Ja està tot dit però...TRES

És el tres un nombre diferent tot i formar part de un conjunt infinit de guarismes, te entitat pròpia. Pertany al selecte grup dels primers. Raresa que comparteix amb pocs i que fa de ell un ordinal singular. Els podis tenen tres llocs i tot i ser l’últim, el tercer entra en els millors de qualsevol competició fet que li permet formar part de currículums i estadístiques.

De vegades els tercers son els que reben (Se pelearon dos y recibió un tercero) i un tercer premi d’una rifa encara dona peu a una bona celebració. Altres cops es molestos (Entró un tercero en discordia. Dos son compañia tres multitud). I de vegades forma part d’experiències diferents i pot ser encisadores com el Menage a Trois.

La religió també el situa en un lloc privilegiat per il·lustrar el que no s´ha de fer (En verdad te digo Pedro de que antes de que cante el gallo me habrás negado tres veces) o tres van ser les vegades que Satanás va temptar a Jesús. Aquest mateix finalment va ser assassinat als trenta-tres anys i ressuscità al tercer dia.

En l’exòtic orient, el geni de la llàntia concedí tres desitjos a Aladí. De l’Orient també venen puntualment cada any, els tres Reis Mags que fan realitat les il·lusions dels infants en molts indrets del mon. Alexandre Dumas va fer que D’Artagnan sempre anés acompanyat dels tres mosqueters Athos, Porthos i Aramis i qui és que no ha llegit el compte dels tres porquets? Als seixanta Palito Ortega va popularitzar el Tres cosas hay en la vida: Salud, Dinero y Amor molt utilitzada per l’aparell de propaganda franquista per adormir als ciutadans sotmesos per la dictadura.

Les oportunitats també tenen en el tres un especial significat (No hay dos sin tres. A la tercera va la vencida) i la reiteració també està penalitzada en alguns jocs de cartes (Tres de un palo malo). I, és clar, te la clau màgica per unificar les expressions, les entrades o les sortides col·lectives (A la una, a las dos y a las tres!)

Doncs El Correu de l’OP compleix en aquest exemplar tres anys de vida, dinou entregues (ambdós nombres primers!). El anglosaxons cridarien: hip hip hurra! hip hip hurra! hip hip hurra! Tres vegades és clar. Felicitats doncs a tots i a totes.

Un, dos, tres...botifarra de pagès!!!

Publicat a El Correu de l'OP núm, XIX - Abril-Maig 2014

Aniversaris

Els aniversaris tenen un no sé què de final, d’acabament. Les celebracions o commemoracions –tinguin caire festiu o trist- sempre fan referència al passat. Mai celebrem els propers cinc o deu... anys que vindran. Forma part segurament, d’allò incògnit que té el futur. Aquest 2014 –com la majoria dels anys- en té un grapat d’evocacions a fer. En aquestes latituds adquireix un significat extraordinàriament rellevant el de 1714. Assegurats desenes d’actes per recordar –això sí- una derrota. I esperances de futur?. També te una importància destacable el centenari del 1914: inici de la Gran Guerra. Com si d’un part es tractes, significà la primera gran contracció anunciadora d’una Europa diferent. Fins i tot d’un mon diferent. Després en vindran més de contraccions; totes elles molt doloroses, com les d’un part. De fet, pot ser encara no ha arribat el dolorós naixement d’aquesta Europa que molts no entenem i en la que se entesten en ficar-nos (o volen evitar que sortim.
Aniversaris. No tots son igual de sonats. Les xifres rodones –amb gran diferència els múltiples de 5 i 10- tenen més rebombori social i individual: acomplir 37 no te res a veure amb fer 30, 40, 50...) Ves quina ruqueria que diria l’Enric. Sempre, però, tenen una data inicial i una final, sigui el període més arrodonit o més boterut. Aquestes acotacions temporals, on més les podem veure es als cementiris. Les làpides, tombes i monuments funeraris tenen això en comú gaire bé sempre: nom, data d’inici i data final. Alguns inclouen epitafi que acostuma a ser una frase (normalment ampul·losa) que voldria reflectir o definir a la despulla en qüestió, deixant-la molt i molt bé.

