REPÚBLICA o la falsa transició a la democràcia (II)

De l’extraordinari retrocés que va suposar la instauració per la força de les armes –amb l’ajuda de les potencies nazi-fascistes dominants a l’Europa dels anys 30 i la vergonyosa passivitat de les democràcies occidentals principalment França i Gran Bretanya- d’una dictadura nacional-catòlica, encara no ens hem recuperat. De nou la transición democrática no va arribar a retornar al seu lloc un tema tan important com la confessionalitat de l’Estat.

La II República Espanyola, va establir de manera absolutament clara la aconfessionalitat de l’Estat. “El Estado Español no tiene religión oficial” (Art. 3 de la Constitució de la II República) Significava aquest article una declaració anticlerical? NO, rotundament! .....”todas las confesiones religiosas serán consideradas Asociaciones sometidas a una ley especial” (Art. 26) Aquest mateix article establia que cap institució territorial donaria auxili econòmic a les Esglésies. És a dir establia una aconfessionalitat estricta de tot el fos de tots (la res publica) En canvi també deixava molt clar pel que fa als drets individuals: “Se garantiza la libertad de conciencia y el derecho a profesar libremente cualquier religión...(Art. 27) És potser, la part més progressista de la Constitució de la II República: la consideració de la més àmplia llibertat de l’individu, conjuminada amb el principi de la solidaritat humana, expressió que literalment incorpora el text legal.

La dictadura va trencar de manera brutal aquest principis humanístics per  retornar els injustos privilegis que durant els darrers segles havia tingut l’Església Catòlica. Cal tenir present que l’Església Catòlica va validar la sublevació com una creuada contra els infidels anarquistes, marxistes i masons. Calia doncs,  recompensar aquest recolzament a l’hora que utilitzar la capacitat alienadora de l’Organització religiosa Romana.

Aquesta situació no es va revertir en el moment de la transició democràtica. Es un exemple més de que els qui van participar eren en la seva majoria , integrants de l’estructura dictatorial anterior. Així és que l’actual Constitució, proclama la aconfessionalitat de l’Estat, però seguidament s’afanya a dir que mantindrà “ la consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica... (Art. 17 de la constitució Espanyola de 1978)

Torno a insistir en que aquestes reflexions no volen estar inspirades per l’anticlericalisme, sinó per la aconfessionalitat més estricta pel que fa a la gestió pública (política i econòmica) de les diferents Administracions. A que afecta –per exemple- aquesta ambigüitat vers aquest tema? Als estèrils debats -des de l’àmbit moral- sobre l’avortament,  l’eutanàsia, etc. En un Estat laic no es donarien. Després els ciutadans i ciutadanes –lliures es clar! de tenir les seves creences- poden fer us de les possibilitats que poden donar les lleis –segur que en farien un bon us (jo al menys m’hi afegeixo)- com la que garanteixi una mort digna. (D’aquest tema tractaré en altra ocasió)

No puc acabar sense recordar amb molta tristesa que quan aquesta revista vegi la llum, hauran passat 75 anys d’aquell 18 de juliol de 1936 –dia que va començar la sublevació d’en Franco- sense que encara s’hagi reconegut als milers i milers de víctimes que va provocar.

No hem deixat les coses com havien d’estar. Cal seguir lluitant contra els que continuen amb capacitat camaleònica, defensant uns valors que van contra allò tan alt com és la solidaritat humana.

Rafel Baitg

Publicat a El Correu de l'OP al juliol de 2011

REPÚBLICA o la falsa transició a la democràcia (I)

Els investigadors de la història diuen que cal el transcurs de molts anys per arribar a interpretar correctament els fets d’un període de temps determinat. Cal, doncs, esperar temps –de vegades molt de temps- per analitzar el passat amb allò que se’n diu perspectiva històrica.

En aquest començament del S. XXI s’està produint una revisió cada vegada més intensa de la historia del darrer quart de segle XX a Espanya. Sembla que cada cop són més els científics, investigadors i professionals de la historia que qüestionen les molt lloades virtuts del període anomenat transició democràtica que abastaria des del 1974 fins al1984 (encara que aquest espai és absolutament relatiu i en molts dels seus aspectes caldria eixamplar-lo)

El dictador va morir al novembre de 1975, però l’estructura que construí durant més de 35 anys i les persones que la feien funcionar van romandre vives. D’altra banda la duríssima. repressió d’aquell més de 35 anys va eliminar la major part de les persones que lluitaven per aconseguir un canvi en la societat i aquelles que van sobreviure, van quedar molt malmeses. Els fills d’aquella generació tan represaliada, els que vam entrar en l’adolescència i la joventut al anys 70 no vam tenir tota la informació necessària per mirar de posar les coses al seu lloc. Allí on n’eren quan un cop il·legítim  les va fer canviar per la força de les armes.

Ara es veu amb més claredat. A les hores –anys 70- no ens adonàvem de que allò que anomenàvem transició democràtica havia començat a dissenyar-la el mateix dictador amb la Llei de Successió.

Per començar una nova etapa hauria d’haver-se restaurat el règim legalment existent en el moment del sagnant cop d’estat: la República. Això per si mateix no es parlar de més o menys radicalitat. La República es un sistema d’organització política. Res més. No és per se d’esquerres o de dretes.

Però la II República Espanyola si que va representar un gran pas endavant. Durant tots els anys de la dictadura –i encara ara en els cercles més ultradretans que mediàticament estan sortint sense cap vergonya- ens han fet veure el període republicà com una etapa caòtica i violenta. Res més lluny de la veritat. La República va sorgir de forma espontània, intensa, majoritària, expressant l’exigència d’una  societat més justa i igualitària. I va sorgir després d’un llanguíssim  període de 50 o 60 anys de lluites, de violència, d’opressió. De la defensa per part de la església Catòlica, de la burgesia industrial emergent i de la decrèpita noblesa, de grans privilegis recolzats en la misèria, l’explotació laboral, la injustícia social envers de la gran majoria de ciutadans. Guerra bruta en tots els sectors: pistolerisme, tancaments patronals d’un costat i vagues generals salvatges de l’altre. Tot en un entorn social sense estructura educativa , sanitària ni de reconeixement de drets en general.

En aquest context neix la II República. La Constitució de l’any 32 és considerada per estudiosos més reconeguts, com –possiblement- el text més progressista de l’Europa Occidental en els anys 30.

Només per posar uns exemples:

-          El sistema electoral fugia del bipartidisme amb la qual cosa el Parlament recollia moltes més sensibilitats polítiques. Moltes més que avui dia.

-          Al 1930 l’índex d’analfabetisme a Espanya era del 30 %. Hi havia aproximadament 30.000 escoles. En el període republicà se’n van construir prop de 17.000 més.

I així en més àmbits com la propietat agrària, la participació de la dona......Ho anirem veien.

Espanya va trigar dècades a recuperar els nivells de progrés assolits a la II República. Pot ser alguns aspectes encara estan per recuperar.

Rafel Baitg

Publicat a "El Correu de l'OP" al juny de 2011

Hola

Aquesta es una nova experiència