- La Persona
Vaig néixer a Lleida, un 26 de setembre del 1957, registre
Maria del Carme, batejada a la parròquia del Carme , amb els nom de Maria del
Carmen Bruna Filomena. Vaig canviar el nom al català en quant es va poder i em
va costar 90,00 pessetes. Oficialment soc Maria del Carme, però no m’hi han
nomenat mai ni m’hi sento identificada, el meu nom sentit i escoltat es
Carmina, i em dic Carmina perquè s’ho deia la meva iaia, la mare de la meva
mare i ella s’ho deia perquè va tenir una dida de llet que era asturiana, i es
deia Carmina i així li van posar i com es
una historia ben bonica, us la explico i m’hi sento molt identificada.
Sempre he estat encuriosida i activista per tot allò relacionat amb el mon
comunitari i molt especialment amb entitats de tot tipus que proposen i fan
activitats socialitzadores.
-
Trajectòria Política i Social
Políticament puc dir que soc de la generació que nomeno “els
últims del vago” doncs érem els mes joves de la transició democràtica i algunes
i alguns ens la varem creure, vist amb perspectiva diria que no va estar del
tot encertada, però no en sabérem prou o no ens deixaren saber-ne.
La meva primera militància política fou al PSAN, PSC, i
culturalment als Consells Populars de Cultura
catalana, he estat de sempre implicada en el mon associatiu i en entitats de
fer camí a nivell de pensament i d’acció, així
soc cofundadora de la Fundació Ferrer i Guardia, i ja fa temps que tinc
els 25 anys de sòcia de l’Ateneu. Així com fa poc em van donar els 25 anys del
Centre Excursionista de Lleida, també en el moviment feminista, Dones Lleida (Grup
feminista de Ponent) Marea lila, i esportives, Tennis Lleida, també orgullosa
de sòcia de La Baula (Associació d’agitació cultural de ponent) i en entitats
que tenen com a causa els drets de les persones com Colors de Ponent, Fòrum
Socialista Republicà, Dones a Escena i he estat especialment proactiva en tot
el que ha estat els abusos de l’Aula i he estat membre de la Comissió especial
municipal de l’Aula. Membre al.laridina de l’Associació de la Festa de Moros i
Cristians de Lleida del primer dia que es fa organitzar. Producció executiva al
festival de cinema, SOM CINEMA. Primera dona Reina Maga dels reixos de Lleida.
També he estat membre de la Comissió de Salvaguarda de la
Carta de la ciutadania
-
La Ciutat. Lleida. Vivències
La ciutat de Lleida, l’estimo perquè hi vaig néixer hi tinc
un sentiment de pertinença que no es identitari o intento que no ho sigui, el
ser lleidatà perquè pensem que som millors no ens condueix a res, el ser
lleidatà perquè ens agrada parlar amb pagesos i carrinclons es una altra i perquè la conec mínimament per saber dels
seus defectes i valors, així com de les nostres misèries i virtuts.
Vivències de tot tipus des de recordar com patinava quant era
petita per Fernando, els pares eren joves, 20 i 24 anys i això es notava,
nosaltres estàvem molt al carrer jugant, les companyes de classe que tenien els
pares mes grans era com a mes proteccionista, jocs a casa amb qui es convida etc
etc, jo agraeixo molt poder haver tingut una educació molt variada de carrer i
de casa, urbana i rural. El pare de la meva mare, l’avi Javier comerciant, i la mare la iaia Carmina a casa, pero molt empoderada, els dos nascuts
a Lleida, es ha dir per part de la mare soc la tercera generació de Lleida, que
es no gaire usual, per la part de pare, cap dels dos padrins de Lleida, la
padrina de d’Alcanó amb tota la sabiduria popular i rural, del blanc es
blanc i el julivert no serveix solament per
posar-lo al menjar i ens feia una picada d’ull a les netes, el padrí de Gallur,
aragonès, m’hi reconec profundament en
el meu caràcter a cops dur i tossut.
-
Arribats a una edat tendim a mirar
enrere (inevitable?) Pot ser abans vivíem sense analitzar el entorn i ara
analitzem sense veure’l?
Quan ets més jove, vas fent, et van surtin els actes, les
emocions, els imputs, tot allò que te
provoca, per inèrcia. Dius i fas el que penses directament. Però és cert que
tot s’ha de contextualitzar. De jove fas cas al cos i al cap. La barreja te
portava a fer coses que després pensaves que haguessis tingut que fer d’un
altra manera. Arribat a aquest moment de la vida, el bagatge te dona un altra
perspectiva.
-
Creus que la Cultura a Lleida esta
segrestada –per expressar-ho d’alguna manera- per les Institucions? O una élite
te el control?
