L’Altre Costat

The Dark Side of the Moon de Pink Floid o Take a Walk on the Wild Side de Lou Reed, son dos temes musicals dels anys setanta del s. XX, ben diferents però que expressen la idea de l’altre costat. Des de l’eclosió de la comunicació com a sistema de globalitzar, uniformitzar a tota/s la societat, molta gent te una idea molt formada del entorn en el que viu i pensa que no hi ha un més enllà. Es clar, un més enllà, aquí a tocar. Sí que saben que hi ha un més enllà a Síria, Afganistan, Nepal, Palestina o Mèxic per posar variats exemples. Però la realitat és que si hi ha un més enllà, un altre costat, un altra cara aquí mateix a tocar. Això s’aprecia molt bé en societats petites com Lleida. Una part viuen en aquest escenari decorat per les televisions, la premsa diària al ús, participant en les institucions i iniciatives municipals o d’altres àmbits (que certament n’hi ha un grapat). És el seu univers: comentar les mateixes novetats, les mateixes crisis, els mateixos debats. Univers petit, perquè no se’n adonen –o ens en adonem- que hi ha altres universos. Hi ha gent  que viu fora d’aquest petit escenari. O més ben dit estan dintre –en ocasions al vell mig- però viuen d’esquenes a aquesta quotidianitat preparada curosament pel sistema. A l’altre costat -no formen un gueto- estan barrejats, caminen al nostre costat, son veïns. Fins hi tot passen pel carrer Major i les zones comercials. I cada dia n’hi ha més. I cada dia la distància entre les dues zones és més gran. La cara del decorat bonic, només pensa en els que estan en aquest escenari. Hi ha iniciatives que sobre el paper milloren per uns i altres la gestió diària de desenes de tràmits,  per exemple la necessitat de concertar una cita prèvia per telèfon, Internet... doncs això posa en inferioritat clara a molts dels integrants de l’altra cara. És un exemple molt petit poc rellevant si es vol, però la acumulació de petits avanços per uns, suposa el mateix en sentit invers pels altres. Mides pensades per tots com el euro per recepta, suposen una autèntica carrega de profunditat, veritable arma de destrucció massiva. A veure que guanya...

A aquest altre costat no s’hi arriba volent. Poc a poc te van espenyant, quasi no te’n adones i ja hi ets. Sortir no és fàcil perquè també ens arribem a acomodar i a mes a més...volem sortir per anar a la cara il·luminada? O més aviat es tractaria de que la llum arribes a tothom. Penso que la resposta està en el vent i en cada un de nosaltres. Fins que la voluntat individual no es revolti no hi haurà canvi. Cal però propiciar aquest; ficar en comú les individuals postures. Les AA. de VV. podrien ser un instrument útil? Això és tema per un altre dia.

Lo del Traster

Pubicat a La Quera Núm 10 - 15-06-2012