DESITJOS (L'Amic Invisible)

Des de fa uns pocs anys, una nova pràctica relacionada amb l’obsequi, el regal lligat al factor sorpresa, s’està fent un espai en la nostra societat. Pot ser fins i tot –amb el pas del temps- esdevindrà una tradició. Perquè les tradicions varen tenir un inici no? No ho sé. Consisteix en fer parelles entre persones de grups no massa nombrosos i que tinguin una certa relació de coneixença. A cadascun se li assigna –en principi per sorteig clar i net- un altre del grup però aquest últim no sap qui és i així successivament. Hi ha variants però la més coneguda és la que el primer ha de fer un regal al seu aparellat. És una mena d’embolic. És L’Amic Invisible. La vaig conèixer per les meves filles quan eren més petites (no fa gaire d’això).

Aquesta curiosa juguesca ha fet fira a molts grups humans. Pot ser va començar a les escoles de primària però s’ha estes per tot arreu: grups d’amics, a la feina, als clubs de la “tercera edat” i fins i tot a la família! És ben curiós. No fa gaire encara s’aprofitava la cagada del troc de nadal o els reis mags de l’orient per a fer algun present a la nostra parentela més propera, que molt sovint consistia en cobrir alguna necessitat de complements tèxtils tipus calçotets, mitjons o corbates pels mascles i colònia, perfum o bijuteria per les femelles. És clar que el valor de tot plegat anava en consonància amb l’escenari socioeconòmic de la familia-grup. Ah! Amics lectors i lectores ara la qüestió està en quina capacitat econòmica tindrà el nostre Amic Invisible. També –i a la inversa- pot ser fins i tot cruel; coma ara: m’ha tocat el sogre, doncs un espanta-sogres i va que vola. Us faríeu creus de les reaccions que provoca aquesta juguesca. Ara amb tot això dels xats, xarxes, uatsaps i demés tecnologies, es munten grups específics en els que components expressen les seves necessitats a veure si l’Amic Invisible de torn te la sensibilitat i els quartos per acontentar-nos. Ja som al cap del carrer. Ara ja no fan carta als reis sinó a l’Amic Invisible. És aquesta la senyal del canvi? Ara els nadons vindran de fàbrica amb un Amic Invisible??

Que voleu que us digui, no sé que és millor. Be, jo que em considero republicà, no m’acabo d’imaginar als nens petits fent una carta a l’Amic Invisible. Tot plegat, donem-ho per bo perquè velles o futures tradicions sempre existiran i si no les hauríem d’inventar. Avui per avui el que m’agradaria és que formuléssim desitjos als amics (o enemics que són majoria) per tal de millorar la nostra vida quotidiana i fins i tot futura. Res a fer pel moment. Caldrà lluitar per obtenir allò que vulguem.