LEGALISE IT

Fa unes setmanes que una població de les terres de Tarragona, ha pres un cert espai en l’exposició mediàtica d’aquestes contrades. Darrerament ho ha estat per una gran desgracia com sempre és un incendi que s’ha cruspit moltes hectàrees de naturalesa. Però una mica abans va saltar a la més calenta actualitat amb la reobertura d’un debat que fa dècades resta latent en la societat occidental, apareixent o esmortint-se sequencialment: legalització o no de les drogues anomenades toves.

En primer lloc hem de establir clarament el concepte de droga i les seves diferents efectes potencials. El diccionari ofereix varies accepcions. Des de qualsevol substancia emprada en química, fins al vesant psicològica:  aquelles substancies que alteren l’estat d’ànim, la percepció, el coneixement i que sovint produeixen dependència. Aquesta darrera ens interessa per l’argumentació. Pot ser la primera distinció a fer seria entre drogues naturals i artificials –o de síntesi. A continuació cal parlar, per entrar directament al contingut, de drogues legals i il·legals, permeses i no permeses, lliures amb la única limitació de l’edat  o subjectes a prescripció facultativa. Aquestes últimes estarien en el grup de les drogues artificials o de síntesi, però creades per obtindre una millora en el estat físic o psicològic, utilitzades de la forma i en les quantitats prescrites per un professional. Per contra hi ha les drogues anomenades “de disseny” l’objectiu de les quals és arribar a un determinat estat de eufòria o de capacitat física (entrarien aquí també les utilitzades pels esportistes)

De les drogues legals doncs tenim les que qualsevol major d’edat pot fer ús, l’alcohol i el tabac, i les que s’administren sota prescripció facultativa. Estan més que descrits els perjudicis que proporciona l’abús  de les dues primeres o la utilització indeguda de les segones (el grup amfetamines ha estat tradicionalment utilitzat per arribar a estats eufòrics). Totes elles a més a més tenen darrera potentíssims interessos econòmics!

Ara bé les naturals, i el cànnabis en concret, a part de que son un fon de alimentació farmacèutica de primer ordre, el seu consum  amb seny pot proporcionar un bon estat inclòs la millora en determinades infermetats. El Cànnabis te propietats terapèutiques com per exemple la acció pal·liativa del dolor produït per algunes patologies

Certament es menys perjudicial que l’alcohol i igual que el tabac. Això sí hi deu d’haver potents raons econòmiques i polítiques per que encara sigui motiu de presó. Durant molt de temps, i encara ara en molts àmbits es considera que el consum del cànnabis i altres herbes similars, és la porta d’entrada al consum de drogues artificials molt més dures i perjudicials sens dubte. El situar aquest tipus de herba a la alçada d’altres tipus de plantes emprades en medicina o simplement com a consumible alternatiu (moltes infusions) possiblement faria que aquest component psicològic d’entrada en el mon de lo prohibit, quedés anul·lat. Que la legalitzin ja!  

 

 

Publicat a El Correu de l'OP núm. IX juny 2012

La Quera

Lo Corc de Ponent

Setmanari Satíric d’Informació i Opinió

El passat 14 d’abril, va veure la llum una nova revista a les terres de Lleida. Es tracta de “La Quera”. En aquestes contrades ja fa molt de temps que hi ha hagut intents de fer alguna publicació que fos alternativa a la premsa mass media. Exemples com “El Callejon” o “La Confidencial” i –encara que menys alternativa- “La Boira”. Totes tenien el tret comú de donar una visió diferent a allò que passa a les comarques de Lleida. Malauradament, totes varen tenir una vida bastant efímera.

La Quera vol recuperar aquest espai necessari en aquest poble una mica ensopit pel que fa a iniciatives mediàtiques. Al acabar juny seran ja 12 números que els divendres de cada setmana hauran aparegut als quioscos de les terres de Lleida. Les col·laboracions son en general de gran qualitat, qüestió que s’explica pels noms dels que les signen. Molta de la gent que sempre s’ha preocupat de la difusió i fins i tot de l’activisme cultural a Lleida. El però és que te un preu un pel elevat, però tenint en compte el que significa per aquest poble, val la pena subscriure’s  o adquirir-la. No deixeu de fer-ho i de llegir-la!!

