LA CULTURA COM A ECOSISTEMA

o La Kultura com a ekosistema? Kontracultura?

A la redacció de PLEC. Varem rebre aquesta carta. D’en Carlos Sus Dolcet. Una reacció estomacal, que em provoca diverses reflexions, al voltant d’això tan gran i universal com és la Cultura, aprofitant aquesta secció de la revista: La Cultura com Ecosistema. Que, per cert és subtítol de la capçalera.

Els literats .

Una nova espècie ha nascut de la tirànica pèrdua del sentit comú, es a dir, l`orgull desmesurat i la falta de sexe satisfactori. Li podríem afegir els efectes de la lluna i el super poder del civisme il·lògic ( jo ho puc fer però tu no). Aquests individus es fan dir els intel·lectuals de Lleida.

Els podem trobar a la pastisseria del barri, al supermercat, al bar del costat (prenent un te o un cafè descafeïnat de maquina amb sacarina i mes llet que cafè, per no perdre la compositora i la sobrietat.

Oloren diferent que la resta de sers humans,  saps qui son, bones persones , elegants, guapos. Tenen bons càrrecs, professors, artistes periodistes...............Sabeu de qui parlo?

S`omplen la boca de parlar del pagès com la professió del savi i no han anat mai a collir un préssec. Ells van al Mercadona i es fan passar per progres d´esquerres.

No els agraden els babaus com jo. Ni la gent barroera de poble. Es a dir els que em trepitjat merda de vaca , netejat granges de porcs, em passat calor a l estiu i fred a l hivern i els hem muntat la vitroceràmica de casa seva. No els agradem, perquè no llegim, ni sabem res de Rimbaud, ni coneixem l`obra de Keruach i el pitjor de tot no tenim cura de les faltes ortogràfiques.  Som uns ignorants i hauríem de morir tots. ( No eres tu, son tus faltes de ortografia)

Van a Platja d`Aro a l`estiu i s emporten un llibre de Marius Torres, i van a Punta Cana a descobrir mon amb la polsereta.

Tenen un munt de vinils amb el plàstic ficat que no han escoltat ni escoltaran mai, però si els poden ensenyar als seus amics quan fan un sopar i brinden amb vi bo i vacil·len de discs de col·leccionista.

No han trepitjat mai fang però et miren per sobre del teu cap com si els tinguessis de donar pleitesia.

Tenes seguretat jurídica, advocats , i accions a grans empreses per salvaguardar la jubilació.

.../...

Aquells intel·lectuals es van convertir en ovelletes del seu propi llop. I així continuen cada cop que els veig en algun concert.

Es una observació , no els culpo de ser com son . son lliures i moriran lliures, però no els perdono una cosa. S han carregat el rock n roll i ho pagaran car,. Quan torni el rock n roll a Lleida no seran benvinguts.

Carlos Sus

La CULTURA, és un contenidor molt i molt gran. No tinc capacitat per fer-hi una definició ni descripció. En aquesta secció han escrit firmes molt més qualificades que jo, hi ho han fet molt bé. Ja fa temps que penso que la cultura, és tot el que te que veure amb l’expressió dels essers humans. Suposo que és un concepte antropològic. En aquest univers, una part ho formen el que en diem les Arts: Pintura, Escultura, Literatura, Arquitectura, Dansa, Música ... eren el que els antics anomenaven els sis arts. Després vindria el Cinema. No passen de ser conceptes que s’han anat ampliant, amb la aparició de noves tècniques. A més a més, amb el pas del temps a les diverses formes de expressió de cadascun d’aquest arts, els hi hem anat ficant etiquetes. Moltes Etiquetes, molts “ismes”: classicisme, racionalisme, renaixentisme, cubisme, expressionisme, romanticisme... Normalment els començaments de cada nou moviment, han estat difícils perquè tendim a establir normes, cànons. Vet aquí que aquests cànons els estableixen uns individus que acostumen a estar o considerar-se per sobre de la resta dels mortals. Això ha provocat gairebé sempre evolució constant. Ha succeït a totes les disciplines artístiques sense excepció. De vegades els trencaments també s’han associat a canvis socials. Fa segles que hi havia diferència en la societat i cada grup s’expressava d’una manera diferent. Al segle XX, aquest punt de ruptura o separació, va tenir etiquetes: Art Clàssic versus  Art Popular (Pop Art), Música culta versus  Música popular (Pop)...

Bé, concretament, la vomitada d’en Carlos Sus, va ser provocada per l’actitud de determinats assistents a un concert de música rock (tornem-hi amb les etiquetes). Jo des de aquestes ratlles –també vomitades- em faig solidari amb ell. Aquest sentiment, pot expressar-se millor o pitjor, però sembla clar. Sé -o crec saber- qui són aquesta gent. L’anomeno “la gent guapa de la cultureta”. Sovint són els que en qualsevol moment, pugen a un púlpit i pontifiquen. Decideixen allò que és bo i el que no ho és. Que és distint de quan diem això m’agrada o no m’agrada.

