dijous, 2 de març del 2023

Entrevista – Conversa amb Oksana Shymanska

 Parlem amb Oksana Shymanska. Intèrpret i professora de piano. Ukrainesa, arrelada a Catalunya.

El meu nom és Oksana Shymanska. Vaig néixer a Lviv (Ukraina) el 1987. Vaig començar els meus estudis de piano als cinc anys a un Liceu Musical Salemiya Krrushelnytska,  fins 2004 en que vaig començar la carrera. Al 2009 obtingué el títol superior i màster de interpretació. Després vingué a Barcelona a fer el màster de música espanyola a la Acadèmia Marshal amb la professora Carlota Garriga, amb una beca de l’AIE (l’Associació de Músics Executius)


-          Quan vas arribar a España, Catalunya.... A Lleida des de quin any. Amb quin motiu?

 L’any 2003 amb setze anys vaig venir per primer cop a Catalunya, acompanyant a nens i nenes orfes del meu país, per fer vacances aquí. Al mes d’agost. Això ho vaig fer durant quatre anys.

Des de la primera vegada vaig sentir un “feeling” increïble. De seguida vaig parlar català, molt rapit. Amb un mes aquí ja construïa frases senceres. Era un sentiment molt particular, peculiar. Com si hagués estat tota la vida aquí. Em sentia com a casa: superagust. Així doncs, als setze anys vaig entendre que volia viure aquí, o si havia de fer alguna cosa, la faria en aquest país. Entre musics és molt normal continuar estudis al estranger.

   Com va ser d’estudiar músics espanyols com Albeniz, Falla, Granados, Monpou?

 Abans de venir aquí vaig preguntar a un col·lega –director de orquestra a Barcelona- Melani Mestre que va treballar la meva ciutat i em va recomanar aquesta Acadèmia a Barcelona. Aleshores jo no tenia ni idea de música espanyola. No sabia res. Coneixia noms de compositors, però no interpretava les seves obres. Va ser un descobriment increïble.

   Els teus pares encara viuen a Lviv. Com veuen, quina opinió tenen de la actual guerra

 Si. Els pares, familiars i amics. No han marxat. La seva visió és terrible, com un gran genocidi. Tothom esta impactat de la crueltat d’aquesta guerra. No es poden fer comparacions amb altres sofertes pel país. Ni tan sols la 1a o 2a guerra mundial. Llavors Ukraína era un territori més dels molt que varen ser envaïts. Uns i altres varen passar. Ara han entrat a casa nostra a envair-te a eliminar tot el que es teu. A dir-te que la teva cultura no ha existit mai. Ni tan sols el teu país com a tal. Tracten de eliminar la nostra existència. Apart, és clar de la extraordinària crueltat dels bombardeixos.

  Ucraïna te una historia complexa, dura. Els teus pares, avis varen explicar-te episodis del passat? Per exemple l’Holodomor o altres?

 Els avis de una banda de la família sobre tot la meva avia –de família humil- va passar fam de petita en aquell episodi brutal. Pràcticament fins que no va conèixer al meu avi als 19 anys no va menjar carn. No sabia el que era un bistec. Recorda que l’any 1941 quan els alemanys van conquerir Ukrania (la meva ciutat es va rendir i així no va ser destruïda) i que soldats alemanys van dormir a casa. Por. Als soviètics els van tenir també molta por per la violència desfermada que practicaven. Històricament el país havia set maltractat per Rússia. Com gairebé tots els països que l’envolten. Nosaltres sempre em tingut més enfrontaments, perquè ens hem resistit. De fet Rússia, ha rectificat la història del nostre país. Han anul·lat (o intentat) la nostra essència.

   En un altre aspecte. Què opines de la visió que tenim aquí dels artistes, compositors Ukraïnesos?  Aquí a occident, als compositors de l’est els cataloguem com a compositors Russos. Però no tots ho són. Cert? Les restriccions als productes russos, en general i en particular en l’àmbit cultural referides a representacions, interpretacions, d’ obres russes, també són vigents. Com Afecta això? En l’aspecte cultural...de patrimoni cultural... identitat... història...

 Sí sí. És clar. Així és. Hi ha molts compositors ukraïnesos  bastant desconeguts o bé catalogats com a russos. Per exemple, Sergei Prokofiev.

Si afecten les restriccions en l’àmbit de la representació.  Crec que tot és política. No val a dir això és Art i no ho hem de barrejar amb el conflicte. Els artistes són figures públiques, tenen molta repercussió. A les xarxes socials molts seguidors, molta influència. Aleshores no poden dir “això no va amb mi” no poden viure en una bombolla ignorant el que està passant. Al menys hem de dir la nostra opinió.

 Vols dir que la cultura o qualsevol expressió artística no pot ser asèptica. S’ha de prendre partit. Com aquí a España quan Manuel de Falla o Pau Casals van fer palesa la seva oposició a la dictadura de Franco.


 La Cultura és un transmissor del que està passant, de les idees. No es pot simplement interpretar, musica o altres formes d’expressió, sense atendre al que està passant. Per exemple, crec que molts músics russos, no van manifestar en veu alta la seva oposició al desastre que està passant. No mereixen continuar igual. Fent gires; interpretant, representant obres. També va haver valents que van mostrar el seu rebuig i han estat fortament repressaliats. Molt de respecte per ells.

Respecte del tema de la interpretació de música russa, jo personalment, prefereixo –parlo per mi- interpretar música de autors ucranians que són més desconeguts. Me ho he de plantejar com un tema personal, la meva idea. Si no ho faig jo qui ho farà? No puc fer promoció d’autors del país invasor.

Ja fa molts anys, pot ser 100 o 150, als musics que estudiaven al país, els hi deien que si no anaven a Sant Petersburg o Moscou, no anirien lluny. Per tant hi ha compositors ukraïnesos  que no han pogut desenvolupar-se . Hi ha compositors clàssics com Prokofiev que varen néixer a Ukraina, però van haver d’anar a Rússia per progressar en les seves carreres.

 Per tant, de molts any va haver una mena de colonització cultural per part de Rússia. No?

 Totalment completa. Inclús no només colonització, si no eliminació de la pròpia identitat. Compositors, escriptors que fins i tot varen patir tortures, deportacions a Siberia durant segles. Només era permès el tema “folklòric” ukraïnès . Si en va haver algú que va voler resistir, ho va passar malament. Els russos van cremar moltes partitures i creacions dels que no volien combregar amb aquest espoli cultural

   Tens contacte amb artistes ukrainesos a Catalunya o altres països d’Europa o més enllà?

