Escriure sobre un músic pot semblar que no té gaire
sentit. A un músic el que cal és escoltar-lo. Escoltar i fins i tot –més
important- sentir la seva música (1). Però aquest exercici necessari, sovint
provoca sensacions i reflexions que de vegades volem expressar amb la paraula.
Jimi Hendrix (Seattle, 27 de novembre de 1942 – Londres, 18 de setembre de 1970) Va
tenir una vida curta. Tal vegada aquest fet ha influït en la construcció del
mite, la icona. Encara ara
en prestigioses publicacions musicals, apareix com el millor guitarrista
elèctric de la història. Sovint
em demano –reflexió bastant estúpida- que hauria fet, on hauria arribat, si no
hagués mort tant aviat. La seva música, però, no ha perdut frescor. Escoltar-lo
ara mateix, no suposa endinsar-se en el passat. Ben al contrari, trobem
estructures musicals que actualment són inèdites.
Escoltar i sentir Jimi Hendrix, ens obliga a tractar d’entendre el que
passava pel seu cap. Això és força difícil, com el lector podrà fàcilment
comprendre. Hi ha un munt de tòpics i idees prefixades sobre el personatge, que
sovint ens impedeixen veure-hi més enllà. El sol fet de formar part de l’anomenat “Club
dels 27”(2) ja predisposa a classificar-lo en un lloc determinat. La concepció
del geni, sovint va associada a persones amb estructures mentals, poc corrents.
Curiós: els alumnes de varies facultats de Psicologia, a les acaballes de la
carrera han de presentar un treball sobre personatges que hipotèticament tenien
alguna patologia mental, o característica que els feia diferents als demes. Els
components del Club dels 27 junt amb escriptors, pintors i artistes en general,
són els utilitzats any rere any en aquests treballs acadèmics. En Jimi també.
 |
| Dibuix de Cristina Baitg (1992 - 6 anys) |
Va néixer al barri negre de Seattle, en un entorn i en
una família que ara en diríem molt des-estructurats. Quan va néixer, el seu
pare era a la guerra. El va conèixer als tres anys i després –fins l’adolescència-
va viure amb tot un seguit de familiars i fins i tot famílies que l’acollien
temporalment per caritat. La seva mare
va morir quan ell tenia 15 anys després de una vida complicada per l’alcohol i els
homes. El abans i el després va ser un constant anar i venir d’un lloc a l’altre en condicions
segurament molt precàries. El que coneixem de la seva vida fins ben bé els 18 o
vint anys, és a través de testimonis orals dels records de persones que en van
tenir algun contacte. No deixen de ser opinions subjectives influenciades pel
seu èxit posterior. Reconstruir les seves vivències de petit i adolescent,
seria com muntar un trencaclosques impossible. Sens dubte, però, com ens passa
a tots i cadascun de nosaltres, influirien en el seu futur. No sembla que la
música tingues una presència tant important que el predetermines a
dedicar-se-hi. Diuen que als 14 anys va tenir la primera guitarra i és clar,
hem de suposar que li agradava. A Seattle com gaire ha tot el país, hi havia
locals i emissores de radio. Eren els anys 50 la explosió del Rock and Roll. Un
parell d’anys després en
tenia una d’elèctrica.
Per entendre una mica més a l’artista hem d’anar directament a
cercar-lo quan pren la decisió de treballar de músic. Segurament per netejar alguna trapelleria amb
la justícia, no sabem del cert per quina raó –hi ha diverses versions, totes
poc documentades- James Marshall Hendrix
va allistar-se al exercit al maig del 1961. Va aguantar un any i tampoc
sabem per què el varen llicenciar (aquí les versions són encara més variades i
inconsistents) però en aquest temps va conèixer a Billy Cox amb qui va començar
a tocar d’una manera més ,
diguem, organitzada. Va reunir un grup que va batejar com The King Casuals i va obtenir els primers minsos ingressos
econòmics amb la música. S’obre aquí una etapa que segurament sí serà molt important
des de la vessant musical. Moltes hores, dies, setmanes i mesos interpretant,
actuant, aprenent. Kentucky, Tennessee, Indiana, Arkansas, d’una ciutat a l’altra sempre
tocant la guitarra, tractant de sobreviure afegint-se a gires d’artistes amb més
nom. Alguns tan coneguts com Solomon Burke, Marvelletes, o el mateixos Otis
Reading i Little Richard. Res estable. Feines d’un dia o una nit. Sembla
que a finals del 1963 un representant musical el va veure a Nashville i li va
dir d’anar a New York. A
principis del 1964 arribava a Harlem. Sol, perquè Billy Cox i els companys més
propers no el van voler seguir.