Carlos Sus i The Muddy Flumen a Can Ramon

En Carlos Sus, és un facilitador de l’expressió artística en diverses facetes: música, poesia, per exemple. Multicultural i multiracial. Tot plegat, sense ànim de lucre. De vegades no fa les paus amb les despeses. Em consta que molts i moltes militants d’aquestes arts, sobre tot els i les joves li tenen una gran consideració. Al local que regenta, baixada de la Trinitat, Can Ramon, hem tingut moments extraordinaris de ART al carrer. Per sort no és l’únic en aquesta i altres poblacions. Pocs però bons.

Els que són un entrebanc pel progrés de les arts, finalment de una part de la cultura, són els dels púlpits. Una malèfica associació de idees, fa que recordi al “Santo oficio”. Una mena de inquisició .

I a sobre, si entrem a les institucions i administracions públiques, ja és molt dolent. No tindré lloc per allargar-me  en aquest aspecte del tema: les Institucions Públiques. Les que administren diners aportats pel conjunt de la ciutadania. Sens dubte, aquí i avui són fonamentals. Espais com els museus o auditoris segurament no serien possibles. Però deu mos guard que en aquests llocs habitin molts pontificadors d’aquests dels púlpits. Molts cops penso que això que en diuen Cultura està segrestada per les Institucions.

Esperem que la Universitat conservi el cap fred i sigui un referent. UNIVERSITATS. Molt de respecte.

Sempre recordo aquests versos de Gabriel Celaya (La Poesia es un arma cargada de futuro)

“…Maldigo la poesía
concebida como un lujo
cultural por los neutrales,
que lavándose las manos
se desentienden y evaden,
maldigo la poesía
de quien no toma partido,
partido hasta mancharse.

…”

Aquí ho deixo. Salut, Cultura i Kontracultura. Tot suma.

Carlos Sus i Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC núm 26 - Desembre 2019

PEPA BOSCH. L’ART I LA TÉCNICA DE LA SERIGRAFIA

“El Pinzell de l’artista”

Josepa Bosch Falcó, neix el 1947 al tercer pis de la casa Florensa (Baixada de la Trinitat cantonada amb Rambla Ferran – preciosa casa modernista que encara podem contemplar). A l’entresol hi havia l’oficina de recaptació municipal. Ara la casa, interiorment, ha estat reformada. On hi havia dos pisos ara hi ha cinc apartaments, però han respectar la façana. Tot canvia. Allí fins 1983, en que es va traslladar al carrer Maria Sauret, 1. No ha canviat de barri. Els padrins vivien al carrer del Riu. Sempre prop del Segre i del Noguerola.

Casa Florensa

Va fer la primària a una escola que en deien El Segre, més enllà del antic mercat de Sant Lluis, avui Plaça d’Espanya. A l’hora de fer “el ingrés” al batxillerat (a les hores anomenat “elemental”) va anar al Pare Coll. Al carrer La Palma a la voreta de la Catedral Nova. “Com que va ser tant bona estudiant” després del primer curs no va continuar amb el batxillerat. Els seus pares tenien un magatzem de fruita a la cantonada de davant de casa (Baixada de la Trinitat –a les hores Capità Masip- amb Rambla Ferran). Així és que va començar la seva activitat laboral a mes de les tasques casolanes.

Als catorze anys va voler anar a treballar fora de casa. Així és com va començar de dependenta a la Ferreteria Garrigó i als disset o divuit anys a Fotos Sirera de la plaça Sant Joan.

Mes endavant, la família, és va vendre el magatzem de fruita (allí hi van posar la seu del Banco Exterior de España) al cap del temps va obrir una botiga de discos al carrer Caldereries, a tocar del que a les hores era la caserna  de la Guardia Civil. El projecte no va arribar a bon port.

-          Quan vares començar al mon de la Serigrafia? Com va sorgir?

Un amic de la família ens va comentar que coneixia una nova tècnica que podia ser interesant, la serigrafia.  En aquell temps a Espanya  començava a tenir d’embranzida la serigrafia. De tal manera que vaig començar a estudiar (a través d’un sistema per correspondència) aquesta tècnica. Em va agradar i en vaig aprendre fent moltes practiques, cursos presencials que programaven a l’Associació catalana de serigrafistes a Barcelona, de la qual ens vam fer socis, assistint a congressos sobre tintes i materials específics per serigrafia. A partir de l’any 1973 vam tenir les primeres comandes, petites, per contactes del pare, recordo la de la fabrica  San Miguel, que ens va encomanar 100 dorsals de roba per una cursa de piragüisme. Els vam imprimir al menjador de casa i els va cosir la meva mare. També recordo les primeres samarretes de l’Escola Alba.