Lo del Traster  

PÀNIC A LA LLIBERTAT

Fa uns dies, en un acte de fi de carrera en una Facultat Universitària, la madrina de l’acte al seu parlament, va fer una reflexió molt interessant. En una de les primeres classes de la seva assignatura, va demanar als alumnes l’elaboració d’un treball. Els alumnes li varen demanar amb quins criteris s’havia de construir. La resposta de la professora va ser ràpida:”els que vulgueu”. Davant aquesta senzilla “orientació”, diu la professora que va veure dibuixar-se en el rostre del alumnes el pànic. Pànic a la llibertat. Efectivament, l’exercici de la llibertat individual, deu de ser de les coses més difícils que hi ha. Exigeix una dosi de responsabilitat molt alta en tot el que fem. Però no ens han ensenyat, no ens han preparat per aquesta pràctica de la llibertat,  a decidir per nosaltres mateixos. És per això que sempre busquem o demanen guions, instruccions, normes... camins ja oberts que únicament hem de seguir. I és clar, quasi bé sempre n’hi ha un que ens indica fil per randa el que cal fer. Aquestes guies que –per cert- podem ja ara anomenar constitucions, lleis, decrets, reglaments, ordenances...són molt variades i pretenen fer-nos la vida més senzilla, que no calgui pensar massa. Qui les fa? Sempre n’hi ha de disposats a fer la vida més fàcil als demés. Acostumen a ser pocs però ben organitzats. Han previst també la possibilitat de que algun dels usuaris de les normes no en faci un ús correcte o fins hi tot pensi que allò que diu allí no es just o es pot fer d’un altra manera. Ah! Tot està previst. Així és que tenim presons, penals, correccionals, multes... Sinó això fóra una disbauxa! Es clar que en els darrers temps, totes aquestes normes les fan gent que se suposa investida de la nostra confiança, de la nostra delegació. Doncs resulta que en general, aquest quatre escollits fan i desfan pendents de interessos molt concrets, de uns quants. Els que tallen el bacallà. En diuen Democràcia..i..ho és?

Hem de recuperar la capacitat individual d’intervenir en allò que ens afecta, en tot allò que te relació en la nostra vida. A més a més, hem de tenir la capacitat de conjuntar aquestes decisions individuals amb les dels nostres iguals, els que estan al nostre voltant i amb els que tenim preocupacions, necessitats i objectius comuns. Aquest camí és, sens dubte, més complicat, exigent i segurament més lent, que la via del “ja ho fareu i nosaltres creurem”. I hem de participar; cal participar. També segurament haurem de pensar en estructures molt més petites. Aquelles que apropin la decisió a prendre per part de cadascun. Sembla que això evoluciona exactament a l’inrevés: cada vegada estructures organitzatives més grans i per tant més lluny del individu. Alternatives n’hi ha...per exemple a algú li sona allò del Federalisme?? Ho deixarem aquí per un altre dia. Però per damunt de tot mirem de no tenir pànic a la Llibertat.

Lo del Traster

Publicat a la Quera Nún12 - 29 de juny de 2012

L’Altre Costat

The Dark Side of the Moon de Pink Floid o Take a Walk on the Wild Side de Lou Reed, son dos temes musicals dels anys setanta del s. XX, ben diferents però que expressen la idea de l’altre costat. Des de l’eclosió de la comunicació com a sistema de globalitzar, uniformitzar a tota/s la societat, molta gent te una idea molt formada del entorn en el que viu i pensa que no hi ha un més enllà. Es clar, un més enllà, aquí a tocar. Sí que saben que hi ha un més enllà a Síria, Afganistan, Nepal, Palestina o Mèxic per posar variats exemples. Però la realitat és que si hi ha un més enllà, un altre costat, un altra cara aquí mateix a tocar. Això s’aprecia molt bé en societats petites com Lleida. Una part viuen en aquest escenari decorat per les televisions, la premsa diària al ús, participant en les institucions i iniciatives municipals o d’altres àmbits (que certament n’hi ha un grapat). És el seu univers: comentar les mateixes novetats, les mateixes crisis, els mateixos debats. Univers petit, perquè no se’n adonen –o ens en adonem- que hi ha altres universos. Hi ha gent  que viu fora d’aquest petit escenari. O més ben dit estan dintre –en ocasions al vell mig- però viuen d’esquenes a aquesta quotidianitat preparada curosament pel sistema. A l’altre costat -no formen un gueto- estan barrejats, caminen al nostre costat, son veïns. Fins hi tot passen pel carrer Major i les zones comercials. I cada dia n’hi ha més. I cada dia la distància entre les dues zones és més gran. La cara del decorat bonic, només pensa en els que estan en aquest escenari. Hi ha iniciatives que sobre el paper milloren per uns i altres la gestió diària de desenes de tràmits,  per exemple la necessitat de concertar una cita prèvia per telèfon, Internet... doncs això posa en inferioritat clara a molts dels integrants de l’altra cara. És un exemple molt petit poc rellevant si es vol, però la acumulació de petits avanços per uns, suposa el mateix en sentit invers pels altres. Mides pensades per tots com el euro per recepta, suposen una autèntica carrega de profunditat, veritable arma de destrucció massiva. A veure que guanya...

A aquest altre costat no s’hi arriba volent. Poc a poc te van espenyant, quasi no te’n adones i ja hi ets. Sortir no és fàcil perquè també ens arribem a acomodar i a mes a més...volem sortir per anar a la cara il·luminada? O més aviat es tractaria de que la llum arribes a tothom. Penso que la resposta està en el vent i en cada un de nosaltres. Fins que la voluntat individual no es revolti no hi haurà canvi. Cal però propiciar aquest; ficar en comú les individuals postures. Les AA. de VV. podrien ser un instrument útil? Això és tema per un altre dia.

Lo del Traster

Pubicat a La Quera Núm 10 - 15-06-2012