dissabte, 21 de desembre del 2019

TITELLES - Fira i Centre - Lleida

Elisabet Vallvé i Oriol Ferre

Plec parla amb el Centre de Titelles de Lleida. Un referent nacional i internacional de primera fila, sobre tot a través de la Fira de Titelles. Ho fem amb la seva Directora Executiva Elisabet Vallvé i el gerent Oriol Ferre.

PLEC.- -On se remunta aquesta realitat actual? Com va néixer el Centre i la Fira?
Elisabet Vallvé – Joan Andreu Vallvé, era professor de escenografia, al l ‘Institut del Teatre de Barcelona. És va crear la part de titelles com assignatura del Institut i a les hores amb la Julieta Agustí –psicòloga, pedagoga- varen treballar el tema dels titelles, viatjant amb alumnes, fent intercanvis i anant a festivals d’arreu. En algun moment en Joan Andreu, va pensar en fer una parada en la docència per iniciar alguna cosa més específica. Així va ser que amb la Julieta –la seva parella que era de les terres de Lleida- varen instal·lar-se en un mas a ponent. Deu anys sabàtics,  per crear el Centre de Titelles.

P.- Eren autodidactes?
Elisabet i Oriol Ferre. – El Joan Andreu ja venia de família del teatre.  El seu pare, escenògraf –tenia taller al Liceu- que va treballar amb gent important de l’art dramàtic a Barcelona. Així és que el Joan Andreu comença en la il·lustració, fa Belles Arts i entra en la docència.
Pel que fa als titelles, si és d’alguna manera, autodidacta. El Joan Andreu és molt traçut a l’hora de dibuixar i els titelles donaven tres dimensions als seus dibuixos. Dues passions conjuntades. A l’hora, li agrada escriure i construir, afegint la vesant pedagògica: que el espectador vegi l’obra, i els titelles,  des de dins. El Joan Andreu te una característica molt peculiar i -pot ser- única: treballa amb dues mans; amb una escriu i amb l’altra dibuixa. Text i dibuix avancen a l’hora. Construcció, vestits, formes i paraules dels titelles formen una unitat des de bon principi. D’aquí surten espectacles rodons. És genial.
 
Joan Andreu Vallvé (Foto arxiu familiar)
En aquest projecte, una part fonamental és la Julieta Agustí. Psicòloga i Pedagoga, portava tota la vesant organitzativa. Producció, gestió i promoció dels espectacles. Dit així pot ser no tenim la dimensió real d’aquesta feina. Eren el complement perfecte: Crear i ensenyar, mostrar. A més a més, la Julieta ho feia tot com si res, fàcil. La seva absència va ser un cop dur.
Cal remarcar un altre aspecte important. Iniciar un projecte d’aquestes característiques fora de la gran ciutat, de la gran capital, fóra una aposta valenta i a l’hora arriscada. Avui en dia moltes poblacions voldrien ser la seu d’una realitat com és el Centre de Titelles, i la Fira de Titelles. La Fira, és un immens aparador en el que pel que fa a les arts escèniques, dramàtiques, Lleida és coneguda als voltants del país i més enllà: quatre continents.

EL CENTRE DE TITELLES
És el principi. El Centre te una activitat pròpia. Companyia estable que cada temporada programa un nou espectacle, amb tot el que això incorpora: l’obra pròpiament dita,  sigui nova o adaptació de una història, conte o fabulacions tradicionals. L’escenografia, disseny i construcció dels titelles. Les músiques. Un espectacle de titelles, està lligat a molts aspectes de això que en diem Arts Escèniques. Expressió visual, dansa, música, text i dramatització (incloent l’opera), cinema. Tot plegat implica la selecció i preparació de totes les persones que intervenen en el conjunt del procés. Començant pels titellaires: els actors que comuniquen la vida al titella. El Joan Andreu fa una tasca gegantina, i el seu fill Bernat Vallvé –Director Artístic- no queda curt. Les músiques per exemple. Composades i produïdes per ell mateix.
Els seus espectacles van arreu del territori i més enllà. A tall d’exemple, el Jan Titella se representa al Palau de la Música de forma cíclica.
El Centre també és promotor de tot el mon dels titelles. Ja porten 32 edicions de la campanya escolar i 23 del Cicle de Titelles Joc al Ninot. Tota una immensa feina de pedagogia, adreçada als petits. El Centre treballa els titelles pels infants. El futur.
L’espectador infantil és una mena d’esponja. Tot el que veu queda gravat. D’aquí la gran importància en la selecció dels textos i la forma de comunicació. Cal se acurat perquè es transmeten valors i suposa una sintonia fina en la que no pot haver escletxes.