 Si. A España no massa. Toco amb un violinista –Olexksndr Sora- que és de la meva ciutat i està aquí. Hem fet concerts. La majoria de músics que conec viuen per Europa. Tinc molts contactes. Amics.

    Des de fa temps, hi ha una certa “diàspora” d’artistes ukraïnesos a la Europa més occidental?

 Si. Va haver varies onades. Una molt forta als anys 90 del s. XX (desprès de la caiguda del règim soviètic).  Hi havia molta misèria. Va marxar molta gent. Sobre tot a España, Portugal i sobre tot a Itàlia. Moltes famílies. Amb anterioritat una de molt important, de artistes que van anar a EE.UU. i Canadà. Anys al voltant de la 2a. Guerra mundial (també de la primera). Molta gent d’Odessa, per exemple. Van arrelar a América. Molts artistes de diferents àmbits tenen arrels ucrainianes . Steven Spilberg, Silvester Stalone, Barbara Streisand, Leonardo di Caprio....

Va haver una segona onada que va tenir molta presència a Chicago i Canadà. Pot ser és la raó per la que Canadà s’ha posicionat a primera hora al costat d’Ukrania.

De broma diuen si Boris Johnson pot ser tingui antecedents, pel important recolzament que Anglaterra ha donat a Ukraina. Com un torrent. Al marge d’altres temes del Premier britanic, a Ukraina han de estar agraïts de la seva implicació en el conflicte. Va reaccionar bastant abans que la U.E.

El cas és que la genètica ukraninesa està estesa per tot el mon.

   Parlant de posicionament. La U.E ha estat molt més diplomàtica que activa en el recolzament a Ukraina? Molt mediàtica i poc efectiva? Un pel hipòcrita?

 Depèn quin país. Saps que passa? Què hi ha “la Europa Vieja”. Està bastant acomodada. Fa anys que no viuen problemes greus com una guerra. Els governants actuals són fills de famílies riques, que tenen negocis, i no volen arriscar aquesta vida còmoda. És més difícil baixar el nivell de vida que pujar-lo des de la pobresa.

Han reaccionat de manera molt lenta, però han reaccionat. No puc dir el contrari. Però no hem de perdre de vista que “la quinta columna” de Rússia. En diríem “topos. Funciona a tota Europa des de fa anys. A molts països. Hi ha molts negocis que condicionen el posicionament d’aquests països. La Rússia actual pateix una mena d’histèria per perdre poder i utilitza mètodes KGB (en saben molt és clar).  Per exemple pagar persones –tothom te un preu- per moure opinió en l’occident d’Europa. Això va frenar molt la reacció.

Però ara crec que ja ni hi ha marxa enrere.

 Durant Abril i Maig La situació era molt desesperada. No arribava ajuda. Cal dir fort l’heroisme dels ukranians que varen morir defensant. Persones que no eren soldats preparats per fer front a aquesta invasió. Però des de Juliol, ja ha canviat. Va començar a arribar l’ajuda militar que demanàvem.. L’heroisme  de molts, ara no els sabem, sortiran als llibres de història  

 Aquí hi ha una Associació de Refugiats Ukranïnesos. Hi col·labores? De quina manera?

 Sí. De fet, les persones que arribaven aquí, el que volien era tornar de seguida. Un primer viatge per fugir i un altre per tornar.

Jo vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Vaig anar a l’església (on vaig batejar al meu fill) on hi anaven molts ukraïnesos. Ho vaig encertar. Varem reunir-nos i organitzar-nos per buscar ajudes humanitàries. En unes setmanes vam decidir crear una associació activa. Reunions i manifestacions públiques. Per exemple a la plaça Ricard Vinyes. Actes de suport, concerts.... L’Associació ja és constituïda. Treballa amb Institucions com ara l’Ajuntament de Lleida, per tal d’ajudar.

M’agradaria dir que els ukraïnesos i ukraïneses que han arribat ens els darrers mesos, no són refugiats. Són desplaçats. No marxen per buscar una vida millor. Els han fet fora de casa seva. No volen aprofitar ajudes o avantatges. És una estada temporal, per tal de tornar a casa seva. De fet aquí no es troben còmodes (no s’adapten) per què el que volen és tornar. No volen viure de caritat! Allí tenen la seva casa, la seva vida, la seva subsistència.


  La teva ciutat, Lviv, és una mica la capital cultural del país? Teniu un cert orgull en aquest sentit? Kiev pot ser és la capital administrativa no?

 Kiev també és important en molts aspectes. Però Lviv te un altra dimensió. Més Universitats, Teatres, sales. La Cultura és important i a més a més la cultura autòctona; ukraniana. La majoria parlen ucranià (al país molta gent parla rus) Volem sentir-nos ukranians amb el que això significa. Idioma, tradicions, identitat. Alguns volen confondre això amb un nacionalisme pervers. No és així. No vull ni pensar que els russos puguin arribar a Lviv. Segurament ho arrasarien pel que significa.

    Aquí tenim informació “variada” de la guerra a Ucraïna .Pot ser no molt bona.   Quina percepció tens? Segur tu en tens de més directa. Com fas per estar informada?

 Als primers mesos, arribava bastant certa, respecte dels aconteixements. Ben explicat. Però ara veig que cada vegada arriba menys informació. Com si hagués acabat la guerra. Em preocupa perquè la guerra continua. Diàriament hi ha atacs, bombardeixos, morts. Alguns aquí em diuen: com esteu? La guerra va acabant. Esteu mes tranquils? És un problema que el conflicte no surti als telenotícies i diaris a primera plana. És una guerra que continua i que –apart de la nostra butxaca- la gent surt molt perjudicada i en sortirà més. Hi ha vides. Un país sencer –amb tot el que això implica- massacrat.  No poden guanyar. Seria un desastre global. Cereals, energies, tot afectat amb repercussions mundials.

Repercutirà també en la qüestió migratòria, que pot ocasionar la falta d’aliments i de recursos. Així és que tots estem interessats en que aquesta guerra acabi.

Aquí s’ arribat a dir, i gent que així ho creu, que a Ukraina hi havia un nacionalisme “tòxic”, semblant al feixisme o nazisme .  No coneixen la realitat. Els que actuen amb formes nazis son ells.