Hi ha un abans i un després de l’arribada a New
York. Durant més de dos anys, no para de treballar amb uns i altres. Amb gires
que el porten de costa a costa, de nord a sud. Les primeres gravacions de
estudi com a músic d’acompanyament
–en el més absolut anonimat. Més i més aprenentatge, segurament el despertar de
la seva idea de la música, dels sons que li voltaven pel cap i que marcarien la
seva personalitat. De moment, això sí, malvivint. Els contractes amb
representants i intermediaris poc escrupolosos, signats sempre sense llegir i que tant el van
destorbar i fins i tot emprenyar quan va començar a tenir un nom. Allí a New
York coneix a Chas Chandler –a les hores ja ex-baixista de The Animals, que es
converteix en el seu representant i li proposa anar a Anglaterra.
Cal, aquí, explicar un altre element clau per entendre
una mica més a Jimi Hendrix: l’època que li va tocar viure. La dècada dels seixanta del
s. XX no és una dècada qualsevol. Als EEUU una nova generació post guerra
mundial, s’obre al mon i una
part d’aquesta generació
ho fa influenciada per la Beat Generation (3). Es tracta d’un intent d’oposar-se al
sistema de vida americà (també va tenir el seu reflex amb altres
característiques a la vella Europa). S’afegeix la lluita -que volia ser la definitiva- contra el
racisme. De tot plegat, com a conseqüència, en surt el anomenat Moviment Hippie, que recull d’una forma global
aquell intent de canvi. Tot això te el seu reflex a la música, que resulta ser
un excel·lent vehicle de propagació de la idea. El Rock and Roll dels 50 es
transmuta i provoca la sortida del Blues i el Rithm and Blues dels racons on
residia per arribar a molts més llocs, fins i tot a creuar l’oceà convertint-se
–en definitiva- en element determinant d’allò que van anomenar música Pop. És l’època en que
neixen els grans festivals de música (4) que tant tindrien a veure amb la fama
d’en Jimi. L’extensió del
consum de drogues especialment les al·lucinògenes en molts casos va ocasionar
una mena de explosió creativa que van batejar com a psicodèlia. Paral·lelament
l’hegemonia
americana en el camp de la producció musical, passa a Anglaterra que a anat
bevent de la música americana –especialment la negra- durant la dècada
anterior, i han sorgit The Beatles, Rolling Stones, John Mayall...i un llarg etc.
