 |
| Elisabet Vallvé i Oriol Ferre |
Plec parla
amb el Centre de Titelles de Lleida. Un referent nacional i internacional de
primera fila, sobre tot a través de la Fira de Titelles. Ho fem amb la seva
Directora Executiva Elisabet Vallvé i el gerent Oriol Ferre.
PLEC.- -On se remunta aquesta
realitat actual? Com va néixer el Centre i la Fira?
Elisabet Vallvé – Joan Andreu Vallvé, era professor
de escenografia, al l ‘Institut del Teatre de Barcelona. És va crear la part de
titelles com assignatura del Institut i a les hores amb la Julieta Agustí –psicòloga,
pedagoga- varen treballar el tema dels titelles, viatjant amb alumnes, fent
intercanvis i anant a festivals d’arreu. En algun moment en Joan Andreu, va
pensar en fer una parada en la docència per iniciar alguna cosa més específica.
Així va ser que amb la Julieta –la seva parella que era de les terres de Lleida-
varen instal·lar-se en un mas a ponent. Deu anys sabàtics, per crear el Centre de Titelles.
P.- Eren autodidactes?
Elisabet i Oriol Ferre. – El Joan Andreu ja venia de família del teatre. El seu pare, escenògraf –tenia taller al
Liceu- que va treballar amb gent important de l’art dramàtic a Barcelona. Així
és que el Joan Andreu comença en la il·lustració, fa Belles Arts i entra en la
docència.
Pel que fa als titelles, si és d’alguna
manera, autodidacta. El Joan Andreu és molt traçut a l’hora de dibuixar i els
titelles donaven tres dimensions als seus dibuixos. Dues passions conjuntades.
A l’hora, li agrada escriure i construir, afegint la vesant pedagògica: que el
espectador vegi l’obra, i els titelles,
des de dins. El Joan Andreu te una característica molt peculiar i -pot
ser- única: treballa amb dues mans; amb una escriu i amb l’altra dibuixa. Text
i dibuix avancen a l’hora. Construcció, vestits, formes i paraules dels titelles
formen una unitat des de bon principi. D’aquí surten espectacles rodons. És
genial.
 |
| Joan Andreu Vallvé (Foto arxiu familiar) |
En aquest
projecte, una part fonamental és la Julieta Agustí. Psicòloga i Pedagoga,
portava tota la vesant organitzativa. Producció, gestió i promoció dels
espectacles. Dit així pot ser no tenim la dimensió real d’aquesta feina. Eren
el complement perfecte: Crear i ensenyar, mostrar. A més a més, la Julieta ho feia
tot com si res, fàcil. La seva absència va ser un cop dur.
Cal remarcar
un altre aspecte important. Iniciar un projecte d’aquestes característiques
fora de la gran ciutat, de la gran capital, fóra una aposta valenta i a l’hora
arriscada. Avui en dia moltes poblacions voldrien ser la seu d’una realitat com
és el Centre de Titelles, i la Fira de Titelles. La Fira, és un immens aparador
en el que pel que fa a les arts escèniques, dramàtiques, Lleida és coneguda als
voltants del país i més enllà: quatre
continents.
EL CENTRE DE TITELLES
És el principi. El Centre te una activitat pròpia. Companyia
estable que cada temporada programa un nou espectacle, amb tot el que això
incorpora: l’obra pròpiament dita, sigui
nova o adaptació de una història, conte o fabulacions tradicionals.
L’escenografia, disseny i construcció dels titelles. Les músiques. Un
espectacle de titelles, està lligat a molts aspectes de això que en diem Arts
Escèniques. Expressió visual, dansa, música, text i dramatització (incloent
l’opera), cinema. Tot plegat implica la selecció i preparació de totes les
persones que intervenen en el conjunt del procés. Començant pels titellaires:
els actors que comuniquen la vida al titella. El Joan Andreu fa una tasca
gegantina, i el seu fill Bernat Vallvé –Director Artístic- no queda curt. Les
músiques per exemple. Composades i produïdes per ell mateix.
Els seus espectacles van arreu del territori i més enllà. A
tall d’exemple, el Jan Titella se representa al Palau de la Música de forma
cíclica.
El Centre també és promotor de tot el mon dels titelles. Ja
porten 32 edicions de la campanya escolar i 23 del Cicle de Titelles Joc al
Ninot. Tota una immensa feina de pedagogia, adreçada als petits. El Centre
treballa els titelles pels infants. El futur.