   Fa anys que vas establir-te aquí. Fa 12 que treballes de professora a l’Intèrpret.  Quina és la teva relació amb la resta de professors de la feina? En les circumstàncies actuals, has trobat recolzament, solidaritat per part dels companys i companyes?

 Sí. I molt respecte i comprensió. No només a la feina. La gent que conec fora, amics, veïns i coneguts. Crec que aquest país es molt acollidor amb els que venim de fora. Conec amics que estan a altres països (Suïssa, Alemanya, centre Europa en general) als que sovint recorden que ells i elles no són d’allí. Són de fora. Inclús, pot ser, pel fet de ser ukraïnesos, els tracten diferent Com si fossin de segona categoria. Una raça més pobra.


    Fa molt que no has anat al teu país?

 Vaig estar un més abans de començar la guerra. Normalment vaig dos cops a l’any. Com a mínim un. No puc passar sense anar al meu país.

Hi vaig estar aquest agost amb el meu home, vam portar l’ajuda humanitària amb el cotxe i després vam tornar amb els meus pares. Després van tornar a Ukraïna , en tres setmanes. Semblava que la vida continua, encara que es sentia entorn de preocupació i alguna tristesa . El toc de queda, prohibició de l’oci nocturn, alarmes aèrees, tot això suma. Però la gent .. els admiro , molt valenta.

Tot i que has arrelat aquí. Família, Amics...

Si totalment arrelada. De fet, fins l’esclat de la guerra, pràcticament no tenia relacions amb gent de Ukraïna (treta la família). Tot el meu entorn està aquí. Professional, d’amistats...etc.

 Gràcies Oksana

 Oksana, està preparant amb molta il·lusió la gravació d’un disc amb interpretacions de músics nascuts a Catalunya. Veurà la llum el proper any 2023. Nosaltres també l’esperem amb molta il·lusió

Plec: Jose Luís Rios i Rafel Baitg

Fotos: Ken Goddard

Publicat a la revista Plec núm 38 (desembre 2022)

Propuesta Ácrata (Selección de lecturas)




Publicado en la revista Lumbre núm. 13 (junio 2021)

Correos, Un gran servei popular que llangueix

 

Parlem amb Rafael Baitg, col·laborador de Plec, sobre la història present, passada i futura del servei de Correus. Una institució que va ajudar i va consolar molt les classes més humils de la societat: grans separacions pel servei militar, festejos a distància, emigració, presó, exili i altres desgràcies. Però que també va estar al costat de les petites empreses, permetent la seva expansió per un preu moderat, fins que a la gran banca se li va quedar petit el servei i van pressionar perquè es creessin empreses independents, o van crear els seus propis serveis…

Rafael, sota el seu aspecte de vell roquer-dandi dedicat a mimar el seu nét, amaga un cor de funcionari de carrera de Correus emèrit, on va ocupar diferents llocs entre novembre de 1976 fins a octubre de 2007. El seu pare (el molt recordat Sr. Baitg ) va ser cap de la carteria a Lleida durant molts anys.


Quins són els orígens i la necessitat de Correus?

La comunicació ha estat una necessitat bàsica de la raça humana. Des de fa milers d'anys els humans s'han comunicat a distància usant els mètodes més variats. Senyals visuals, acústics… Si parlem de correus, apareixerien amb l'escriptura. El suport de l'escriptura va començar sent molt aparatós. Taules de tota mena de materials que s'enregistraven. Després el papir, fins a l'aparició de les tintes, que també tenien composicions molt diverses. Durant segles la comunicació de missatges escrits se circumscrivia a assumptes lligats als estats, imperis, regnes i les formes d'organització política més variades. Eren els mandataris els que es comunicaven amb altres mandataris, o amb personatges importants dels seus territoris. Només els molt importants o econòmicament ben dotats feien servir el correu. Cal tenir en compte que fa només uns quants segles l'analfabetisme era la situació dominant.

Parlar d'institucionalització del servei..., no es produeix de manera molt primària fins als segles XVI i XVII.

 Quin va ser l'inici a l'estat espanyol?

 Els orígens els podríem trobar als Carters Reials que es va instituir a l'època dels Àustries. Concedien l'explotació del transport del correu, i els imports es quedaven els mateixos concessionaris. El servei es prestava a cavall i, progressivament, a carruatges de passatgers. Semblant al que vèiem a les pel·lícules de l'oest americà amb les seves diligències i famoses companyies com Wells Fargo o Western Union que van anar evolucionant, algunes fins als nostres dies.

El primer punt d'inflexió important, diria que va ser la introducció del segell de correus com a pagament del servei. El 1840, va aparèixer el primer segell postal de la història, el "Penny Black", amb l'efígie de la reina Victòria. El primer a Espanya es va editar el 1850 i contenia la imatge d'Isabel II. El segell va fer que el servei estigués més proper als ciutadans i amb l'augment del nombre d'enviaments va augmentar el nombre de carters urbans.

Un altre gran pas al món del correu va ser el desenvolupament del ferrocarril, sobretot a l'últim quart del segle XIX i principis del XX. El ferrocarril, va ser el sistema utilitzat pels serveis postals per al curs dels enviaments fins a mitjans de la dècada dels 90 del segle passat, en què va passar a transportar-se per carretera. Amb el ferrocarril els serveis de correus van començar a transportar paquets de dimensions més o menys reduïdes en disposar els vagons de més espai.

 Parla'ns una mica del “fetitxisme” que va sorgir amb l'aparició dels segells.

 Des de l'aparició dels segells, es va generar el col·leccionisme. El segell té un valor facial. És com una moneda. Mai no perd aquest valor.

Durant anys, es va convertir en una inversió. Un segell de 5 pessetes al cap d'uns dies o setmanes valia 5,20 o 5,50. Molta gent “invertia” en valors filatèlics. Va generar molts beneficis i també grans pèrdues. Alguns podeu recordar l'estafa piramidal del Fòrum Filatèlic o d'alguna altra empresa especuladora.

Es continuen emetent segells. El col·leccionisme continua. Jo crec que és un món a part. El Servei Filatèlic Nacional continua emetent cada any segells de correus. Molts esdeveniments, aniversaris, tenen un segell de correus.

 El segell adhesiu també es col·lecciona?