Jo penso que no és només a Lleida. Pot ser és a nivell
internacional. La Cultura te moltes vessants. Una que provoca que hi hagi
moltes propostes -al marge de institucions i poders econòmics- que toleren
sempre i quan siguis una minoria. De tant en tant punxes i ja va bé. Però si
acumules privilegis, decidint que, qui és Cultura, entrem en un tema més
gran. Entraríem a classificar cultures, culturetes
o culturasses. Penso que sí hi ha una cultura de élite, diguem oficial, i altra
que surt del poble, de baix i que és la cultura sentida. Crec que ni una ni
l’altra són dolentes. Cal saber barrejar. Discriminar si realment alguna cosa
és cultura, o respon a interessos particulars.
A Lleida hi ha moltes propostes diferents, com per exemple la
Cooperativa La Baula, Res Non Verba, Plec, Ateneu Popular de Ponent, que
cobreixen espais molt importants. El que em fa por és que a nivell
institucional es fagocitin aquestes iniciatives. Les institucions, han de donar
suport. No han de iniciar ni fer seves aquestes propostes. Han de facilitar. No
Fagocitar.
També pot ser va lligat a un tema econòmic.
Com se financia la Cultura?
I tant. El que hem de tenir molt clar és que les institucions
són de tots. De vegades les institucions “es pengen medalles” i diuen mireu el
que fem (que pot ser no interessa a ningú). Les institucions han de facilitar.
Per exemple espais públics. El perill pot estar en que hi hagi una selecció de
les propostes.
-
Iniciatives robustes o moltes petites
iniciatives. Que prefereixes o que en penses?
Tot suma. Iniciatives petites poden fer xarxa. Un tema
important en la majoria d’entitats és el voluntariat cultural. Poc conegut. Ho
és més el voluntariat social. L’àmbit cultural te un paper important més enllà
de les necessitats econòmiques. El segon estadi és la Cultura, sense el que no tindríem una comunitat de pensaments. Cal
la xarxa que estigui per sobre de les necessitats diàries, econòmiques,
físiques. L’associacionisme és bàsic. Entitats que ens ensenyen a anar més
enllà del individu. A obrir més eixos.
-
Pot ser de vegades hi ha qui vol
fugir de la organització reglada del sistema? D’aquesta xarxa de la que parles?
Si estic d’acord en que hagi gent que pensi així. Jo parteixo
de la base de que les institucions són de tots. Des de el màxim respecte als
que volen estar al marge, crec que desaprofitar uns recursos que son de tots,
dona aire als que pensen que les institucions han de fer el que volen amb els
diners de tots.
Pot ser és una postura una mica egoista en
el sentit de fer jo, nosaltres, sense interferències.
Si. De egoisme i de pensament únic. Acaben foragitant a gent
que te altres propostes. El pensament únic és detestable. Amb aspectes
progressistes i radicals que és creuem amb el dret de donar carnets. Això em
preocupa. La exclusivitat que estableixen. Per ells, qui no pertany a una
manera de pensar o de fer, no te lloc.
-
Lleida està en un imaginari o hipotètic mapa
de la Cultura Catalana?
Hi ha una mena de victimisme lleidatà que és un pel perillós,
perquè ens victimitzem nosaltres mateixos. Som el que som, però tenim una sèrie
de valors afegits culturalment molt importants. Estem molt a prop de lo que és
la feina bàsica com l’agricultura. A prop de tot i de tots (en un moment donat
ens podem trobar molts en el carrer Major si convé). Tindríem de tenir també la valentia i llibertat, de ser crítics
amb nosaltres mateixos, i expressar-ho.
Naturalment, hi ha el tema de les capitals. Barcelona, per
exemple, és molt gran; hi ha molts diners; s’hi aboquen molts recursos també en
la cultura, amb el perill de que aquesta centralitat u oficialitat, ofegui
propostes d’altres territoris.
-
Parlaves de que els diners públics
són de tots. De manera que –en el nostre cas- el govern del país hauria
d’atendre les necessitats de tots els territoris no?
Sí és clar. Penso que la democràcia és una persona un vot,
però ha d’haver una sèrie de correccions que són importants, com el tema
territorial o altres aspectes econòmics. En temes culturals a vegades sembla
que anem “a salto de mata”, si ens referim al finançament. Vaig estar en la
presentació dels Pressupostos de la Generalitat. Per primera vegada s’ha
aconseguit l’1,5% per cultura. Fet que sembla insignificant però passar de l’1%
semblava impossible. Ara cal veure com serà el repartiment. Si la institució
com a repartidora es fixarà en els “amics” o ho farà amb altres criteris, que
no han de ser únicament tècnics sinó també ideològics. S’han de mullar, sinó no
cal que votem.
-
La Cultura no és asèptica, amorfa?
