REPÚBLICA o la falsa transició democràtica ( i III)

La Segona República Espanyola establí la real igualtat entre totes les persones prescindint del sexe. Es un altre aspecte que encara ara no s’ha recuperat, tot i els gestos -gaire bé només gestos- per aconseguir-ho amb legislació que fàcilment és inaplicada (vegeu si no la diferència en el salari en moltes empreses). Quan el cop d’estat, les dones van donar tota una lliçó de lluita i sacrifici que tampoc hores d’ara ha estat prou reconegut ni valorat. Aquest nivell d’igualtat no ha reeixit perquè quasi 40 anys de retorn a la societat patriarcal –que ha arraconat a la dona al lloc de serventa-  encara avui no s’han esborrat.

Per acabar aquest serial de tres parts, cal parlar del aspecte territorial de l’Estat Espanyol. Vull introduir aquí una referència a la I república. Més exactament a la seva Constitució (mai promulgada). L’etapa convulsa de les dècades dels anys 60-70 del segle XIX, pot ser encara està per analitzar d’una manera exhaustiva. El disseny que fa de l’estat la Constitució del 1871 es de bon tros el més destacat del text. Un Estat Federal. Una Federació que permetia el desenvolupament de cadascun dels territoris que tenien característiques culturals, econòmiques i històriques diverses. Cal subratllar que la tan anomenada unitat d’Espanya va ser un fet absolutament artificial! La solució federal és, sens dubte, el sistema ideal per a potenciar el progrés de les diferents sensibilitats d’això que en diem Espanya. Però sempre s’hi ha trobat els mateixos murs. El centralisme més retrògrad suportat en la vella herència del feudalisme:la noblesa (ni que sigui decrèpita), l’exèrcit que en aquella època finalitzava el seu antic poder corromput per lluites internes pel poder i l’Església  Catòlica com a eina dedicada a la alienació i control de les persones. Tot en un entorn que utilitzava l’analfabetisme com element conductor, com cultiu ideal per a la manipulació.

La Constitució de la II República igual que la vigent avui dia, prenen el model italià que va a cavall del regionalisme i el federalisme. Sistema que vist els resultats no dona resposta ni satisfà les aspiracions dels diferents territoris.

Davant aquest panorama només hem pogut arribar a la hipòcrita posició dels partits autoanomenats independentistes (i més a més burgesos) que l’únic que volen es financiació per perpetuar el seu estatus de poder i d’altra banda la també –pot ser encara més- hipòcrita postura d’un autodenominat socialisme (que ha deixat pel camí qualsevol signe d’identitat socialista) que de tant en tant treu –com qui no vol la cosa- el fet federalista, tenint com tenen la seva pròpia estructura d’un centralisme absolutament hermètic.

Prefereixo acabar sense dedicar-li més lletres que aquestes, al innombrable borinot –estaquirot- espantaocells- que en diuen cap de l’estat.

Visca la República!

(Publicat al "Correu de l'OP" al setembre 2011)