 Sí. El segell antic tenia una goma per adherir al sobre/enviament. La seva composició química era potent. Tenim la imatge del que passa la llengua pel segell, aquest llepar el segell sovint podia provocar greus conseqüències en l'aparell digestiu-intestinal. Per això sempre a les oficines de correus i usuaris habituals hi hagués unes esponges amb aigua per enganxar els segells. A finals del segle XX algú es va adonar que aquells productes no podien ser utilitzats, i es van començar a fabricar els segells autoadhesius.

Ara tots els segells són autoadhesius. Encara hi ha qui els col·lecciona, encara que no crec que duri gaire. Com a anècdota, esmentaré que Correos comercialitza “Segells personalitzats”. Pots dissenyar el teu propi segell, amb el logotip de l'empresa, o un aniversari de casament o qualsevol ximpleria...

Seria interminable la qüestió filatèlica. Em va tocar de viure el pas de la pesseta a l'euro. A l'oficina havia d'atendre les persones que volien canviar les col·leccions de segells en pessetes, per segells faciats en euros. Any 2002. Tortura on n'hi hagi.

 Com es van normalitzar els enviaments?

 Va arribar com a conseqüència de la progressiva mecanització en els processos de tractament i classificació de la correspondència. Va ser un procés internacional. Penseu, que el servei postal es va estendre per tots els països del món. El 1874 es va crear la Unió Postal Universal, per tal de fixar unes normes que fossin adoptades pels diferents països i així facilitar l'intercanvi de correspondència. Va ser a principis del segle XX que es van fixar unes mides que s'adaptaven a les màquines de tractament postal. Les primeres van ser les cancel·ladores, que inutilitzaven els segells. Després van venir les segregadores que separaven les cartes per mides i finalment les classificadores que suposaven una major rapidesa davant de la classificació manual, que no obstant es va mantenir en molts nivells fins a finals del segle XX.


 Quina ha estat l'època daurada del servei?

 Potser als anys 50-60-70. Es va arribar a la plenitud de recursos per a l'admissió, el curs i el lliurament de les trameses. L'enorme teranyina dels transports ferroviaris i, al tram final, les línies d'autobusos per arribar als últims racons. L'aparició dels anomenats Pavellons Postals. Enormes centres de classificació. Després anomenats pomposament Centres de Tractament de la Correspondència. El desenvolupament de les màquines classificadores i l'aparició de les indexadores que estampava un codi a les trameses i, a partir d'aquí, tot era un procés mecànic amb poca intervenció humana. El 1984 es va instaurar el Codi Postal, cosa que va significar un pas de gegant per escurçar el temps entre l'admissió i el lliurament, sobretot de les cartes.

 Pots recordar com la dictadura intervenia el correu sense escrúpols? Encara que això era una cosa aliena al servei, els empleats més aviat boicotejaven aquestes pràctiques…

 Encara mort el dictador, moltes pràctiques es van mantenir en la tan esbombada “transició democràtica”. La intervenció de la correspondència de determinades persones era habitual. Vaig conèixer un quartet al pavelló de correus on hi havia un petit fogó amb recipient per a aigua. Venia la “secreta” i amb extremada discreció, demanava –al cap de la unitat de carteria– el correu de determinades persones. El cap li demanava al carter. Aquesta correspondència era revisada en el quartet misteriós i tornada al circuit. D'això en tinc constància. Sempre em va penar no quedar-me amb aquella màquina de vapor. Suposo que hi havia carters que contestaven “avui no té res”. Estic convençut, però no tinc confirmació. A Correus hi havia molts “desafectes al règim” i d'altres “afectes”.

 Quan es van incorporar les dones carteres? El carret de repartiment va ser una aportació femenina que va acabar amb les lesions d'esquena dels carters?

 Recordo perfectament quan varen entrar les dones a Correus. Va ser el 1986. Abans hi havia dones, però la gran majoria en el què anomenàvem serveis burocràtics (habilitació, personal… etc), altres poques en serveis de finestrets i, fins i tot, vaig conèixer un parell que van ser pioneres a el servei d'ambulant de correus. Però la gran entrada va ser a través d'una macro oposició l'any 1985. El 1986 hi van entrar moltes dones a les carteries (a la de Lleida més de 20). Sense dubte, un abans i un després. En un entorn masculí (també masclista) van irrompre les noies. La gran majoria més valents que els mascles. Hi va haver força problemàtica. Separacions, malentesos, molt anecdotari que no crec que tingui cabuda en aquestes línies. A partir de llavors, les successives promocions van ser majoritàriament femenines. Tinc constatació, perquè vaig fer força anys classes de preparació per a les oposicions i el 80% eren dones.

Pel que fa al carret de repartiment, crec que serà gairebé simultani, però mai no el vaig relacionar amb l'entrada de la dona. Els carters repartien amb valises de cuir que buides pesaven més de 10 kg. Havien de tornar a l'oficina a recarregar. El següent pas va ser posar uns dipòsits de suport. El carter, acabada la valisa, anava al dipòsit a recarregar. Tots els companys que conegué, carters de tota la vida, tots sense excepció, acabaven amb escoliosi: desviació de columna. Vam fer molts intents en aquells temps perquè fos considerada malaltia professional. No tinguérem èxit. Però va sorgir el carretó de repartiment. Sense cap dubte un gran avenç. Hi ha hagut molts models i ha estat un referent per a altres empreses. He dit carretó. Estimats i estimades lectores de Plec, mireu si en teniu ocasió, els carros que porten ara els i les carteres. Hi cap mig supermercat. Crec arribada l'hora que posin un motoret –respectuós amb el medi ambient–, sota pena que tots i totes es jubilin amb seriosos problemes d'espatlla.

 Parla'ns dels serveis especials, curiosos i perduts que recordis

 Hi ha diversos. Al llarg del temps es van incorporant afegits a les simples cartes. Certificat que es lliurava mitjançant signatura del destinatari. Acusament de rebut, en què el remitent rebia la constatació de la entrega. La Urgència, els Apartats de Correus, el franqueig en destinació que servia per facilitar la resposta a determinades campanyes comercials, enquestes, comandes de productes, com ara llibres.

A més a més, a nivell internacional hi havia (això si s'ha perdut) els Aerogrames que consistia en un full en què s'escrivia en una cara i doblegant-ho en tres parts, s'enviava. El seu preu era únic i es podia enviar a qualsevol país de qualsevol continent. Els Vals Resposta (Coupon Response) també desapareguts, es feien servir per facilitar la resposta o l'enviament de documents, sense que l'interessat hagués d'abonar franqueig. El feien servir molt les universitats per sol·licitar documents a altres universitats o institucions acadèmiques. Penseu que era l'època en què s'enviava tot per correu físic.

