Fa uns dies els mitjans de comunicació, sobre tot els
audiovisuals, es feien ressò del gest que va fer el jugador del Reial Madrid Di
Maria en esser substituït. El gest en qüestió va ser posar la ma en allò que en
diuen el baix ventre, on s’ubiquen els atributs sexuals dels mascles. Es va obrir un
debat al voltant de si el gest era una expressió obscena adreçada als
aficionats, o una operació d’acomodació dels seus apèndix penjants a una situació més
còmoda dins la roba interior. I és que certament de vegades –i especialment
fent esport se “desacomoden”. Acomodar: posar en un lloc convenient. A tot
això, m’ha vingut al cap la figura, l’ofici
–avui gairebé desaparegut- de l’acomodador a les sales de cinema i teatre. Ofici curiós
que consistia en acomodar a l’espectador al seient corresponent quan les llums de la
sala s’apagaven i començava l’espectacle.
L’espectador poc puntual era acomodat en un seient. La més o menys bona
situació del lloc era directament proporcional als cèntims que –això d’una
forma molt discreta- deixava caure l’interessat a la
ma parada, sempre a punt, de l’acomodador. Era, doncs, aquesta figura l’encarregada
d’ordenar la disposició física del espectador a la sala d’exhibició.
Ah! Però no només l’ordre físic era
la seva funció. Proveït de la seva particular arma, una llanterna (nosaltres en
dèiem “pila”), s’encarregava també de mantenir l’ordre
moral i el decor degut en un lloc públic. Reprimia les actituds poc
convenients, fins i tot impúdiques d’aquells
espectadors/es que en lloc d’exercitar els sentits de la vista i l’oïda, es
donaven amb fruïció a l’ investigació del sentit del tacte i fins i tot del gust .
Quan aquestes situacions eren detectades pel acomodador, els infractors/es eren
enlluernats pel focus acusador de la llanterna i amonestats o fins i tot
expulsats de la sala. Acomodar. Verb encantador. Posar al lloc. Acomodador
ofici curiós.
Publicat a El Correu de l'OP Núm XVIII Febrer-Març 2014
