NO CELEBRES LAS FIESTAS, VERÁS QUE GOZO

Con alguna variante este fue un artículo que apareció en el diario El País el 31/12/1992 firmado por mi admirado catedrático y periodista Agustín García Calvo. El impacto que me causó fue tal que cuando llegan fechas como las actuales no puedo por menos que recordarlo.

Y es que tiene que ser una auténtica gozada. No ir de compras arrastrando o arrastrado por el cónyuge a los grandes almacenes con la tétrica ilusión de FELICIDAD  en sus fachadas y mantener con ese mismo cónyuge largas discusiones sobre cuantos y a cuantos parientes hay que hacer regalos o escribir crismas en los que se consigue decir “nada” con florituras. Librarse de las lifaras familiares –“la familia unida y feliz”- los troncos, los árboles, noeles, mágicas monarquías (pero monarquías a la postre) monadas alrededor de 12 uvas y cogorzas trompeteras para demostrar la mucha marcha que lleva uno en el cuerpo.

Fácil lo tienes. De hecho te las dan todas mascadas, preparadas, previstas, diseñadas, anunciadas hasta la saciedad, hasta el último minuto. Pues eso, ya se pueden dar por pasadas. Lo programado ya es pasado.

¿Y no voy a tener que regalar nada? NO y verás como no pasa nada. Simplemente dejas de regalar y ya está. ¿Alguien se mosqueará? ¡Que va hombre! Si total eso es todo aire envuelto en papel celofan. Así que da el primer paso y cuelgate el YO SOY DE LOS QUE NO CELEBRAN y cual nueva secta o religión también serás respetado (¡faltaría más!)

¿Y habrá que encontrar alternativa? ¿Quizás una concelebració?

No hace falta. La vida corriente. Como más corriente…. Más gozo. Y poco a poco después de una extraña sensación de vacio, irá apareciendo una llamita de vida, de ilusión…¿qué mejor regalo de Reyes? Ánimo y no celebres las fiestas. Verás que gozo.

(Publicado en el “Fora de Joc” nº 3 – desembre 1996)

(Publicado en "El Correu de l'OP  de desembre 2011)

Para leer el artículo original del Profesor A. García Calvo, Pinchar AQUÍ

REPÚBLICA o la falsa transició democràtica ( i III)

La Segona República Espanyola establí la real igualtat entre totes les persones prescindint del sexe. Es un altre aspecte que encara ara no s’ha recuperat, tot i els gestos -gaire bé només gestos- per aconseguir-ho amb legislació que fàcilment és inaplicada (vegeu si no la diferència en el salari en moltes empreses). Quan el cop d’estat, les dones van donar tota una lliçó de lluita i sacrifici que tampoc hores d’ara ha estat prou reconegut ni valorat. Aquest nivell d’igualtat no ha reeixit perquè quasi 40 anys de retorn a la societat patriarcal –que ha arraconat a la dona al lloc de serventa-  encara avui no s’han esborrat.

Per acabar aquest serial de tres parts, cal parlar del aspecte territorial de l’Estat Espanyol. Vull introduir aquí una referència a la I república. Més exactament a la seva Constitució (mai promulgada). L’etapa convulsa de les dècades dels anys 60-70 del segle XIX, pot ser encara està per analitzar d’una manera exhaustiva. El disseny que fa de l’estat la Constitució del 1871 es de bon tros el més destacat del text. Un Estat Federal. Una Federació que permetia el desenvolupament de cadascun dels territoris que tenien característiques culturals, econòmiques i històriques diverses. Cal subratllar que la tan anomenada unitat d’Espanya va ser un fet absolutament artificial! La solució federal és, sens dubte, el sistema ideal per a potenciar el progrés de les diferents sensibilitats d’això que en diem Espanya. Però sempre s’hi ha trobat els mateixos murs. El centralisme més retrògrad suportat en la vella herència del feudalisme:la noblesa (ni que sigui decrèpita), l’exèrcit que en aquella època finalitzava el seu antic poder corromput per lluites internes pel poder i l’Església  Catòlica com a eina dedicada a la alienació i control de les persones. Tot en un entorn que utilitzava l’analfabetisme com element conductor, com cultiu ideal per a la manipulació.

La Constitució de la II República igual que la vigent avui dia, prenen el model italià que va a cavall del regionalisme i el federalisme. Sistema que vist els resultats no dona resposta ni satisfà les aspiracions dels diferents territoris.

Davant aquest panorama només hem pogut arribar a la hipòcrita posició dels partits autoanomenats independentistes (i més a més burgesos) que l’únic que volen es financiació per perpetuar el seu estatus de poder i d’altra banda la també –pot ser encara més- hipòcrita postura d’un autodenominat socialisme (que ha deixat pel camí qualsevol signe d’identitat socialista) que de tant en tant treu –com qui no vol la cosa- el fet federalista, tenint com tenen la seva pròpia estructura d’un centralisme absolutament hermètic.

