REPÚBLICA o la falsa transició a la democràcia (II)

De l’extraordinari retrocés que va suposar la instauració per la força de les armes –amb l’ajuda de les potencies nazi-fascistes dominants a l’Europa dels anys 30 i la vergonyosa passivitat de les democràcies occidentals principalment França i Gran Bretanya- d’una dictadura nacional-catòlica, encara no ens hem recuperat. De nou la transición democrática no va arribar a retornar al seu lloc un tema tan important com la confessionalitat de l’Estat.

La II República Espanyola, va establir de manera absolutament clara la aconfessionalitat de l’Estat. “El Estado Español no tiene religión oficial” (Art. 3 de la Constitució de la II República) Significava aquest article una declaració anticlerical? NO, rotundament! .....”todas las confesiones religiosas serán consideradas Asociaciones sometidas a una ley especial” (Art. 26) Aquest mateix article establia que cap institució territorial donaria auxili econòmic a les Esglésies. És a dir establia una aconfessionalitat estricta de tot el fos de tots (la res publica) En canvi també deixava molt clar pel que fa als drets individuals: “Se garantiza la libertad de conciencia y el derecho a profesar libremente cualquier religión...(Art. 27) És potser, la part més progressista de la Constitució de la II República: la consideració de la més àmplia llibertat de l’individu, conjuminada amb el principi de la solidaritat humana, expressió que literalment incorpora el text legal.

La dictadura va trencar de manera brutal aquest principis humanístics per  retornar els injustos privilegis que durant els darrers segles havia tingut l’Església Catòlica. Cal tenir present que l’Església Catòlica va validar la sublevació com una creuada contra els infidels anarquistes, marxistes i masons. Calia doncs,  recompensar aquest recolzament a l’hora que utilitzar la capacitat alienadora de l’Organització religiosa Romana.

Aquesta situació no es va revertir en el moment de la transició democràtica. Es un exemple més de que els qui van participar eren en la seva majoria , integrants de l’estructura dictatorial anterior. Així és que l’actual Constitució, proclama la aconfessionalitat de l’Estat, però seguidament s’afanya a dir que mantindrà “ la consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica... (Art. 17 de la constitució Espanyola de 1978)

Torno a insistir en que aquestes reflexions no volen estar inspirades per l’anticlericalisme, sinó per la aconfessionalitat més estricta pel que fa a la gestió pública (política i econòmica) de les diferents Administracions. A que afecta –per exemple- aquesta ambigüitat vers aquest tema? Als estèrils debats -des de l’àmbit moral- sobre l’avortament,  l’eutanàsia, etc. En un Estat laic no es donarien. Després els ciutadans i ciutadanes –lliures es clar! de tenir les seves creences- poden fer us de les possibilitats que poden donar les lleis –segur que en farien un bon us (jo al menys m’hi afegeixo)- com la que garanteixi una mort digna. (D’aquest tema tractaré en altra ocasió)

No puc acabar sense recordar amb molta tristesa que quan aquesta revista vegi la llum, hauran passat 75 anys d’aquell 18 de juliol de 1936 –dia que va començar la sublevació d’en Franco- sense que encara s’hagi reconegut als milers i milers de víctimes que va provocar.

No hem deixat les coses com havien d’estar. Cal seguir lluitant contra els que continuen amb capacitat camaleònica, defensant uns valors que van contra allò tan alt com és la solidaritat humana.

Rafel Baitg

Publicat a El Correu de l'OP al juliol de 2011