Historia: Federación Intercomarcal de la CGT de Lleida

Durante la dictadura franquista, no se conoce actividad clandestina de la CNT en Lleida. La CNT se reconstruye de forma orgánica en 1977 con veteranos de los años treinta, y jóvenes trabajadores y estudiantes. Con presencia en pocos sectores, hay una gran diferencia de edad entre los militantes y poca o ninguna experiencia en el terreno sindical. Época de mucha lectura y aprendizaje, se organiza la distribución del periódico Solidaridad Obrera en bastantes quioscos de la ciudad, se dispone de un primer local en que se crea una biblioteca y se constituye el Sindicato de Oficios Varios de la ciudad. En 1980, después del V Congreso de la CNT, en Lleida se reproduce la división en la Organización que resultó de aquel. Se mantiene la CNT-AIT básicamente con los veteranos y muy pocos jóvenes, desapareciendo la moderada actividad de la Organización en las comarcas de Lleida.

A finales de 1986, fruto del trabajo de expansión de la CNT (renovada) en Barcelona - mayoritaria en Catalunya- después del Congreso de Unificación,  se estructura de nuevo la Organización con cuatro compañeros (Sanidad, Construcción, Correos y un veterano jubilado). Se legaliza el Sindicato de Oficios Varios de la CNT-R (que convivirá con el homónimo de la CNT-AIT, este sin prácticamente dinámica sindical) y en 1987 se presenta en las elecciones sindicales de Correos, obteniendo representación con dos delegados en la Junta de Personal (funcionarios). A partir de ese momento empieza a crecer la afiliación en Correos, auténtico germen y soporte de la Organización en Lleida. En 1988 la CNT-R  obtiene varios locales del patrimonio sindical acumulado, de los cuales uno es para Lleida. El local (que es violentamente ocupado por miembros de la CNT-AIT durante unos días) supone un punto de inflexión y el aumento de la afiliación va in crescendo así como la expansión a otros  sectores. En el 89 la CNT-CGT (ya en pleno cambio de siglas) participa en el 1 de Mayo con el resto de sindicatos (después de la huelga  general del 14-D – 1988 ya se ha hecho un hueco en la ciudad). A partir de entonces la CGT de Lleida siempre ha participado en el 1 de Mayo con su propia organización.

Audiència Pública - Privatització Serveis Públis Municipals - Lleida 14-01-2014

Intervenció de RAFEL BAITG CASTERAD

La raó de ser de les Administracions Públiques es la gestió del bé i l’interés públic. Interès públic que significa la cobertura dels serveis bàsics de totes i cadascuna de les persones que conformen la col·lectivitat. En aquest cas, la de ciutats i pobles

En aquesta òptica, l’Administració Municipal te una importància singular, ja que és la més propera a la persona.

 

Darrera de la pràctica de cedir serveis que afecten a tota la col·lectivitat –sota les més variades formules jurídiques (concessió, gestió interessada, arrendament, etc...) Hi ha diverses raons (per ejemple..):

-         Significa reconèixer la Incompetència i el Fracàs en la Gestió de l’Administració Pública. Que no fracàs ni incompetència dels empleats i empleades públics, sinó dels que prenen les decisions: Els Polítics

-         La Participació en/amb interessos particulars.

L’objectiu de les empreses (segurament legítim) es obtenir beneficis econòmics. No la qualitat dels serveis. El benefici de les Administracions Públiques està en donar resposta a les necessitats de les persones.

Amb la privatització, a més a mes,  es buida l’estructura pública d’empleats i empleades....

Aquest objectiu econòmic fa que estalviïn en despeses, entre d’altres el cost laboral que te com a primera i molt greu conseqüència la precarització de les condicions dels empleats d’aquestes empreses. A la vegada que no fan les inversions necessàries pel adequat manteniment de la qualitat que mereixen els destinataris dels serveis.

