Ja està tot dit però...TRES

És el tres un nombre diferent tot i formar part de un conjunt infinit de guarismes, te entitat pròpia. Pertany al selecte grup dels primers. Raresa que comparteix amb pocs i que fa de ell un ordinal singular. Els podis tenen tres llocs i tot i ser l’últim, el tercer entra en els millors de qualsevol competició fet que li permet formar part de currículums i estadístiques.

De vegades els tercers son els que reben (Se pelearon dos y recibió un tercero) i un tercer premi d’una rifa encara dona peu a una bona celebració. Altres cops es molestos (Entró un tercero en discordia. Dos son compañia tres multitud). I de vegades forma part d’experiències diferents i pot ser encisadores com el Menage a Trois.

La religió també el situa en un lloc privilegiat per il·lustrar el que no s´ha de fer (En verdad te digo Pedro de que antes de que cante el gallo me habrás negado tres veces) o tres van ser les vegades que Satanás va temptar a Jesús. Aquest mateix finalment va ser assassinat als trenta-tres anys i ressuscità al tercer dia.

En l’exòtic orient, el geni de la llàntia concedí tres desitjos a Aladí. De l’Orient també venen puntualment cada any, els tres Reis Mags que fan realitat les il·lusions dels infants en molts indrets del mon. Alexandre Dumas va fer que D’Artagnan sempre anés acompanyat dels tres mosqueters Athos, Porthos i Aramis i qui és que no ha llegit el compte dels tres porquets? Als seixanta Palito Ortega va popularitzar el Tres cosas hay en la vida: Salud, Dinero y Amor molt utilitzada per l’aparell de propaganda franquista per adormir als ciutadans sotmesos per la dictadura.

Les oportunitats també tenen en el tres un especial significat (No hay dos sin tres. A la tercera va la vencida) i la reiteració també està penalitzada en alguns jocs de cartes (Tres de un palo malo). I, és clar, te la clau màgica per unificar les expressions, les entrades o les sortides col·lectives (A la una, a las dos y a las tres!)

Doncs El Correu de l’OP compleix en aquest exemplar tres anys de vida, dinou entregues (ambdós nombres primers!). El anglosaxons cridarien: hip hip hurra! hip hip hurra! hip hip hurra! Tres vegades és clar. Felicitats doncs a tots i a totes.

Un, dos, tres...botifarra de pagès!!!

Publicat a El Correu de l'OP núm, XIX - Abril-Maig 2014

Aniversaris

Els aniversaris tenen un no sé què de final, d’acabament. Les celebracions o commemoracions –tinguin caire festiu o trist- sempre fan referència al passat. Mai celebrem els propers cinc o deu... anys que vindran. Forma part segurament, d’allò incògnit que té el futur. Aquest 2014 –com la majoria dels anys- en té un grapat d’evocacions a fer. En aquestes latituds adquireix un significat extraordinàriament rellevant el de 1714. Assegurats desenes d’actes per recordar –això sí- una derrota. I esperances de futur?. També te una importància destacable el centenari del 1914: inici de la Gran Guerra. Com si d’un part es tractes, significà la primera gran contracció anunciadora d’una Europa diferent. Fins i tot d’un mon diferent. Després en vindran més de contraccions; totes elles molt doloroses, com les d’un part. De fet, pot ser encara no ha arribat el dolorós naixement d’aquesta Europa que molts no entenem i en la que se entesten en ficar-nos (o volen evitar que sortim.
Aniversaris. No tots son igual de sonats. Les xifres rodones –amb gran diferència els múltiples de 5 i 10- tenen més rebombori social i individual: acomplir 37 no te res a veure amb fer 30, 40, 50...) Ves quina ruqueria que diria l’Enric. Sempre, però, tenen una data inicial i una final, sigui el període més arrodonit o més boterut. Aquestes acotacions temporals, on més les podem veure es als cementiris. Les làpides, tombes i monuments funeraris tenen això en comú gaire bé sempre: nom, data d’inici i data final. Alguns inclouen epitafi que acostuma a ser una frase (normalment ampul·losa) que voldria reflectir o definir a la despulla en qüestió, deixant-la molt i molt bé.

A l’hora de tancar aquest especial del –ei!- III aniversari de ElCOP, ens ha deixat en Gabriel García Márquez. Des de aquest modest full no podem aportar res que no s’hagi dit d’aquesta gran persona. Només expressar l’humil i sincer record. Pot ser 2014 una bona data per celebrar el inici –no el final- d’un període. Hi ha contingut variat. Per tant, Salut i als que ens han deixat, que la terra els hi sigui lleu.

