La Mani del 19 Retallada a la Premsa local

El dia 19 varem tornar a sortir al carrer. Un cop més els mitjans de comunicació mass media de Lleida varen oferir una informació parcial, incomplerta. Un nombre important de persones van expressar la seva protesta, desmarcant-se clarament de les estructures, diguem oficials, oficialistes, derivacions del sistema que cada vegada estreta més la seva corda al voltant del coll de els/les ciutadans/es.

La realitat és més àmplia del que veiem mitjançant els òrgans de comunicació “standars”. El que ami m’agrada definir com “l’altre costat” cada dia es més i més evident. No ho podran ocultar in eternun.

Ara –com ja fa un parell d’anys- cal recuperar el concepte, l’essència  de la Vaga General, com element del inici del canvi. La Vaga General no és un punt i final, si no el començament del canvi del sistema. De la seva substitució. Una substitució, un canvi que a la força ha de ser revolucionari. No faci por l’expressió. Si no hi ha canvi revolucionari, d’aquí a no gaire tornarem a les mateixes, però pitjor.

PETIT VIDEO DE LA MANI - Clicar aqui

Noticia del diari SEGRE

MOTOS NO ?

Nou cop d’efecte de la Paeria. Ara l’objectiu son les motos. La Paeria avisa de que les Ordenances Municipals prohibeixen aparcar les motocicletes en les zones destinades als vianants. En concret la zona víctima de les amenaces és la Rambla Ferran. Un lloc en el que precisament les motos aparcades no molesten gens als vianants. El motiu de tot plegat, és fer gran ressò del nou espai d’aparcament de motocicletes al començament del carrer Del Nord (que d’altra banda no deixa de estar un tema provisional donat que està fet en un solar privat). Amb aquest nou espai diuen els que manen que a la zona hi ha 75 places senyalitzades per a l’aparcament de motos. Un recompte rapit de les motos estacionades a la zona qualsevol mati, ens dona una xifra de prop de 150 vehicles d’aquest tipus.

Senyors que manen: hi ha coses molt més importants que reprimir, castigar, prohibir en temes com ara aquest. A la Rambla Ferran, les motos aparcades NO MOLESTEN als vianants. Facin les ratlletes corresponents al terra (als laterals de la rambla) i tindran el tema solucionat, al personal content i respectuós amb les Ordenances.

Les motocicletes, agilitzen el transit, ocupen menys espai, contaminen molt menys, son més econòmiques i sostenibles.... El que han de fer, senyor i senyores que manen es estimular, incentivar l’ús dels vehicles de dues rodes en lloc de prohibir, reprimir, castigar i multar!

MOTEROS DE LLEIDA, LA LLUITA US ESPERA!!

El Ros llegeix “La Quera”?

El dia 13/07/2012 sortia al carrer el darrer núm. De “La Quera”, que portava un article meu al voltant de les Basses d’Alpicat (el podeu llegir en aquest bloc). Doncs bé, el dimarts disset, el diari Segre publicava una petita noticia en la que l’Alcalde deia que volia trobar una solució per les Basses abans d’acabar aquest mandat. De debat públic, obert a tothom res de res. Sembla que el Ros no ha acabat de llegir l’article fins el final, o com és habitual en la seva gestió, la prepotència i la absència absoluta del estímul a la participació seran el nord que guiarà qualsevol decisió.-

