JULES VERNE

(Nantes 1828 – Nimes 1905)

Mai he estat una persona viatgera. Gairebé, la meva família te que arrossegar-me per a fer un viatge allà on sigui. De vegades he pensat que aquest sedentarisme te el seu origen en les moltes hores que vaig dedicar de petit a llegir llibres d’aventures. Va ser el meu pare –que va néixer pocs anys després de la mort del Jules Verne- qui em va introduir en el mon d’aquestes lectures. Jo tindria al voltant de dotze anys. I és que durant molt de temps Jules Verne ha estat considerat un autor de llibres per a la infància. Fins ben bé la meitat del S. XX, no van començar a sortir treballs que revisaven l’obra de Verne des de aspectes que van més enllà del literari. Possiblement es la manca de biografies serioses sobre el personatge una raó d’aquesta demora en l’anàlisi més profund de la seva obra.

Neix a Nantes (prop de la desembocadura del Loira) en una família benestant (pare Notari) de la que rep una bona educació, tot preparant-lo per que sigui advocat. Aquests són els estudis que fa -en bona part- a Paris, però no és el que ell vol. Li agrada escriure. A les acaballes dels estudis de Dret ja escriu la primera obra de teatre. I per altra banda, s’interessa força per la ciència, pels mecanismes que actuen a la naturalesa. Dels 19 als 30 anys, porta una activitat molt intensa. Segurament aquest és un període importantissim pel futur de la seva vida i la seva obra. Es trasllada a Paris –amb breus retorns a la casa familiar- on estudia pel seu compte a cops de hores i hores de biblioteca, totes aquelles àrees de la ciència que l’inquieten: Química, Botànica, Geologia, Mineralogia, Geografia, Oceanografia, Astronomia, Matemàtica, Física, Mecànica, Balística... i que necessita per desenvolupar el que porta al cap: la literatura de la era científica. La Revolució de 1948 en la que no participa en cap dels bàndols, el troba en plena efervescència creadora. Però, també, es el temps en que coneix a persones que influiran molt en la seva trajectòria. A part del que serà el seu company de viatges Aristide Hignar, es presentat a Alexandre Dumas –pare i fill-  que l’introduiran en els ambients literaris de la capital. En aquesta dècada també es casa amb la vídua de bona posició Honorine de Viana, amb la que tindran un fill al 1861 (Michel). La seva activitat es molt intensa i per a no dependre de l’economia familiar, escriu peces de teatre, sainets, cançons, llibrets d’operetes... que publica a Musée des Famillies i que de vegades son representades. Fet curiós i anecdòtic és que durant un breu període de temps juga a la borsa i no li va malament.

Fins a les hores, Jules Verne, encara no ha sortit de França. Al 1859 coneix al després famós fotògraf Felix Tournachon anomenat  “Nadar” i fa el seu primer viatge fora del seu país. Sortides que repetirà al llarg de la seva vida, però no massa lluny com es podria deduir de la lectura de les seves novel·les. Fa un únic viatge a América al 1863. A les hores adquireix un bot en el que fa petits recorreguts. Després en tindrà fins a tres iots en el que farà creuers pel Mediterrani i Nord d’Europa. És a partir dels 30 anys,  quan elabora la seva immensa producció. Al 1862 comença la relació amb Pierre-Jules Hetzel –el seu amic i editor en endavant- i publica Cinq semaines en ballon la primera novel·la dels seus Voyages Extraordinaires. Ni haurà 54 més, en vida, i unes quantes més de pòstumes (encara que moltes rectificades pel seu fill i nets) Moltes de les seves obres van ser publicades per capítols a la revista Magasin d’Educación et de recreation. Tot i així encara no coneixem tota la seva obra. Sembla acceptat que a les darreries de la seva vida Verne va destruir molts manuscrits. A l’hora la família no ha donat facilitats per investigar i en tot cas publicar el que va deixar a la seva mort.