Publicat a "ElCorreu de l'OP" - Especial III Aniversari - Abril 2014

III Aniversari d’ElCOP

Tres anys. No són tres anys qualsevol. Crisi generalitzada. Del sistema? Pot ser en temps de crisi les neurones s’activen d’una forma especial. Pot ser. Sempre hi escletxes per a crear. El capficament d’una sola persona por arrossegar l’activitat de tot un conjunt de persones. Ara s’ha posat molt de moda això de l’emprenedoria, de tirar endavant projectes sense res a cap de les butxaques. Vet aquí un exemple. Una idea modesta, sense pretensions, ha aconseguit sense estridències que uns quants individus (de un i do) construeixin un producte col·lectiu. I quasi sense adonar-se! Els recursos material –trampa aquí i allà- surten d’aquestes escletxes que tot sistema te. La saviesa i l’art de trobar-les i aprofitar-les està en aquells que volen més que en els que poden.

El resultat –pot ser sí- te un cert matis eclèctic. Això, però, no te perquè ser dolent. Tothom pot dir la seva. I això sí és important: dir, comunicar. Sense condicionants. Molt bones iniciatives moren al intentar fixar línies, criteris. Mantenir aferrissadament el purisme d’unes idees provoca un exclusivisme que aboca a una endogàmia que ocasiona l’autodestrucció. Per contra, la monotonia del tot val, també provoca avorriment, desgana. Per això cal –ningú s’espanti- canviar, obrir nous cicles.

Son tres anys, dinou números (dos nombres primers!) Ara toca renovar-se o morir. Aquelles escletxes s’han estretit (fotuda crisi!) Moments d’aprofitar l’oportunitat per a fugir de l’amenaça i superar les debilitats potenciant les fortaleses. Així és que fent anar aquell conegut exercici del D.A.F.O, podem iniciar (verb més positiu que el d’acabar) un nou cicle. Renovar-se o morir.

Llarga vida a ElCOP

 

Publicat a "El Correu de l'OP" Especial III Aniversari - Abril 2014 

JULES VERNE

(Nantes 1828 – Nimes 1905)

Mai he estat una persona viatgera. Gairebé, la meva família te que arrossegar-me per a fer un viatge allà on sigui. De vegades he pensat que aquest sedentarisme te el seu origen en les moltes hores que vaig dedicar de petit a llegir llibres d’aventures. Va ser el meu pare –que va néixer pocs anys després de la mort del Jules Verne- qui em va introduir en el mon d’aquestes lectures. Jo tindria al voltant de dotze anys. I és que durant molt de temps Jules Verne ha estat considerat un autor de llibres per a la infància. Fins ben bé la meitat del S. XX, no van començar a sortir treballs que revisaven l’obra de Verne des de aspectes que van més enllà del literari. Possiblement es la manca de biografies serioses sobre el personatge una raó d’aquesta demora en l’anàlisi més profund de la seva obra.

Neix a Nantes (prop de la desembocadura del Loira) en una família benestant (pare Notari) de la que rep una bona educació, tot preparant-lo per que sigui advocat. Aquests són els estudis que fa -en bona part- a Paris, però no és el que ell vol. Li agrada escriure. A les acaballes dels estudis de Dret ja escriu la primera obra de teatre. I per altra banda, s’interessa força per la ciència, pels mecanismes que actuen a la naturalesa. Dels 19 als 30 anys, porta una activitat molt intensa. Segurament aquest és un període importantissim pel futur de la seva vida i la seva obra. Es trasllada a Paris –amb breus retorns a la casa familiar- on estudia pel seu compte a cops de hores i hores de biblioteca, totes aquelles àrees de la ciència que l’inquieten: Química, Botànica, Geologia, Mineralogia, Geografia, Oceanografia, Astronomia, Matemàtica, Física, Mecànica, Balística... i que necessita per desenvolupar el que porta al cap: la literatura de la era científica. La Revolució de 1948 en la que no participa en cap dels bàndols, el troba en plena efervescència creadora. Però, també, es el temps en que coneix a persones que influiran molt en la seva trajectòria. A part del que serà el seu company de viatges Aristide Hignar, es presentat a Alexandre Dumas –pare i fill-  que l’introduiran en els ambients literaris de la capital. En aquesta dècada també es casa amb la vídua de bona posició Honorine de Viana, amb la que tindran un fill al 1861 (Michel). La seva activitat es molt intensa i per a no dependre de l’economia familiar, escriu peces de teatre, sainets, cançons, llibrets d’operetes... que publica a Musée des Famillies i que de vegades son representades. Fet curiós i anecdòtic és que durant un breu període de temps juga a la borsa i no li va malament.

Fins a les hores, Jules Verne, encara no ha sortit de França. Al 1859 coneix al després famós fotògraf Felix Tournachon anomenat  “Nadar” i fa el seu primer viatge fora del seu país. Sortides que repetirà al llarg de la seva vida, però no massa lluny com es podria deduir de la lectura de les seves novel·les. Fa un únic viatge a América al 1863. A les hores adquireix un bot en el que fa petits recorreguts. Després en tindrà fins a tres iots en el que farà creuers pel Mediterrani i Nord d’Europa. És a partir dels 30 anys,  quan elabora la seva immensa producció. Al 1862 comença la relació amb Pierre-Jules Hetzel –el seu amic i editor en endavant- i publica Cinq semaines en ballon la primera novel·la dels seus Voyages Extraordinaires. Ni haurà 54 més, en vida, i unes quantes més de pòstumes (encara que moltes rectificades pel seu fill i nets) Moltes de les seves obres van ser publicades per capítols a la revista Magasin d’Educación et de recreation. Tot i així encara no coneixem tota la seva obra. Sembla acceptat que a les darreries de la seva vida Verne va destruir molts manuscrits. A l’hora la família no ha donat facilitats per investigar i en tot cas publicar el que va deixar a la seva mort.