L’espectador infantil és una mena d’esponja. Tot el que veu
queda gravat. D’aquí la gran importància en la selecció dels textos i la forma
de comunicació. Cal se acurat perquè es transmeten valors i suposa una sintonia
fina en la que no pot haver escletxes.
LA FIRA DE TITELLES
És un referent. Tota aquesta feina calia ensenyar-la. També
calia ampliar coneixements. Que millor que organitzar una Fira. Un intercanvi
de experiències, de pràctiques, de formes de veure el mon dels Titelles. Tot un
univers.
Aquest any ja són 30 edicions de la Fira de Titelles. Aquí
va haver capacitat d’anticipació. Obertura d’horitzons.
La Fira està programada amb molta cura. Aproximadament un
terç de producció del país, un altre terç de producció de la península, i la
resta produccions d’arreu del mon. Més
de 150 programadors. Tres-cents professionals. Tallers, Masterclas, promoció i
contractació d’espectacles. En tres dies, més de 100 actuacions, més de 30
espectacles, a part les jornades tècniques. Única al sud d’Europa. Vertigen.
La activitat, no queda reduïda a aquest aspecte de
intercanvi de projectes i produccions. La Fira de Titelles de Lleida, s’implica
en molts sectors socials d’allò més variat: Banc de Sang, Banc d’Aliments,
Traducció a la llengua de Signes, Emigrants, Hospitals, Centre Penitenciari,
interrelacions amb altres institucions com Museus i Monuments (Seu Vella, Museu de Lleida) emblemàtics de
la nostra ciutat. Amb el comerç –Eix dels Titelles, Titelles als aparadors- sempre
amb la presència i participació de la canalla. El futur.
PLEC.-Però els
Titelles són una expressió artística adreçada únicament als infants?
Elisabet i Oriol.-
NO. Hi ha produccions per adults. Una companyia representava textos del Marqués
de Sade. A tall d’anècdota. Aquella gent, comptabilitzava l’èxit de la
representació, pel nombre d’espectadors que marxaven de la sala. L’objectiu era
arribar al fons del receptor, colpir-lo. A més abandons més èxit en el
plantejament. Per no parlar de les formes. Ombres, màscares, cada territori te
tradicions en les que aquest mon és present, per xics i per grans.
La Fira te ja un públic consolidat i exigent. Mes de 45.000 persones
gaudeixen dels tres dies d’activitat. La tria, però, és que mani la qualitat
sobre la quantitat. Des de la vesant oferta, fins la vesant espectadora.
Tota aquesta immensa tasca te, com no podria ser d’un altra
manera, un munt de reconeixements. Premis. Mencions que la modèstia d’aquestes
pàgines, per raó d’espai, no pot detallar. La Fira de Titelles de Lleida s’ha
fet molt i molt gran.
MUSEU DE TITELLES
De moment tot aquesta enorme tasca, te dos àmbits molt
consolidats: Centre i Fira. Però hi ha una tercera pota en estadi de
projecte. Encisador. Tenir un espai
permanent de exposició: Història dels Titelles de Catalunya. L’ Institut del
Teatre de Catalunya te un important fons emmagatzemat, així com el Centre de
Titelles de Lleida. Ensenyar el procés de creació d’un espectacle, les
tècniques de elaboració dels titelles, etc. Un projecte molt ambiciós, que
donaria vida a la seu del Centre de Titelles a Lleida (antic convent de Sta.
Teresa). La idea és que el apartat de Titelles del Museu del Teatre de
Catalunya, s’ubiqués a Lleida. Els
mèrits, són sobrats. Només cal la implicació de les administracions públiques.
Molts ho agrairíem.
PLEC.- El Titella pot
arribar a tenir vida pròpia?
Elisabet.- Tot i que hi ha moltes formes de
representació, El titellaire és el que dona vida al titella. Però, recordo una
representació en que els cinc titellaires, al final, marxen i el titella queda
reposant sobre l’escenari... i respira. Te
vida.
 |
| Titelles fetes per Cristina i Lidia Baitg |
El que això escriu ha de comentar, que la fredor de la
lletra escrita, pot ser no reflecteix la passió i l’entusiasme que l’Elisabet i
l’Oriol han mostrat en la conversa que amablement ens han proporcionat. Ja
estem expectants per veure la propera producció que estan muntant i assajant: “On vas, Moby Dick”.
Poca broma. No s’ho perdin.
Elaborat per Rafel Baitg
Fotos Rafel Baitg
Publicat a la revista PLEC núm 25 - Setembre 2019