A l’hora de tancar aquest especial del –ei!- III aniversari de ElCOP, ens ha deixat en Gabriel García Márquez. Des de aquest modest full no podem aportar res que no s’hagi dit d’aquesta gran persona. Només expressar l’humil i sincer record. Pot ser 2014 una bona data per celebrar el inici –no el final- d’un període. Hi ha contingut variat. Per tant, Salut i als que ens han deixat, que la terra els hi sigui lleu.

Publicat a "ElCorreu de l'OP" - Especial III Aniversari - Abril 2014

III Aniversari d’ElCOP

Tres anys. No són tres anys qualsevol. Crisi generalitzada. Del sistema? Pot ser en temps de crisi les neurones s’activen d’una forma especial. Pot ser. Sempre hi escletxes per a crear. El capficament d’una sola persona por arrossegar l’activitat de tot un conjunt de persones. Ara s’ha posat molt de moda això de l’emprenedoria, de tirar endavant projectes sense res a cap de les butxaques. Vet aquí un exemple. Una idea modesta, sense pretensions, ha aconseguit sense estridències que uns quants individus (de un i do) construeixin un producte col·lectiu. I quasi sense adonar-se! Els recursos material –trampa aquí i allà- surten d’aquestes escletxes que tot sistema te. La saviesa i l’art de trobar-les i aprofitar-les està en aquells que volen més que en els que poden.

El resultat –pot ser sí- te un cert matis eclèctic. Això, però, no te perquè ser dolent. Tothom pot dir la seva. I això sí és important: dir, comunicar. Sense condicionants. Molt bones iniciatives moren al intentar fixar línies, criteris. Mantenir aferrissadament el purisme d’unes idees provoca un exclusivisme que aboca a una endogàmia que ocasiona l’autodestrucció. Per contra, la monotonia del tot val, també provoca avorriment, desgana. Per això cal –ningú s’espanti- canviar, obrir nous cicles.

Son tres anys, dinou números (dos nombres primers!) Ara toca renovar-se o morir. Aquelles escletxes s’han estretit (fotuda crisi!) Moments d’aprofitar l’oportunitat per a fugir de l’amenaça i superar les debilitats potenciant les fortaleses. Així és que fent anar aquell conegut exercici del D.A.F.O, podem iniciar (verb més positiu que el d’acabar) un nou cicle. Renovar-se o morir.

Llarga vida a ElCOP

 

Publicat a "El Correu de l'OP" Especial III Aniversari - Abril 2014 

JULES VERNE

(Nantes 1828 – Nimes 1905)

Mai he estat una persona viatgera. Gairebé, la meva família te que arrossegar-me per a fer un viatge allà on sigui. De vegades he pensat que aquest sedentarisme te el seu origen en les moltes hores que vaig dedicar de petit a llegir llibres d’aventures. Va ser el meu pare –que va néixer pocs anys després de la mort del Jules Verne- qui em va introduir en el mon d’aquestes lectures. Jo tindria al voltant de dotze anys. I és que durant molt de temps Jules Verne ha estat considerat un autor de llibres per a la infància. Fins ben bé la meitat del S. XX, no van començar a sortir treballs que revisaven l’obra de Verne des de aspectes que van més enllà del literari. Possiblement es la manca de biografies serioses sobre el personatge una raó d’aquesta demora en l’anàlisi més profund de la seva obra.

