SOBRE EL EGOÍSMO (1977 - 1978)

Dibujo Sin Título - Rafael Baitg - 1976

El Egoísmo es,  por desgracia, una característica que va directamente ligada al ser humano. Pocos animales existentes en éste, nuestro mundo, tienen de forma tan descarada y en su peor versión esta característica. Sin embargo, yo como integrante de la comunidad humana, me niego a admitir que el egoísmo sea una nota general en el Género Humano.

Ésta negación puede parecer, a primera vista, como un intento de cerrar los ojos para ver un hecho claramente desagradable, despreciable, pero no creo que sea éste mi caso, pues admito su existencia y no la pongo en duda. Simplemente me niego a admitir la inherencia de ésta nota en la esencia del Ser Humano. Es decir, el egoísmo, es un elemento ajeno, impuesto por las circunstancias socio-políticas que se han venido dando a lo largo de toda la historia.

Como no me cansaré nunca de repetir, el Hombre es un Ser con, llamémosle, “autonomía de pensamiento” (de creación) sin que esto signifique que pierda su condición de sociabilidad, es decir que su autonomía no es tal aislado de sus congéneres. Sin embargo, ésta autonomía y ésta capacidad para crear o pensar (viene a ser lo mismo) puede ser perfectamente manipulable e incluso mutilable como de hecho está ocurriendo (y ha ocurrido)
(Sin fechar. Probablemente 1977-1978)

LAICISME vs . ANTICLERICALISME (II)

Efectivament, el patrimoni de l’Església Catòlica es immens, encara que ho és molt més la seva influència ideològica. Com ja hem vist, en alguna època l’Estat va intentar minvar el potencial patrimonial de l’Església –encara que amb finalitats únicament econòmiques- i també ,concretament en les dues eclosions republicanes, la influència ideològica.  El Projecte de Constitució Federal de la I República Espanyola (17 de juliol de 1873) incorporava en el seu text trets inconfusiblement laïcistes:

Art. 35. Queda separada la Iglesia del Estado

Art. 36. Queda prohibido a la Nación o al Estado Federal, a los Estados regionales y a los municipios subvencionar directa o indirectamente a ningún culto

En la segona etapa republicana del Estat Espanyol, La Constitució de la II República Espanyola (9 de desembre de 1931) tornava a deixar clara la voluntat de separar l’Estat de qualsevol confessió religiosa:

Art. 3. El Estado español no tiene religión oficial.
Art. 26. Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.
El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.
...
Aquest article –molt extens- detalla aspectes concrets de com establir el que les estructures de les confessions religioses, siguin com qualsevol tipus d’Associació. Per exemple queden prohibides les Ordres religioses que tinguin vot d’obediència a autoritat diferent de la legítima de l’Estat. També prohibeix a les associacions religioses l’exercici del “comercio, la industria o la enseñanza” i els imposa la submissió a les lleis tributaries del país, així com la possibilitat de nacionalitzar els seus bens.

No celebris les Festes veuràs quin goig

Agustín García Calvo
Conferència a Lleida el 13-03-2009

Fa unes setmanes va morir el meu admirat i polifacètic, professor, lliurepensador, escriptor, articulista....Agustín García Calvo. Voldria aprofitar per fer-li el meu humil homenatge. Va publicar gran quantitats d’articles en diversos mitjans, però ni ha un del 1992 a un diari d’àmbit estatal, que recordo cada any per aquestes dates: “¡No celebre las Fiestas! Verá que gozo” És una fina i àcida crítica al consumisme desfermat que des de fa unes dècades s’ha implantat en la nostra societat. Tot un seguit de costums que han anat arraconant la nostra autonomia individual per llençar-nos a la pràctica col·lectiva de uns protocols que literalment ens fan tornar “lelos”. Doncs feu la prova. Mireu de no fer malbé el vostre cervell pensant quins regals fareu, on els comprareu, que menjareu els diferents dies vermells (de un i do els que hi ha) d’aquestes setmanes. Allibereu la vostra agenda diària del munt de compromisos culinaris amb família, amics, companys i companyes de feina.... Veureu quina felicitat. Entrareu en un espai que difícilment puc explicar si és que no ho tasteu. A més a més -gran novetat!- aquest any les circumstancies socioeconòmiques s’han ficat de la nostra part i és que sense paga extra (que no doble) molts de nosaltres, afavoreix que no celebrem res. Au doncs. A DISFRUTAR!