Així és que al setembre de 1966 Jimi Hendrix aterra a
Londres de la ma de Chas Chandler. Hendrix és un home negre, alt, ben format,
amb els cabells estarrufats, que li donen un caire exòtic que fa que no
passi desapercebut a la capital victoriana. Amb molta facilitat de relació amb
les dones. Aquest aspecte físic i sobre tot la seva manera de tocar la
guitarra, de interpretar, d’actuar, fa que en poques setmanes sigui la sensació a la
capital britànica. Ha començat la curta carrera de Jimi Hendrix. Quatre anys
intensos, molt intensos. Rapits, molt rapits. La vida del Hendrix que coneixem és amb
força ombres aquets quatre anys. En poques setmanes, dies pot ser, coneix al bo
i millor de la City –a les hores capital mundial de la música pop. Els components
dels Beatles, Rolling Stones, Who, l’Eric Clapton, Jeff Beck, Jimmy Page...-la llista és
llarga- queden bocabadats davant aquell negre esquerrà que és capaç de
treure-li sons impossibles a una guitarra elèctrica. Es guanya el seu respecte
i admiració. Cal trobar uns músics que l’acompanyin i un nom pel grup. La formació escollida amb
molta improvisació, és la de trio. Contracten a dos músics poc coneguts. Noel
Redding, un guitarrista que tocarà el baix y Mitch Mitchel a la bateria: The
Jimi Hendrix Experience. Al poc ja es passeja per Europa. L’admiració que te
dels professionals no te, però, el seu reflex amb el públic. En Jimi dalt l’escenari és tot un
espectacle, toca la guitarra amb la boca, darrera el coll, a l’esquena o com si
es tractes d’un fal·lus. Un dia
trenca una guitarra, un altre la crema. El
públic en general aplaudia aquest home exòtic i li demanava constantment que
fes aquestes pallassades. Encara es una bona persona, alegre, jove,
divertit. Ara cal treure al mercat una gravació. El tema escollit no és una
composició seva. És de un tal Tim Rose i es titula “Hey Joe”. Te una lletra
típica dels blues, que parlen del
desamor i la tristesa que encomana i que pot esdevenir violència (Ei! Joe on vas? -Vaig a matar a la meva dona
perquè està amb un altre home). Va
ser un èxit, de la mateixa manera que els següents “Purple Haze” i “The wind cries Mary” Tot va
ser entrar en estudis de gravació i no sortir si no era per fer actuacions.
Això va ser una constant la resta del temps. A la primavera de 1967 ja tenen el
primer llarga durada “Are you experienced”. Al mes de juny es celebra el
festival Monterrey Pop a California. Jimi torna al seu país. Triomfa a
Monterrey on crema la guitarra, una imatge que donarà la volta al mon i el
perseguirà de per vida. Triomfa a tot el estat, però molts no li perdonen que
sigui un producte angles i que es rodegi de blancs. Jimi Hendrix no va
participar activament en cap moviment antirracista ni pacifista –tot i que
molts van interpretar la seva brutal versió de l’himne americà y el
tema “Machine Gun”, com una dura critica al bel·licisme que practica EEUU. A
les hores en Jimi ja te al cap un munt de concepcions musicals que voldria
expressar (deia sovint que sentia al seu cervell violins i trompes) però estava
atrapat pel sistema. L’aspecte
econòmic del negoci te molt a veure en la trajectòria dels artistes en general
i probablement més en els músics. Representats, mànagers i productors formen
part del costat material de la creació artística. Hendrix no va ser una
excepció. Els contractes que signava el van atabalar molt. Els diners no l’amoïnaven. No
sabia mai els diners que tenia.
Tot i això, podem apreciar l’evolució musical
en els seus treballs de llarga durada (5). És un creador. Tot i mostrar les
referències que el van marcar, com el Blues (en especial Elmore James, Muddy
Waters, Chuck Berry...), la seva admiració per Bob Dylan -del que va
enregistrar una extraordinària versió de “All along the Watchtower” i en
directe feia una no menys extraordinària de “Like a Rolling Stone”- o les
picades d’ullet a temes dels
Beatles, ell volia plasmar amb la guitarra els sons que li bellugaven pel seu
cervell. Des de “3rd Stone From the Sun” fins a “Angel”, s’endevina tot un
univers musical. Psicodèlia, intimitat o el més clàssic blues com “Red House”
(tema que feia en quasi totes les actuacions variant el seus tempos, ritme,
durada, intensitat; tot un exemple de meravellosa recreació) són presents en la
seva obra. També amb rapidesa li va envair la tristor i uns canvis d’humor sobtats. Han
quedat un grapat de filmacions de algunes actuacions on s’aprecia molt clarament el canvi del Jimi Hendrix jove,
alegre, fins i tot simpàtic de l’any 1967 al seriós i trist del 1970. La gent volia al
Hendrix salvatge, exhibicionista; ell volia mostrar el que portava dins. No se’n va sortir. La manera en
que llença al terra la guitarra al acabar el concert del Festival Isle of Wight
al agost de 1970 és molt reveladora. Poques setmanes després moria.