Neix a Nantes (prop de la desembocadura del Loira) en una família benestant (pare Notari) de la que rep una bona educació, tot preparant-lo per que sigui advocat. Aquests són els estudis que fa -en bona part- a Paris, però no és el que ell vol. Li agrada escriure. A les acaballes dels estudis de Dret ja escriu la primera obra de teatre. I per altra banda, s’interessa força per la ciència, pels mecanismes que actuen a la naturalesa. Dels 19 als 30 anys, porta una activitat molt intensa. Segurament aquest és un període importantissim pel futur de la seva vida i la seva obra. Es trasllada a Paris –amb breus retorns a la casa familiar- on estudia pel seu compte a cops de hores i hores de biblioteca, totes aquelles àrees de la ciència que l’inquieten: Química, Botànica, Geologia, Mineralogia, Geografia, Oceanografia, Astronomia, Matemàtica, Física, Mecànica, Balística... i que necessita per desenvolupar el que porta al cap: la literatura de la era científica. La Revolució de 1948 en la que no participa en cap dels bàndols, el troba en plena efervescència creadora. Però, també, es el temps en que coneix a persones que influiran molt en la seva trajectòria. A part del que serà el seu company de viatges Aristide Hignar, es presentat a Alexandre Dumas –pare i fill-  que l’introduiran en els ambients literaris de la capital. En aquesta dècada també es casa amb la vídua de bona posició Honorine de Viana, amb la que tindran un fill al 1861 (Michel). La seva activitat es molt intensa i per a no dependre de l’economia familiar, escriu peces de teatre, sainets, cançons, llibrets d’operetes... que publica a Musée des Famillies i que de vegades son representades. Fet curiós i anecdòtic és que durant un breu període de temps juga a la borsa i no li va malament.

Fins a les hores, Jules Verne, encara no ha sortit de França. Al 1859 coneix al després famós fotògraf Felix Tournachon anomenat  “Nadar” i fa el seu primer viatge fora del seu país. Sortides que repetirà al llarg de la seva vida, però no massa lluny com es podria deduir de la lectura de les seves novel·les. Fa un únic viatge a América al 1863. A les hores adquireix un bot en el que fa petits recorreguts. Després en tindrà fins a tres iots en el que farà creuers pel Mediterrani i Nord d’Europa. És a partir dels 30 anys,  quan elabora la seva immensa producció. Al 1862 comença la relació amb Pierre-Jules Hetzel –el seu amic i editor en endavant- i publica Cinq semaines en ballon la primera novel·la dels seus Voyages Extraordinaires. Ni haurà 54 més, en vida, i unes quantes més de pòstumes (encara que moltes rectificades pel seu fill i nets) Moltes de les seves obres van ser publicades per capítols a la revista Magasin d’Educación et de recreation. Tot i així encara no coneixem tota la seva obra. Sembla acceptat que a les darreries de la seva vida Verne va destruir molts manuscrits. A l’hora la família no ha donat facilitats per investigar i en tot cas publicar el que va deixar a la seva mort.

Més enllà de les aventures i fantàstics ginys que apareixen en la seva obra, cal aprofundir en els seus personatges i la seva manera de concebre el mon, la naturalesa, la espècie humana.  En els darrers seixanta anys s’han publicat estudis sobre l’obra d’en Verne, que extreuen conclusions diverses sobre el seu pensament i fins i tot la seva ideologia. Alguns consideren que podem trobar a l’autor, en algun dels seus personatges. Ni ha que hi veuen autoretrats en determinats protagonistes de la les seves novel·les –com Juan Dacosta (Juan Garral en la clandestinitat) de La Jangada. Huit cents lieues sur l’Amazone”- que com Verne es considera un exiliat dedicat a treballar per a la família amb la que, malgrat tot, li manca una relació sincera. Aquesta identificació autor-protagonista  no passa de ser una apreciació molt subjectiva; sense un fonament sòlid. El que no falta gairebé mai és la figura del científic. Com a protagonista principal –cas del Dr. Ferguson a Cinq semaines en ballon , el dr. Ardan (picadeta d’ull al seu amic “Nadar” al invertir les lletres del seu sobrenom) a De la Terre à la Lune - o secundari com Paganel a Les enfants du capitaine Grant. En tots els casos és l’encarregat de fer les descripcions i explicar amb detall les dades científiques que corresponguin, siguin reals o del univers vernià. No queda, doncs,  altra que estudiar els protagonistes de les seves narracions per entendre una mica més a l’autor.