Més enllà de les aventures i fantàstics ginys que apareixen en la seva obra, cal aprofundir en els seus personatges i la seva manera de concebre el mon, la naturalesa, la espècie humana.  En els darrers seixanta anys s’han publicat estudis sobre l’obra d’en Verne, que extreuen conclusions diverses sobre el seu pensament i fins i tot la seva ideologia. Alguns consideren que podem trobar a l’autor, en algun dels seus personatges. Ni ha que hi veuen autoretrats en determinats protagonistes de la les seves novel·les –com Juan Dacosta (Juan Garral en la clandestinitat) de La Jangada. Huit cents lieues sur l’Amazone”- que com Verne es considera un exiliat dedicat a treballar per a la família amb la que, malgrat tot, li manca una relació sincera. Aquesta identificació autor-protagonista  no passa de ser una apreciació molt subjectiva; sense un fonament sòlid. El que no falta gairebé mai és la figura del científic. Com a protagonista principal –cas del Dr. Ferguson a Cinq semaines en ballon , el dr. Ardan (picadeta d’ull al seu amic “Nadar” al invertir les lletres del seu sobrenom) a De la Terre à la Lune - o secundari com Paganel a Les enfants du capitaine Grant. En tots els casos és l’encarregat de fer les descripcions i explicar amb detall les dades científiques que corresponguin, siguin reals o del univers vernià. No queda, doncs,  altra que estudiar els protagonistes de les seves narracions per entendre una mica més a l’autor.

Diversos autors han estudiat la figura de Verne des de angles diferents. Marcel Moré (1887-1969 – crític) probablement va ser el primer en aprofundir en la “ideologia” de l’escriptor. Però Jean Chesneaux (1922-2007 – Historiador i militant politic del PCF) és el primer que cap a l’any 1979, publica un treball en que introdueix el concepte de “revolucionari subterrani” com a qualitat de Jules Verne. L’ideari llibertari pot ser hi és present però d’una forma soterrada. La seva relació amb el geògraf i naturalista Elisée Reclús, detalls menors com els pavellons negres que onegen a algunes embarcacions –la més emblemàtica el Nautilus de Vingt mille lieues sous les mers- l’idioma universal que parlen els tripulants d’aquesta mateixa nau (esperanto) o conceptes més importants com l’explotació de la naturalesa i en concret de metalls preciosos com l’or i la perversió que suposa per la societat el seu us especulatiu, present en varies obres, recolzen aquesta teoria. És, però, la descripció del individu enfrontat a la naturalesa i a la societat, el tret més significatiu d’aquesta percepció. Present de forma destacada en dues obres: Vingt mille lieues sous les mers amb el capità Nemo, i Les naufragés du “Jonathan” amb el seu protagonista Kaw Djer. El misteriós Nemo és l’individu que només al fons de l’oceà, troba la perfecta relació amb la naturalesa i els homes.

"- ¿Vostè estima el mar capità?
- Si, ja que el mar ho és tot. Ell cobreix les 7/10 parts del globus terrestre. El seu aliment és pur i sa. És l'immens desert on l'home mai està sol, per sentir el batec de la vida al voltant seu. És la suprema tranquil · litat. El mar no pertany als dèspotes. A la superfície encara poden exercir els seus drets inics, batre, devorar, transportar sobre les aigües tots els horrors terrestres. però a trenta peus sota el seu nivell, el seu poder cessa, la seva influència s'extingeix, la seva potència desapareix. Ah, senyor!, Vivu al si dels mars. Només en ells regeix la independència. En les seves aigües no reconec amos, i elles sóc lliure. "

Misteri que desfà a L’île mystérieuse on Nemo revela el seu origen i renuncia al seu individualisme (encara que segurament, però, és tracta d’una concessió al seu editor o als seus lectors). En el cas de Les naufragés du “Jonathan”, que és obra póstuma (1909), és més clar. Kaw Djer viu sol a una illa de la Magallania i com a conseqüència del naufragi d’un vaixell ple de persones procedents dels cinc continents, es veu forçat a organitzar  una societat amb tots els ingredients d’un estat. Finalment tornarà a fugir.

"Dempeus, com una columna altiva al cim d'un escull, il · luminat de cap a peus per la llum del sol ponent, la seva cabellera de neu i la barba blanca lliurats al buf de la brisa, així pensava Kaw Djer contemplant la immensitat marina estesa als seus peus davant la qual, lluny de tots, útil a tots, anava a viure lliure, sol, la resta dels seus dies”.

