecedents penals, amb domicili i treball fix i amb una filla, té risc de fugida i de reincidir abans fins i tot de ser jutjada i condemnada. Aquests barems no s’apliquen als banquers, ni als polítics investigats per la fiscalia anticorrupció als quals es deixa en llibertat.
Considerem que no hi ha cap motiu que justifiqui la seva detenció i menys el seu ingrés a la presó, la qual cosa suposa un clar abús de poder i una violació del dret a no ser privat de llibertat.
No calia un circ mediàtic com el muntat pels mossos d´esquadra, necessitats d’intentar donar exemple detenint i reprimint a persones i organitzacions que protesten i qüestionen el sistema sense ser canalitzades pels “agents socials autoritzats i ensinistrats”.
Nosaltres anem amb la cara descoberta, no amaguem les nostres accions, les considerem justes i sense perill per a la integritat de ningú, per tant descartem que els mossos d´esquadra hagin d’investigar molt per saber que fem o deixem de fer.
Ens preguntem quan hi haurà una fiscalia especial que investigui els banquers, els polítics corruptes i els empresaris que han creat una crisi que està portant a l’exclusió social i la misèria. Per a quan una web amb totes les fotos dels delinqüents refinats que són tractats com a senyors pels poders públics? Per a quan una web amb les fotos dels mossos que han mutilat amb boles de goma i picat a cops de porra als ciutadans? Senyor Puig això sí és violència i vostè sempre la justifica.
Aquest empresonament és una venjança per part del govern dela Generalitati del seu cos armat. No han pogut assimilar que el dia dela Vaga Generalla CGTamb altres organitzaciones i col·lectius aglutinéssin a més de 15.000 persones al matí recorrent el centre de la ciutat i a la tarda a més de 50.000.
El que es pretén és provocar la por entre la ciutadania, perquè no ens mobilitzem i acatem les polítiques econòmiques i per a això necessiten crear una imatge de violents totalment prefabricada des d’alguna oficina.
Mai s’avançarà cap a un món mes just per a les treballadores i als treballadors més desfavorides, si el conjunt de la ciutadania es deixa acovardir per una minoria de persones que conformen el poder i que contra la raó solament tenen la força dels cossos armats que els obeeixen cegament.
Que no quedi cap dubte, seguirem sortint al carrer i protestant igual que van fer els nostres avis, per defensar la llibertat i una societat més justa, seguirem lluitant contra les injustícies, no permetrem que ens porteu a les condicions laborals i socials del segle XIX com esteu pretenent entre els banquers i els polítics.

Laura LLIBERTAT!
Prou REPRESSIÓ - Felip Puig DIMISIÓ

Video de la Concentració de CGT Lleida el 09-05-2012 (Clicar aquí)

Zine Pobre

La Cantonada Maleïda

Vet aquí que llegeixo a La Quera que una destacada figura d’un consistori va a passar consulta mèdica per buidar els seus neguits, produïts –sembla ser- per una megalomania creixent i una ubiqüitat mediàtica irrefrenable. I ves per on (casualitats) el personatge abans d’estirar-se al divan de Lo Froid, sovint fa un cafè (per trencar el dejuni previ a la missa que l’ha preparat per la feixuga jornada) en una coneguda Cafeteria-Restaurant que fa cantonada i en el que un dels carrers ha estat remodelat per Pla de Reforma de la zona, com la majoria dels carrers d’aquest triangle. Però l’altre costat ha quedat conservat com fa anys, com si d’un record museístic del passat es tractés. A les nits sembla el museu del terror!

Pot ser –suggeriment per Lo Froid- caldria recomanar a la primera figura consistorial que canviï el trajecte de missa a la cafeteria per la zona sud. Ben segur que aterrarà dels seus patològics deliris. Ei! Parlo d’aterratge en sentit figurat, perquè el pas per les seves voravies sembla avui en dia part de un circuit d’aventura. O és que aquets dos trams pateixen alguna mena de càstig urbanístic? Si és així, hi ha molts càstigs urbanístics en aquesta ciutat.

