La expressió participació ciutadana, ha estat una nova
aportació a la vidilla municipal insistentment publicitada pels diferents
governs de la ciutat, i especialment intensa en la etapa d’Angel Ros.
L’òrgan d’expressió que distribueix l’Ajuntament,
“Revista la Paeria” publica en la darrera entrega un breu amb el resultat d’un treball del
departament de Sociologia de la UdL (encarregat per la regidoria de
Participació) en la que conclouen que un 38 % dels habitants de Lleida,
participa en alguna associació.
No he tingut accés al treball però sembla generalista. Es
a dir val com a participació el formar part de un grup, club, etc. Per exemple
de botxes. Bé ho donarem per bo perquè la participació en activitats
col·lectives es intrínsecament positiva. Però cal aprofundir. Cal destriar una
mica i veure els nivells de participació en aquelles associacions que tenen o
poden tenir una repercussió en el nostre entorn més proper. En aquest sentit
les Associacions de Veïns (AA.VV.) tenen –o haurien de tenir- un paper
destacat. Fent una mica de història, a Lleida l’associacionisme
veïnal va néixer de una forma més o menys clara als anys seixanta-setanta als
barris perifèrics, als situats més enllà de les barreres urbanes, la natural
del riu i de la artificial de la via del ferrocarril: Pardinyes, Balafia, Els
Mangraners, La Bordeta... En alguns casos també van néixer al voltant d’activitats
parroquials, que van tenir algun caire reivindicatiu (per exemple El Clot de
les Granotes). Però als anys 80 i 90 el fenomen associatiu veïnal va ser
fagocitat per l’Ajuntament. Maleïdes subvencions! Van esdevenir, tret d’excepcions
destacables, aparells destinats a representar una participació que era
finalment artificial. Aquest aspecte artificial ha anat in crescendo en la darrera dècada. S’ha acabat de
constituir tot un seguit d’associacions veïnals que no són més que un decorat de
cartró-pedra.
En l’anterior edició de la revista La Paeria, anunciaven la constitució dels Consells
Territorials de Lleida. Un graó més amunt de la molt nefasta Federació de
AA.VV. Un òrgan que posa la guinda a la farsa de les AA.VV.
Hi ha una dita que diu que una casa no es comença pel
teulat. Aquest símil es aplicable a gaire bé tot plegat. Això és el que ha
passat i ha estat possible per la nul·la o quasi nul·la participació dels
ciutadans i ciutadanes de Lleida. Tots hauriem de participar en aquestes
organitzacions, que serien la via perfecta per atansar les decisions sobre la
ciutat, als afectats en cada cas. Participem!. Si no no tindrem mai aquella
ciutat que volem.
Publicat per "La Quera Núm 13 - 06-07-2012
Nou cop d’efecte de la Paeria. Ara l’objectiu son les
motos. La Paeria avisa de que les Ordenances Municipals prohibeixen aparcar les
motocicletes en les zones destinades als vianants. En concret la zona víctima
de les amenaces és la Rambla Ferran. Un lloc en el que precisament les motos
aparcades no molesten gens als vianants. El motiu de tot plegat, és fer gran
ressò del nou espai d’aparcament de motocicletes al començament del carrer Del
Nord (que d’altra banda no deixa de estar un tema provisional donat
que està fet en un solar privat). Amb aquest nou espai diuen els que manen que
a la zona hi ha 75 places senyalitzades per a l’aparcament de
motos. Un recompte rapit de les motos estacionades a la zona qualsevol mati,
ens dona una xifra de prop de 150
vehicles d’aquest tipus. 
El dia 13/07/2012 sortia al carrer el darrer núm. De “La
Quera”, que portava un article meu al voltant de les Basses d’Alpicat (el podeu
llegir en aquest bloc). Doncs bé, el dimarts disset, el diari Segre publicava
una petita noticia en la que l’Alcalde deia que volia trobar una solució per les Basses
abans d’acabar aquest mandat. De debat públic, obert a tothom res de res. Sembla que el Ros no ha
acabat de llegir l’article fins el final, o com és habitual en la seva
gestió, la prepotència i la absència absoluta del estímul a la participació
seran el nord que guiarà qualsevol decisió.-
Ple estiu. Molta calor. On anem? A les Basses, a les
Basses d’ Alpicat. Us sonarà lluny, vell, passat de moda. Va ser
un lloc que –ara amb la perspectiva del temps- se’m representa fabulós. Va estar un espai extraordinari. A Lleida era l’espai. Hi era tothom o
quasi perquè molt pocs tenien cotxe i podien anar a la platja. En tot cas hi
eren els que calia, la resta ja tenien els seus espais. A que ve escriure d’aquest tema? Resulta que aquest fabulós espai encara hi és. Un espai que
tots identificàvem; la olímpica, la familiar, la del pont, la de les dones (si!
hi havia un curiós apartheid que
–això sí- val la pena oblidar) les immenses (a mi m’ho semblaven) zones de gespa...Agafàvem l’autobús davant de la presó vella (ara és la cova d’Ali Baba i els molts lladres) a la punta de la Rambla d’Aragó; a Boters. L’autobús de gom a gom; molta calor; després del viatge, que de petits se’ns representava d’aventura, arribava la
compensació amb una remullada continua. Acabàvem encongits. Moltes vivències. L’adolescència es presentava en forma de exitacions imparables únicament
tractables amb ma dura. Més endavant –si hi havia sort- les primeres refregades
sobre la gespa en algun raconet darrere de la olímpica, en un raconet sota un
avet. Era la joventut irrefrenable. Ara també ho és, hi ha coses que no canvien
però ara resulta, per exemple que clausuren uns lavabos a la UdL perquè sembla
que havien ampliat la seva gama de serveis. Això es repressió. El cas es que
durant els darrers quinze o vint anys s’han fet piscines a diversos barris i indrets de la ciutat així com a la
majoria de pobles dels voltants. No es tracta de tornar al passat (jo no soc
dels que pensen que “cualquier tiempo pasado fue mejor”) però certament no és
el mateix. No.
En l’anterior edició de la revista La Paeria, anunciaven la constitució dels Consells
Territorials de Lleida. Un graó més amunt de la molt nefasta Federació de
AA.VV. Un òrgan que posa la guinda a la farsa de les AA.VV.
Fa uns dies, el dijous
28 de juny de 2012, sortia la revista “El correu de l’OP”. Hi vaig col·laborar amb un article titulat “Legalise
it” (que també podeu llegir en aquest bloc) És una reflexió sobre la conveniència
de legalitzar el Cànnabis. Quina coincidència! Tres dies després, el 1-07-2012,
el diari “El País” publicava un article d’opinió titulat “La Marihuana sale del armario” i signa per en Mario Vargas
Llosa. Curiosa casualitat. D’en Mario Vargas Llosa, no crec que pugui afegir gran cosa més que quasi
tothom no conegui. Un gran Escriptor, amb majúscules. Però pel que a mi fa, des
de la seva aventura política, liderant el moviment més ultraliberal que va
conèixer el Perú dels noranta, s’ha situat lluny del Vargas Llosa que m’agradava als setanta (quan vaig llegir-lo)