LES BASSES D’ALPICAT

Ple estiu. Molta calor. On anem? A les Basses, a les Basses d’ Alpicat. Us sonarà lluny, vell, passat de moda. Va ser un lloc que –ara amb la perspectiva del temps- se’m representa fabulós. Va estar un espai extraordinari. A Lleida era l’espai. Hi era tothom  o quasi perquè molt pocs tenien cotxe i podien anar a la platja. En tot cas hi eren els que calia, la resta ja tenien els seus espais. A que ve escriure d’aquest tema? Resulta que aquest fabulós espai encara hi és. Un espai que tots identificàvem; la olímpica, la familiar, la del pont, la de les dones (si! hi havia un curiós apartheid que –això sí- val la pena oblidar) les immenses (a mi m’ho semblaven) zones de gespa...Agafàvem l’autobús davant de la presó vella (ara és la cova d’Ali Baba i els molts lladres) a la punta de la Rambla d’Aragó; a Boters.  L’autobús de gom a gom; molta calor; després del viatge, que de petits se’ns representava d’aventura, arribava la compensació amb una remullada continua. Acabàvem encongits. Moltes vivències. L’adolescència es presentava en forma de exitacions imparables únicament tractables amb ma dura. Més endavant –si hi havia sort- les primeres refregades sobre la gespa en algun raconet darrere de la olímpica, en un raconet sota un avet. Era la joventut irrefrenable. Ara també ho és, hi ha coses que no canvien però ara resulta, per exemple que clausuren uns lavabos a la UdL perquè sembla que havien ampliat la seva gama de serveis. Això es repressió. El cas es que durant els darrers  quinze o vint anys s’han fet piscines a diversos barris i indrets de la ciutat així com a la majoria de pobles dels voltants. No es tracta de tornar al passat (jo no soc dels que pensen que “cualquier tiempo pasado fue mejor”) però certament no és el mateix. No.

Dons bé com us deia aquest espai està encara al mateix lloc, però no se us acudeixi d’anar. Cauríeu  en una profunda depressió. Està fet malbé. Sembla que el que mana al municipi, espera l’arribada d’ algú que en vulgui treure profit. Se ho vol vendre. Clar i català. Que volen? Un Eurovegas? Un parc temàtic? –el Siurana en volia fer un al antic polvorí de la Cerdera. Senyors que manen ja tenim un Golden Gate i una Lletja (disculpin, Llotja) Molt ciment i molta rajola. Baixin del núvol megalòman on estan instal·lats, abans no arribi la gran fallida. Per què no volen obrir un debat ampli de tots els ciutadans i ciutadanes? Amb els Plens Municipals no n’hi ha prou. Les Basses i moltes altres coses –Pavelló de Vidre, Gardeny... tot plegat- es mereixen que es tingui en compte el parer de tots. Tenim dret a intervenir de forma directa en la construcció de la nostra ciutat. Cal un debat públic ja!

Publicat a La Quera núm 14 - 13-07-2012

PARTICIPACIÓ CIUTADANA

La expressió participació ciutadana, ha estat una nova aportació a la vidilla municipal insistentment publicitada pels diferents governs de la ciutat, i especialment intensa en la etapa d’Angel Ros.

L’òrgan d’expressió que distribueix l’Ajuntament, “Revista la Paeria” publica en la darrera entrega un breu amb el resultat d’un treball del departament de Sociologia de la UdL (encarregat per la regidoria de Participació) en la que conclouen que un 38 % dels habitants de Lleida, participa en alguna associació.

No he tingut accés al treball però sembla generalista. Es a dir val com a participació el formar part de un grup, club, etc. Per exemple de botxes. Bé ho donarem per bo perquè la participació en activitats col·lectives es intrínsecament positiva. Però cal aprofundir. Cal destriar una mica i veure els nivells de participació en aquelles associacions que tenen o poden tenir una repercussió en el nostre entorn més proper. En aquest sentit les Associacions de Veïns (AA.VV.) tenen –o haurien de tenir- un paper destacat. Fent una mica de història, a Lleida l’associacionisme veïnal va néixer de una forma més o menys clara als anys seixanta-setanta als barris perifèrics, als situats més enllà de les barreres urbanes, la natural del riu i de la artificial de la via del ferrocarril: Pardinyes, Balafia, Els Mangraners, La Bordeta... En alguns casos també van néixer al voltant d’activitats parroquials, que van tenir algun caire reivindicatiu (per exemple El Clot de les Granotes). Però als anys 80 i 90 el fenomen associatiu veïnal va ser fagocitat per l’Ajuntament. Maleïdes subvencions! Van esdevenir, tret d’excepcions destacables, aparells destinats a representar una participació que era finalment artificial. Aquest aspecte artificial ha anat in crescendo en la darrera dècada. S’ha acabat de constituir tot un seguit d’associacions veïnals que no són més que un decorat de cartró-pedra.

