En els darrers anys s’han creat un munt
de plataformes, grups, col·lectius, etc. Tots al voltant de la lluita contra
això que hem batejat com CRISI. Però cal tenir una visió clara del què
representen, a qui representen, qui en forma part... Els anomenats Moviments
Socials fa molt i molt temps que existeixen. Una primera destria seria separar
aquells que tenen com a nord, com a objectiu, arribar a un model social fora de
l’estructura del sistema imperant en l’actualitat –si més
no en l’occident d’Europa, Amèrica del Nord, etc. Els podem anomenar
“antisistema” (inclús s’autoanomenen així ells mateixos) perquè persegueixen una
estructura social basada en regles de joc totalment diferents de les que
regeixen actualment. Diem de pas que aquesta expressió “antisistema” ha estat
subliminalment utilitzada pel poder dominant per relacionar-los directament amb
la violència (el prefix “anti” s’associa sovint amb la violència).
Una segona classificació ens donaria aquells moviments
que volen millorar condicions bàsiques de la societat, però dins del sistema
actual; utilitzant les regles del joc establert en l’actualitat. En
aquest terreny és en el que ens trobem amb zones fosques. O bé aquí caldria filar
prim a l’hora de valorar els seus objectius reals. Així doncs, hem
de fer una nova diferenciació entre aquelles que volen millorar el sistema per
fer-lo més just, etc. I les que estan per mantenir-lo perquè senzillament,
viuen de ell, en formen part indissoluble.
A les darreres mobilitzacions al carrer de Lleida, en
tenim un exemple que pot resultar bastant gràfic. El 23F –curiós el coincident
aniversari- molta gent (milers) va sortir al carrer per mostrar la seva
indignació i reclamar un canvi dràstic en el model social. La convocatòria
sembla que la va monopolitzar la plataforma Lleida
Social. Seria, però, poc seriós creure que l’èxit d’aquesta
manifestació ciutadana rau en la capacitat de convocatòria de Lleida Social. És molt difícil entendre que una agrupació de
la que formen part partits polítics parlamentaris i sindicats majoritaris,
liderin una protesta contra mesures antisocials molt variades, de les que han
estat col·laboradors necessaris: per acció o omissió. Alguns d’ells han format
part de governs estatals o autonòmics i altres han signat acords amb governs i
patronals, que han validat de facto
reformes (jo diria contrareformes) com les de l’àmbit laboral,
tant i tant nefastes per les persones. Sembla doncs que aquesta plataforma és
una mena de disfressa per amagar la realitat de les seves pràctiques reals en
la política i en les relacions laborals. L’èxit quantitatiu
del 23F cal explicar-lo d’una forma més àmplia: Hi va haver un compromís des de
Organitzacions que se situen en la vorera de la transformació real del model
social i que , és clar, no estan a Lleida
Social. 
El 10M la marca Lleida
Social va tornar a convocar una manifestació, aquesta en el marc de les
jornades de lluita a Europa la setmana del 11 al 16, coincidint amb la cimera
europea. Un parell de centenars de persones varen seguir a la crida. Està per a
mi molt clar que se’ls hi va veure el pel, malgrat la disfressa. Una
conclusió –de les varies que se poden extreure- és que aquesta maniobra de camuflatge respon en realitat
a un intent desmobilitzador. No fos cas que perdessin el que tan de temps han
construït.
Publicat a "La Quera" Núm. 21 - 27 de març de 2013
