Si l’Art fos
anònim, estaríem tots més sans
Tot començà gairebé al bressol, quan la seva avia –pagesa- li cantava
rondalles que havia aprés per transmissió oral. Tenia un impressionant bagatge
de cançons de rondalla. L’ésser humà canta, no se sap per què. La cançó ha
tingut sempre un sentit sagrat. Es canta per millorar la collita, perquè plogui
o perquè faci sol. Les invocacions eren cantades al carrer o als temples. Als
monestirs on les lletres eren preservades, es cantava. I també al carrer. Els goliards
cantaven al carrer allò que no era permès cantar als temples. Eren històries
anònimes que explicaven de poble en poble, igual que el joglars i
trobadors.
“Si l’art fos anònim estaríem tots més sans. L’artista seria més lliure i
el públic també. De vegades el nom condiciona al públic i al artista. Per
exemple, de l’art romànic –que a mi m’agrada molt- m’encanta no saber qui ha
fet una obra. Veure dos obres diferents en dos esglésies i no saber si les ha
fet el mateix artista o no, fa que valoris l’obra per sí mateixa.”
Les modes ens han
destrossat les coses
“Des de els 19 anys estic als escenaris i no he baixat mai. Soc un artista
vocacional. Des de petit sabia que em dedicaria amb això.”
- De vegades comentes que la època
dels 70 i 80 va ser dolenta, que va aportar-te poques coses.
-Vaig créixer als seixanta amb la música tradicional, folk. A Barcelona va
sortir el “Grup de Folk” que va editar una sèrie de cançoners amb temes molt
variats de la música tradicional americana. Conèixer al Jaume Arnella em va
marcar molt. Folk, Espirituals Negres, Rock, Country, traduït al català. Sense
haver-les escoltat, podia tocar aquelles cançons. Allò enllaçava amb les
músiques i texts tradicionals. Varen ser els meus inicis. Però soc un home del
meu temps. És una qüestió generacional. Als 70 i 80 la música que ens envoltava
era el rock. Els anys 80 van ser el
principi del fi. On estem ara va començar als 80. Fins a les hores es
valorava el talent, una bona cançó...etc. Als vuitanta van aparèixer els
creador del negoci. Tot havia de tenir un tipus de so, una imatge... Varen
crear motllos i t’havies d’adaptar si volies sortir a la radio o enregistrar a
una companyia discogràfica. El grup Primavera Negra va ser un cas. Un grup en el
que no hi havia interrelació entre els seus components. S’adaptà a un patró
fixat i va tenir certament repercussió a nivell nacional. Vaig aprendre molt,
això sí, de la disciplina diària del treball, de l’assaig, però no em trobava a
gust. Després de dos discs publicats, vaig composar uns temes que bevien
d’arrels del folk català i les van considerar ràncies. Jo, però, vaig
gravar-les (amb la única col·laboració del bateria) i les vaig portar a Madrid.
Periple per varies discogràfiques. Sorprenentment, va ser a Madrid on una
persona del mon de la música tecno-industrial,
Servando Carballar (Discos Dro), se’n va adonar que aquella música tenia
arrels amb denominació d’origen. A
partir d’aquí faig un llarg peregrinatge per Espanya que dona com a resultat “La
cançó de l’udol” al 1998.
Tot recomença a La
cançó de l’udol
Comença una etapa de investigació, d’estudi, de trobar-se musicalment a si
mateix. Els textos, la poètica que acompanya la música prenen una importància
substancial. Aquest estudi el porta als trobadors occitans. Fan cançons
perfectes. Els Joglars, els Trobadors (trobaires) del S. XII occitans i també
castellans o d’altres indrets, tenen textos insuperables. Parlen d’històries de
la gent, però també hi ha una part personal, que extreuen del seu cor. Textos
hermètics que parlen de l’ànima humana.
- La teva obra
forma un conjunt homogeni?
Tots els discs formen una obra però
són diferents. Reflecteixen el moment de la creació. El conjunt és
identificable. El so, la música. En aquesta creació entra també
l’experimentació però sense deixar de tenir un peu clavat a la meva terra.
- L’any passat,
vas enregistrar “La Ruta dels Genets”, acompanyat de l’Art de Troba. És un disc
en directe de temes dels anteriors treballs. La selecció està feta amb algun criteri
específic?
No. Soc molt poc racional amb la música. No vull intel·lectualitzar res. Em
deixo anar per les sensacions de cada moment. Així vaig triar les cançons.
L’Art de Troba es un grup fantàstic, extraordinari. Fa molt temps que toco amb
ells i espero continuar fent-ho. Ara, però, són temps difícils per la música i
sobre tot pel directe. Tirar endavant concerts amb un grup de quatre o cinc
persones que s’han de guanyar la vida és complicat. El concepte de concert ha
decaigut des de el punt de vista econòmic. I no pas per la crisi. La gent te
altres aficions com el futbol o la tele. Si no són concerts faraònics la gent
no hi va.
- L’artista d’on
beu?
- L’esser humà sempre ha estat sotmès. L`únic que m’importa es la gent. Connectar
amb la persona. Com sent, com viu, com pateix. Te n’adones que molts dels
problemes de la gent, són com a propis. Tinc contacte directe amb el meu
entorn, tot i que fugint de la quotidianitat. Sento que hi ha una guerra
oberta, mai analitzada, mai portada a la primera plana de la realitat, amb el
poder. El poder polític i econòmic, s’ha encarregat de sotmetre ales persones.
A vegades d’una forma subtil, a vegades no –com ara- que és a cara descoberta.
A més a més el poder se’n vanagloria amb l’aplaudiment dels mitjans. Això em
commou.
- La intenció és
que tot això canviï?
