LAICISME vs . ANTICLERICALISME (i III)

A l’Estat Espanyol ben bé des de meitats del S. XIX i primera meitat del XX els diversos episodis de revolta, més o menys revolucionaris, molts sovint parcials, han intentat canviar el sistema dominant –que ha estat tradicionalment una alternança entre conservadors i liberals amb la progressiva aparició dels republicans. En tots els casos la memòria ens evoca la crema d’esglésies i convents. Massa sovint es simplifiquen aquests episodis amb voluntat transformadora, reduint-los a l’enfrontament amb l’Església Catòlica. Van ser, això sí, una constant, però no la raó de ser d’aquets intents de canvi. Quan pensem –per exemple- en els fets de la Setmana Tràgica de 1909, ens quedem amb la imatge d’una Barcelona plena de columnes de fum provinent de la crema d’edificis religiosos. Els fets, però, eren motivats per raons de més abast. El mateix passa amb els dies de la proclamació de la II República al 1931, al procés revolucionari de 1934 o a la resposta en més de la meitat de l’Estat al cop d’estat del General Franco al juliol de 1936. En tots els casos es reflecteix un sentit d’anticlericalisme bastant evident. Aquesta reacció està produïda per l’absència de laïcisme en les estructures dels governs de les diverses èpoques. L’associació quasi constant de l’Església amb el poder –molt destacada en els períodes dominats pels conservadors i sobre tot pels militars- produeix aquest efecte gaire bé espontani, reflex, automàtic. Aquest esperit anti-església, continua latent en molts sectors, especialment entre els més desafavorits. És cert també que dintre de la confessió Catòlica, hi ha persones que han dedicat i dediquen els seus esforços a ajudar als més febles. Les anomenades O.N.G’s de l’orbita cristiana, s’han estes com una plaga. També és cert que dintre de l’Església hi ha un sector que no està d’acord amb el tarannà  de la institució.

La manera d’eradicar l’anticlericalisme seria construir estructures de govern, d’organització política i social, basades o de caràcter laic. Que l’Església funciones exclusivament amb els seu recursos; que la seva finançament no es recolzes en l’erari públic. Es clar que això hauria de fer-se extensiu a qualsevol organització inclosos partits polítics, sindicats... Des de el punt de vista ideològic o moral, d’adoctrinament, això significaria que la/les religions estarien fora de l’ensenyament públic. I és possible sí. Per exemple, hi ha molts mestres i professors que tenen i practiquen una confessió religiosa, però aquesta queda al marge en la pràctica de la seva activitat professional. El Laïcisme en les estructures socials públiques, evitaria definitivament l’anticlericalisme. 

Hores d’ara lo més calent és a l’aigüera. Actualment l’Església rep prop dels 11.000 milions d’euros anuals del Estat per diversos conceptes dels que només una petita part són aportacions dels ciutadans via I.R.P.F. Així no anem bé. De moment continuaré partidari del anticlericalisme.

Bibliografia utilitzada:

• “El Marco político de la desamortización en España” – Fco. Tomás y Valiente - Ed. Ariel. 1977
• “Leyes Políticas Españolas Fundamentales” – Enrique Tierno Galván - Ed. Tecnos. 1972

 

Publicat a El Correu de l'OP núm XIII - Gener-Febrer 2013

ACLARACIONES SOBRE LA SOLIDARIDAD (1977-1978)

Es una palabra, corriente, vulgar, su constante empleo y desfiguración, así la han convertido. Todos aquellos que han izado banderas, no importa de que color, no importa de que país; todos los que han propagado una religión, un dogma, etc., todos o casi todos la han incorporado a sus estandartes, a sus libros, a sus doctrinas, para darles el carácter ideal, moral que necesitaran. Pero ¿En qué se basa, que significa, con que es incompatible la Solidaridad?

En primer lugar de lo que se debe desconfiar, es de la teoría amplia y pormenorizada o no sobre el tema. La Solidaridad debe basarse o estar constituida, ser absolutamente una práctica. No debe ser un principio moral o social (o como queramos llamarlo) que no tenga una plasmación en la realidad cotidiana. Naturalmente me estoy refiriendo en todo momento a la Solidaridad en general; y cada uno de los individuos de la colectividad, deben ser sujetos activos y al tiempo pasivos de la Solidaridad.

La Solidaridad es, sin duda, el elemento básico para mantener el equilibrio que proporcionará el orden dentro de la sociedad.

Es la falta de equilibrio, la que impide el mantenimiento de la libertad o su desarrollo.