Diversos autors han estudiat la figura de Verne des de angles diferents. Marcel Moré (1887-1969 – crític) probablement va ser el primer en aprofundir en la “ideologia” de l’escriptor. Però Jean Chesneaux (1922-2007 – Historiador i militant politic del PCF) és el primer que cap a l’any 1979, publica un treball en que introdueix el concepte de “revolucionari subterrani” com a qualitat de Jules Verne. L’ideari llibertari pot ser hi és present però d’una forma soterrada. La seva relació amb el geògraf i naturalista Elisée Reclús, detalls menors com els pavellons negres que onegen a algunes embarcacions –la més emblemàtica el Nautilus de Vingt mille lieues sous les mers- l’idioma universal que parlen els tripulants d’aquesta mateixa nau (esperanto) o conceptes més importants com l’explotació de la naturalesa i en concret de metalls preciosos com l’or i la perversió que suposa per la societat el seu us especulatiu, present en varies obres, recolzen aquesta teoria. És, però, la descripció del individu enfrontat a la naturalesa i a la societat, el tret més significatiu d’aquesta percepció. Present de forma destacada en dues obres: Vingt mille lieues sous les mers amb el capità Nemo, i Les naufragés du “Jonathan” amb el seu protagonista Kaw Djer. El misteriós Nemo és l’individu que només al fons de l’oceà, troba la perfecta relació amb la naturalesa i els homes.

"- ¿Vostè estima el mar capità?
- Si, ja que el mar ho és tot. Ell cobreix les 7/10 parts del globus terrestre. El seu aliment és pur i sa. És l'immens desert on l'home mai està sol, per sentir el batec de la vida al voltant seu. És la suprema tranquil · litat. El mar no pertany als dèspotes. A la superfície encara poden exercir els seus drets inics, batre, devorar, transportar sobre les aigües tots els horrors terrestres. però a trenta peus sota el seu nivell, el seu poder cessa, la seva influència s'extingeix, la seva potència desapareix. Ah, senyor!, Vivu al si dels mars. Només en ells regeix la independència. En les seves aigües no reconec amos, i elles sóc lliure. "

Misteri que desfà a L’île mystérieuse on Nemo revela el seu origen i renuncia al seu individualisme (encara que segurament, però, és tracta d’una concessió al seu editor o als seus lectors). En el cas de Les naufragés du “Jonathan”, que és obra póstuma (1909), és més clar. Kaw Djer viu sol a una illa de la Magallania i com a conseqüència del naufragi d’un vaixell ple de persones procedents dels cinc continents, es veu forçat a organitzar  una societat amb tots els ingredients d’un estat. Finalment tornarà a fugir.

"Dempeus, com una columna altiva al cim d'un escull, il · luminat de cap a peus per la llum del sol ponent, la seva cabellera de neu i la barba blanca lliurats al buf de la brisa, així pensava Kaw Djer contemplant la immensitat marina estesa als seus peus davant la qual, lluny de tots, útil a tots, anava a viure lliure, sol, la resta dels seus dies”.

(1)    Cites traduïdes al català per Rafel Baitg

 

Publicat al Núm. 3 de la revista PLEC - Abril 2014

Ja està tot dit però... "Al seu lloc"

Fa uns dies els mitjans de comunicació, sobre tot els audiovisuals, es feien ressò del gest que va fer el jugador del Reial Madrid Di Maria en esser substituït. El gest en qüestió va ser posar la ma en allò que en diuen el baix ventre, on s’ubiquen els atributs sexuals dels mascles. Es va obrir un debat al voltant de si el gest era una expressió obscena adreçada als aficionats, o una operació d’acomodació dels seus apèndix penjants a una situació més còmoda dins la roba interior. I és que certament de vegades –i especialment fent esport se “desacomoden”. Acomodar: posar en un lloc convenient. A tot això, m’ha vingut al cap la figura, l’ofici –avui gairebé desaparegut- de l’acomodador a les sales de cinema i teatre. Ofici curiós que consistia en acomodar a l’espectador al seient corresponent quan les llums de la sala s’apagaven i començava l’espectacle. L’espectador poc puntual era acomodat en un seient. La més o menys bona situació del lloc era directament proporcional als cèntims que –això d’una forma molt discreta- deixava caure l’interessat a la ma parada, sempre a punt, de l’acomodador. Era, doncs, aquesta figura l’encarregada d’ordenar la disposició física del espectador a la sala d’exhibició.