Més enllà de les aventures i fantàstics ginys que apareixen en la seva obra, cal aprofundir en els seus personatges i la seva manera de concebre el mon, la naturalesa, la espècie humana.  En els darrers seixanta anys s’han publicat estudis sobre l’obra d’en Verne, que extreuen conclusions diverses sobre el seu pensament i fins i tot la seva ideologia. Alguns consideren que podem trobar a l’autor, en algun dels seus personatges. Ni ha que hi veuen autoretrats en determinats protagonistes de la les seves novel·les –com Juan Dacosta (Juan Garral en la clandestinitat) de La Jangada. Huit cents lieues sur l’Amazone”- que com Verne es considera un exiliat dedicat a treballar per a la família amb la que, malgrat tot, li manca una relació sincera. Aquesta identificació autor-protagonista  no passa de ser una apreciació molt subjectiva; sense un fonament sòlid. El que no falta gairebé mai és la figura del científic. Com a protagonista principal –cas del Dr. Ferguson a Cinq semaines en ballon , el dr. Ardan (picadeta d’ull al seu amic “Nadar” al invertir les lletres del seu sobrenom) a De la Terre à la Lune - o secundari com Paganel a Les enfants du capitaine Grant. En tots els casos és l’encarregat de fer les descripcions i explicar amb detall les dades científiques que corresponguin, siguin reals o del univers vernià. No queda, doncs,  altra que estudiar els protagonistes de les seves narracions per entendre una mica més a l’autor.

Diversos autors han estudiat la figura de Verne des de angles diferents. Marcel Moré (1887-1969 – crític) probablement va ser el primer en aprofundir en la “ideologia” de l’escriptor. Però Jean Chesneaux (1922-2007 – Historiador i militant politic del PCF) és el primer que cap a l’any 1979, publica un treball en que introdueix el concepte de “revolucionari subterrani” com a qualitat de Jules Verne. L’ideari llibertari pot ser hi és present però d’una forma soterrada. La seva relació amb el geògraf i naturalista Elisée Reclús, detalls menors com els pavellons negres que onegen a algunes embarcacions –la més emblemàtica el Nautilus de Vingt mille lieues sous les mers- l’idioma universal que parlen els tripulants d’aquesta mateixa nau (esperanto) o conceptes més importants com l’explotació de la naturalesa i en concret de metalls preciosos com l’or i la perversió que suposa per la societat el seu us especulatiu, present en varies obres, recolzen aquesta teoria. És, però, la descripció del individu enfrontat a la naturalesa i a la societat, el tret més significatiu d’aquesta percepció. Present de forma destacada en dues obres: Vingt mille lieues sous les mers amb el capità Nemo, i Les naufragés du “Jonathan” amb el seu protagonista Kaw Djer. El misteriós Nemo és l’individu que només al fons de l’oceà, troba la perfecta relació amb la naturalesa i els homes.

"- ¿Vostè estima el mar capità?
- Si, ja que el mar ho és tot. Ell cobreix les 7/10 parts del globus terrestre. El seu aliment és pur i sa. És l'immens desert on l'home mai està sol, per sentir el batec de la vida al voltant seu. És la suprema tranquil · litat. El mar no pertany als dèspotes. A la superfície encara poden exercir els seus drets inics, batre, devorar, transportar sobre les aigües tots els horrors terrestres. però a trenta peus sota el seu nivell, el seu poder cessa, la seva influència s'extingeix, la seva potència desapareix. Ah, senyor!, Vivu al si dels mars. Només en ells regeix la independència. En les seves aigües no reconec amos, i elles sóc lliure. "

Misteri que desfà a L’île mystérieuse on Nemo revela el seu origen i renuncia al seu individualisme (encara que segurament, però, és tracta d’una concessió al seu editor o als seus lectors). En el cas de Les naufragés du “Jonathan”, que és obra póstuma (1909), és més clar. Kaw Djer viu sol a una illa de la Magallania i com a conseqüència del naufragi d’un vaixell ple de persones procedents dels cinc continents, es veu forçat a organitzar  una societat amb tots els ingredients d’un estat. Finalment tornarà a fugir.

"Dempeus, com una columna altiva al cim d'un escull, il · luminat de cap a peus per la llum del sol ponent, la seva cabellera de neu i la barba blanca lliurats al buf de la brisa, així pensava Kaw Djer contemplant la immensitat marina estesa als seus peus davant la qual, lluny de tots, útil a tots, anava a viure lliure, sol, la resta dels seus dies”.

(1)    Cites traduïdes al català per Rafel Baitg

 

Publicat al Núm. 3 de la revista PLEC - Abril 2014