Toda falta de igualdad supone la preponderancia de unos sobre otros. Este es un proceso que suele reproducirse de forma común. La Solidaridad y el Apoyo Mutuo evitan la desigualdad con lo que la libertad tiene el campo libre para su desarrollo completo. Así pues la Solidaridad no se entiende si no es aplicada por la totalidad de los miembros de una colectividad.

Sin Fechar. Probablemente 1977 o 1978.

EL DRET A LA MANDRA

Fa unes setmanes vaig llegir un petit text periodístic (Javier Cercas) al voltant de la mandra. En el propi escrit es feia referència al Llibre d’en Paul Lafargue (1) “El derecho a la Pereza”  (2) que vaig llegir fa quasi quaranta anys. M’ha fet gràcia tornar a revisar aquest pamflet. Salvant les distancies temporals moltes de les reflexions d’aquest petit escrit estan totalment vigents. El treball, ja des de els més antics filòsofs i pensadors grecs i Romans, és una lacra, un càstig per a l’home. I no voldria reproduir la maledicció bíblica que condemna a la rassa humana a dependre del treball. Però estic parlant del treball no com una activitat necessària per a la subsistència, sinó del treball com activitat compulsiva dirigida a la superproducció de bens de tots tipus. Bens a totes llums excedentaris, que –és clar- una minoria s’encarrega de comercialitzar obtenint –d’entrada- uns bons beneficis econòmics i de retruc emmanillant a la majoria de la societat. Paradoxalment, bona part de tota aquesta sobreproducció està dirigida a allò que en diem l’estat del benestar. I realment on es troba el benestar? En l’oci. Si es vol dir amb un altra expressió que pot ser no agrada tant, en la mandra. Aquest afany, a que ens han induït pel treball, fa que el temps d’oci quedi reduït a la mínima expressió i conseqüentment el benestar.

L’altra repercussió evident és l’atur ja ho diu de forma molt crítica l’escriptor: “Embrutits pel seu vici, els obrers no han pogut arribar a comprendre que perquè hi hagi treball per a tothom cal dividir-lo com l'aigua en un vaixell en perill”.  A més a més –fixeu-se bé que ja es veia vindre de fa molts i mols anys, la sortida que ens dona el sistema es la de abaratir el preu del nostre treball forçat. En Lafargue cita a Cherbuliez (3) dexeble de Destut de Tracy (4):  “Els treballadors, en cooperar a l'acumulació de capitals productius, contribueixen per si mateixos a l'esdeveniment que, tard o d'hora, haurà de privar-los d'una part dels seus salaris.”  No és justament el que està passant ara mateix?

És així doncs que per arribar a aquell estat que ens proporcioni benestar hem de treballar el just i sobre tot ben repartit: “Però perquè arribi la consciència de la seva força és necessari que el proletariat ..... s'entesti a no treballar més de tres hores diàries, folgant i gaudint a la resta del dia i de la nit”. Res de nou: Treballar menys per treballar tots...i gaudir també tots de la felicitat del oci, de la mandra.
Fixeu-se bé en com canvia la apreciació que tenim de les societats mal anomenades subdesenvolupades: “Els capitals abunden com les mercaderies. Els financers no saben ja on col·locar-los, i van, per això, a les nacions felices que estan al sol fumant tranquil·lament, a construir ferrocarrils, a erigir fàbriques, a implantar la maledicció del treball”.
Queda clar que el gran sistema liberal dominant –encara que refent-se de les seves crisis –que paguem nosaltres, els treballadors- ja fa molt temps que va començar i també manté els seus mecanismes per a mantenir-se: ” Ja no es pot tenir il·lusions sobre el caràcter dels exèrcits moderns, no són mantinguts permanentment més que per comprimir l'enemic intern”. (5)

(1)    Paul Lafargue (1842-1911) Metge (no va exercir) Als seus inicis, seguidor de les teories de Proudhom, va convertir-se en gendre de Marx i un dels proclamadors de les teories del seu sogre. Es va suïcidar junt amb la seva dona.

(2)    “EL DERECHO A LA PEREZA”

Paul Lafargue

Introducción de Manuel Pérez Ledesma

Editorial Fundamentos – Madrid 1973

(3)    Cherbuliez (1829-1899) Escriptor francès admirador de Destut de Tracy

(4)    Destut de Tracy (1781-1864) Polític francès

(5)    Totes les cites són traduïdes de l’edició en castellà

Publicat a "La Quera" núm. 19 - Gener 2013