El Sistema hauria de passar per  l’Autogestió de tot allò que afecta al benestar de la col·lectivitat, entesa con el conjunt de persones individuals que la formen. Benestar que inclou de manera imprescindible, el gaudir de la cobertura de les necessitats bàsiques, com l’aigua, el sanejament i neteja, l’habitatge, l’urbanisme....aquest en el seu sentit més ampli.


Per veure un resum de les intervencions CLIQUEU AQUI

"Ja està tot dit però..." - PAPER NO?

Hola lectors que sou de paper. Si, perquè encara ni ha no?. Sembla, però, que amb l’alta velocitat a que tot avança, això del paper deixarà de ser el suport físic de les lletres. Quedarà per a col·leccionistes, per amants i tresorers de literatura. Les properes generacions veuran com a relíquies del passat, fotografies de biblioteques, prestatges plens de llibres de ca els avis, les paradetes d’antiquaris de la Rambla... Les tecnologies –totes- han suposat grans canvis en les societats. Ara no només tenim tecnologies, sinó noves tecnologies que a més a més avancen a velocitats ultrasòniques. Van –això sí- a tort i a dret, no filen prim, avancen caigui qui caigui. El Tronc de Nadal, els Reis Mags de l’Orient, el Papà Noel, Santa Claus i l’Amic Invisible, a ben segur aniran plens de tablets i e-books per a regalar a petits, grans i molt grans. Això sí, l’embolcall pot ser encara sigui de paper o de cartró –amb permís dels plàstics i polivinils. Més botigues “multimedia” i menys quioscos i llibreries. Crònica d’una mort anunciada?.

En els catàlegs de decoració desapareixeran els magnífics mobles i prestatgeries destinats a suportar la més variada literatura enquadernada. Menys paper, menys mobles... Els arbres ho agrairan. Vet aquí una conseqüència positiva. Una forma d’aturar la ferotge desforestació artificial del nostre planeta. 

En tot cas conserveu aquests humils fulls plens de lletra, perquè -qui sap si d’aquí a no gaire- esdevindran arqueologia.

Article publicat a El Correu de l'OP núm XVII - Nov-Des 2013

DESITJOS (L'Amic Invisible)

Des de fa uns pocs anys, una nova pràctica relacionada amb l’obsequi, el regal lligat al factor sorpresa, s’està fent un espai en la nostra societat. Pot ser fins i tot –amb el pas del temps- esdevindrà una tradició. Perquè les tradicions varen tenir un inici no? No ho sé. Consisteix en fer parelles entre persones de grups no massa nombrosos i que tinguin una certa relació de coneixença. A cadascun se li assigna –en principi per sorteig clar i net- un altre del grup però aquest últim no sap qui és i així successivament. Hi ha variants però la més coneguda és la que el primer ha de fer un regal al seu aparellat. És una mena d’embolic. És L’Amic Invisible. La vaig conèixer per les meves filles quan eren més petites (no fa gaire d’això).

Aquesta curiosa juguesca ha fet fira a molts grups humans. Pot ser va començar a les escoles de primària però s’ha estes per tot arreu: grups d’amics, a la feina, als clubs de la “tercera edat” i fins i tot a la família! És ben curiós. No fa gaire encara s’aprofitava la cagada del troc de nadal o els reis mags de l’orient per a fer algun present a la nostra parentela més propera, que molt sovint consistia en cobrir alguna necessitat de complements tèxtils tipus calçotets, mitjons o corbates pels mascles i colònia, perfum o bijuteria per les femelles. És clar que el valor de tot plegat anava en consonància amb l’escenari socioeconòmic de la familia-grup. Ah! Amics lectors i lectores ara la qüestió està en quina capacitat econòmica tindrà el nostre Amic Invisible. També –i a la inversa- pot ser fins i tot cruel; coma ara: m’ha tocat el sogre, doncs un espanta-sogres i va que vola. Us faríeu creus de les reaccions que provoca aquesta juguesca. Ara amb tot això dels xats, xarxes, uatsaps i demés tecnologies, es munten grups específics en els que components expressen les seves necessitats a veure si l’Amic Invisible de torn te la sensibilitat i els quartos per acontentar-nos. Ja som al cap del carrer. Ara ja no fan carta als reis sinó a l’Amic Invisible. És aquesta la senyal del canvi? Ara els nadons vindran de fàbrica amb un Amic Invisible??