Prefereixo acabar sense dedicar-li més lletres que aquestes, al innombrable borinot –estaquirot- espantaocells- que en diuen cap de l’estat.

Visca la República!

(Publicat al "Correu de l'OP" al setembre 2011)

Les Llengües

Cada vegada que desapareix una llengua perdem una manera d’entendre el mon, una manera de viure’l  i de descriure’l. Cada cop que desapareix una Llengua ens fa més pobres, més homogenis i perdem una oportunitat d’enriquir-nos amb la aportació de l’altre.

Cada vez que desaparece una lengua perdemos una manera de entender el mundo, una manera de vivirlo y de describirlo. Cada vez que desaparece una lengua nos hace más pobres, más homogéneos y perdemos una oportunidad de enriquecernos con la aportación del otro.

Every time a language disappears we lose a way of understanding the world, a way to live it to describe it. Every time a language disappears makes us poorer, more homogeneous and lose an opportunity to enrich ourselves with the contribution of the other.

Jedes Mal, wenn eine Sprache verschwindet, verlieren wir einen Weg zum Verständnis der Welt, ein Weg, es zu leben, um es zu beschreiben. Jedes Mal, wenn eine Sprache verschwindet, macht uns ärmer, homogener und verlieren die Gelegenheit, uns mit dem Beitrag der anderen zu bereichern.

في كل مرة يختفي لغة نفقد وسيلة لفهم العالم ، وسيلة للعيش لوصف ذلك. في كل مرة يختفي لغة يجعلنا أكثر فقرا ، أكثر تجانسا ويفقد فرصة لإثراء أنفسنا مع مساهمة من جهة أخرى

Каждый раз, когда язык исчезает, мы теряем способ понимания мира, способ жить, чтобы описать это. Каждый раз, когда исчезает язык делает нас беднее, более однородной и потерять возможность обогатить себя с вкладом других

每當一種語言消失，我們失去了認識世界的方式，以此來住它來形容了。每當一種語言消失，使我們貧窮，更均勻，失去了一個機會，以豐富自己的貢獻的其他。

Bakoitzean hizkuntza bat desagertzen bat mundua ulertzeko modu, modu batean bizi du deskribatzeko galduko dugu. Bakoitzean hizkuntza bat desagertzen du, pobreagoak gehiago homogeneoa eta aukera bat gure burua aberasteko beste ekarpen batera galduko.

Chaque fois qu'une langue disparaît, nous perdons une façon de comprendre le monde, une façon de le vivre pour le décrire. Chaque fois qu'une langue disparaît nous rend plus pauvres, plus homogène et perdre une occasion de nous enrichir avec la contribution de l'autre.

Cada vez que unha lingua desaparece, perdemos un xeito de entender o mundo, un xeito de vivila para describilos-lo. Cada vez que unha lingua desaparece nos fai máis pobres, máis homoxénea e perder unha oportunidade para enriquecer-nos coa achega do outro.

REPÚBLICA o la falsa transició a la democràcia (II)

De l’extraordinari retrocés que va suposar la instauració per la força de les armes –amb l’ajuda de les potencies nazi-fascistes dominants a l’Europa dels anys 30 i la vergonyosa passivitat de les democràcies occidentals principalment França i Gran Bretanya- d’una dictadura nacional-catòlica, encara no ens hem recuperat. De nou la transición democrática no va arribar a retornar al seu lloc un tema tan important com la confessionalitat de l’Estat.

La II República Espanyola, va establir de manera absolutament clara la aconfessionalitat de l’Estat. “El Estado Español no tiene religión oficial” (Art. 3 de la Constitució de la II República) Significava aquest article una declaració anticlerical? NO, rotundament! .....”todas las confesiones religiosas serán consideradas Asociaciones sometidas a una ley especial” (Art. 26) Aquest mateix article establia que cap institució territorial donaria auxili econòmic a les Esglésies. És a dir establia una aconfessionalitat estricta de tot el fos de tots (la res publica) En canvi també deixava molt clar pel que fa als drets individuals: “Se garantiza la libertad de conciencia y el derecho a profesar libremente cualquier religión...(Art. 27) És potser, la part més progressista de la Constitució de la II República: la consideració de la més àmplia llibertat de l’individu, conjuminada amb el principi de la solidaritat humana, expressió que literalment incorpora el text legal.

La dictadura va trencar de manera brutal aquest principis humanístics per  retornar els injustos privilegis que durant els darrers segles havia tingut l’Església Catòlica. Cal tenir present que l’Església Catòlica va validar la sublevació com una creuada contra els infidels anarquistes, marxistes i masons. Calia doncs,  recompensar aquest recolzament a l’hora que utilitzar la capacitat alienadora de l’Organització religiosa Romana.