Ah! Però no només l’ordre físic era la seva funció. Proveït de la seva particular arma, una llanterna (nosaltres en dèiem “pila”), s’encarregava també de mantenir l’ordre moral i el decor degut en un lloc públic. Reprimia les actituds poc convenients, fins i tot impúdiques d’aquells espectadors/es que en lloc d’exercitar els sentits de la vista i l’oïda, es donaven amb fruïció a l’ investigació del sentit del tacte i fins i tot del gust . Quan aquestes situacions eren detectades pel acomodador, els infractors/es eren enlluernats pel focus acusador de la llanterna i amonestats o fins i tot expulsats de la sala. Acomodar. Verb encantador. Posar al lloc. Acomodador ofici curiós.

 

Publicat a El Correu de l'OP Núm XVIII Febrer-Març 2014

Historia: Federación Intercomarcal de la CGT de Lleida

Durante la dictadura franquista, no se conoce actividad clandestina de la CNT en Lleida. La CNT se reconstruye de forma orgánica en 1977 con veteranos de los años treinta, y jóvenes trabajadores y estudiantes. Con presencia en pocos sectores, hay una gran diferencia de edad entre los militantes y poca o ninguna experiencia en el terreno sindical. Época de mucha lectura y aprendizaje, se organiza la distribución del periódico Solidaridad Obrera en bastantes quioscos de la ciudad, se dispone de un primer local en que se crea una biblioteca y se constituye el Sindicato de Oficios Varios de la ciudad. En 1980, después del V Congreso de la CNT, en Lleida se reproduce la división en la Organización que resultó de aquel. Se mantiene la CNT-AIT básicamente con los veteranos y muy pocos jóvenes, desapareciendo la moderada actividad de la Organización en las comarcas de Lleida.

A finales de 1986, fruto del trabajo de expansión de la CNT (renovada) en Barcelona - mayoritaria en Catalunya- después del Congreso de Unificación,  se estructura de nuevo la Organización con cuatro compañeros (Sanidad, Construcción, Correos y un veterano jubilado). Se legaliza el Sindicato de Oficios Varios de la CNT-R (que convivirá con el homónimo de la CNT-AIT, este sin prácticamente dinámica sindical) y en 1987 se presenta en las elecciones sindicales de Correos, obteniendo representación con dos delegados en la Junta de Personal (funcionarios). A partir de ese momento empieza a crecer la afiliación en Correos, auténtico germen y soporte de la Organización en Lleida. En 1988 la CNT-R  obtiene varios locales del patrimonio sindical acumulado, de los cuales uno es para Lleida. El local (que es violentamente ocupado por miembros de la CNT-AIT durante unos días) supone un punto de inflexión y el aumento de la afiliación va in crescendo así como la expansión a otros  sectores. En el 89 la CNT-CGT (ya en pleno cambio de siglas) participa en el 1 de Mayo con el resto de sindicatos (después de la huelga  general del 14-D – 1988 ya se ha hecho un hueco en la ciudad). A partir de entonces la CGT de Lleida siempre ha participado en el 1 de Mayo con su propia organización.

Audiència Pública - Privatització Serveis Públis Municipals - Lleida 14-01-2014

Intervenció de RAFEL BAITG CASTERAD

La raó de ser de les Administracions Públiques es la gestió del bé i l’interés públic. Interès públic que significa la cobertura dels serveis bàsics de totes i cadascuna de les persones que conformen la col·lectivitat. En aquest cas, la de ciutats i pobles

En aquesta òptica, l’Administració Municipal te una importància singular, ja que és la més propera a la persona.

 

Darrera de la pràctica de cedir serveis que afecten a tota la col·lectivitat –sota les més variades formules jurídiques (concessió, gestió interessada, arrendament, etc...) Hi ha diverses raons (per ejemple..):

-         Significa reconèixer la Incompetència i el Fracàs en la Gestió de l’Administració Pública. Que no fracàs ni incompetència dels empleats i empleades públics, sinó dels que prenen les decisions: Els Polítics

-         La Participació en/amb interessos particulars.