(1)    Cites traduïdes al català per Rafel Baitg

 

Publicat al Núm. 3 de la revista PLEC - Abril 2014

Ja està tot dit però... "Al seu lloc"

Fa uns dies els mitjans de comunicació, sobre tot els audiovisuals, es feien ressò del gest que va fer el jugador del Reial Madrid Di Maria en esser substituït. El gest en qüestió va ser posar la ma en allò que en diuen el baix ventre, on s’ubiquen els atributs sexuals dels mascles. Es va obrir un debat al voltant de si el gest era una expressió obscena adreçada als aficionats, o una operació d’acomodació dels seus apèndix penjants a una situació més còmoda dins la roba interior. I és que certament de vegades –i especialment fent esport se “desacomoden”. Acomodar: posar en un lloc convenient. A tot això, m’ha vingut al cap la figura, l’ofici –avui gairebé desaparegut- de l’acomodador a les sales de cinema i teatre. Ofici curiós que consistia en acomodar a l’espectador al seient corresponent quan les llums de la sala s’apagaven i començava l’espectacle. L’espectador poc puntual era acomodat en un seient. La més o menys bona situació del lloc era directament proporcional als cèntims que –això d’una forma molt discreta- deixava caure l’interessat a la ma parada, sempre a punt, de l’acomodador. Era, doncs, aquesta figura l’encarregada d’ordenar la disposició física del espectador a la sala d’exhibició.

Ah! Però no només l’ordre físic era la seva funció. Proveït de la seva particular arma, una llanterna (nosaltres en dèiem “pila”), s’encarregava també de mantenir l’ordre moral i el decor degut en un lloc públic. Reprimia les actituds poc convenients, fins i tot impúdiques d’aquells espectadors/es que en lloc d’exercitar els sentits de la vista i l’oïda, es donaven amb fruïció a l’ investigació del sentit del tacte i fins i tot del gust . Quan aquestes situacions eren detectades pel acomodador, els infractors/es eren enlluernats pel focus acusador de la llanterna i amonestats o fins i tot expulsats de la sala. Acomodar. Verb encantador. Posar al lloc. Acomodador ofici curiós.

 

Publicat a El Correu de l'OP Núm XVIII Febrer-Març 2014

Historia: Federación Intercomarcal de la CGT de Lleida

Durante la dictadura franquista, no se conoce actividad clandestina de la CNT en Lleida. La CNT se reconstruye de forma orgánica en 1977 con veteranos de los años treinta, y jóvenes trabajadores y estudiantes. Con presencia en pocos sectores, hay una gran diferencia de edad entre los militantes y poca o ninguna experiencia en el terreno sindical. Época de mucha lectura y aprendizaje, se organiza la distribución del periódico Solidaridad Obrera en bastantes quioscos de la ciudad, se dispone de un primer local en que se crea una biblioteca y se constituye el Sindicato de Oficios Varios de la ciudad. En 1980, después del V Congreso de la CNT, en Lleida se reproduce la división en la Organización que resultó de aquel. Se mantiene la CNT-AIT básicamente con los veteranos y muy pocos jóvenes, desapareciendo la moderada actividad de la Organización en las comarcas de Lleida.

A finales de 1986, fruto del trabajo de expansión de la CNT (renovada) en Barcelona - mayoritaria en Catalunya- después del Congreso de Unificación,  se estructura de nuevo la Organización con cuatro compañeros (Sanidad, Construcción, Correos y un veterano jubilado). Se legaliza el Sindicato de Oficios Varios de la CNT-R (que convivirá con el homónimo de la CNT-AIT, este sin prácticamente dinámica sindical) y en 1987 se presenta en las elecciones sindicales de Correos, obteniendo representación con dos delegados en la Junta de Personal (funcionarios). A partir de ese momento empieza a crecer la afiliación en Correos, auténtico germen y soporte de la Organización en Lleida. En 1988 la CNT-R  obtiene varios locales del patrimonio sindical acumulado, de los cuales uno es para Lleida. El local (que es violentamente ocupado por miembros de la CNT-AIT durante unos días) supone un punto de inflexión y el aumento de la afiliación va in crescendo así como la expansión a otros  sectores. En el 89 la CNT-CGT (ya en pleno cambio de siglas) participa en el 1 de Mayo con el resto de sindicatos (después de la huelga  general del 14-D – 1988 ya se ha hecho un hueco en la ciudad). A partir de entonces la CGT de Lleida siempre ha participado en el 1 de Mayo con su propia organización.