Publicat a "La Quera" núm 18 - Desembre 2012

Per veure l'article de Agustín García Calvo CLICA AQUI

José R. Muñoz Sisó In Memoriam

IV Congrés de la CGT de Catalunya. Lleida 1992

Ens ha deixat José R. Muñoz Sisó. El passat 30 de novembre. Militant compromès del Sindicat de Transports (Secció Sindical de Correus) de la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida. Incorporat a la CNT de Lleida a finals dels anys 80, encara que ja militant amb anterioritat a terres galegues. Va estar Secretari General de la F. I. De Lleida entre els anys 2004 i 2008, possiblement l’etapa més fructífera de la CGT a Lleida.

Ja no hi és però ens deixa el seu compromís constant, l’esforç i la disposició a treballar per l’Organització, l’empenta i l’esperit positiu del “ens en sortirem, segur”. Qualitats totes que segur ens acompanyaran en la resta del camí. Jose la terra te sigui lleu.

14N la darrera oportunitat o el inici d’un llarg camí

El 14N podia representar la darrera oportunitat de començar a redreçar la situació crítica en la que es troba Lleida, Catalunya, Espanya i bona part d’Europa. La segona Vaga General (VG) de 2011 tampoc ha aconseguit expressar amb claredat i rotunditat l’estat de indignació, rebuig i fins i tot desesperació de la societat envers la situació que s’està patint. Sí, contra la situació, perquè posar-li noms i fisonomies és cada vegada més difícil. Una VG –per considerar-la un èxit-  ha de paralitzar un país. No ha estat el cas en les darreres que s’han convocat aquí. Moltes veus diuen que la VG o simplement la vaga, és un recurs reivindicatiu –o de lluita- que ha quedat obsolet. Caldrà tindreu present, però en tot cas es constata –malgrat ser optimista- que l’objectiu no s’assolirà. Volem rectificar el sistema o el volem canviar. Aquesta és la qüestió. Amb aquestes VG’s no veurem retirada la Reforma Laboral,ni la marxa endarrere de les retallades (algunes –alerta!- ho son per duplicat).

Això sí, ens manifestem. Molts. Cada vegada més. Les manifestacions semblen el termòmetre o l’indicatiu de la voluntat popular. Argument pobre, molt pobre, que el sistema –molt preparat per aquestes expressions- fagocita com si tal cosa. Alguna cosa si ens van dient aquestes expressions multitudinàries: cada vegada hi ha més persones que desfilen darrera les pancartes no oficialistes (per no utilitzar allò de “els majoritaris”) A Lleida per primera vegada –tot i que els mitjans “mass media” no ho han reflectit- hi havia mes gent al bloc no oficialista, no majoritari. És clar que tota aquesta gent no mostra aquest poder de agrupació en el dia a dia. Son molts els que lluiten en i des de diversos àmbits. Sindicats amb voluntat transformadora –però amb molta precarietat organitzativa-, partits politics que cerquen un espai, també transformador, i organitzacions socials molt i molt diverses, algunes amb èxits a cop de constància –com els de la Plataforma contra els desnonaments- i totes amb una grandíssima dosi de voluntarisme. Si tota aquesta massa deixes una mica la visió reduïda de la parcialitat de la seva lluita i treballes per canviar el sistema imperant, l’esperança en un mon, continent, país, regió, poble, mes autogestionat s’obriria pas.

