Porter de Finca
Pot ser no és un
ofici en el sentit estricte del concepte, però el Porter de Finca al llarg de
dècades va adquirir característiques d’especialització que el singularitzen com
activitat.
Aquests modests escrits
no pretenen ser treballs d’història i per tant no sabria dir quan comença la
figura del Porter de Finca. Probablement a finals del S. XVIII i segur en el S.
XIX amb l’extensió dels edificis de veïns. La construcció vertical de les
vivendes, va fer aparèixer aquesta figura, que ha anat evolucionant, i tal com
jo la recordo, va tenir els seus anys d’esplendor al S. XX, en edificis habitats per famílies burgeses benestants.
Les tasques, la
feina del porter de finca eren molt variades. El resum seria: atenció als veïns
de la finca. Aquesta atenció era molt i molt variada. Manteniment dels espais
comuns, que abastia feines de neteja, funcionament correcte de elements com
portes, elevadors, ascensors, enllumenat, energies com ara el gas,
calefacció...etc. Neteja o cura de l’entrada inclosa la vorera d’accés. Recepció d’encàrrecs pels veïns o a la
inversa (bidireccional: provinent o adreçat al veí) distribució i cura de la
correspondència (que incloïa una estricta reserva i discreció al voltant de les
procedències i remitents de les missives... amb caràcter general s’entén... en
veu baixa i a canvi d’alguna cosa, podia filtrar convenientment protegit,
alguna informació). De nou ve a la meva memòria allò que ens explicaven abans
d’entrar a treballar a Correos: El secret de la correspondència, no acaba en el
seu contingut si no que també afecta a la seva procedència, remitent...etc.
Deformació professional resident en la meva memòria.
Tenir noticia
d’allò que succeïa als voltants, al carrer, al barri, per donar oportunes
informacions als inquilins, era un aspecte essencial de la seva activitat. No
es bellugava una fulla, sense el seu coneixement. Tenien també les seves i
fiables fons d’informació: els porters de immobles veïns, botiguers,
escombriaires, guàrdies urbans (a les hores hi havia la figura del guàrdia de
barri o sector). Tota una estructura informativa de primer ordre. Eren els
principis de les xarxes socials boca orella. Oficiava a més a més de filtre de
les persones que volien accedir a algun dels habitatges. Com si un vigilant de
seguretat es tractes, interrogava amb molta seriositat sobre motius de la
visita, grau de relació, o fins i tot identificació. En alguns immobles quan va
instal·lar-se el telèfon, el porter
anunciava al inquilí la visita. Tot plegat, sovint, convenientment uniformat
(vestit tipus conserge o vedell tocat en ocasions amb gorra de plat)
Està clar que –en
funció del nombre de veïns de l’immoble, la feina donava per a moltes hores
d’activitat. Dedicació exclusiva nit i dia.
 |
| Porta. Consell de Cent, 167 |
Però hi havia més.
El Porter –que acostumava a ser una activitat prolongada en el temps- coneixia
a tots i cada un dels habitants fins a extrems molt íntims. Diríem que sabia
vida i miracles de tots. La seva activitat, incloïa aspectes sociològics,
psicològics i fins i tot d’assistència sanitària primària. Ara em ve al cap una
cosa que em va dir en Joan Vilagrasa i Ibarz, professor de Geografia a l’Estudi
General de Lleida, amb el que vaig tenir l’oportunitat de col·laborar molt
modestament en un treball (“Estudis Urbans a Lleida” – 1982 UB – Estudi General
de Lleida – Departament de Geografia) i que malauradament ens va deixar de molt
jove, que de geografia urbana i humana, els
que més en sabien eren els Carters de Correos, de forma molt especial a
les petites poblacions.
Doncs els Porters
tenien un coneixement extraordinari dels habitants de la finca. Entrades,
sortides, costums, gustos, preferències, relacions, procedències, avantpassats...
Gairebé tot.
Des de el punt de
vista psicològic, eren una mena de assessor, confessor, confident. Això li
atorgava un paper rellevant, tot i la modesta posició social que ocupava. Sovint
era consultat al voltant d’aspectes personals o familiars, d’àmbits
inversemblants com poden ser relacions de parella, relacions de festeig de
fills o filles, anades i tornades
–propis o aliens- el que significava molts cops, entrar en el terreny de
la tafaneria. En aquest escenari, la prudència, discreció i cautela en el
coneixement de determinades intimitats eren virtut molt apreciades en aquest
ofici.
Sovint el Porter
tenia còpia de les claus d’algunes de les vivendes, amb el que això suposa de
confiança i de màxima responsabilitat. Per a dir-ho ras i curt, podia accedir
al calaix de la tauleta de nit de molts veïns, espai que sempre he considerat
com el sancta sanctorum de la
intimitat personal.
 |
| Edifici. |
Per altra banda,
els emoluments de l’ofici eren bastant minsos i sovint es complementaven amb
retribucions amb espècie, propines compensatòries d’alguna feina “extra”, i
poca cosa més. Això sí, en els temps de màxima esplendor d’aquesta figura,
tenien la vivenda de franc. Acostumava a ser un espai humil situat a la planta
baixa o de vegades al altell –golfes- de l’edifici en que ell mateix i la seva
família habitaven –gairebé sempre amb un mínim de dignitat que els propis veïns
exigien. Per cert la parella del porter o portera, també col·laboraven en la
tasca diària.
Tal i com recordo
la figura, avui ha desaparegut. Com a molt hi ha empreses que proporcionen una
mena de servei de manteniment diürn, això sí, que res te a veure amb el tracte
gairebé íntim que oferia el porter.
En aquestes
ratlles m’he referit a l’ofici amb el gènere masculí. Estàveu pensant que només
hi havia porters? No també havia porteres. Les propietats, característiques,
virtuts, defectes, habilitats o mancances de uns i unes eren sovint molt
diferents. Però aquestes apreciacions –que poden resultar certament
relliscoses- els hi deixo en mans de la lectora o el lector, o pot ser hi haurà
un segon capítol com a les series? Qui lo sa.
Rafel Baitg
Dibuix Rafel Baitg
Fotografies:
Cristina i Rafel Baitg