Audiència Pública - Privatització Serveis Públis Municipals - Lleida 14-01-2014

Intervenció de RAFEL BAITG CASTERAD

La raó de ser de les Administracions Públiques es la gestió del bé i l’interés públic. Interès públic que significa la cobertura dels serveis bàsics de totes i cadascuna de les persones que conformen la col·lectivitat. En aquest cas, la de ciutats i pobles

En aquesta òptica, l’Administració Municipal te una importància singular, ja que és la més propera a la persona.

 

Darrera de la pràctica de cedir serveis que afecten a tota la col·lectivitat –sota les més variades formules jurídiques (concessió, gestió interessada, arrendament, etc...) Hi ha diverses raons (per ejemple..):

-         Significa reconèixer la Incompetència i el Fracàs en la Gestió de l’Administració Pública. Que no fracàs ni incompetència dels empleats i empleades públics, sinó dels que prenen les decisions: Els Polítics

-         La Participació en/amb interessos particulars.

L’objectiu de les empreses (segurament legítim) es obtenir beneficis econòmics. No la qualitat dels serveis. El benefici de les Administracions Públiques està en donar resposta a les necessitats de les persones.

Amb la privatització, a més a mes,  es buida l’estructura pública d’empleats i empleades....

Aquest objectiu econòmic fa que estalviïn en despeses, entre d’altres el cost laboral que te com a primera i molt greu conseqüència la precarització de les condicions dels empleats d’aquestes empreses. A la vegada que no fan les inversions necessàries pel adequat manteniment de la qualitat que mereixen els destinataris dels serveis.

El Sistema hauria de passar per  l’Autogestió de tot allò que afecta al benestar de la col·lectivitat, entesa con el conjunt de persones individuals que la formen. Benestar que inclou de manera imprescindible, el gaudir de la cobertura de les necessitats bàsiques, com l’aigua, el sanejament i neteja, l’habitatge, l’urbanisme....aquest en el seu sentit més ampli.


Per veure un resum de les intervencions CLIQUEU AQUI

"Ja està tot dit però..." - PAPER NO?

Hola lectors que sou de paper. Si, perquè encara ni ha no?. Sembla, però, que amb l’alta velocitat a que tot avança, això del paper deixarà de ser el suport físic de les lletres. Quedarà per a col·leccionistes, per amants i tresorers de literatura. Les properes generacions veuran com a relíquies del passat, fotografies de biblioteques, prestatges plens de llibres de ca els avis, les paradetes d’antiquaris de la Rambla... Les tecnologies –totes- han suposat grans canvis en les societats. Ara no només tenim tecnologies, sinó noves tecnologies que a més a més avancen a velocitats ultrasòniques. Van –això sí- a tort i a dret, no filen prim, avancen caigui qui caigui. El Tronc de Nadal, els Reis Mags de l’Orient, el Papà Noel, Santa Claus i l’Amic Invisible, a ben segur aniran plens de tablets i e-books per a regalar a petits, grans i molt grans. Això sí, l’embolcall pot ser encara sigui de paper o de cartró –amb permís dels plàstics i polivinils. Més botigues “multimedia” i menys quioscos i llibreries. Crònica d’una mort anunciada?.

En els catàlegs de decoració desapareixeran els magnífics mobles i prestatgeries destinats a suportar la més variada literatura enquadernada. Menys paper, menys mobles... Els arbres ho agrairan. Vet aquí una conseqüència positiva. Una forma d’aturar la ferotge desforestació artificial del nostre planeta. 

En tot cas conserveu aquests humils fulls plens de lletra, perquè -qui sap si d’aquí a no gaire- esdevindran arqueologia.

Article publicat a El Correu de l'OP núm XVII - Nov-Des 2013

DESITJOS (L'Amic Invisible)

Des de fa uns pocs anys, una nova pràctica relacionada amb l’obsequi, el regal lligat al factor sorpresa, s’està fent un espai en la nostra societat. Pot ser fins i tot –amb el pas del temps- esdevindrà una tradició. Perquè les tradicions varen tenir un inici no? No ho sé. Consisteix en fer parelles entre persones de grups no massa nombrosos i que tinguin una certa relació de coneixença. A cadascun se li assigna –en principi per sorteig clar i net- un altre del grup però aquest últim no sap qui és i així successivament. Hi ha variants però la més coneguda és la que el primer ha de fer un regal al seu aparellat. És una mena d’embolic. És L’Amic Invisible. La vaig conèixer per les meves filles quan eren més petites (no fa gaire d’això).