Rafel Baitg 

Article publicat a la revista La Quera - Lleida Novembre 2012

Cliqueu aqui per veure una breu filmació de la Mani del 14-11-2012 a Lleida

LAICISME versus ANTICLERICALISME (I)

Estem immersos en una època ce crisi. Crisi en un sentit ampli -econòmica, social, de valors- encara que l’aspecte financer sembla ser l’ull del huracà. L’efecte més directe per les persones és o són les extraordinàries retallades en el finançament de innombrables serveis, prestacions i activitats en general. En tots el casos això ens afecta als més febles. Sempre ha estat així. Hi ha, però, algun detall que hem crida l’atenció de manera especial. L’Església Catòlica Espanyola manté un silenci curiós, per a dir-ho d’alguna manera. Pel que sembla les retallades no li han afectat.

Sense tenir un coneixement extraordinari del tema, si puc deduir que les vies principals de finançament de l’Església Catòlica no han rebut el impacte. Diguem que el “Concordato” que te l’Estat Espanyol amb la Santa Sede –renovat no fa gaires anys pel govern socialista d’aleshores- en el seu vesant econòmic no ha sofert retallades. Hauria de ser ben coneguda la influència de l’Església Catòlica a l’Europa Occidental a partir de l’Edat Mitjana. Una Europa que va colonitzar bona part de la terra. Influència que grans potencies com la Britànica es van espolsar creant la seva pròpia estructura religiosa, o com més modernament els estats centrals i nòrdics van situar-la en el seu lloc, sense donar més concessions que a qualsevol estructura associativa.

Contrareformes (1)

La Llei de l’Avortament

Fa un parell de números d’aquesta revista, ja vaig tocar el tema una mica de passada. Pot ser em repeteixo una mica. No m’importa. El tema te una entitat que justifica la insistència en el seu tracte.

El govern del PP vol reformar la llei de l’Avortament. Més ben dit, vol fer una contrareforma i ja no se si he perdut el compte de les que porta i te in mente. Alguna de les contrareformes, te com excusa la crisi –només com excusa- però el gruix respon a un pla perfectament organitzat per la dreta. Ras i curt és una contrareforma integral d’allò que a poc a poc (molt a poc a poc i amb avanços molt tímids) s’havia aconseguit els últims trenta anys.

Enric Duran In Memoriam

El dia 10 d’agost ens va deixar l’Enric Duran. Una persona molt especial per a alguns de nosaltres. Excel·lent tècnic en comunicacions –possiblement el millor en aquestes comarques pel que fa a telegrafia- i com s’acostuma a dir i mai millor dit, Bona Gent. Autodidacta de la guitarra i cantant incombustible d’havaneres, jotes i ranxeres, en deixa molts records i ensenyances a dintre i a fora de la feina.

Enric Duran per sempre. La terra te sigui lleu company.

La crida de La Quera: Que hi ha algú?

La Quera va florir el 14 d'abril passat en plena primavera. Des del primer dia, el setmanari va aparèixer als quioscos amb la voluntat d'oferir a les terres de Lleida un nou mitjà de comunicació, amb l’esperit crític i l'humor com a principals eines d'expressió. Malgrat ser conscients de la difícil conjuntura econòmica, política, social i cultural, La Quera arrenca empesa per la necessitat latent a Ponent d'una alenada d'aire fresc en el camp de la informació i de l'opinió.

Vil Rodolfo Martin Villa

No puc per menys que tornar a insistir en mostrar la meva profunda indignació, al veure com donen espais d’expressió a aquest individu vil. Espais que utilitza per a pontificar sobre el seu pas per la direcció del aparell franquista d’anulació del sindicalisme i molt especialment del Sindicalisme Revolucionari.

Mercenari al servei del sistema liberalitzador, per espoliar del Sector Públic totes les industries productives.

Sens dubte, diu molt –però que molt- poc del diari El País


Clica per veure l'article

EL PAÍS – Catedráticos de lo público

Cinco españoles curtidos en política – Miquel Roca, Rodolfo Martin Villa, Francisco Rubio Llorente, Julián Ariza y José Ángel Cuerda- defenderán en las próximas semanas en EL PAÍS la acción política frente al desencanto actual.

