“Persona que fa, adoba o ven matalassos” (Institut
d’Estudis Catalans).
Actualment els matalassos estan fets dels més diversos
materials sintètics. Des de l’escuma més senzilla al “miraguano” més selecte.
No ha estat, però, sempre així. Abans eren de borra –els més humils- o de llana
els de més categoria. Encara dins d’aquests últims, podia haver classes en
funció de la qualitat de la llana.
Aquest meravellós invent que ens proporciona un plaer
afegit en el descans, necessita d’un manteniment imprescindible perquè reposem
en les millors condicions higièniques possibles. Penseu que l’estància on
dormim es una de les peces del habitatge que acumula més pols i també vida
orgànica en forma de àcars que troben en llençols, matalassos i roba en general
el seu hàbitat preferit. Cal doncs, periòdicament, aireja’ls i picar-los –igual
que les estores- amb un estri en forma de pala habitualment fet de vímet. Amb aquesta operació rutinària no s’acaba el
manteniment integral del matalàs. Fa falta una acció també periòdica però més
dilatada en el temps: desfer el matalàs, rentar i separar la llana i tornar-lo
a cosir. Aquí és on entra la funció del matalasser.
Tot i que aquest ofici també el trobàvem en les fàbriques
de matalassos, m’interessa més la figura del matalasser ambulant. Voltava per
pobles i ciutats oferint els seus serveis. Eren rutes periòdiques. Cada un o
dos anys passava per gaire bé els mateixos llocs, de manera que la gent ja
esperava la seva visita i preparava els seus matalassos. L’estància podia
allargar-se dies o inclús setmanes, el que donava temps a completar el cicle.
Primer era rentar la llana –previ el descosit de la tela. En pobles petits era
una feina que acostumaven a fer varies famílies juntes. Era una jornada
diferent i per la canalla una diada quasi festiva. El rentat es feia en els més
diversos indrets on hi hages aigua (i si podia ser corrent molt millor) rius,
riuets, canals, basses. És clar que això tenia lloc en temporada de bon temps;
calia que la llana s’eixugués. El matalasser ambulant, anava quasi sempre
acompanyat de família; tots hi donaven un cop de ma. Sobre tot, la dona. Era
l’ajudanta imprescindible a l’hora de la feina i també hi havia tasques en que
n’era protagonista destacada: cosir la tela del matalàs. L’equipatge –sovint un
farcell- no era gran cosa: una o varies teles grans per posar al terra, agulles
més aviat grossetes (saqueres) fil i dues vares que solien ser d’avellaner o
sabina. No hi faltava tampoc la bota de vi, mocador pel cabell i barret d’ala ampla
de palla.
El procés era metòdic. Calia que el temps fos de bonança,
posat que es duia a terme al aire lliure (si era amb recinte tancat, havia de
ser molt ampli) així doncs no havia de ploure ni fer vent. Estesa la tela al
terra, es posava la llana a sobre (afegint una mica més de la extreta del
matalàs, per compensar petites pèrdues) i començava la part més vistosa:
destriar la llana amb les vares d’avellaner, fent un moviment de baix a dalt
batollant la fibra per que quedes el més separada possible. El soroll del
batollar la llana era molt característic i quedava gravat al cervell de forma
definitiva. Ben bé com música de percussió. Aquesta operació de batollar durava
varies hores doncs calia anar passant pels pals tota la llana. El matalasser
cobria el seu cap amb un mocador i pot ser barret, si el sol era fort, per
protegir-se del abundant pols que desprèn la llana. Pols que provocava una
accentuada sequera a la gola que calia combatre amb la ingesta de líquid –
aigua i de tant en tant traguet de la bota.
Acabada aquesta part, calia completar la feina cosint la
tela del matalàs. Aspecte molt important per aconseguir el confort necessari
per un bon descans, era la uniforme distribució de la llana dins de la tela.
Això s’aconseguia travessant unes tires
de tela forta de banda a banda disposades geomètricament. La feina era molt més
acurada i estèticament més vistosa si es feia un bordó, ple de la mateixa
llana, en els dos perímetres del matalàs.
No cal dir que el cosit exigia un bon nivell de concentració i compenetració
dels intervinents (quasi sempre el matalasser i la seva parella).
Vet aquí que ja tenim el matalàs net i polit, llest per
al seu us.
Només faltarà dedicar un petit espai a la tela. Tela
matalassera. Els més pudents tenien els matalassos de tela més consistent, amb
dibuixos adamascats amb una certa lluentor. La majoria, però, eren teles més lleugeres
amb el clàssic estampat a ratlles verticals. Normalment vermelles, encara que
jo n’he vistes de verdes i blaves. Raó per la qual als equips esportius amb
samarretes a ratlles –sobre tot vermelles- són anomenats “matalassers”
Article publicat a la revista PLEC núm. 15 - març 2017 - Dibuix Rafel Baitg
 |
| Imatge del Blogg: Oficios Desaparecidos |