L’objectiu de les empreses (segurament legítim) es obtenir beneficis econòmics. No la qualitat dels serveis. El benefici de les Administracions Públiques està en donar resposta a les necessitats de les persones.

Amb la privatització, a més a mes,  es buida l’estructura pública d’empleats i empleades....

Aquest objectiu econòmic fa que estalviïn en despeses, entre d’altres el cost laboral que te com a primera i molt greu conseqüència la precarització de les condicions dels empleats d’aquestes empreses. A la vegada que no fan les inversions necessàries pel adequat manteniment de la qualitat que mereixen els destinataris dels serveis.

El Sistema hauria de passar per  l’Autogestió de tot allò que afecta al benestar de la col·lectivitat, entesa con el conjunt de persones individuals que la formen. Benestar que inclou de manera imprescindible, el gaudir de la cobertura de les necessitats bàsiques, com l’aigua, el sanejament i neteja, l’habitatge, l’urbanisme....aquest en el seu sentit més ampli.


Per veure un resum de les intervencions CLIQUEU AQUI

"Ja està tot dit però..." - PAPER NO?

Hola lectors que sou de paper. Si, perquè encara ni ha no?. Sembla, però, que amb l’alta velocitat a que tot avança, això del paper deixarà de ser el suport físic de les lletres. Quedarà per a col·leccionistes, per amants i tresorers de literatura. Les properes generacions veuran com a relíquies del passat, fotografies de biblioteques, prestatges plens de llibres de ca els avis, les paradetes d’antiquaris de la Rambla... Les tecnologies –totes- han suposat grans canvis en les societats. Ara no només tenim tecnologies, sinó noves tecnologies que a més a més avancen a velocitats ultrasòniques. Van –això sí- a tort i a dret, no filen prim, avancen caigui qui caigui. El Tronc de Nadal, els Reis Mags de l’Orient, el Papà Noel, Santa Claus i l’Amic Invisible, a ben segur aniran plens de tablets i e-books per a regalar a petits, grans i molt grans. Això sí, l’embolcall pot ser encara sigui de paper o de cartró –amb permís dels plàstics i polivinils. Més botigues “multimedia” i menys quioscos i llibreries. Crònica d’una mort anunciada?.

En els catàlegs de decoració desapareixeran els magnífics mobles i prestatgeries destinats a suportar la més variada literatura enquadernada. Menys paper, menys mobles... Els arbres ho agrairan. Vet aquí una conseqüència positiva. Una forma d’aturar la ferotge desforestació artificial del nostre planeta. 

En tot cas conserveu aquests humils fulls plens de lletra, perquè -qui sap si d’aquí a no gaire- esdevindran arqueologia.

Article publicat a El Correu de l'OP núm XVII - Nov-Des 2013

DESITJOS (L'Amic Invisible)

Des de fa uns pocs anys, una nova pràctica relacionada amb l’obsequi, el regal lligat al factor sorpresa, s’està fent un espai en la nostra societat. Pot ser fins i tot –amb el pas del temps- esdevindrà una tradició. Perquè les tradicions varen tenir un inici no? No ho sé. Consisteix en fer parelles entre persones de grups no massa nombrosos i que tinguin una certa relació de coneixença. A cadascun se li assigna –en principi per sorteig clar i net- un altre del grup però aquest últim no sap qui és i així successivament. Hi ha variants però la més coneguda és la que el primer ha de fer un regal al seu aparellat. És una mena d’embolic. És L’Amic Invisible. La vaig conèixer per les meves filles quan eren més petites (no fa gaire d’això).