Naturalment que no. Hi ha d’haver debat, discussió.
-
No trobes a faltar més promoció per
propostes que surten de Lleida, no necessariament vinculades al territori, sinó
que abasten àmbit internacional com per exemple algunes mostres i festivals
audiovisuals?
Quan parlava del tema de l’agricultura, de l’horta, no ho
volia expressar com una cosa temàtica sinó com un tema de concepte, de manera
de ser. De com som i com ens movem en moltes coses. Es molt curiós si , que l’únic
festival de cinema de produccions catalanes es faci a Lleida i no tingui el
suport de la Generalitat de Catalunya ni de l’Estat Espanyol. A mi personalment
em neguiteja perdre aquests trets identitaris de com produïm, el SOM CINEMA es
de Lleida pel mon i segurament acabaria essent del mon pel mon, segons les
exigències que hi hagués per part de les administracions que ara no col·laboren
Cert que l’aspecte promocional que comentaves, els mitjans públics són poc
generosos en general amb el territori de ponent. Segurament perquè són
propostes –que com deia abans- no les fan les pròpies administracions o els
poders.
-
Ateneu Popular de Ponent. Parlem
Fa més de 30 anys que soc sòcia, perquè vaig considerar que
era un espai necessari, fora de les institucions. Jo venia dels Consells
Populars de Cultura Catalana. Volíem seguir l’evolució de la Cultura Popular a
Catalunya. Seguiment que encara ara trobo a faltar. El recorregut de les Festes
Populars. El com se fa la fusió entre la modernitat i la tradició. Admiro molt
la gent jove que treballen en aquest aspecte i ho fan molt bé. Aquesta va ser
la motivació per associar-me, tot i que a les hores, només com a consumidora de l’oferta de l’Ateneu. En
aquell temps participava en política i vaig voler separar les dues coses.
A l’Ateneu s’hi ajuntava molta gent de extraccions,
sensibilitats, i propostes diferents, amb els únics límits que fixa la pròpia
dinàmica democràtica. Persones que provenien de àmbits polítics, religiosos i
socials de caire progressista, però actuant fora de qualsevol ideologia
partidista, sinó fundamentalment cultural. Tant en aspectes físics com
intel·lectuals. Música, Corals, Dansa, Fotografia, Lectura, Humanitats,
Història, Esplai, Viatges, etc. L’oferta
s’ha anat ampliant al llarg dels anys. Tallers de diverses disciplines
artístiques, dinamització de la plaça del Clot, per exemple. Després, a manera
de còpia, van formar els casals de barri, que no deixen de ser sistemes per
apropar la cultura en un sentit ampli, a les persones, però fets de dalt a baix
i no a la inversa com l’Ateneu. El començament, l’espurna varen ser les
mobilitzacions per la urbanització del Clot de les Granotes, que va donar un
fort impuls pel fet de sorgir de la gent mateixa.
Cal dir també que moltes sòcies i socis ho són pels valors
que transmet l’entitat, encara que no participin activament. Aporten recursos
per mantenir una dinàmica d’activitat no depenent de les institucions. També hi
ha la vesant important de la relació propera amb els altres. En la actualitat
hi ha una tendència al individualisme, que s’ha accentuat considerablement amb
la eclosió de les xarxes socials (que són fantàstiques però que retallen el
contacte proper de les persones) i més recientment amb la pandèmia que hem
patit de la que estem rebent les conseqüències.
L’Ateneu Popular de Ponent, honora a Lleida. Ara, després de diversos canvis a la junta em
varen proposar fer-me càrrec de la presidència, i ara si em trobava en
disposició d’acceptar el repte i ser coherent amb el concepte del que parlava
abans: el voluntariat cultural.
-
L’Ateneu tornarà a tenir (o s’ho
planteja) una publicació? Un Ressò de Ponent. El paper va a la baixa.
Alternatives?
Ressò de Ponent, va començar sent molt semblant a Plec. Una
publicació fresca. A mesura que es va
anant consolidant, va també canviar la imatge, el format (incloent el tipus de
paper) esdevenint una publicació més seriosa. Crec que va ser l’any 2021, que
va sortir el darrer número. Per cert ara hi haurà unes jornades molt
interessants sobre recerca de publicacions als Països Catalans en les que
participarem malgrat que ja no es editi el Ressò.
Jo trobo a faltar. Tenim el Bull Bull, però es una mena de
circular informativa de les activitats però no de continguts.
No em faria res que Plec fos la revista de l’Ateneu.
Amb aquesta quasi proposta, acabem la conversa amb Carmina Pardo Mestre. Activista polifacètica permanentment jove. Gràcies.
Rafel Baitg
Fotos Kent Godard
Publicat a la revista Plec núm. 39, març 2023