Un gran servei ja desaparegut és el del Gir Postal i els serveis bancaris de Correus: la Caja Postal de Ahorros. Durant molts anys, milers de nens i nenes venien al món amb una llibreta de Caixa Postal. Jo, per exemple, el 1955 vaig rebre el regal d’una llibreta amb una pesseta. La Caja Postal de Correus arribava als llocs més recòndits. Milions de titulars de comptes/llibretes. Jo encara ho vaig conèixer laboralment: ingressos, anotació en bolígraf blau; reintegrament, en bolígraf vermell. El ministre Solchaga va crear Argentària, la banca pública amb la gran i màxima aportació de la CPA (la resta, Banc Exterior, Banc Hipotecari, i algunes altres petites entitats, no valien per a res).

Després l'Estat el va vendre. Ara forma part del BBVA. Ho deixo aquí.


El gir postal era un dels serveis estrella de Correus. El gir era el suport contable. Per treballar a Correus, a banda de geografia, havies de conèixer el sistema contable. Durant dècades, a través del gir s'abonaven milions de pensions. Jo recordo de petitó que el meu avi rebia la seva paga de jubilat ferroviari per gir. El senyor Hurtado venia puntualment cada mes. De gran, treballant en correus, encara vaig trametre moltes pagues. Hi havia els carters que només pagaven girs. A Lleida eren 4 o 5 (anaven amb moto) i portaven molts diners. És cert que, a grans poblacions com Madrid, aquests carters eren objecte de robatoris. Portaven molts diners a valises petites. Recordo que als districtes centre de Madrid, anaven “de paisà” per evitar aquests robatoris. A les localitats petites i, sobretot, a l'àmbit rural, el carter portava tot: cartes i girs.

A través del servei de gir, s'enviaven diners al fill que era a la “mili”, al familiar que era a la presó. Arribava a llocs recòndits.

Anecdotari molt variat. Per abonar l’import, havia de signar-se un paper. Si el destinatari no sabia, el carter portava un tampó de tinta i posava la petjada del polze a l'imprès. Una família d'un conegut carrer de Lleida va conservar el dit del pensionista (un cop mort) i així va poder cobrar unes mensualitats.

El gir com a tal ha desaparegut del catàleg de productes de Correus. Ara, des de fa anys, és una sucursal de Western Union. Primer ho va ser a nivell internacional i ara a la nostra pròpia península.

 Quines eren les jerarquies i dificultats d'accés als llocs de treball?

 Correus va ser fins no fa gaire una estructura més de l'Administració Pública. Per tant, l’accés era a través d’oposició. Fa uns anys (abans del codi postal) les oposicions a Correus tenien la dificultat afegida de la geografia. Calia conèixer centenars de poblacions i la seva situació a les línies de ferrocarril.

A partir de la implantació del codi postal, la dificultat del temari va disminuir. Era més fàcil. Cert. Però a finals dels 80 i els 90, cada convocatòria (posem entre 1.000 i 3.000 places per a tot Espanya) tenia entre 100.000 i 150.000 aspirants. Aquí radicava la dificultat.

A Correus, hi havia diferents cossos de funcionaris que componien una estructura jeràrquica; des dels tècnics fins als subalterns passant, és clar, pels carters. Crec que la darrera oposició a places de funcionaris de carter va ser el 2001. A partir de llavors el personal té l'estatus de personal laboral; és a dir subjectes a les normes de tots els treballadors

 Explica'ns algunes anècdotes de la teva dilatada experiència a Correus.

 Moltes. De tota mena. Segur que el/la lector/a coneix les bústies de correus, que encara avui dia perviuen. Quan arribaven a l'oficina els continguts que havien recollit els “buzoneros”, hi havia molts articles diferents de les cartes. Per exemple, carteres, bitlleters. Totes sense un “duro” a dins. Us sona el gremi de carteristes? Un clàssic, moltes carteres, buidades de monedes i bitllets, però amb la documentació íntegra arribaven a Correus. El servei procurava tornar-la al propietari. Jo he vist desenes i he intentat gestionar aquestes “pèrdues”. Un dia va arribar un sobre sense senyals ple de bitllets que vam guardar fins que una noia va preguntar: va dipositar cartes a una bústia i també va posar el sobre amb els diners, que havia d'anar a ingressar en un banc.

Els carters, molts encara ho podeu recordar, portaven les cartes a repartiment en valises… que eren de pur cuir. Pel que sembla els gossos amb el seu poderós olfacte, se sentien atrets per l'olor del material de les carteres, de manera que era habitual veure el carter seguit d'un o diversos gossos. Amb algun atac ocasional, com als acudits gràfics.

Correus treballa les 24 hores del dia. Sobretot als centres de classificació de les estacions de Renfe (quan el transport es feia per ferrocarril). Allà vam donar ajuda, recer, als que havien perdut un enllaç per arribar al seu destí, i de passada establir conversa.

Recordo una anècdota que em va impactar molt. Al servei de la Caja Postal. Amb unes llibretes on, a mà, s'anotaven les imposicions en blau i, en vermell, els reintegraments. Estava a l'oficina de Tremp (Pallars-Jussa), any 1982. Dona d'edat ve a fer un reintegrament de la llibreta. Vaig a la caixa forta i li faig el tràmit, quan amb cara molt seriosa em diu que aquests no són els diners que ella havia dipositat. Ella pensava que els diners que ingressaven (bitllet per bitllet) els podien recuperar. No ho he oblidat mai.

Més enllà de l'anècdota hi ha una sèrie d'aspectes que has esmentat a la introducció, que tenien molta rellevància per als que treballàvem a Correus. Les cartes de la presó i la de les casernes militars. Les cartes adreçades als presos les recollien les anomenades “comandaderes” (totes les que vaig conèixer eren dones). Alhora, portaven les que els presos escrivien. La majoria dels sobres eren autèntiques peces d'art. Dibuixos –molts cors– i frases tipus: “Corre, corre cartero, que es para la chica que más quiero”. Quan aquestes cartes ens arribaven a la sala de classificació, deixàvem qualsevol cosa que estiguéssim fent per donar-los màxima prioritat. A les carteries, em consta que també era així.