Parece mentira que un individuo de la calaña de Rodolfo Martin Villa, tenga audiencia en determinados medios que se auto adjudican la máxima de adalides de la prensa democrática. Una vez más –y van muchas- al vocero autodefinido como el diario de la democracia, se le ha visto el plumero.

En todo caso, es individuo, del que me repugna incluso escribir su nombre, fue uno de los máximos brazos ejecutores de la política criminal del último periodo de la cruenta dictadura franquista.  Proclamó –sin temblor en la boca- a los cuatro viento que el se cargaría al movimiento anarcosindicalista. Hay que decir que casi lo consigue y desde luego le hizo una herida grave.  Ya en los primeros días después de la muerte del dictador, se alineó –y fue uno de los destacados- con los que idearon la transición de tal manera que no perdieran las prebendas conseguidas.  Él fue uno de los más brillantes ideólogos de esa transición que hoy todavía estamos pagando.

Después ha ido pasando,  aún está en ello, por varias de las grandes empresas públicas del país. Podemos imaginarnos con que objetivo.

Me faltan calificativos ante tanta vileza. ¿Y qué todavía tenga audiencia en espacios públicos? Vergonzoso

Audiències Públiques a Lleida

Sense massa rebombori, en un raconet de pàgina del diari Segre, publiquen l’a probació per part de la Paeria del que sembla que serà l’estructura de les Audiències Públiques a Lleida (el Reglament de Funcionament) Les primeres seran el proper mes de setembre (24 i 25) i els temes el Museu Morera i Les Basses d’Alpicat.

Ho fan a l’estiu, sense massa soroll. Per què? No interessa la participació? Fa quatre dies aquesta formula de participació es negava. De fet els impulsors del debat sobre el Museu Morera han demanat l’ajornament, per poder fomentar la participació.

Tindrem que estar al cas al mes de setembre, com es du a terme aquests tipus de consultes. Confiem que no sigui un miratge produït per la calor estival.

La CUP de Lleida, que ha estat la impulsora de l’Audiència Pública sobre les Basses, ha creat un blogg monogràfic al voltant del tema.

Us deixo l’enllaç:

Cliqueu aqui per accedir al Blogg

La Paeria reacciona?

Ves per on que la Paeria sembla que ara fa cas d’algun suggeriment que fa pocs dies vaig publicar i fer córrer a la xarxa. Suposo que es casualitat però. És un petit detall –que no per petit s’aprecia menys.

En els darrers dies han ampliat els espais d’aparcament de motocicletes –han pintat ratlletes- a la zona de Rambla Ferran. Amb unes poques més –val més que sobri que no que falti- tot quedaria, allò que diuen “arregladet”.

Tot plegat en l’àmbit municipal és un camí molt llarg. Hi som?

La Mani del 19 Retallada a la Premsa local

El dia 19 varem tornar a sortir al carrer. Un cop més els mitjans de comunicació mass media de Lleida varen oferir una informació parcial, incomplerta. Un nombre important de persones van expressar la seva protesta, desmarcant-se clarament de les estructures, diguem oficials, oficialistes, derivacions del sistema que cada vegada estreta més la seva corda al voltant del coll de els/les ciutadans/es.

La realitat és més àmplia del que veiem mitjançant els òrgans de comunicació “standars”. El que ami m’agrada definir com “l’altre costat” cada dia es més i més evident. No ho podran ocultar in eternun.

Ara –com ja fa un parell d’anys- cal recuperar el concepte, l’essència  de la Vaga General, com element del inici del canvi. La Vaga General no és un punt i final, si no el començament del canvi del sistema. De la seva substitució. Una substitució, un canvi que a la força ha de ser revolucionari. No faci por l’expressió. Si no hi ha canvi revolucionari, d’aquí a no gaire tornarem a les mateixes, però pitjor.

PETIT VIDEO DE LA MANI - Clicar aqui

Noticia del diari SEGRE

MOTOS NO ?