Sí. La funció de l’art és canviar la societat començant per l’individu. La
pretensió és que al que escolti la meva música, li vibri una campaneta que no
havia sonat mai i l’impulsi a canviar-ho tot o fins i tot a engegar-ho tot, que
és una manera de canviar. La gent és més conscient que mai de la necessitat del
canvi.
En el darrer disc –“Allau d’estrelles solitàries”- parlo d’això i ho faig
en tercera persona, mentre que la resta de la meva obra està escrita en primera
persona.
La Cultura és una
paraula buida que se l’ha apropiat l’Administració.
Poc després de la transició, el poder es va carregar les iniciatives de
barri, popular, la autogestió, per modelar una societat en la que els artistes
no fossin crítics. La cultura va passar a ser únicament diversió. Es van
inventar els concerts subvencionats, els macro-concerts on portar noms que
omplissin grans recintes i en canvi al músic que és guanya el pa tocant cada
dia, el van marginar totalment perquè aquest precisament és el músic
individualista, que te un criteri, una manera de veure les coses que no encaixa
amb la seva. Així portem més de vint-i-cinc anys. Ara amb la crisi, estan
parlant de cultura però des de la mateixa óptica. És amb el que jo estic totalment
en contra. El que s’ha de fer és deixar lliure la autogestió, no posar-li
traves. Poder organitzar un concert a una plaça o al carrer, sense que vingui
la policia, et prenguin els instruments i et fiquin una multa. Poder utilitzar
locals sense tants requeriments, condicions i permisos. Per això soc crític amb
la cultura, és una paraula buida.
Ens han configurat una societat en la que, per exemple, la música no pot
ser trista, ha de divertir. Això és alienar a la gent, treure-la de la pròpia
realitat. S’ha de viure amb l’alegria i la tristesa. L’una sense l’altra no
tenen sentit. Com el clown, que mentre fa riure, li cau una llàgrima. L’art ha
de commoure, produir sensacions. No només ha de ser el divertimento pel
divertimento, que pot arribar a l’estupidesa, ni la melangia malaltissa.
La música forma part del cosmos. Es la banda sonora de la vida. Te moltes
propietats, fins i tot pot millorar la salut.
- Ets Cantautor o
fas Cançó d’Autor
- Tots els oficis tenen un nom i el nostre també te dret a tenir-lo. No
m’he sentit proper al concepte de cantautor per com es contextualitza aquí.
Fellini, Bergman o Jarmusch, fan cinema d’autor, Casasses fa poesia
d’autor...etc. Jo faig cançó d’autor. El
compromís del autor és amb la seva obra i amb la societat. És el
responsable, el director de tot el que fa i ningú ho manipula. L’autor porta la
seva obra fins a les últimes conseqüències. A les hores si jo faig un disc, no
ho fa un productor, ni una radio. Si aquest disc, no el volen a la radio, doncs
mala sort. L’autor te el compromís amb la seva obra.
- En ocasions has
col·laborat amb el teu fill Amat. Has posat música als seus poemes?
- No. Hem fet i farem coses junts però no he musicat poemes seus. Musicar
poemes és una cosa delicada, he fet un poema de Jacint Verdaguer i un d’en Joan
Salvat-Papasseït i vaig publicar un disc amb poemes de Arthur Rimbaud.
Rimbaud va arribar en un
moment que significà un punt d’inflexió a la meva vida. Personal i creatiu. Tal
com portava la meva obra, havia arribat a un carrer sense sortida. Sempre he
patit. Un patiment relacionat amb la meva professió. En aquell moment no li
veia sentit a sortir a un escenari i cantar cançons. Havia perdut la màgia.
Vaig deixar la guitarra i volia dedicar-me a escriure. Era deixar-ho córrer o
trobar una sortida. Vaig trobar un poeta il·luminat.
Durant dos anys vaig fer una immersió a la seva obra i a la seva persona.
Vaig entrar dintre d’un poeta que va canviar el llenguatge i li va donar a la
poesia la llum que no tenia (i que poques vegades te). Li va donar un cert
radicalisme individual. Rimbaud va ser un àngel. Jo estava al fons del
precipici. És com sortir de l’úter de la mare, o és com un quadre negre que a
la punta, però, te una estrella que t’il·lumina.
La Poesia, l’Art,
ha de servir per a canviar la vida. A mi me la va canviar. Al tornar era un altre.
L’individu
Hem de ser conscients de que l’esser huma està destinat al fracàs. La
persona està per sobre de les organitzacions. Qualsevol canvi passa per
l’individu. Quan parlem de Solidaritat, l’hem d’entendre com la ajuda
individual que necessitem donar-nos per a canviar les coses. La Solidaritat és
un concepte que com Cultura o Llibertat han quedat reduïts a simplement
paraules. La Solidaritat de la persona, és la sortida a nivell individual. Sense
això no hi ha canvi col·lectiu. No hi ha revolució. Soc un inconformista.
Sempre busco alguna cosa més.
El darrer treball “Allau d’estrelles solitàries” parla d’aquest aspecte
social de l’individu maltractat pel poder polític i econòmic. És un treball de
col·laboració amb la Fundación Robo, formada per un conjunt d’artistes, sorgida
dels moviments del 15M
Discografia:
§
La Cançó de l’udol (1998)
§
Deserts (2000)
§
Xavier Baró Canta Arthur Rimbaud (2002)
§
Cançons del temps de Destrals (2004)
§
Flor de Joglaria (2006)
§
Lluny del Camí Ral (2009)
§
La Màgica Olivera (2011)
§
La Ruta dels Genets(2013)
§
Allau d’Estrelles Solitàries (2014)
Allau d’estrelles solitàries, es presentarà a Lleida el
24 de gener de 2015