La correspondència dels soldats que feien la mili rebia un tracte similar. Les recollia el carter militar, però recordo que moltíssimes arribaven dirigides al bar La Guaica (i altres bars) que estaven al recorregut des de la caserna a la ciutat. El carter de la zona duia diàriament desenes de cartes a La Guaica. Allí les podien retirar, segurament més aviat que a la caserna. Era un curiós servei totalment alegal –fins i tot il·legal– d'apartat de correus que, tot i això, sempre va ser tolerat. El propietari del bar (establiment de preus molt econòmics) també permetia canviar-se de roba als soldats, fins i tot amb un servei de guixetes. Col·lectius que, en general, sempre van ser ajudats per la gent.

Queda per a un altre text la història dels “ambulants de correus”.

 Quina és la història de la decadència del servei?

 Segurament la globalització, tan comentada en les darreres dècades, també ha afectat els serveis postals. La correspondència, les cartes, estan en clara decadència amb el gran augment de  les comunicacions informàtiques. D'altra banda, els serveis postals han estat liberalitzats. Abans l'admissió, curs i entrega de la correspondència era monopoli de Correus (a la majoria de països). A principis d'aquest segle, concretament a Europa, es va regular el Servei Postal Universal. Les empreses de transports ja poden –complint uns requisits senzills– tractar la correspondència. En el cas d'Espanya, gairebé simultàniament, Correus va passar a ser una empresa (Empresa Pública Estatal). Aquesta és la seva fórmula jurídica actualment. Forma part de la Sociedad de Participaciones Industriales (SEPI) que és una mena d'aparador on l'estat exposa les empreses per si hi ha interessats a adquirir-les.

 Hi ha causes i/o culpables de la decadència?

 Jo crec que les causes són complexes i passen pels enormes canvis a les comunicacions, que han afectat pràcticament tots els àmbits de la societat. És cert que això ha anat acompanyat a les societats, estats occidentals, d'una exacerbada onada de liberalisme, liderat des de fa dècades pels Estats Units. S'han anat posant els serveis públics (abans gestionats directament per les administracions públiques) en mans privades, cosa que significa: l'objectiu de la seva explotació és el benefici econòmic encara que sigui a costa de la disminució en la qualitat.

Avui t'arriba una carta, però no saps qui l'ha deixada a la teva bústia.

 Correus està condemnat a desaparèixer?


 En permanent mutació. Ara com he dit, s'explota un servei de transport.

Correus com el que coneixíem fa tot just dues o tres dècades ha desaparegut. Té una xarxa d'oficines, locals... En diuen capil·laritat, important, però com a sistema de comunicació ja no té cap futur. Com a estructura de transport, potser.

Ha creat empreses com Correus Exprés, per entrar al tema de la distribució d'enviaments de grans distribuïdores com Amazon o altres. Però, de fet, va venent propietats que va adquirir fa pocs anys.

 Podria Correus ajudar “l'Espanya buidada”?

 Sí. Encara hi ha esperança. Ja fa anys a països nòrdics com, per exemple, Suècia, va començar a utilitzar la seva xarxa de correu “rural” per atendre persones amb dificultats per traslladar-se a la capital de la comarca i això suposa: anar a buscar medicaments, materials bàsics per a subsistència, diners als seus comptes… etcètera.

He sentit que aquí, Correus es posiciona per utilitzar la seva enorme xarxa d'enllaços rurals (cada cop amb menys contingut i enviaments per repartir) per cobrir aquest espai social. Hi ha milers de pobles sense sucursal bancària o caixer. Sense farmàcia. Sense botiga per a molts articles. Estaria molt bé que s'aprofités aquesta teranyina que encara conserva correus. Jo sóc escèptic. Gairebé res no es fa si no hi ha benefici econòmic. Els vents no bufen en aquesta direcció. Però seria un àmbit per explorar. Molt interessant. Relació amb la persona que està pendent de veure algú, persona que passa per aquí, que coneixes, que et pot proporcionar allò més íntim i necessari: el carter.

 Què diuen els sindicats de tot això?

 A Correus sempre hi ha hagut un alt nivell d'afiliació. Sí. Però des de fa molts anys (l'anomenada transició democràtica). Alguns es van apuntar a formar part de les institucions, diguem-ne estatals. Aquests són els que s'anomenen o anomenem sindicats majoritaris. Com a part activa d’aquesta estructura institucional, han anat acceptant els canvis, malgrat els costos laborals qualitativament o quantivament parlant. Correus (afegim a Telègrafs) va arribar a tenir al voltant de 65.000 empleats directes a principis dels 90 del segle passat. Avui no arriben als 40.000. No puc ser objectiu en aquesta resposta. Sempre he militat a la CGT. Minoritària. Defensora dels serveis públics. Batalla perduda.

 Esperem que no tot estigui perdut, i el servei de correus continuï cohesionant la societat i aportant novetats que facilitin la vida als llocs més remots de la geografia. En tot cas, amb aquests comentaris tan interessants de Rafael Baitg, volem retre homenatge a totes aquelles persones que treballen i han treballat en un servei tan popular.

 

Josep M. Maya

Publicat en castellà a la revista Lumbre núm. 18 (setembre 2022)

Publicat en català a la revista Plec núm 38 (desembre 2022)

Entrevista Josep Maria Cazares

 Va néixer el segle passat a San Vicenç de Castellet, el Bages, i viu a Lleida des del 1974.

Grafista, pintor i il·lustrador, ha publicat a Segre, Nou Diari, Editorial Planeta, Mamagraf, Man, El Víbora, Jazzology, La Confidencial i La Quera, entre d’altres. Ha participat en unes cinquanta exposicions entre col·lectives i individuals, nacionals i internacionals i ha rebut diversos premis. En el mon del còmic, ha publicat quatre àlbums i donat cursos. A més a mes, entre les seves diverses activitats, també consta la gestió i producció de actes culturals. Productor executiu de Som Cinema, Festival de Cinema i Audiovisual Català.

Forma part del equip de consellers d’Arts i Patrimoni del Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida

El seu darrer treball, és la novel·la gràfica Checkpoint , amb guió de Miquel Àngel Bergés, publicada per Ed. Milenio, 2021.

 L’Art és un concepte molt gran. Artista també. Què n’opines? Quan va començar la teva afició pel dibuix, volies ser Artista? L’Artista neix o se fa. Ets Autodidacta? Quines influencies creus que tens? T’has emmirallat en algú o algun estil?

No he tingut mai massa clara la paraula artista. S’aplica a moltes coses amb què no em sento identificat per a res.