Nou cop d’efecte de la Paeria. Ara l’objectiu son les motos. La Paeria avisa de que les Ordenances Municipals prohibeixen aparcar les motocicletes en les zones destinades als vianants. En concret la zona víctima de les amenaces és la Rambla Ferran. Un lloc en el que precisament les motos aparcades no molesten gens als vianants. El motiu de tot plegat, és fer gran ressò del nou espai d’aparcament de motocicletes al començament del carrer Del Nord (que d’altra banda no deixa de estar un tema provisional donat que està fet en un solar privat). Amb aquest nou espai diuen els que manen que a la zona hi ha 75 places senyalitzades per a l’aparcament de motos. Un recompte rapit de les motos estacionades a la zona qualsevol mati, ens dona una xifra de prop de 150 vehicles d’aquest tipus.

Senyors que manen: hi ha coses molt més importants que reprimir, castigar, prohibir en temes com ara aquest. A la Rambla Ferran, les motos aparcades NO MOLESTEN als vianants. Facin les ratlletes corresponents al terra (als laterals de la rambla) i tindran el tema solucionat, al personal content i respectuós amb les Ordenances.

Les motocicletes, agilitzen el transit, ocupen menys espai, contaminen molt menys, son més econòmiques i sostenibles.... El que han de fer, senyor i senyores que manen es estimular, incentivar l’ús dels vehicles de dues rodes en lloc de prohibir, reprimir, castigar i multar!

MOTEROS DE LLEIDA, LA LLUITA US ESPERA!!

El Ros llegeix “La Quera”?

El dia 13/07/2012 sortia al carrer el darrer núm. De “La Quera”, que portava un article meu al voltant de les Basses d’Alpicat (el podeu llegir en aquest bloc). Doncs bé, el dimarts disset, el diari Segre publicava una petita noticia en la que l’Alcalde deia que volia trobar una solució per les Basses abans d’acabar aquest mandat. De debat públic, obert a tothom res de res. Sembla que el Ros no ha acabat de llegir l’article fins el final, o com és habitual en la seva gestió, la prepotència i la absència absoluta del estímul a la participació seran el nord que guiarà qualsevol decisió.-

LES BASSES D’ALPICAT

Ple estiu. Molta calor. On anem? A les Basses, a les Basses d’ Alpicat. Us sonarà lluny, vell, passat de moda. Va ser un lloc que –ara amb la perspectiva del temps- se’m representa fabulós. Va estar un espai extraordinari. A Lleida era l’espai. Hi era tothom  o quasi perquè molt pocs tenien cotxe i podien anar a la platja. En tot cas hi eren els que calia, la resta ja tenien els seus espais. A que ve escriure d’aquest tema? Resulta que aquest fabulós espai encara hi és. Un espai que tots identificàvem; la olímpica, la familiar, la del pont, la de les dones (si! hi havia un curiós apartheid que –això sí- val la pena oblidar) les immenses (a mi m’ho semblaven) zones de gespa...Agafàvem l’autobús davant de la presó vella (ara és la cova d’Ali Baba i els molts lladres) a la punta de la Rambla d’Aragó; a Boters.  L’autobús de gom a gom; molta calor; després del viatge, que de petits se’ns representava d’aventura, arribava la compensació amb una remullada continua. Acabàvem encongits. Moltes vivències. L’adolescència es presentava en forma de exitacions imparables únicament tractables amb ma dura. Més endavant –si hi havia sort- les primeres refregades sobre la gespa en algun raconet darrere de la olímpica, en un raconet sota un avet. Era la joventut irrefrenable. Ara també ho és, hi ha coses que no canvien però ara resulta, per exemple que clausuren uns lavabos a la UdL perquè sembla que havien ampliat la seva gama de serveis. Això es repressió. El cas es que durant els darrers  quinze o vint anys s’han fet piscines a diversos barris i indrets de la ciutat així com a la majoria de pobles dels voltants. No es tracta de tornar al passat (jo no soc dels que pensen que “cualquier tiempo pasado fue mejor”) però certament no és el mateix. No.