Lo del traster

Publicat a La Quera núm 5 - 12-05-2012

Dret a la Vida...DIGNA

El passat mes de març –no sé ben bé quin dia- es cel·lebrava el dia mundial de la vida. Mai he entés perquè gaire bé cada dia del any ha d’estar dedicat a reivindicar, fer memòria o festeixar un tema, causa, infermetat, situació social, ...etc. El primer que em ve al cap és que hi ha molta hipocresia i molts interessos (materials i també interès de netejar consciències). Per part d’institucions, religioses, politiques, i socials tant de l’àmbit regional i nacional com internacional. Per un costat m’enriqueixo a costa dels pobres i per l’altra faig un dia dedicat a eliminar la pobresa fent –de pas- recapte d’almoines. Per un costat fabrico i venc armes, provoco guerres, bloqueixo l’entrada d’aliments i medicaments i per l’altra faig una crida al respecte i al dret a la Vida.

Tot això ve a que en aquest Estat, el dia dedicat al dret a la Vida, els habitants de la caverna ideològica, es van dedicar a fer la seva guerra en contra del dret (també ho és) a l’avortament. És el de sempre. No estan contra l’avortament. S’oposen a que sigui al abast de tothom. Ells van a Anglaterra si fa falta. El ministre de Justicia Alberto Ruíz Gallardon ho va dir clar: “ Hay que volver a los tiempos en que las mujeres iban a abortar a Inglaterra” (més o menys literal).

La vida ens ve donada per un procés químic. Després –perquè així ha evolucionat la nostra espècie- tenim un període d’aprenentatge individual i social (o a l’inrevés si voleu). A partir de que tenim aquesta maduresa, les decisions són nostres, o si hi ha algun entrebanc, d’aquells que realment ens estimin i nosaltres i confiem. É per això que si una persona ha d’arribar a la vida autònoma amb possibilitat de no poder desenvolupar totes les seves capacitats , o posar en seriós perill a la mare, per unes o altres raons, els responsables d’aquesta vida futura han de tenir el dret i els mitjans d’interrompre el procés.

De la mateixa manera, quan una persona, en us de les seves facultats intel·lectuals, decideix que la vida no te sentit perquè ha perdut l’autonomia, física o intel·lectual, ha de tenir el dret de posar-hi fi. Molt poques legislacions preveuen aquesta possibilitat d’una manera oberta. No deu de ser casual que aquestes legislacions siguin de països socialment més avançats (amb una cultura i una moral molt més progressista). A l’Estat Espanyol estem encara discutint temes religiosos (camuflats de moral o deontologia) per ficar negre sobre blanc aquest tema. Es poden veure notables diferències entre les normatives de les Comunitats Autònomes –les que ho tenen regulat. Mentre a Catalunya o Andalusia s’atansen a facilitar aquest final de la vida (motivat i lliurement decidit) mitjançant  el Document de Voluntats Anticipades (DVA), a la C. A. de Madrid van a la caça dels professionals que miren de defensar la dignitat de la vida (pot ser un altre dia m’entretindré més en el cas del Servei d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa a Leganes, Madrid coordinat pel doctor Luis Montes)

El DVA es un pas –sens dubte- important si tenim en compte que estableix la obligació d’acomplir la instrucció del interessat sense que es pugui objectar.

Falta, però, molt camí per recórrer. Aquest tema, com la immensa majoria dels que afecten a la nostra relació amb la societat, es un tema antropològic, de cultura de grup. S’ha de destriar el que son les pròpies creences individuals de les normes que han de regir al conjunt de la col·lectivitat. La norma ha de ser àmplia, oberta. El límit ja el ficarà l’individu.

Quan es parla d’Eutanàsia sempre s’afegeix  “dret a una mort digna”. Jo penso que el dret és a una Vida Digna. Quan deixa de ser-ho ha d’arribar la mort que no és més que una conseqüència de la vida.