Que voleu que us digui, no sé que és millor. Be, jo que em considero republicà, no m’acabo d’imaginar als nens petits fent una carta a l’Amic Invisible. Tot plegat, donem-ho per bo perquè velles o futures tradicions sempre existiran i si no les hauríem d’inventar. Avui per avui el que m’agradaria és que formuléssim desitjos als amics (o enemics que són majoria) per tal de millorar la nostra vida quotidiana i fins i tot futura. Res a fer pel moment. Caldrà lluitar per obtenir allò que vulguem.

CONFEDERACIÓ o No serà?

És fins i tot pesat; s’ha convertit en “el tema”. Ja fa un any llarg però l’estiu ha estat calent, calent –i no precisament per la climatologia. El “tema” ha donat per molt durant l’estiu i el 11 de setembre va arribar al seu punt culminant en una explosió, sembla que molt multitudinària. S’ha parlat molt i seguirem, però sí és interessant extreure entre moltes un parell de cosetes que han lliscat dins d’aquesta disbauxa verbal. El President Mas va dir que fa més de cent anys que Catalunya lluita per la seva independència. Més o menys. “El Noi del Sucre”, Salvador Seguí i Rubinat, va dir l’1 d’octubre de 1919 (1):

" A Catalunya , els elements reaccionaris del catalanisme , sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes , en un sentit nacionalista . I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància , talment com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per combatre els treballadors catalans ...”

Després de la Diada, la màxima veu de la ANC va dir que hi havia molta feina a fer. Malgrat l’èxit i encara en la calentor i emoció de les primeres valoracions de la cadena humana, va reconèixer -aquest cop bastant fluixet- que molta gent encara no s’havia expressat i va acotar geogràficament a qui es referia: l’enorme cinturó de Barcelona. En Segui deia:

“...Nosaltres , ho dic ací a Madrid , i si convé també a Barcelona , som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana , no per assolir la llibertat de Catalunya , sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre atentes a malmetre les reivindicacions del proletariat català...”

Pot ser cal començar a dir les coses pel seu nom i fugir d’eufemismes com lo del “dret a decidir”. Per què no dret a la autodeterminació? I jo afegiria “de les persones i dels pobles” en el sentit més ampli i en el més reduït.

Com fa cent anys qui promociona el “dret a decidir”... la independència, no són les persones. Molta lluita pel camí. En Seguí ens donava pistes:

“...Per sort la Catalunya vexada i injuriada , privada de la seva llibertat nacional , coneix bé els seus detractors i sap de quin costat estan els seus veritables amics i defensors . Una Catalunya , alliberada de l'Estat espanyol us asseguro , amics madrilenys , que seria una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme , temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars...”

Penso que revisar el Manual de Supervivència Estel·lar del Jordi Gort ens donarà pistes del que pot arribar. Te trobaré a faltar. Que la terra te sigui lleu company.

(1)    Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’1 d’octubre de 1919

Publicat a La Quera Núm 28 - Novembre 2013

 



I – INDE – IN...DEPENDÈNCIA....?

Us deixo aquí el discurs d’en Salvador Seguí i Rubinat “El Noi del Sucre” (1886-1923) pronunciat a l’Ateneu de Madrid, l’1 d’Octubre de 1919. Deixant de banda la distància temporal, te un contingut força actual. Feu l’exercici de canviar els noms propis que menciona al discurs, per uns altres d’actuals. És molt fàcil; fins i tot divertit. Trobareu recanvis; segur. 