Dons bé com us deia aquest espai està encara al mateix lloc, però no se us acudeixi d’anar. Cauríeu  en una profunda depressió. Està fet malbé. Sembla que el que mana al municipi, espera l’arribada d’ algú que en vulgui treure profit. Se ho vol vendre. Clar i català. Que volen? Un Eurovegas? Un parc temàtic? –el Siurana en volia fer un al antic polvorí de la Cerdera. Senyors que manen ja tenim un Golden Gate i una Lletja (disculpin, Llotja) Molt ciment i molta rajola. Baixin del núvol megalòman on estan instal·lats, abans no arribi la gran fallida. Per què no volen obrir un debat ampli de tots els ciutadans i ciutadanes? Amb els Plens Municipals no n’hi ha prou. Les Basses i moltes altres coses –Pavelló de Vidre, Gardeny... tot plegat- es mereixen que es tingui en compte el parer de tots. Tenim dret a intervenir de forma directa en la construcció de la nostra ciutat. Cal un debat públic ja!

Publicat a La Quera núm 14 - 13-07-2012

PARTICIPACIÓ CIUTADANA

La expressió participació ciutadana, ha estat una nova aportació a la vidilla municipal insistentment publicitada pels diferents governs de la ciutat, i especialment intensa en la etapa d’Angel Ros.

L’òrgan d’expressió que distribueix l’Ajuntament, “Revista la Paeria” publica en la darrera entrega un breu amb el resultat d’un treball del departament de Sociologia de la UdL (encarregat per la regidoria de Participació) en la que conclouen que un 38 % dels habitants de Lleida, participa en alguna associació.

No he tingut accés al treball però sembla generalista. Es a dir val com a participació el formar part de un grup, club, etc. Per exemple de botxes. Bé ho donarem per bo perquè la participació en activitats col·lectives es intrínsecament positiva. Però cal aprofundir. Cal destriar una mica i veure els nivells de participació en aquelles associacions que tenen o poden tenir una repercussió en el nostre entorn més proper. En aquest sentit les Associacions de Veïns (AA.VV.) tenen –o haurien de tenir- un paper destacat. Fent una mica de història, a Lleida l’associacionisme veïnal va néixer de una forma més o menys clara als anys seixanta-setanta als barris perifèrics, als situats més enllà de les barreres urbanes, la natural del riu i de la artificial de la via del ferrocarril: Pardinyes, Balafia, Els Mangraners, La Bordeta... En alguns casos també van néixer al voltant d’activitats parroquials, que van tenir algun caire reivindicatiu (per exemple El Clot de les Granotes). Però als anys 80 i 90 el fenomen associatiu veïnal va ser fagocitat per l’Ajuntament. Maleïdes subvencions! Van esdevenir, tret d’excepcions destacables, aparells destinats a representar una participació que era finalment artificial. Aquest aspecte artificial ha anat in crescendo en la darrera dècada. S’ha acabat de constituir tot un seguit d’associacions veïnals que no són més que un decorat de cartró-pedra.

En l’anterior edició de la revista La Paeria,  anunciaven la constitució dels Consells Territorials de Lleida. Un graó més amunt de la molt nefasta Federació de AA.VV. Un òrgan que posa la guinda a la farsa de les AA.VV.

Hi ha una dita que diu que una casa no es comença pel teulat. Aquest símil es aplicable a gaire bé tot plegat. Això és el que ha passat i ha estat possible per la nul·la o quasi nul·la participació dels ciutadans i ciutadanes de Lleida. Tots hauriem de participar en aquestes organitzacions, que serien la via perfecta per atansar les decisions sobre la ciutat, als afectats en cada cas. Participem!. Si no no tindrem mai aquella ciutat que volem.

