Confinament o no ser viatger

No he estat mai un gran viatger. Ni tan sols petit. Sempre he pensat que a casa s’està molt bé. Això deia el meu pare. Només he viatjat a certa distancia per causes imperatives. Per exemple a Galícia a fer la “mili” o a diverses províncies de l’estat espanyol per la feina (Correus) on el rècord de distància el tinc a Tenerife. També alguna sortida per vacances (auto imposició familiar) quan les nenes eren petites. A terres estrangeres, la experiència es redueix a Andorra i dos fulgurants passos per França. Res.

He viatjat però. Virtualment. Des de els 10 o 12 anys, la lectura va fer que els meus horitzons s’ampliessin de manera extraordinària. Tots els continents, mars i oceans vaig visitar de la ma de Jules Verne, James Cook (les cròniques dels seus viatges descobridors són autèntics documents de aventura reals), R. L. Stevenson, H. Melville, D. Defoe,  Jonathan Swift, i molts d’altres. Els capitans Nemo i Ahab –per exemple- varen ser personatges que la meva memòria ha conservat. Les expedicions als  pols Nord i Sud. Admudsen i Scott. O en un àmbit més científic, Charles Darwin. En general tota la àmplia novel·lística aventurera. També hauria de citar a un clàssic; Homer.  La Odissea, la vaig haver de llegir varies vegades, però encara no fa gaires anys ho vaig tornar a fer, en una traducció crec que millor de les d’aquella època (algú recorda la Ed. Austral?).

En aquest període, ja de bon principi, acompanyava la lectura amb la observació dels viatges i les localitzacions en un globus terraqui. Sempre ni ha hagut un a casa. I amb un Atlas Universal. Complements que encara ara (ja sé que hi ha el Google Maps i Eart) considero imprescindibles.

Parafrasejant a Arquímedes, diria que: doneu-me una bola del mon i un atlas i aniré arreu del mon.

Poc a poc em vaig interessar per la novel·la de ciència-ficció i vaig seguir George Orwell (1984 el va col·locar en aquest estil, encara que la seva producció va més enllà) H.G.Wells, Aldous Huxley, Ray Bradbury, Isaac Assimov, Arthur C. Clarke.... una forma de viatjar a altres mons i estructures socials. Fins aproximadament els 17-18 anys, aquestes eren lectures que m’absorbien molt. Més que la literatura clàssica. Desprès arribaren les lectures de assaig ideològic. Un altre despertar. Jo diria el despertar (parlem de 1974 i posteriors). Això ho deixo per un altre reflexió.

No he viatjat per aquests mons de deu (que es deia) però vet aquí que ara me’n adono que conec persones de molts països. Poca broma 35 països. Quatre continents. El fet migratori no és nou. Es un fet mil·lenari. Fa milions d’anys que els humans o abans el seus precursors ja migraven per diferents raons. Però –perdoni la lectora o el lector- jo de petit i jove, només coneixia allò que en deien migracions interiors, dintre de la península Ibérica. Qualsevol humà procedent d’altres latituds era considerat un fenomen anecdòtic, estrany i amb alguna dosi d’exotisme. Des de ja fa unes dècades, han anat arribant gents de procedències inversemblants. Així és com, ni que sigui de forma verbal, boca orella, he anat sabent de primera ma, altres cultures, formes de organització social, costums, alimentació... etc. Tot sense bellugar-me del lloc; de casa. Fantàstic!

Ah! Viatges! Ni ha de ben estranys. Virtualitat? Imaginació?. Tinc també una experiència, viatge, en una etapa de la meva vida que volia ser psicodèlica. De un i do. Aquest viatge, no va passar més enllà d’estar agafat a un arbre –pot ser intentant mantenir algun tipus de relació difícil de definir- durant un temps indeterminat (no recordo res absolutament). No ho vaig tornar a repetir.

Viatges.