És un ofici que com a tal gairebé ha desaparegut. Al menys en un determinat
espai de memòria col·lectiva en determinades edats. Acomodador: que acomoda. En
els teatres, els cinemes etc., persona
encarregada de designar als concurrents els seients que han d’ocupar. Destaca, la figura de l’acomodador a les
sales de exhibició de pel·lícules: les sales de cinema. Era una figura
important. Segurament poc estudiada. Era el treballador que te indicava la
localitat que havies d’ocupar a la sala en funció de l’entrada que havies
adquirit. La seva funció estel·lar, començava en el moment en que s’apagaven
les llums per començar la projecció. Els que havien entrat amb temps ja eren
aposentats en el seu lloc, però no faltaven els que arribaven després (uns
aposta per saltar-se la publicitat i el NODO, i altres perquè sempre arriben
tard a tot arreu. Proveït de la seva
eina de treball –una llanterna, sempre amb les bateries carregades- acompanyava
als tardaners i els indicava el seu seient. Cal aquí fer una precisió que
considero important: el caràcter numerat o no de la sessió. Numerada volia dir
que havies adquirit una localitat concreta en una fila concreta, d’un sector
determinat (platea, lateral, amfiteatre “galliner”...) En molts casos arribar
al seient implicava una bellugadissa de personal que podia arribar a ser
incòmoda –la pel·lícula ja és començada- pels que havien de canviar de seient
(per fer trampa o no llegir correctament la xapeta que singularitza el lloc) Al
hivern el moviment s’ampliava al suplement de roba corresponent. Menys
problemàtiques eren les sessions no numerades. Volia dir que podies ocupar
qualsevol lloc buit. Aquí entra en joc un altre aspecte a destacar de
l’acomodador. Interrogava als tardaners sobre les preferències d’ubicació.
Sobre tot si hi havia resposta explicita (al mig, a prop de la pantalla, al
fons en un lloc més discret...) calia correspondre amb una compensació
econòmica –la “propina”- que era dipositada en la ma –convenient ment disposada
de l’acomodador. Els assidus a les projeccions més generosos, sempre tenien
seients privilegiats! Per contra els “garrapos” –l’acomodador tenia una gran
memòria- no eren tan ben tractats.
La tasca de l’acomodador, no acabava
encara. Una vegada tots els espectadors situats convenientment al les seves
localitats, se situava vigilant a la part superior de la sala des de on tenia
una visió gairebé complerta. La seva funció, a les hores, era estar molt
emetent al que pugues enterbolir l’exhibició de la pel·lícula. Atacs de tos
reiterats, comentaris o converses en to massa elevat, moviments fora de temps,
eren supervisats de forma immediata per l’acomodador. La indisposició sobtada
d’un espectador, era tractada ràpidament, sempre llanterna en ma. En temps més
llunyans (o no?) el respecte a les normes morals, higièniques o d’altres tipus,
eren recordades amb diligència i contundència per l’acomodador. També és cert
que, en ocasions, un suplement de propina, feia que la llanterna no fes tanta
llum en una direcció concreta. Avui amb les noves tecnologies, el problema de
la llum ha deixat d’existir. Gairebé tothom porta un aparell de telefonia
mòbil. Ara les sales de cinema semblen plenes de cucs de llum.
L’Acomodador treballava,
doncs, tota l’estona que durava el film. No acabava aquí la seva feina. Després
del rètol “The end”, “Fin”, “Fi” o
“Koniec” els espectador abandonen la sala. A les hores l’Acomodador feia una
acurada revisió. Gaire bé sempre hi havia objectes descuidats. De forma
ordenada eren reservats a l’espera de que algú els reclames com a seus (els
paraigües eren un clàssic dels objectes oblidats).
Després el servei de neteja,
eliminava tota classe de restes, vegetals, biològics o d’altra mena i deixava
la sala en condicions de fer una nova exhibició.
Figura important la de l’Acomodador.
Pensi el lector que, segons la categoria de la sala, la feina era més
especialitzada o més general. En les més modestes, la seva activitat s’ampliava
a la de taquiller, porter, servei de neteja....
Jo recordo haver descuidat
unes claus, que vaig recuperar sense problemes a l’endemà. L’acomodador que les
va rescatar, segur que no era el mateix que va enfocar-me la llanterna quan
feia a una noia un dels meus primer petons...però això és un altra història.
(Publicat al número 14 de PLEC - Desembre 2016)
Il·lustració de Josep Ma. Baró