Discurs de Salvador Seguí i Rubinat a l’Ateneu de Madrid el 1-10-1919

" A Catalunya , els elements reaccionaris del catalanisme , sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes , en un sentit nacionalista . I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància , talment com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per combatre els treballadors catalans . Nosaltres , ho dic ací a Madrid , i si convé també a Barcelona , som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana , no per assolir la llibertat de Catalunya , sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre atentes a malmetre les reivindicacions del proletariat català . I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes el que més temen és la recrudescència nacionalista de Catalunya , en el supòsit que Catalunya no ho fos sotmesa . I com que saben que Catalunya no és un poble insensible , ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola . En canvi , nosaltres , els treballadors , com sigui que amb una Catalunya independent no perdríem res , més aviat el contrari , guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por .

Estigueu segurs , amics madrilenys que m'escolteu , que si algun dia es parla seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya , foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Foment del Treball Nacional. Així i hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament . que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona . Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de benestar de la seva classe , embogits i corre-cuita van cap a Madrid , per oferir els seus serveis a la Monarquia centralista , i més d'una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre . És , potser , amb la col · laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya , sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l'emancipació del pobles hispànics ? Per sort la Catalunya vexada i injuriada , privada de la seva llibertat nacional , coneix bé els seus detractors i sap de quin costat estan els seus veritables amics i defensors . Una Catalunya , alliberada de l'Estat espanyol us asseguro , amics madrilenys , que seria una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme , temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars . Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista . I és que aquesta gent anteposa els seus interessos de classe , és a dir els interessos del capitalisme , a tot interès o ideologia . Estic tan cert del que dic , que sense pecar d' exagerat , puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers , si no els únics , que li posaran traves , seran els homes de la Lliga Regionalista , perquè a Catalunya com per tot arreu, el capitalisme està mancat d'ideologia "

Publicat a El Correu de l'OP Núm XVII - Octubre 2013

AL ESTIU TOTA CUCA VIU

Fi de curs. La canalla contenta. Tant de bo. Una part de tot plegat ara canvia. Per alguns,un respir, per altres la travessa del desert. Però sempre que arriba el bon temps sembla que tot, ni que sigui per simpatia, millora de manera automàtica. En les circumstancies actuals, però, cal ajudar aquest automatisme. És recurrent que en els darrers anys els “mass media” col·laboren amb els governs de torn per transmetre dosis o més aviat, sobredosis d’optimisme al personal. Gaire bé per via intravenosa. Tot està millorant a bon ritme. “It’s getting better all the time”, cantava el McCartney al 67. De sobte, tots els indicadors, macros i micros mostren una millora que permet afirmar que la segona meitat del any suposarà el començament de la remuntada, de la recuperació econòmica, de la sortida de la crisi. Pot ser si que tenim memòria de peix. Cada any la mateixa cançó: la canción del verano. Tot perfectament organitzat perquè no ens adonem, per exemple, que la darrera reforma laboral segueix produint els seus efectes devastadors. Pocs dies després dels grans i amplificats anuncis de millora, milers de treballadors i treballadores es quedaven sense conveni laboral. Res greu. Ara les condicions laborals les dictarà el patró. Milions de persones a l’atur –amb el bon temps sembla que siguin menys- i milers més amb condicions precàries sobre tot salarials (no fos cas que puges la inflació). El que fa el bon temps. Com que a l’estiu tota cuca viu, no cal tanta infraestructura sanitària i poden anar tancant plantes senceres d’hospital i centres de salut. Per un altre costat, el sr. Alcalde si augmenta la seva plantilla de polis municipals a l’hora que la seva productivitat. Cal eixugar el quantiós dèficit municipal i la recapta via sanció és un sistema. Van en cotxe, moto, escúter, bicicleta i a peu. Estat policial  pur i dur. És el que te el bon temps. Permeteu, però, que tingui un rampell de nostàlgia..us en recordeu  de les Basses d’Alpicat?