Publicat al Correu de l'OP Núm VIII - Març-Abril 2012

Consideracions a la Vaga del 29M i la manifestació a Lleida

(La CGT i els Moviments i Grups Socials a Lleida)

Capçalera de CGT

La Vaga General del 29 de març no ha estat –com ja es preveia- un èxit. Pot ser ha estat més recolzada que la de 2010, però no ha estat un èxit aclaparador. La CGT després d’un Congrés Extraordinari, convocat això sí amb molta precipitació,  va decidir que calia convocar una Vaga General. Crec que gaire bé no calia, si tenim en compte que en el Congrés de Màlaga (2009) ja hi era l’acord. En tot cas –ni que sigui de portes endins- s’havia d’aprofitar la convocatòria del majoritaris. És clar, que deixant molt clar que la CGT convocava apart. Tot i que no es vulgui reconèixer obertament dins de l’Organització, està molt clar que la CGT no té –hores d’ara- capacitat de mobilització a gran escala. Ens hem d’aixoplugar en els majoritaris, sinó passa com al setembre de 2011 en que només la CGT de Catalunya va tenir l’agosserament de convocar una Vaga General (és a dir a tots els sectors a Catalunya). La resta de Confederacions no es van atrevir. Euzkadi si ho va fer, però aprofitant també una convocatòria dels sindicats nacionalistes.

En el 29M a Lleida, alguna cosa ha canviat respecte de la V.G. convocada en solitari (o més exactament amb CNT i SO) que no fa falta comentar perquè a Lleida era un dia festiu i per tant atípic i la VG del 2010. En aquesta última, tot i que no va ser tampoc un gran èxit, si que es va veure amb certa claredat la unió més o menys consolidada dels moviments socials i la CGT. També en successives manifestacions –inclòs l’1 de maig-  en que a Lleida hi havia dos blocs ben diferenciats els S. Majoritaris per un costat i la CGT junt amb sindicats, partits minoritaris i moviments socials de caire anticapitalista.

Ara, però, cal comptar amb un altre moviment que abans no hi era: el 15M, els Indignats, dieu-li com vulgueu. Fins al 29M semblava que la seva identificació amb el anticapitalisme de la CGT i d’altres moviments era clara. Doncs pot ser hi haurà un abans i un després. Per primer cop –i ara entro en la manifestació com a referència visual col·lectiva- s’han vist tres grups molt i molt diferenciats: 1- els majoritaris (1.500 – 1.800 persones aproximadament) 2- la CGT (400 – 600 p.) i 3- els Indignats, 15M + estudiants i molts seguidors (1.800 – 2.200 p.) Xifrés –es clar- subjectives, difícils de precisar però molt gràfiques. Ha reflectit la idea de separació on menys falta fa.

Bloc dels Indignats

Els Sindicats majoritaris mantenen la seva presencia sense massa variacions. La CGT semblava que en els darrers anys que podia augmentar la seva incidència aixoplugant –i si era possible integrant a la seva estructura a bona part dels moviments socials del àmbit anticapitalista (incloent els indignats del 15M als que ha estat recolzant “sense lletres” en alguns aspectes). Ara, però, sembla que aquest nou fenomen sorgit fa gairebé un any ha decidit que tampoc la CGT es un lloc adient per estar-hi. Per les sigles? Per què és una organització amb estatuts, funcionament orgànic...etc? Això fa a la CGT igual a les altres estructures sindicals institucionalitzades?. Penso que la resposta a la darrera pregunta és NO  i les anteriors serien fonamentades en el desconeixement del anarcosindicalisme com a instrument de lluita per la transformació de la societat. Aquí, segurament que no ha fet bé els deures es la CGT. Els Indignats-15M han sortit amb la bandera de la puresa, la utopia feta realitat en un tres i no res. Ningú mana ningú ens orienta, tots junts en una meravellosa inèrcia col·lectiva. I –és clar- darrera d’aquesta pancarta s’hi apunten tots aquells que no estan participant enlloc. Ni Majoritaris ni minoritaris ni associacionisme de cap tipus. No oblidem que aquets són molts –una majoria silenciosa- i alguns desencantats amb les organitzacions siguin quines siguin. Tots ells han conformat la majoria visual...però demà què?

Segurament la CGT no ha acabat de fer bé els deures. Jo crec sincerament que la CGT té un paper molt important en aquests moments i hauria de deixar les qüestions internes en una vorera i progressar –junt amb els que estan farts del sistema- en la lluita per la transformació de la societat que no és altre cosa que el que fica al seu ideari.

Petit Video de la Mani del 29M