Aquesta curiosa juguesca ha fet fira a molts grups humans. Pot ser va començar a les escoles de primària però s’ha estes per tot arreu: grups d’amics, a la feina, als clubs de la “tercera edat” i fins i tot a la família! És ben curiós. No fa gaire encara s’aprofitava la cagada del troc de nadal o els reis mags de l’orient per a fer algun present a la nostra parentela més propera, que molt sovint consistia en cobrir alguna necessitat de complements tèxtils tipus calçotets, mitjons o corbates pels mascles i colònia, perfum o bijuteria per les femelles. És clar que el valor de tot plegat anava en consonància amb l’escenari socioeconòmic de la familia-grup. Ah! Amics lectors i lectores ara la qüestió està en quina capacitat econòmica tindrà el nostre Amic Invisible. També –i a la inversa- pot ser fins i tot cruel; coma ara: m’ha tocat el sogre, doncs un espanta-sogres i va que vola. Us faríeu creus de les reaccions que provoca aquesta juguesca. Ara amb tot això dels xats, xarxes, uatsaps i demés tecnologies, es munten grups específics en els que components expressen les seves necessitats a veure si l’Amic Invisible de torn te la sensibilitat i els quartos per acontentar-nos. Ja som al cap del carrer. Ara ja no fan carta als reis sinó a l’Amic Invisible. És aquesta la senyal del canvi? Ara els nadons vindran de fàbrica amb un Amic Invisible??

Que voleu que us digui, no sé que és millor. Be, jo que em considero republicà, no m’acabo d’imaginar als nens petits fent una carta a l’Amic Invisible. Tot plegat, donem-ho per bo perquè velles o futures tradicions sempre existiran i si no les hauríem d’inventar. Avui per avui el que m’agradaria és que formuléssim desitjos als amics (o enemics que són majoria) per tal de millorar la nostra vida quotidiana i fins i tot futura. Res a fer pel moment. Caldrà lluitar per obtenir allò que vulguem.

CONFEDERACIÓ o No serà?

És fins i tot pesat; s’ha convertit en “el tema”. Ja fa un any llarg però l’estiu ha estat calent, calent –i no precisament per la climatologia. El “tema” ha donat per molt durant l’estiu i el 11 de setembre va arribar al seu punt culminant en una explosió, sembla que molt multitudinària. S’ha parlat molt i seguirem, però sí és interessant extreure entre moltes un parell de cosetes que han lliscat dins d’aquesta disbauxa verbal. El President Mas va dir que fa més de cent anys que Catalunya lluita per la seva independència. Més o menys. “El Noi del Sucre”, Salvador Seguí i Rubinat, va dir l’1 d’octubre de 1919 (1):

" A Catalunya , els elements reaccionaris del catalanisme , sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes , en un sentit nacionalista . I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància , talment com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per combatre els treballadors catalans ...”

Després de la Diada, la màxima veu de la ANC va dir que hi havia molta feina a fer. Malgrat l’èxit i encara en la calentor i emoció de les primeres valoracions de la cadena humana, va reconèixer -aquest cop bastant fluixet- que molta gent encara no s’havia expressat i va acotar geogràficament a qui es referia: l’enorme cinturó de Barcelona. En Segui deia:

“...Nosaltres , ho dic ací a Madrid , i si convé també a Barcelona , som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana , no per assolir la llibertat de Catalunya , sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre atentes a malmetre les reivindicacions del proletariat català...”

Pot ser cal començar a dir les coses pel seu nom i fugir d’eufemismes com lo del “dret a decidir”. Per què no dret a la autodeterminació? I jo afegiria “de les persones i dels pobles” en el sentit més ampli i en el més reduït.

Com fa cent anys qui promociona el “dret a decidir”... la independència, no són les persones. Molta lluita pel camí. En Seguí ens donava pistes:

“...Per sort la Catalunya vexada i injuriada , privada de la seva llibertat nacional , coneix bé els seus detractors i sap de quin costat estan els seus veritables amics i defensors . Una Catalunya , alliberada de l'Estat espanyol us asseguro , amics madrilenys , que seria una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme , temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars...”

Penso que revisar el Manual de Supervivència Estel·lar del Jordi Gort ens donarà pistes del que pot arribar. Te trobaré a faltar. Que la terra te sigui lleu company.

(1)    Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’1 d’octubre de 1919

Publicat a La Quera Núm 28 - Novembre 2013