 

Publicat a "La Quera" Núm 25 - Juliol 2013

ESTAT POLICIAL - El Gran Germà

Hores d’ara és “lucha sin igual” – com diria Don Quixot al enfrontar-se als molins de vent. Més aviat, no és ni tan sol una lluita. Ara no. Fa molts segles que els dèbils tracten de sortir de la seva posició d’inferioritat respecte d’altres individus de la mateixa espècie. Tants segles com els que els dominants de l’espècie han mutat els mecanismes per continuar predominant.  I segueixen guanyant. Podem fer un volt per la història de les diverses civilitzacions –formes d’organització social o col·lectiva- arreu del planeta (i qui sap si en altres mons interplanetaris!) A totes hi ha hagut els que manen i els que han de creure. Tampoc ho sé molt del cert però, més o menys és una constant, no soc ni historiador ni antropòleg. Pot ser si que en algun lloc del temps i del espai ha existit una organització social-col·lectiva que no tenia aquesta característica en la que predominen clarament uns individus sobre els altres. Pot ser si. En tot cas si hagués existit segur que era en un lloc-territori-espai vital petit, reduït a un nombre raonable d’individus. Raonable en el sentit en el sentit de la relativa facilitat de comunicació directa de les seves sensacions, opinions, anhels, neguits, etc. No ho sé si ha existit. Ara dubto que pugui existir un lloc inexplorat com aquest.

Ara vivim aquí a Lleida –per exemple- Catalunya, Espanya, Europa, Occident.... d’una manera molt diferent. Les decisions individuals –com a molt!- s’expressen via delegació mitjançant un paperet que traspassa la voluntat a un/s tercers, que –com a molt- han tingut la capacitat de convèncer al cessionari de la seva voluntat de que li arreglarà tot el que te malament; li traurà els seus neguits; li assegurarà un futur millor (o menys dolent). Ah! Per cert, en aquest bocí de mon on vivim-malvivim, cada vegada tenim més opcions de dir el que pensem –o això ens creiem!. I cada vegada tenim més i més informació.

Al grà. Des de fa unes dècades la Televisió i més darrerament, l’Internet i els aparells per tenir-hi accés, pot pensar que tothom pot dir la seva. Però els dominants de l’espècie continuen mutant els seus mecanismes per mantenir la seva situació, posició predominant. La TV es l’exemple paradigmàtic. S’encarrega d’unificar el pensament (teoria del pensament únic). I encara que sovint no ho tenim presentés, encara, eina essencial per ells. Només cal fer una mica de zaping per la extraordinària TV digital. La comunicació –o més aviat la informació-comunicació unidireccional- és aclaparadora. En paper passa una mica el mateix. Feu una mica de zaping en un quiosc: mass media. Quantes publicacions “independents” és a dir, sense el suport dels dominants subsisteix? Pot ser trobem alguna en algun racó del quiosc. L’Internet és més obert. Probablement, l’individu decideix que vol veure, visitar, seguir, compartir, etc. Però...però...però...no passa de ser una micropartícula sortida d’un sprai. No veuré una “revolució” organitzada des de les xarxes.

A part, el “Gran Germà” vigila que això no passi. Si finalment sortim al carrer i físicament manifestem de forma col·lectiva els nostres neguits,m anhels, demandes, propostes individuals... doncs també els dominants tenen prevista aquesta possibilitat. Tenen la Policia. La Policia no discrimina, no pregunta abans ni després: Reprimeix. Lucha sin igual.

 

Publicat a "El Correu de l'OP" Núm XV - Juliol 2013

DISQUISICIONES SOBRE EL ORDEN (1975 - 1977)

Dibuix de Rafel Baitg (1976)

Disciplina, Orden, son términos que se usan a menudo indistintamente, siendo los dos dispares cuando menos en principio. Se suele decir que para que haya orden debe de haber disciplina.