Vaig començar a dibuixar de petit, com tothom, suposo. Un llapis i un bloc de dibuix eren un luxe que encara ens podíem permetre. La goma d’esborrar va venir després. Sort que no s’havia inventat el mòbil encara. No sabia que volia ser de gran. No he tingut mai cap meta de ser això o allò. Sempre m’he deixat anar, a veure que passava...

Soc totalment autodidacta. Als catorze anys vaig deixar els estudis i em vaig haver de posar a treballar d’aprenent de fuster. Vaig deixar de dibuixar durant uns anys. Hi vaig tornar als 20 anys, entre batalla i batalla, mentre feia el “servicio militar” obligatori.

Les influències inicials van venir pel món del còmic. Després vaig anar provant amb la il·lustració i la pintura, i el grafisme en general, que va ser quan vaig a començar a viure professionalment de tot això als 34 anys.

No sé en qui em puc emmirallar. Hi ha gent que diu que tinc un estil bastant personal. Suposo que em deu venir de tot una mica d’anar veient, còmic, pintura, cinema...

Has participat en multitud de publicacions, fet cartells, dissenyat logos, publicitat. Pintura.... En quina t’’has sentit més còmode, t’ha agradat més? Còmic, Fanzine, col·laboracions a publicacions....

Qualsevol que m’hagi permès de fer el que jo volgués. Si haig de triar per ordre: pintura, cartellisme, il·lustració i còmic. I a la primera època, fer fanzines era divertit.

Novel·la gràfica. Ja en portes unes quantes. Quina importància dones a aquesta part de la teva producció?

És una part molt interessant de la meva feina. M’ha donat l’oportunitat de treballar amb diferents guionistes com Josep Ramon Jové,  Josep Vallverdú i Miquel Àngel Bergés, amb qui ja portem tres obres publicades. La darrera, “Ckeckpoint”, és potser el millor treball que he fet en la part gràfica, i la primera que he fet totalment amb ordinador. Han estat molts anys de feina amb una documentació tan literària com d’imatge molt acurada. M’agrada tot el que tingui a veure amb la història en general.

Has fet, també, de professor, donat classes de dibuix, còmic... Ensenyar t’agrada?

Amb Xavier Reverté vam crear un curs de còmic de guió i dibuix que durant un temps vam fer a escoles de belles arts, instituts i, fins i tot, a la presó de Lleida 2 (vam anar convidats, no com a residents). Va estar bé l’experiència però el cert és que no em trobo còmode ensenyant. No és lo meu. Massa gent davant teu mirant-te.

Cinema. Consta al teu historial una important participació en l’àmbit del cinema (Som Cinema, Cicle de Cinema Llatinoamericà...) Pot ser aquesta vesant és menys coneguda. Explica una mica.

Sí, el cert és que sempre m’he liat amb activitats més o menys relacionades amb la cultura i la seva organització (la part més anònima). He col·laborat en varies activitats i una d’elles les relacionades amb el cinema.

Amb la Mostra de Cinema Llatinoamericà vaig començar fent el grafisme durant 10 anys. Els últims 3 anys vam portar el tema de producció i organització, fins que va haver un estrany canvi en l’entitat que ho gestionava que va provocar la dimissió de la majoria de professionals que hi érem llavors... (i aquí ho deixo)...

Quant al Som Cinema, el vam crear un grup de gent que volia promocionar el cinema i l’audiovisual de producció de parla catalana i de nous autors, durant quatre edicions (2007/2010) el vam fer a Mollerussa però es va acabar amb la arribada de la crisi...

Durant quatre anys es va deixar de fer i un dia ens vam reunir part de l’equip de edicions anteriors i vam decidir de tornar-ho a organitzar encara que fos sense cobrar. I així va ser durant les primeres edicions de Som Cinema a Lleida. Aquest any fem la 12a. Tenim suport de subsistència per part de l’Ajuntament i l’IEI, i poc, o cap suport de Cultura de la Generalitat (el centralisme de Barcelona continua igual que sempre), però nosaltres seguim.

 Has fet storyboards per a cinema?

He fet stories per a curtmetratges. El periodista i productor Carles Porta em va proposar treballar amb Bigas Luna fent l’story del Mecanoscrit del segon origen. Hi vaig treballar amb ell en les primeres imatges del film, que al final no va poder dirigir, perquè va morir al poc temps. Després vaig treballar en la part final, fent l’story amb el mateix Porta, que va acabar dirigint la pel·lícula.

Àmbit internacional. Has exposat o publicat fora?

Una exposició col·lectiva als anys 90, “Un crit contra la intolerància”, que es va fer a París, Budapest i vàries ciutats d’Europa i d’Espanya. I ha obra original meva que tenen particulars a ciutats com Buenos Aires, Copenhage, Londres, Hong Kong, Recife...

Lleida. Als anys vuitanta a Lleida parlàvem de “cultureta”. Era una paraula que tenia molts sentits. Creus que la producció artística, en ampli sentit, està segrestada per les institucions? Les persones que tenen alguna cosa que expressar ho tenen difícil sense subvencions, programes culturals...etc? Es pot subsistir creant?

Als anys 80, quant a fanzines, que és on vaig començar, nosaltres ens pagàvem les nostres “mogudes”. No demanàvem res a ningú i no érem conscients de si era “cultureta” o què. L’objectiu era divertir-nos amb el que fèiem.

No sé si la producció artística està segrestada per les institucions. El que és cert és que hi ha artistes en general “oficials” i altres que no.

Ara és més fàcil poder expressar-te. Tens tot el món a Internet i es “gratis”. En aquest “mundillo” t’has d’espavilar o, com sempre i en tot, has de tenir bons padrins. Les subvencions no et resolen la vida. El que haurien de fer les institucions és donar feina als autors o comprar obra, més que subvencionar.

Es pot subsistir creant però ho has de combinar amb feines d’encàrrec i treballs comercials. N’hi ha pocs artistes que puguin viure exclusivament del que ells volen crear. Jo he pogut combinar una mica de tot; encara que el món de l’autònom és molt dur...

Amb les noves tecnologies, xarxes, globalització, sembla més fàcil fer dissenys, crear? Hi ha molt intrusisme?