Publicat per "La Quera Núm 13 - 06-07-2012

La Marihuana sale del armario

Fa uns dies, el dijous 28 de juny de 2012, sortia la revista “El correu de l’OP”. Hi vaig col·laborar amb un article titulat “Legalise it” (que també podeu llegir en aquest bloc) És una reflexió sobre la conveniència de legalitzar el Cànnabis. Quina coincidència! Tres dies després, el 1-07-2012, el diari “El País” publicava un article d’opinió titulat “La Marihuana sale del armario” i signa per en Mario Vargas Llosa. Curiosa casualitat. D’en Mario Vargas Llosa, no crec que pugui afegir gran cosa més que quasi tothom no conegui. Un gran Escriptor, amb majúscules. Però pel que a mi fa, des de la seva aventura política, liderant el moviment més ultraliberal que va conèixer el Perú dels noranta, s’ha situat lluny del Vargas Llosa que m’agradava als setanta (quan vaig llegir-lo)
L’article es construeix al voltant de la necessitat de despenalitzar les drogues tobes (fa referència als canvis normatius que prepara Uruguay) perquè la repressió, no ha donat mai cap resultat en lloc. Ben al contrari, fa que creixin organitzacions delictives que esdevenen autèntics gèrmens de mort. Això sí en la seva línea liberal, desqualifica les administracions públiques per a controlar aquest procés de despenalització, que –esta molt clar- ha de ser molt controlat.

Podeu accedir a l'article CLICANT AQUI

LEGALISE IT

Fa unes setmanes que una població de les terres de Tarragona, ha pres un cert espai en l’exposició mediàtica d’aquestes contrades. Darrerament ho ha estat per una gran desgracia com sempre és un incendi que s’ha cruspit moltes hectàrees de naturalesa. Però una mica abans va saltar a la més calenta actualitat amb la reobertura d’un debat que fa dècades resta latent en la societat occidental, apareixent o esmortint-se sequencialment: legalització o no de les drogues anomenades toves.

En primer lloc hem de establir clarament el concepte de droga i les seves diferents efectes potencials. El diccionari ofereix varies accepcions. Des de qualsevol substancia emprada en química, fins al vesant psicològica:  aquelles substancies que alteren l’estat d’ànim, la percepció, el coneixement i que sovint produeixen dependència. Aquesta darrera ens interessa per l’argumentació. Pot ser la primera distinció a fer seria entre drogues naturals i artificials –o de síntesi. A continuació cal parlar, per entrar directament al contingut, de drogues legals i il·legals, permeses i no permeses, lliures amb la única limitació de l’edat  o subjectes a prescripció facultativa. Aquestes últimes estarien en el grup de les drogues artificials o de síntesi, però creades per obtindre una millora en el estat físic o psicològic, utilitzades de la forma i en les quantitats prescrites per un professional. Per contra hi ha les drogues anomenades “de disseny” l’objectiu de les quals és arribar a un determinat estat de eufòria o de capacitat física (entrarien aquí també les utilitzades pels esportistes)

De les drogues legals doncs tenim les que qualsevol major d’edat pot fer ús, l’alcohol i el tabac, i les que s’administren sota prescripció facultativa. Estan més que descrits els perjudicis que proporciona l’abús  de les dues primeres o la utilització indeguda de les segones (el grup amfetamines ha estat tradicionalment utilitzat per arribar a estats eufòrics). Totes elles a més a més tenen darrera potentíssims interessos econòmics!

Ara bé les naturals, i el cànnabis en concret, a part de que son un fon de alimentació farmacèutica de primer ordre, el seu consum  amb seny pot proporcionar un bon estat inclòs la millora en determinades infermetats. El Cànnabis te propietats terapèutiques com per exemple la acció pal·liativa del dolor produït per algunes patologies

Certament es menys perjudicial que l’alcohol i igual que el tabac. Això sí hi deu d’haver potents raons econòmiques i polítiques per que encara sigui motiu de presó. Durant molt de temps, i encara ara en molts àmbits es considera que el consum del cànnabis i altres herbes similars, és la porta d’entrada al consum de drogues artificials molt més dures i perjudicials sens dubte. El situar aquest tipus de herba a la alçada d’altres tipus de plantes emprades en medicina o simplement com a consumible alternatiu (moltes infusions) possiblement faria que aquest component psicològic d’entrada en el mon de lo prohibit, quedés anul·lat. Que la legalitzin ja!  

 

 

Publicat a El Correu de l'OP núm. IX juny 2012