Para mi la disciplina no es en absoluto,  indispensable, ni siquiera necesaria. Ahora bien, el quid de la cuestión estriba en la clase de orden que se pretende.

En primer lugar, vamos a convenir la igualdad entre Orden y Organización. Este segundo término engloba al primero y hace más fácil la comprensión de lo que sigue. Toda organización está encaminada a un fin o fines concretos y determinados. Es aquí donde radica el hecho de la imposición del orden o la libre organización de los individuos.

Actualmente se acepta, en general, el razonamiento de que la disciplina (entendida como conjunto de normas que se imponen a una sociedad) es imprescindible en la sociedad (en general y en “sociedades” parciales como el ejército u otras instituciones jerarquizadas) para mantener el orden y por tanto impedir el libertinaje que llevaría a la sociedad humana a la autodestrucción.

¿Por qué este razonamiento es válido en las actuales estructuras sociales? Simplemente por una razón fundamental: porque los fines que se han marcado y se marcan no los fijan todos los componentes del grupo social, sino unos pocos. Al ser de esta forma, esa minoría que fija el punto de llegada, debe de fijar también el camino y lógicamente imponer “su” disciplina a todo el resto del grupo social.

UNIVERSITAS – RES PUBLICA

Llegeixo  amb perplexitat en un diari que el Govern de Catalunya suggereix a les Universitats públiques que venguin patrimoni, per eixugar el dèficit. Això fa mal. Universitat ve d’Universitas aquell lloc on es concentra tot el saber (tota la sapiència) i un concepte ampli demanaria que aquest saber arribés a la quantitat més gran de persones possible. El fet de que durant uns anys semblava que la possibilitat d’accedir a aquest meravellós lloc s’obria a amplis sectors de la societat a molts ens esperançava. Ha estat un miratge. Està clar que als que tenen els comandaments d’aquest sistema social i econòmic, no els interessa gens ni mica que el coneixement sigui al abast de tothom. Seria molt perillós per la conservació del seu status. Així és que poc a poc s’han anar rebaixant els continguts a moltes disciplines; el que vulgui tenir la formació completa haurà de finançar-ne un master  que li costarà uns bons calerons, un ull de la cara. És clar, això el que els tingui. Cada cop menys persones.

Ara s’albira el cop de gràcia...es vendran el patrimoni. A qui traslladarem tanta experiència, tant coneixement? Als que s’ho puguin pagar. Sentència de mort per La universitat.

És el fi d’un altre concepte que a molts ens ha esperonat a lluitar per la seva universalització: la Res Publica.

El concepte de públic quan ens referim a una activitat, a un servei, s’ha d’entendre com alguna cosa que està a l’abast de tothom. Te un aspecte absolutament preciós com és el que no estigui sotmès a l’especulació. L’objectiu no és la rendibilitat econòmica sinó l’acompliment d’allò que és la seva raó de ser. La Sanitat, l’Ensenyament, els serveis bàsics perquè una societat funcioni correctament (que vol dir l’atenció a tots i cadascun del individus que la composen) no han de competir sinó amb ells mateixos, amb la seva eficiència i eficàcia. I això no només és aplicable al que diem serveis essencials sinó a d’altres com els que anomenen “estratègics”. Les comunicacions, l’energia, en són un bon exemple. Tenim millors serveis de comunicacions ara que estan en mans de capital privat? Tenim les energies bàsiques més assequibles? En el àmbit industrial passa el mateix. Els sectors –estratègics també- de l’explotació de recursos naturals, l’industria naval i aeronàutica, s’han anat tancant quan han deixat d’estar en el sector públic. Els detractors d’aquest sistema argumenten que aquesta manca de competitivitat relaxa el funcionament i en conseqüència no s’avança. És clar que l’explicació a tot plegat és molt clara. Els que tenen el poder de decisió no miren al conjunt dels individus d’una societat sinó a omplir les seves expectatives de riquesa.

Continuarà?