En l’anterior edició de la revista La Paeria,  anunciaven la constitució dels Consells Territorials de Lleida. Un graó més amunt de la molt nefasta Federació de AA.VV. Un òrgan que posa la guinda a la farsa de les AA.VV.

Hi ha una dita que diu que una casa no es comença pel teulat. Aquest símil es aplicable a gaire bé tot plegat. Això és el que ha passat i ha estat possible per la nul·la o quasi nul·la participació dels ciutadans i ciutadanes de Lleida. Tots hauriem de participar en aquestes organitzacions, que serien la via perfecta per atansar les decisions sobre la ciutat, als afectats en cada cas. Participem!. Si no no tindrem mai aquella ciutat que volem.

Publicat per "La Quera Núm 13 - 06-07-2012

La Marihuana sale del armario

Fa uns dies, el dijous 28 de juny de 2012, sortia la revista “El correu de l’OP”. Hi vaig col·laborar amb un article titulat “Legalise it” (que també podeu llegir en aquest bloc) És una reflexió sobre la conveniència de legalitzar el Cànnabis. Quina coincidència! Tres dies després, el 1-07-2012, el diari “El País” publicava un article d’opinió titulat “La Marihuana sale del armario” i signa per en Mario Vargas Llosa. Curiosa casualitat. D’en Mario Vargas Llosa, no crec que pugui afegir gran cosa més que quasi tothom no conegui. Un gran Escriptor, amb majúscules. Però pel que a mi fa, des de la seva aventura política, liderant el moviment més ultraliberal que va conèixer el Perú dels noranta, s’ha situat lluny del Vargas Llosa que m’agradava als setanta (quan vaig llegir-lo)
L’article es construeix al voltant de la necessitat de despenalitzar les drogues tobes (fa referència als canvis normatius que prepara Uruguay) perquè la repressió, no ha donat mai cap resultat en lloc. Ben al contrari, fa que creixin organitzacions delictives que esdevenen autèntics gèrmens de mort. Això sí en la seva línea liberal, desqualifica les administracions públiques per a controlar aquest procés de despenalització, que –esta molt clar- ha de ser molt controlat.

Podeu accedir a l'article CLICANT AQUI

LEGALISE IT

Fa unes setmanes que una població de les terres de Tarragona, ha pres un cert espai en l’exposició mediàtica d’aquestes contrades. Darrerament ho ha estat per una gran desgracia com sempre és un incendi que s’ha cruspit moltes hectàrees de naturalesa. Però una mica abans va saltar a la més calenta actualitat amb la reobertura d’un debat que fa dècades resta latent en la societat occidental, apareixent o esmortint-se sequencialment: legalització o no de les drogues anomenades toves.

En primer lloc hem de establir clarament el concepte de droga i les seves diferents efectes potencials. El diccionari ofereix varies accepcions. Des de qualsevol substancia emprada en química, fins al vesant psicològica:  aquelles substancies que alteren l’estat d’ànim, la percepció, el coneixement i que sovint produeixen dependència. Aquesta darrera ens interessa per l’argumentació. Pot ser la primera distinció a fer seria entre drogues naturals i artificials –o de síntesi. A continuació cal parlar, per entrar directament al contingut, de drogues legals i il·legals, permeses i no permeses, lliures amb la única limitació de l’edat  o subjectes a prescripció facultativa. Aquestes últimes estarien en el grup de les drogues artificials o de síntesi, però creades per obtindre una millora en el estat físic o psicològic, utilitzades de la forma i en les quantitats prescrites per un professional. Per contra hi ha les drogues anomenades “de disseny” l’objectiu de les quals és arribar a un determinat estat de eufòria o de capacitat física (entrarien aquí també les utilitzades pels esportistes)

De les drogues legals doncs tenim les que qualsevol major d’edat pot fer ús, l’alcohol i el tabac, i les que s’administren sota prescripció facultativa. Estan més que descrits els perjudicis que proporciona l’abús  de les dues primeres o la utilització indeguda de les segones (el grup amfetamines ha estat tradicionalment utilitzat per arribar a estats eufòrics). Totes elles a més a més tenen darrera potentíssims interessos econòmics!