Les seves lletres no han estat mai considerades poemes
amb grans missatges. Són, la majoria, molt introspectives encara que és difícil
veure textos autobiogràfics, tret de alguna referència a llocs de la seva
joventut a Seattle (“Spanish Castle Màgic”) o referències a la seva mare
(“Castles made of sand”) aparentment tan poc present a la seva vida. Molt
sovint escriu sobre visions. Sens dubte les drogues van ajudar a les visions;
també a la tristor. La traducció tampoc és fàcil per les expressions locals i
paraules amb doble sentit que utilitza.
“Alguna vegada has estat al país de la Dama Elèctrica?
 |
| Il·lustració de Josep Ma. Maya |
La catifa màgica t'espera, no et retardis.
vull mostrar-te diferents sensacions
Vull portar-te a través dels sons i les emocions
La Dama elèctrica ens espera.”
Have You Ever Been (To
Electric Ladyland)
“Un Àngel (femení) va baixar del cel ahir
Ella es va quedar amb mi el temps suficient per rescatar-
me
I ella em va explicar una història d'ahir
Sobre el dolç amor entre la lluna i el profund mar blau”
Angel
En l’últim any de la seva vida va poder ficar la primera
pedra al seu projecte musical, creant a New York uns estudis de gravació -que
va batejar com Electric Ladyland- per poder enregistrar com ell volia les seves
idees musicals. No va poder gaudir-ne gaire. Això sí producte de la seva gran
activitat va deixar milers de hores de gravació, que després de molts litigis
familiars i empresarials, han anat –i de fet encara van- mostrant-nos el que va
deixar apuntat. Tot i que al darrera hi ha un clar aprofitament comercial.
La seva mort va estar rodejada de molta incògnita, però sembla que va ser una conjuntura de circumstàncies.
Negligència dels primers serveis mèdics que el van atendre? Algú l’ha descrit
com una mort estúpida. Pot ser havia de ser.
Les seves restes reposen al cementiri de Seattle. La
làpida te gravada una guitarra... amb la perspectiva d’un guitarrista dretà!
Tristor fins al final.
NOTES
(1)
Estaria bé llegir aquest article escoltant Jimi Hendrix
(2) S’anomena “Club dels 27” a una sèrie de músics famosos que
van morir als 27 anys. Brian Jones (The Rolling Stones), Jim Morrison (The
Doors), Janis Joplin, i el mateix Jimi, han estat els components d’aquest club al que s’hi han afegit Curt Cobain (Nirvana) als
anys 90 i Anny Withouse en la segona dècada del s. XXI.
(3) Beat Generation: Anomenat així un grup d’escriptors nord-americans dels anys 50
del s .XX que van inspirar una corrent de pensament enfrontada al sistema de
valors dominant a EE.UU. Entre molts altres destaquen Allen Ginsberg, Jack
Keruac i William S. Burroughs
(4) Els festivals multitudinaris en els que durant tres o
quatre dies actuaven multitud de músics i grups, van néixer a finals dels anys
seixanta. Per la seva repercussió són recordats Monterrey Pop (1967), Atlanta
Pop Festival i Woodstock (1969) i Isle of Wight (1968-69-70 aquest darrer el
més multitudinari)) En tots ells va
actuar Jimi Hendrix.
(5) Quatre L.P. d’estudi: “Are you experienced”, “Axis:bold as love” i
“Electric Ladyland” editats en vida i “Cry of Love” despres de mort. Un disc en
directe, “Band of Gypsies” per obligacions contractuals. Al marge hi ha un munt
de gravacions de les denominades pirates i posteriorment (últims 20 anys)
recuperacions de material enregistrat. Publicat a la revista PLEC núm. 5 - Octubre 2014