Aquesta curiosa juguesca ha fet fira a molts grups humans. Pot ser va començar a les escoles de primària però s’ha estes per tot arreu: grups d’amics, a la feina, als clubs de la “tercera edat” i fins i tot a la família! És ben curiós. No fa gaire encara s’aprofitava la cagada del troc de nadal o els reis mags de l’orient per a fer algun present a la nostra parentela més propera, que molt sovint consistia en cobrir alguna necessitat de complements tèxtils tipus calçotets, mitjons o corbates pels mascles i colònia, perfum o bijuteria per les femelles. És clar que el valor de tot plegat anava en consonància amb l’escenari socioeconòmic de la familia-grup. Ah! Amics lectors i lectores ara la qüestió està en quina capacitat econòmica tindrà el nostre Amic Invisible. També –i a la inversa- pot ser fins i tot cruel; coma ara: m’ha tocat el sogre, doncs un espanta-sogres i va que vola. Us faríeu creus de les reaccions que provoca aquesta juguesca. Ara amb tot això dels xats, xarxes, uatsaps i demés tecnologies, es munten grups específics en els que components expressen les seves necessitats a veure si l’Amic Invisible de torn te la sensibilitat i els quartos per acontentar-nos. Ja som al cap del carrer. Ara ja no fan carta als reis sinó a l’Amic Invisible. És aquesta la senyal del canvi? Ara els nadons vindran de fàbrica amb un Amic Invisible??

Que voleu que us digui, no sé que és millor. Be, jo que em considero republicà, no m’acabo d’imaginar als nens petits fent una carta a l’Amic Invisible. Tot plegat, donem-ho per bo perquè velles o futures tradicions sempre existiran i si no les hauríem d’inventar. Avui per avui el que m’agradaria és que formuléssim desitjos als amics (o enemics que són majoria) per tal de millorar la nostra vida quotidiana i fins i tot futura. Res a fer pel moment. Caldrà lluitar per obtenir allò que vulguem.

CONFEDERACIÓ o No serà?

És fins i tot pesat; s’ha convertit en “el tema”. Ja fa un any llarg però l’estiu ha estat calent, calent –i no precisament per la climatologia. El “tema” ha donat per molt durant l’estiu i el 11 de setembre va arribar al seu punt culminant en una explosió, sembla que molt multitudinària. S’ha parlat molt i seguirem, però sí és interessant extreure entre moltes un parell de cosetes que han lliscat dins d’aquesta disbauxa verbal. El President Mas va dir que fa més de cent anys que Catalunya lluita per la seva independència. Més o menys. “El Noi del Sucre”, Salvador Seguí i Rubinat, va dir l’1 d’octubre de 1919 (1):

" A Catalunya , els elements reaccionaris del catalanisme , sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes , en un sentit nacionalista . I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància , talment com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per combatre els treballadors catalans ...”

Després de la Diada, la màxima veu de la ANC va dir que hi havia molta feina a fer. Malgrat l’èxit i encara en la calentor i emoció de les primeres valoracions de la cadena humana, va reconèixer -aquest cop bastant fluixet- que molta gent encara no s’havia expressat i va acotar geogràficament a qui es referia: l’enorme cinturó de Barcelona. En Segui deia:

“...Nosaltres , ho dic ací a Madrid , i si convé també a Barcelona , som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana , no per assolir la llibertat de Catalunya , sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre atentes a malmetre les reivindicacions del proletariat català...”

Pot ser cal començar a dir les coses pel seu nom i fugir d’eufemismes com lo del “dret a decidir”. Per què no dret a la autodeterminació? I jo afegiria “de les persones i dels pobles” en el sentit més ampli i en el més reduït.