Darrera d’un ordinador es evident que hi ha d’haver una persona. Els dissenys o les il·lustracions no fan res sols. Les noves tecnologies et permeten tenir la informació gràfica o literària molt més ràpid que abans i, a l’hora de treballar, amb les eines que tens, pots avançar molt més sobretot amb els programes que existeixen. Jo abans havia rotulat tipografies de cartells a ma, amb rotring, i el que abans es feia en 5 hores ara ho fas en 5 minuts.


No sé si la paraula seria intrusisme. Sí que ara molta gent es fa els seus dissenys i cartells casolans i això es nota en la qualitat... Jo tinc a l’estudi un cartellet que em va donar un grafista brasiler, en unes jornades que vaig estar a Recife que diu: “Consulte sempre um ARTISTA GRÁFICO antes de fazer merda”. No cal dir res més...

En terra del cec el guerxo és el rei?

En el món del “artisteo”, en general, hi ha algú que altre il·luminat, que sembla el que no és. Tots hauríem de tenir criteri per saber qui es un impostor/a i qui no... Encara que, per a mi, la paraula rei és sinònim d’inútil.

T’agraden els barrets? Són una constant en molta de la teva obra. Per què?

Sí, em ve de petit, de les pel·lícules de cinema negre dels anys 40 i 50 que passaven per la tele. Deu de ser una mena de “trauma” infantil. També he llegit molta novel·la negra i els personatges sempre me’ls imaginava amb barret. Poc a poc els vaig anar adoptant als meus quadres i il·lustracions. El barret es una peça molt estètica.

 L estació de trens de Lleida és una constant a la teva obra. I les noies amb maletes. I els hotels. El viatge? O la fugida d alguna cosa? Explica’ns una mica el perquè de tot plegat.

 A part de que la estació de trens és un dels edificis que més m’agraden de Lleida, és com la gran porta d’entrada i sortida de la ciutat i això dona peu a moltes històries. Les noies amb maletes que pinto fan un viatge d’anada, una fugida calmada sense mirar enrere, un tornar a començar, un acte valent, els hotels per a mi son com els refugis temporals dels nòmades. Donen peu a moltes històries.

 -A la teva recent exposició d obra pictòrica a l Espai Cavallers era molt important el joc de mirades entre els personatges de les diferents obres. Creava una tensió narrativa no gaire habitual en sales d exposicions,  trencant la individualitat de cada obra en pos d una historia global. E involucrant  a l espectador. Influència del còmic? Del cinema? 

 A la pintura sempre m’agrada explicar una història en una imatge. Vindria a ser un guió per a una sola imatge i provocar a la imaginació de qui ho mira. En aquesta exposició hi havia 5 quadres que feien parella amb altres 5, i que eren un pla i contrapla amb els mateixos personatges. Potser era més aprop del cinema que del còmic. M’avorriria pintar “estàtues” humanes o “natures” mortes, i el que busco quan pinto en tela es una mena d’autodiversió i explicar alguna cosa més que la imatge que veus.

 -Relacionada amb aquesta darrera pregunta,  sembla que a la fi les sales i museus comencen a prendre’s en serio al còmic i compren (i exposen) obra d autors d aquest art. Què opines? Arriben tard o és millor que res? (Jo sovint penso que l àmbit natural del còmic és el paper i no la paret d una sala, però el paper s acaba i les parets no)

 En altres països ja fa temps que ho han fet, de fet, el còmic es oficialment considerat com el 9è art. Aquí totes les coses bones arriben una mica tard.  Encara està per fer el Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya, que fa més deu anys van dir que farien a Badalona. No tots els museus estan comprant obra a autors. En algun cas, sí. Segons on exposis, t’acaba costant diners.

 D’acord que el còmic ha de ser en paper però he vist originals  d’autors que per la qualitat dels seus originals haurien d’estar en un museu (no tots).

 -La teva relació amb la música ha estat constant. La obvia i per la que ets més conegut és la del jazz. Però hi ha més: portades de discos, cartells de concerts als mítics 80.... Ja no hi ha aquest caliu musical-cultural?

 Als 80 ja ho ho cantaven Los Ilegales; “Tiempos nuevos, tiempos salvajes”. En realitat van ser més “nuevos” que “salvajes”. Els temps han canviat. No m’interessa gaire el que es fa ara en la música en general. No sé si es podria dir que va haver caliu musical-cultural als 80, potser ara tothom va més a la seva i a sobreviure…

 -Has col·laborat amb diferents guionistes (Bergés,  Reverté....) Com sol ser la dinàmica de treball? Es discuteix el guió? Com es plantegen les composicions de pàgina, per exemple? O el ritme narratiu.... Ja sabem que cada col·laboració és diferent.

 
Evidentment depèn del guionista. Amb el Xavier Reverté, que es quan vaig començar pràcticament  en el món del còmic, amb un personatge que es deia Boris Bond, que es publicava en el dominical del diari Segre. El vam crear entre els dos. Normalment ens reuníem i fèiem l’argument. Ell escrivia uns guions molt descriptius per vinyeta i pàgina.

 Amb el Miquel Àngel Bergés es diferent. Pensem el tema que volem fer i ell fa un guió literari amb tota la llibertat i jo ho adapto i faig la composició gràfica com em sembla i puc  fer més o menys imatges en funció del que m’inspiri el seu text. Ho prefereixo així. Tinc molta més llibertat creativa i m’ho passo millor.

 

-Es pot dir que vens del fanzine (Sí, veritat? Ho pots contradir si no és cert) (Kontrol,  Callejón etc.) Creus que encara hi ha lloc per aquest tipus de revistes independents? A mi em sembla que s ha donat una certa polarització: o son molt políticament correctes o no ho son però son totalment subterrànies. I el paper s acaba. Com ho veus?

 Si, vinc del fanzine. Fins que vaig començar a viure del món gràfic va passar un temps. No he fet cap estudi i no estic gaire al dia per saber si hi ha lloc per aquestes revistes o fanzines. Amb Internet, ho dubto, ja que el paper s’acaba i ara anem atontats tot el dia amb el mòbil com si ens assabentéssim d’alguna cosa, quan en realitat és un aparell lobotomitzador (amb els seus petits avantatges). Jo ja estic en la fase “fanzinepausic”. Això sí, em mereix un respecte la gent que tira endavant aquest tipus de projectes independents, encara que en realitat em pregunto que si som independents d’alguna cosa…

 

Xavier Buil i Rafel Baitg

Fotos: Paco Rodríguez de la Paz (Paco Colman)

Publicat al Núm 34 de la revista Plec (Desembre 2021)