Ara bé les naturals, i el cànnabis en concret, a part de que son un fon de alimentació farmacèutica de primer ordre, el seu consum  amb seny pot proporcionar un bon estat inclòs la millora en determinades infermetats. El Cànnabis te propietats terapèutiques com per exemple la acció pal·liativa del dolor produït per algunes patologies

Certament es menys perjudicial que l’alcohol i igual que el tabac. Això sí hi deu d’haver potents raons econòmiques i polítiques per que encara sigui motiu de presó. Durant molt de temps, i encara ara en molts àmbits es considera que el consum del cànnabis i altres herbes similars, és la porta d’entrada al consum de drogues artificials molt més dures i perjudicials sens dubte. El situar aquest tipus de herba a la alçada d’altres tipus de plantes emprades en medicina o simplement com a consumible alternatiu (moltes infusions) possiblement faria que aquest component psicològic d’entrada en el mon de lo prohibit, quedés anul·lat. Que la legalitzin ja!  

 

 

Publicat a El Correu de l'OP núm. IX juny 2012

La Quera

Lo Corc de Ponent

Setmanari Satíric d’Informació i Opinió

El passat 14 d’abril, va veure la llum una nova revista a les terres de Lleida. Es tracta de “La Quera”. En aquestes contrades ja fa molt de temps que hi ha hagut intents de fer alguna publicació que fos alternativa a la premsa mass media. Exemples com “El Callejon” o “La Confidencial” i –encara que menys alternativa- “La Boira”. Totes tenien el tret comú de donar una visió diferent a allò que passa a les comarques de Lleida. Malauradament, totes varen tenir una vida bastant efímera.

La Quera vol recuperar aquest espai necessari en aquest poble una mica ensopit pel que fa a iniciatives mediàtiques. Al acabar juny seran ja 12 números que els divendres de cada setmana hauran aparegut als quioscos de les terres de Lleida. Les col·laboracions son en general de gran qualitat, qüestió que s’explica pels noms dels que les signen. Molta de la gent que sempre s’ha preocupat de la difusió i fins i tot de l’activisme cultural a Lleida. El però és que te un preu un pel elevat, però tenint en compte el que significa per aquest poble, val la pena subscriure’s  o adquirir-la. No deixeu de fer-ho i de llegir-la!!

Lo del Traster  

PÀNIC A LA LLIBERTAT

Fa uns dies, en un acte de fi de carrera en una Facultat Universitària, la madrina de l’acte al seu parlament, va fer una reflexió molt interessant. En una de les primeres classes de la seva assignatura, va demanar als alumnes l’elaboració d’un treball. Els alumnes li varen demanar amb quins criteris s’havia de construir. La resposta de la professora va ser ràpida:”els que vulgueu”. Davant aquesta senzilla “orientació”, diu la professora que va veure dibuixar-se en el rostre del alumnes el pànic. Pànic a la llibertat. Efectivament, l’exercici de la llibertat individual, deu de ser de les coses més difícils que hi ha. Exigeix una dosi de responsabilitat molt alta en tot el que fem. Però no ens han ensenyat, no ens han preparat per aquesta pràctica de la llibertat,  a decidir per nosaltres mateixos. És per això que sempre busquem o demanen guions, instruccions, normes... camins ja oberts que únicament hem de seguir. I és clar, quasi bé sempre n’hi ha un que ens indica fil per randa el que cal fer. Aquestes guies que –per cert- podem ja ara anomenar constitucions, lleis, decrets, reglaments, ordenances...són molt variades i pretenen fer-nos la vida més senzilla, que no calgui pensar massa. Qui les fa? Sempre n’hi ha de disposats a fer la vida més fàcil als demés. Acostumen a ser pocs però ben organitzats. Han previst també la possibilitat de que algun dels usuaris de les normes no en faci un ús correcte o fins hi tot pensi que allò que diu allí no es just o es pot fer d’un altra manera. Ah! Tot està previst. Així és que tenim presons, penals, correccionals, multes... Sinó això fóra una disbauxa! Es clar que en els darrers temps, totes aquestes normes les fan gent que se suposa investida de la nostra confiança, de la nostra delegació. Doncs resulta que en general, aquest quatre escollits fan i desfan pendents de interessos molt concrets, de uns quants. Els que tallen el bacallà. En diuen Democràcia..i..ho és?