Com  que anàvem arribant comandes, ens vam plantejar de crear una empresa, vam comprar una maquina plana i una insoladora, i en un magatzem de casa la Iaia,  vam organitzar  el taller de serigrafia, el laboratori  el vam posar a la antiga càmera dels plàtans, unes quantes estanteries i tot plegat. Boschserigraf.

A principis dels anys 80 ens vam traslladar al c. Arnau de Solsona, 11 al barri de Pardinyes.

Allí vaig començar a fer les primeres obres gràfiques. l’Associació Catalana de Serigrafistes juntament amb El FAD, convocaven un concurs d’obra gràfica original en serigrafia. I amb en Miquel Roig Nadal ens hi vam presentar amb 3 obres. No vam obtindre cap premi, però ens van valorar molt bé una de les obres (unes noies canàries ballant) que era amb grisos  l’hi vam aplicar una trama amb un punt de trama una mica gros i que s’apreciava, la solució va sorprendre al jurat. Allò va fer que vulgues fer coses noves, jo sempre inquieta vaig voler fer un vitrall, la tècnica de la serigrafia permet estampar en qualsevol superfície, vidre metall, paper, cartró, tela... em va sortir un vitrall modernista. El primer que vaig fer firmat, encara el conservo. Arrel d’això amb l’Estudi Baró Vicente férem durant uns anys un calendari. Ells feien el disseny y nosaltres la feina i el material. A partir d’aquell moment vaig començar a fer obra apart dels encàrrecs del taller, i treballar amb artistes. Amb molts artistes, sobre la setantena.

-          La Serigrafia és  Art o tècnica

És una tècnica d’estampació com pot ser el gravat, la litografia o la xilografia. Per fer una obra amb serigrafia, primer cal fer els fotolits, les pantalles i després la impressió, això seria una obra original. Si es fa a partir d’un dibuix previ, seria una estampació. En una obra original després d’ imprimir els exemplars –aconsellen no fer més de 150- es numeren i firmen per l’artista i es destrueix el fotolit.

El procés de confecció d’un obra és llarg? Parlant de temps.

Depèn de la complexitat del que l’artista vulgui, fer els fotolits si que és bastant laboriós, també depèn dels colors, textures... i la impressió si mateixa.

-  Gravat i serigrafia són expressions tècniques - artístiques similars?

No! Són tècniques diferents. En el gravat s’utilitza una planxa de metall envernissada on es grava amb un punxo el dibuix després és submergeix en àcid que grava el metall s’entinta i juntament amb el paper es passa pel tòrcul que per pressió transfereix la tinta al paper. En canvi la serigrafia és una tècnica en la que la tinta no està en contacte amb el paper, sinó que es fa passar, per pressió d’una rasqueta,  a traves de la pantalla i diposita la capa de tinta sobre el paper, es per això que la serigrafia és tan versàtil en el suports que es poden imprimir.

-           Pel teu taller han passat un grapat d’artistes. A qui recordes particularment i quines feines demanaven?

Vaig començar a treballar amb en Miquel Roig Nadal. Després als principis del Ateneu Popular de Ponent, vam fer una carpeta amb obres cedides de diversos artistes. En concret, un original del Coma Estadella que era un dibuix a ploma del Canyeret en que vaig fer sortir fins les rascades del llapis al paper. L’artista va quedar molt content. També hi havia la Rosa Siré, el Victor Siurana, Victor P. Pallarès, Quim Ureña... Van ser els primers amb qui vaig treballar. Tinc molt bons records. Venien al taller i es feien ells mateixos els fotolits, fèiem les proves de paper i de color. Sempre he dit que jo era el pinzell de l’artista. Ells creaven l’obra i jo posava la tècnica. He treballat amb obra de molts artistes, també per exemple Ernest Ibáñez, Josep Maria Cazares, Joanpere Massana, Jesús Mauri, Jordi Jove, Benet Rosell. Rosa Siré, Josep Ripoll, Josep Minguell i mots d’altres, mes o menys uns 70. Algunes obres tenien molta exigència, en un cas em van demanar serigrafiar un obra de gran format d’una artista polonesa, en la que vaig anar haver d’anar al límit de la tècnica, els colors i les ombres. De fet sempre m’ha agradat anar al límit de les possibilitats de la tècnica.

