PÀNIC A LA LLIBERTAT

Fa uns dies, en un acte de fi de carrera en una Facultat Universitària, la madrina de l’acte al seu parlament, va fer una reflexió molt interessant. En una de les primeres classes de la seva assignatura, va demanar als alumnes l’elaboració d’un treball. Els alumnes li varen demanar amb quins criteris s’havia de construir. La resposta de la professora va ser ràpida:”els que vulgueu”. Davant aquesta senzilla “orientació”, diu la professora que va veure dibuixar-se en el rostre del alumnes el pànic. Pànic a la llibertat. Efectivament, l’exercici de la llibertat individual, deu de ser de les coses més difícils que hi ha. Exigeix una dosi de responsabilitat molt alta en tot el que fem. Però no ens han ensenyat, no ens han preparat per aquesta pràctica de la llibertat,  a decidir per nosaltres mateixos. És per això que sempre busquem o demanen guions, instruccions, normes... camins ja oberts que únicament hem de seguir. I és clar, quasi bé sempre n’hi ha un que ens indica fil per randa el que cal fer. Aquestes guies que –per cert- podem ja ara anomenar constitucions, lleis, decrets, reglaments, ordenances...són molt variades i pretenen fer-nos la vida més senzilla, que no calgui pensar massa. Qui les fa? Sempre n’hi ha de disposats a fer la vida més fàcil als demés. Acostumen a ser pocs però ben organitzats. Han previst també la possibilitat de que algun dels usuaris de les normes no en faci un ús correcte o fins hi tot pensi que allò que diu allí no es just o es pot fer d’un altra manera. Ah! Tot està previst. Així és que tenim presons, penals, correccionals, multes... Sinó això fóra una disbauxa! Es clar que en els darrers temps, totes aquestes normes les fan gent que se suposa investida de la nostra confiança, de la nostra delegació. Doncs resulta que en general, aquest quatre escollits fan i desfan pendents de interessos molt concrets, de uns quants. Els que tallen el bacallà. En diuen Democràcia..i..ho és?

Hem de recuperar la capacitat individual d’intervenir en allò que ens afecta, en tot allò que te relació en la nostra vida. A més a més, hem de tenir la capacitat de conjuntar aquestes decisions individuals amb les dels nostres iguals, els que estan al nostre voltant i amb els que tenim preocupacions, necessitats i objectius comuns. Aquest camí és, sens dubte, més complicat, exigent i segurament més lent, que la via del “ja ho fareu i nosaltres creurem”. I hem de participar; cal participar. També segurament haurem de pensar en estructures molt més petites. Aquelles que apropin la decisió a prendre per part de cadascun. Sembla que això evoluciona exactament a l’inrevés: cada vegada estructures organitzatives més grans i per tant més lluny del individu. Alternatives n’hi ha...per exemple a algú li sona allò del Federalisme?? Ho deixarem aquí per un altre dia. Però per damunt de tot mirem de no tenir pànic a la Llibertat.

Lo del Traster

Publicat a la Quera Nún12 - 29 de juny de 2012