Hem de recuperar la capacitat individual d’intervenir en allò que ens afecta, en tot allò que te relació en la nostra vida. A més a més, hem de tenir la capacitat de conjuntar aquestes decisions individuals amb les dels nostres iguals, els que estan al nostre voltant i amb els que tenim preocupacions, necessitats i objectius comuns. Aquest camí és, sens dubte, més complicat, exigent i segurament més lent, que la via del “ja ho fareu i nosaltres creurem”. I hem de participar; cal participar. També segurament haurem de pensar en estructures molt més petites. Aquelles que apropin la decisió a prendre per part de cadascun. Sembla que això evoluciona exactament a l’inrevés: cada vegada estructures organitzatives més grans i per tant més lluny del individu. Alternatives n’hi ha...per exemple a algú li sona allò del Federalisme?? Ho deixarem aquí per un altre dia. Però per damunt de tot mirem de no tenir pànic a la Llibertat.

Lo del Traster

Publicat a la Quera Nún12 - 29 de juny de 2012

L’Altre Costat

The Dark Side of the Moon de Pink Floid o Take a Walk on the Wild Side de Lou Reed, son dos temes musicals dels anys setanta del s. XX, ben diferents però que expressen la idea de l’altre costat. Des de l’eclosió de la comunicació com a sistema de globalitzar, uniformitzar a tota/s la societat, molta gent te una idea molt formada del entorn en el que viu i pensa que no hi ha un més enllà. Es clar, un més enllà, aquí a tocar. Sí que saben que hi ha un més enllà a Síria, Afganistan, Nepal, Palestina o Mèxic per posar variats exemples. Però la realitat és que si hi ha un més enllà, un altre costat, un altra cara aquí mateix a tocar. Això s’aprecia molt bé en societats petites com Lleida. Una part viuen en aquest escenari decorat per les televisions, la premsa diària al ús, participant en les institucions i iniciatives municipals o d’altres àmbits (que certament n’hi ha un grapat). És el seu univers: comentar les mateixes novetats, les mateixes crisis, els mateixos debats. Univers petit, perquè no se’n adonen –o ens en adonem- que hi ha altres universos. Hi ha gent  que viu fora d’aquest petit escenari. O més ben dit estan dintre –en ocasions al vell mig- però viuen d’esquenes a aquesta quotidianitat preparada curosament pel sistema. A l’altre costat -no formen un gueto- estan barrejats, caminen al nostre costat, son veïns. Fins hi tot passen pel carrer Major i les zones comercials. I cada dia n’hi ha més. I cada dia la distància entre les dues zones és més gran. La cara del decorat bonic, només pensa en els que estan en aquest escenari. Hi ha iniciatives que sobre el paper milloren per uns i altres la gestió diària de desenes de tràmits,  per exemple la necessitat de concertar una cita prèvia per telèfon, Internet... doncs això posa en inferioritat clara a molts dels integrants de l’altra cara. És un exemple molt petit poc rellevant si es vol, però la acumulació de petits avanços per uns, suposa el mateix en sentit invers pels altres. Mides pensades per tots com el euro per recepta, suposen una autèntica carrega de profunditat, veritable arma de destrucció massiva. A veure que guanya...

A aquest altre costat no s’hi arriba volent. Poc a poc te van espenyant, quasi no te’n adones i ja hi ets. Sortir no és fàcil perquè també ens arribem a acomodar i a mes a més...volem sortir per anar a la cara il·luminada? O més aviat es tractaria de que la llum arribes a tothom. Penso que la resposta està en el vent i en cada un de nosaltres. Fins que la voluntat individual no es revolti no hi haurà canvi. Cal però propiciar aquest; ficar en comú les individuals postures. Les AA. de VV. podrien ser un instrument útil? Això és tema per un altre dia.

Lo del Traster

Pubicat a La Quera Núm 10 - 15-06-2012