La actual situació econòmica i social fa palès cada
vegada amb més força la necessitat de canviar el model de sindicalisme que s’ha instal·lat a l’Estat Espanyol des
de final de la dictadura. Caldria retrocedir a finals dels 70 del segle passat,
més exactament als Pactes de la Moncloa, per poder veure amb claredat la
dinàmica que es va instaurar a les hores: la
mecànica del pacte. Aprovat l’Estatut dels Treballadors –que mai va ser la norma tant
progressista que ens van fer creure- la continuació ha estat un seguit de
pactes en els que poc a poc em anat cedint posicions però que ha convertit als
sindicats majoritaris –i pactistes- en autentiques peces al servei del sistema
(del sistema capitalista, es clar) Al mateix temps això ha eixamplat la
distancia amb organitzacions amb vocació transformadora de la societat, que han
quedat en el calaix de lo minoritari. Val a dir també que alguna d’aquestes
organitzacions, tampoc ha sabut gestionar els seus conflictes interns, la qual cosa
ha afeblit encara més la seva posició en aquesta societat. De manera que ens varem sentir indefensos davant del sistema dominant. Situats els sindicats majoritaris a l’àmbit
institucional -del que no poden sortir perquè és el mateix sistema el que els
dona la supervivència (finançament)- a un sector important de la societat no li
ha quedat més que cercar mecanismes nous per lluitar per la transformació. S’anomenen o els
anomenem Moviments Socials. Es una
expressió molt amplia en la que hi ha des de partits politics fins a
associacions culturals veïnals passant per grups de joves més o menys
organitzats. La varietat arriba també a l’aspecte ideològic que els anima,
encara que hi ha alguns elements comuns, com poden ser el caràcter assembleari,
la idea de autogestió referida a la independència en el funcionament, l’anticapitalisme, l’antisistema (no hauria
de fer por aquest concepte i molt menys criminalitzar-lo!) i pel que fa a
Catalunya també el Independentisme com a opció d’organització
política. En l’últim any ha sorgit el 15-M que sembla resumir tots els
anhels d’aquests moviments. Es però un moviment molt divers dins
ell mateix (no son iguals les mobilitzacions Sol, que Plaça Catalunya, Plaça
Ricard Vinyes...etc.) Així és que una de les tasques –que ja fa temps- s’ha marcat el
sindicalisme amb vocació transformadora, és treballar de forma conjunta amb
aquests moviments, per aconseguir una força que el sistema els hi ha barrat.
Lleida es un bon exemple d’aquesta col·laboració. La Vaga del 29-S convocada per
la CGT, que va tenir poca repercussió real d’acord amb la
capacitat de convocatòria, si que va servir per fer evident la importància de
la participació de totes aquelles persones situades front del sistema imperant.
Lleida capital no te el nivell de mobilització social que –per exemple Reus o
Terrassa- però si tenim en compte les comarques veurem que a les principals
poblacions (Balaguer, Tàrrega, Mollerussa, Els Pallars...) hi ha un caliu que
permet ser optimista. A l’hora de redactar aquest article encara no s’ha portat a efecte
la Vaga General del 29-M. Hi ha unanimitat en la convocatòria –que no en el
contingut reivindicatiu- però veurem si aquesta fractura social entre les
institucions (inclosos els sindicats pactistes) i un sector important de la
societat es mostra evident.Publicat a "La Quera" Núm 1 - 14 d'abril de 2012