Com fa cent anys qui promociona el “dret a decidir”... la independència, no són les persones. Molta lluita pel camí. En Seguí ens donava pistes:

“...Per sort la Catalunya vexada i injuriada , privada de la seva llibertat nacional , coneix bé els seus detractors i sap de quin costat estan els seus veritables amics i defensors . Una Catalunya , alliberada de l'Estat espanyol us asseguro , amics madrilenys , que seria una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme , temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars...”

Penso que revisar el Manual de Supervivència Estel·lar del Jordi Gort ens donarà pistes del que pot arribar. Te trobaré a faltar. Que la terra te sigui lleu company.

(1)    Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’1 d’octubre de 1919

Publicat a La Quera Núm 28 - Novembre 2013

 



I – INDE – IN...DEPENDÈNCIA....?

Us deixo aquí el discurs d’en Salvador Seguí i Rubinat “El Noi del Sucre” (1886-1923) pronunciat a l’Ateneu de Madrid, l’1 d’Octubre de 1919. Deixant de banda la distància temporal, te un contingut força actual. Feu l’exercici de canviar els noms propis que menciona al discurs, per uns altres d’actuals. És molt fàcil; fins i tot divertit. Trobareu recanvis; segur. 

Discurs de Salvador Seguí i Rubinat a l’Ateneu de Madrid el 1-10-1919

" A Catalunya , els elements reaccionaris del catalanisme , sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes , en un sentit nacionalista . I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància , talment com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per combatre els treballadors catalans . Nosaltres , ho dic ací a Madrid , i si convé també a Barcelona , som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana , no per assolir la llibertat de Catalunya , sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre atentes a malmetre les reivindicacions del proletariat català . I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes el que més temen és la recrudescència nacionalista de Catalunya , en el supòsit que Catalunya no ho fos sotmesa . I com que saben que Catalunya no és un poble insensible , ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola . En canvi , nosaltres , els treballadors , com sigui que amb una Catalunya independent no perdríem res , més aviat el contrari , guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por .

Estigueu segurs , amics madrilenys que m'escolteu , que si algun dia es parla seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya , foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Foment del Treball Nacional. Així i hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament . que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona . Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de benestar de la seva classe , embogits i corre-cuita van cap a Madrid , per oferir els seus serveis a la Monarquia centralista , i més d'una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre . És , potser , amb la col · laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya , sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l'emancipació del pobles hispànics ? Per sort la Catalunya vexada i injuriada , privada de la seva llibertat nacional , coneix bé els seus detractors i sap de quin costat estan els seus veritables amics i defensors . Una Catalunya , alliberada de l'Estat espanyol us asseguro , amics madrilenys , que seria una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme , temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars . Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista . I és que aquesta gent anteposa els seus interessos de classe , és a dir els interessos del capitalisme , a tot interès o ideologia . Estic tan cert del que dic , que sense pecar d' exagerat , puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers , si no els únics , que li posaran traves , seran els homes de la Lliga Regionalista , perquè a Catalunya com per tot arreu, el capitalisme està mancat d'ideologia "

Publicat a El Correu de l'OP Núm XVII - Octubre 2013

AL ESTIU TOTA CUCA VIU

Fi de curs. La canalla contenta. Tant de bo. Una part de tot plegat ara canvia. Per alguns,un respir, per altres la travessa del desert. Però sempre que arriba el bon temps sembla que tot, ni que sigui per simpatia, millora de manera automàtica. En les circumstancies actuals, però, cal ajudar aquest automatisme. És recurrent que en els darrers anys els “mass media” col·laboren amb els governs de torn per transmetre dosis o més aviat, sobredosis d’optimisme al personal. Gaire bé per via intravenosa. Tot està millorant a bon ritme. “It’s getting better all the time”, cantava el McCartney al 67. De sobte, tots els indicadors, macros i micros mostren una millora que permet afirmar que la segona meitat del any suposarà el començament de la remuntada, de la recuperació econòmica, de la sortida de la crisi. Pot ser si que tenim memòria de peix. Cada any la mateixa cançó: la canción del verano. Tot perfectament organitzat perquè no ens adonem, per exemple, que la darrera reforma laboral segueix produint els seus efectes devastadors. Pocs dies després dels grans i amplificats anuncis de millora, milers de treballadors i treballadores es quedaven sense conveni laboral. Res greu. Ara les condicions laborals les dictarà el patró. Milions de persones a l’atur –amb el bon temps sembla que siguin menys- i milers més amb condicions precàries sobre tot salarials (no fos cas que puges la inflació). El que fa el bon temps. Com que a l’estiu tota cuca viu, no cal tanta infraestructura sanitària i poden anar tancant plantes senceres d’hospital i centres de salut. Per un altre costat, el sr. Alcalde si augmenta la seva plantilla de polis municipals a l’hora que la seva productivitat. Cal eixugar el quantiós dèficit municipal i la recapta via sanció és un sistema. Van en cotxe, moto, escúter, bicicleta i a peu. Estat policial  pur i dur. És el que te el bon temps. Permeteu, però, que tingui un rampell de nostàlgia..us en recordeu  de les Basses d’Alpicat?