Aquesta situació no es va revertir en el moment de la transició democràtica. Es un exemple més de que els qui van participar eren en la seva majoria , integrants de l’estructura dictatorial anterior. Així és que l’actual Constitució, proclama la aconfessionalitat de l’Estat, però seguidament s’afanya a dir que mantindrà “ la consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica... (Art. 17 de la constitució Espanyola de 1978)

Torno a insistir en que aquestes reflexions no volen estar inspirades per l’anticlericalisme, sinó per la aconfessionalitat més estricta pel que fa a la gestió pública (política i econòmica) de les diferents Administracions. A que afecta –per exemple- aquesta ambigüitat vers aquest tema? Als estèrils debats -des de l’àmbit moral- sobre l’avortament,  l’eutanàsia, etc. En un Estat laic no es donarien. Després els ciutadans i ciutadanes –lliures es clar! de tenir les seves creences- poden fer us de les possibilitats que poden donar les lleis –segur que en farien un bon us (jo al menys m’hi afegeixo)- com la que garanteixi una mort digna. (D’aquest tema tractaré en altra ocasió)

No puc acabar sense recordar amb molta tristesa que quan aquesta revista vegi la llum, hauran passat 75 anys d’aquell 18 de juliol de 1936 –dia que va començar la sublevació d’en Franco- sense que encara s’hagi reconegut als milers i milers de víctimes que va provocar.

No hem deixat les coses com havien d’estar. Cal seguir lluitant contra els que continuen amb capacitat camaleònica, defensant uns valors que van contra allò tan alt com és la solidaritat humana.

Rafel Baitg

Publicat a El Correu de l'OP al juliol de 2011

REPÚBLICA o la falsa transició a la democràcia (I)

Els investigadors de la història diuen que cal el transcurs de molts anys per arribar a interpretar correctament els fets d’un període de temps determinat. Cal, doncs, esperar temps –de vegades molt de temps- per analitzar el passat amb allò que se’n diu perspectiva històrica.

En aquest començament del S. XXI s’està produint una revisió cada vegada més intensa de la historia del darrer quart de segle XX a Espanya. Sembla que cada cop són més els científics, investigadors i professionals de la historia que qüestionen les molt lloades virtuts del període anomenat transició democràtica que abastaria des del 1974 fins al1984 (encara que aquest espai és absolutament relatiu i en molts dels seus aspectes caldria eixamplar-lo)

El dictador va morir al novembre de 1975, però l’estructura que construí durant més de 35 anys i les persones que la feien funcionar van romandre vives. D’altra banda la duríssima. repressió d’aquell més de 35 anys va eliminar la major part de les persones que lluitaven per aconseguir un canvi en la societat i aquelles que van sobreviure, van quedar molt malmeses. Els fills d’aquella generació tan represaliada, els que vam entrar en l’adolescència i la joventut al anys 70 no vam tenir tota la informació necessària per mirar de posar les coses al seu lloc. Allí on n’eren quan un cop il·legítim  les va fer canviar per la força de les armes.

Ara es veu amb més claredat. A les hores –anys 70- no ens adonàvem de que allò que anomenàvem transició democràtica havia començat a dissenyar-la el mateix dictador amb la Llei de Successió.

Per començar una nova etapa hauria d’haver-se restaurat el règim legalment existent en el moment del sagnant cop d’estat: la República. Això per si mateix no es parlar de més o menys radicalitat. La República es un sistema d’organització política. Res més. No és per se d’esquerres o de dretes.

Però la II República Espanyola si que va representar un gran pas endavant. Durant tots els anys de la dictadura –i encara ara en els cercles més ultradretans que mediàticament estan sortint sense cap vergonya- ens han fet veure el període republicà com una etapa caòtica i violenta. Res més lluny de la veritat. La República va sorgir de forma espontània, intensa, majoritària, expressant l’exigència d’una  societat més justa i igualitària. I va sorgir després d’un llanguíssim  període de 50 o 60 anys de lluites, de violència, d’opressió. De la defensa per part de la església Catòlica, de la burgesia industrial emergent i de la decrèpita noblesa, de grans privilegis recolzats en la misèria, l’explotació laboral, la injustícia social envers de la gran majoria de ciutadans. Guerra bruta en tots els sectors: pistolerisme, tancaments patronals d’un costat i vagues generals salvatges de l’altre. Tot en un entorn social sense estructura educativa , sanitària ni de reconeixement de drets en general.

En aquest context neix la II República. La Constitució de l’any 32 és considerada per estudiosos més reconeguts, com –possiblement- el text més progressista de l’Europa Occidental en els anys 30.

Només per posar uns exemples:

-          El sistema electoral fugia del bipartidisme amb la qual cosa el Parlament recollia moltes més sensibilitats polítiques. Moltes més que avui dia.

-          Al 1930 l’índex d’analfabetisme a Espanya era del 30 %. Hi havia aproximadament 30.000 escoles. En el període republicà se’n van construir prop de 17.000 més.

I així en més àmbits com la propietat agrària, la participació de la dona......Ho anirem veien.

Espanya va trigar dècades a recuperar els nivells de progrés assolits a la II República. Pot ser alguns aspectes encara estan per recuperar.

Rafel Baitg

Publicat a "El Correu de l'OP" al juny de 2011

Hola

Aquesta es una nova experiència