A nivell comercial i industrial també vaig fer treballs de certa complexitat. Com a curiositat et diré que vaig serigrafiar una ambulància, bústies de correus, moltes portes de vidre de comerços, paraigües, ordinadors... molts logotips per empreses que s’havien de posar en els llocs més inversemblants, també moltíssimes samarretes, banderins,  milers d’adhesius...

-          Docència. Has impartit classes a l’Escola de Belles Arts de Lleida. Que pots comentar d’aquesta faceta?

És una de les activitats que em van agradat més. Quan es va crear l’Escola Municipal de Belles Arts, al carrer Tallada, es van programar a part de les classes reglades, uns monogràfics de fotografia, serigrafia i gravat. L’ Antoni Llevot em va proposar impartir el de serigrafia, devia ser al voltant de 1982. Alguns dels primers alumnes van ser, Victor Siurana, Quim Ureña i Francesc Soldevila, per citar-ne alguns. Després de un parell d’anys l’escola es va professionalitzar i necessitaven persones titulades i ho vaig deixar. Però l’any 1992, necessitaven algú que dones l’assignatura de serigrafia i m’ho van demanar.  Vaig dir que sí, tot i que a les hores tenia molta feina. Vaig haver de presentar un currículum amb els anys d’experiència i obra feta, per obtenir un títol de mestre de taller per poder fer les classes. La docència és molt agraïda. Vaig ensenyar molts i moltes alumnes amb molt talent i que després s’han fet un nom en diverses disciplines. Van ser uns 6 anys de estudis reglat i monogràfics.

-          Com has comentat,  tens obra pròpia. Quins temes t’han interessat a l’hora de crear?

Com ja t’he dit, vaig començar amb aquell vitrall modernista, al començament buscava coses que em fessin pensar, però com sempre he tingut una predilecció per les fulles dels arbres sobre tot de les de la tardor. Recordo que  quan era petita i tornava de casa la Iaia i la rambla estava plena de fulles mortes, m’agradava xafar-les i sentir el soroll que feien, també recordo les bronques de la meva mara quan havia de netejar les sabates. Sempre han estat un tema present en la meva obra. Molt present. Moltes fulles. Molts colors. Molts fotolits. Durant alguns anys.

Ara em miro els arbres, també a la tardor, com canvien de colors i la sensació de canvi de cicle. Intento fer fotografies, tot i que sempre hi ha algun element urbà (semàfors, faroles...) que  se’m fa difícil captar el que vull.

-          Continues fent aquesta obra?

No. Quan vaig plegar l’empresa fa uns set anys, tot el material de l’empresa va anar a una empresa de Tàrrega. Ho vaig provar, però en aquell moment no tenia l’entorn del meu taller i no trobava res que m’inspires per plasmar-ho en una obra.  Obra que enviava com a regal o present de Reis a amics, clients i veïns. Sempre amb alguna cita, frase o missatge molt personal.

-          Tens intenció de exposar la teva producció?

Si. Si tot va bé a l’abril a La Baula (Ateneu Cooperatiu) però la intenció no és vendre. És mostrar. Ensenyar.

-          Quina pregunta/es t’agradaria respondre i no he fet?

Pot ser, la sensació que he tingut, que m’han proporcionat els artistes amb els quals he treballat. Han estat uns contactes molt enriquidors, per exemple, amb la Rosa Siré vaig aprendre a fer colors gràcies a ella veig els colors si hi falta o sobren matisos... això m’ho va ensenyar la Rosa; era molt bona docent, també vaig aprendre molt de l’Albert Coma Estadella, ell va donar molta importància al que jo feia, en Benet Rosell també em va ensenyar molt.

He après de tots, per exemple també hi va haver molt bona connexió amb el Joanpere Massana, de Pons, amb el que vaig fer amistat també amb en Jordi Jové vam fer varies obres, Molts.

Conservo molt bones sensacions de tots els treballs que he fet, He aprés de tots ell per fer la meva obra, els colors, la composició, tot això i més. Per exemple la cal·ligrafia que em va ensenyar el Paco Ermengol. Al Paco li vaig fer uns treballs que en deia “Negrigrafies” perquè el fons era negre i impreses amb blanc i vermell o daurat.

 

Al marge de la seva activitat professional artística i docent, la Pepa Bosch ha participat de forma intensa en el mon de la cultura a Lleida. l’Esquella Teatre, Cine Club l’Esquella, Esbart Màrius Torres, Ateneu Popular de Ponent des de els principis on encara la podem trobar... Tota una vida.

Hem d’agrair molt Maurizio Sartori, que ens permetés fer les fotos al seu taller. Taller Creatiu Nus Creacions (www.nuscreacions.cat)

Rafel Baitg i Pepa Bosch

Fotos: Rafel Baitg

Publicat al núm 26 de la revista PLEC - Desembre 2019