 

Publicat a "La Quera" Núm 25 - Juliol 2013

ESTAT POLICIAL - El Gran Germà

Hores d’ara és “lucha sin igual” – com diria Don Quixot al enfrontar-se als molins de vent. Més aviat, no és ni tan sol una lluita. Ara no. Fa molts segles que els dèbils tracten de sortir de la seva posició d’inferioritat respecte d’altres individus de la mateixa espècie. Tants segles com els que els dominants de l’espècie han mutat els mecanismes per continuar predominant.  I segueixen guanyant. Podem fer un volt per la història de les diverses civilitzacions –formes d’organització social o col·lectiva- arreu del planeta (i qui sap si en altres mons interplanetaris!) A totes hi ha hagut els que manen i els que han de creure. Tampoc ho sé molt del cert però, més o menys és una constant, no soc ni historiador ni antropòleg. Pot ser si que en algun lloc del temps i del espai ha existit una organització social-col·lectiva que no tenia aquesta característica en la que predominen clarament uns individus sobre els altres. Pot ser si. En tot cas si hagués existit segur que era en un lloc-territori-espai vital petit, reduït a un nombre raonable d’individus. Raonable en el sentit en el sentit de la relativa facilitat de comunicació directa de les seves sensacions, opinions, anhels, neguits, etc. No ho sé si ha existit. Ara dubto que pugui existir un lloc inexplorat com aquest.

Ara vivim aquí a Lleida –per exemple- Catalunya, Espanya, Europa, Occident.... d’una manera molt diferent. Les decisions individuals –com a molt!- s’expressen via delegació mitjançant un paperet que traspassa la voluntat a un/s tercers, que –com a molt- han tingut la capacitat de convèncer al cessionari de la seva voluntat de que li arreglarà tot el que te malament; li traurà els seus neguits; li assegurarà un futur millor (o menys dolent). Ah! Per cert, en aquest bocí de mon on vivim-malvivim, cada vegada tenim més opcions de dir el que pensem –o això ens creiem!. I cada vegada tenim més i més informació.

Al grà. Des de fa unes dècades la Televisió i més darrerament, l’Internet i els aparells per tenir-hi accés, pot pensar que tothom pot dir la seva. Però els dominants de l’espècie continuen mutant els seus mecanismes per mantenir la seva situació, posició predominant. La TV es l’exemple paradigmàtic. S’encarrega d’unificar el pensament (teoria del pensament únic). I encara que sovint no ho tenim presentés, encara, eina essencial per ells. Només cal fer una mica de zaping per la extraordinària TV digital. La comunicació –o més aviat la informació-comunicació unidireccional- és aclaparadora. En paper passa una mica el mateix. Feu una mica de zaping en un quiosc: mass media. Quantes publicacions “independents” és a dir, sense el suport dels dominants subsisteix? Pot ser trobem alguna en algun racó del quiosc. L’Internet és més obert. Probablement, l’individu decideix que vol veure, visitar, seguir, compartir, etc. Però...però...però...no passa de ser una micropartícula sortida d’un sprai. No veuré una “revolució” organitzada des de les xarxes.

A part, el “Gran Germà” vigila que això no passi. Si finalment sortim al carrer i físicament manifestem de forma col·lectiva els nostres neguits,m anhels, demandes, propostes individuals... doncs també els dominants tenen prevista aquesta possibilitat. Tenen la Policia. La Policia no discrimina, no pregunta abans ni després: Reprimeix. Lucha sin igual.

 

Publicat a "El Correu de l'OP" Núm XV - Juliol 2013