LA FIRA DE TITELLES
És un referent. Tota aquesta feina calia ensenyar-la. També calia ampliar coneixements. Que millor que organitzar una Fira. Un intercanvi de experiències, de pràctiques, de formes de veure el mon dels Titelles. Tot un univers.
Aquest any ja són 30 edicions de la Fira de Titelles. Aquí va haver capacitat d’anticipació. Obertura d’horitzons.
La Fira està programada amb molta cura. Aproximadament un terç de producció del país, un altre terç de producció de la península, i la resta  produccions d’arreu del mon. Més de 150 programadors. Tres-cents professionals. Tallers, Masterclas, promoció i contractació d’espectacles. En tres dies, més de 100 actuacions, més de 30 espectacles, a part les jornades tècniques. Única al sud d’Europa. Vertigen.

La activitat, no queda reduïda a aquest aspecte de intercanvi de projectes i produccions. La Fira de Titelles de Lleida, s’implica en molts sectors socials d’allò més variat: Banc de Sang, Banc d’Aliments, Traducció a la llengua de Signes, Emigrants, Hospitals, Centre Penitenciari, interrelacions amb altres institucions com Museus i Monuments  (Seu Vella, Museu de Lleida) emblemàtics de la nostra ciutat. Amb el comerç –Eix dels Titelles, Titelles als aparadors- sempre amb la presència i participació de la canalla. El futur.

PLEC.-Però els Titelles són una expressió artística adreçada únicament als infants?
Elisabet i Oriol.- NO. Hi ha produccions per adults. Una companyia representava textos del Marqués de Sade. A tall d’anècdota. Aquella gent, comptabilitzava l’èxit de la representació, pel nombre d’espectadors que marxaven de la sala. L’objectiu era arribar al fons del receptor, colpir-lo. A més abandons més èxit en el plantejament. Per no parlar de les formes. Ombres, màscares, cada territori te tradicions en les que aquest mon és present, per xics i per grans.
La Fira te ja un públic consolidat i exigent. Mes de 45.000 persones gaudeixen dels tres dies d’activitat. La tria, però, és que mani la qualitat sobre la quantitat. Des de la vesant oferta, fins la vesant espectadora.
Tota aquesta immensa tasca te, com no podria ser d’un altra manera, un munt de reconeixements. Premis. Mencions que la modèstia d’aquestes pàgines, per raó d’espai, no pot detallar. La Fira de Titelles de Lleida s’ha fet molt i molt gran.
MUSEU DE TITELLES
De moment tot aquesta enorme tasca, te dos àmbits molt consolidats: Centre i Fira. Però hi ha una tercera pota en estadi de projecte.  Encisador. Tenir un espai permanent de exposició: Història dels Titelles de Catalunya. L’ Institut del Teatre de Catalunya te un important fons emmagatzemat, així com el Centre de Titelles de Lleida. Ensenyar el procés de creació d’un espectacle, les tècniques de elaboració dels titelles, etc. Un projecte molt ambiciós, que donaria vida a la seu del Centre de Titelles a Lleida (antic convent de Sta. Teresa). La idea és que el apartat de Titelles del Museu del Teatre de Catalunya, s’ubiqués a Lleida.  Els mèrits, són sobrats. Només cal la implicació de les administracions públiques. Molts ho agrairíem.

PLEC.- El Titella pot arribar a tenir vida pròpia?
Elisabet.-  Tot i que hi ha moltes formes de representació, El titellaire és el que dona vida al titella. Però, recordo una representació en que els cinc titellaires, al final, marxen i el titella queda reposant sobre l’escenari... i respira. Te vida.
Titelles fetes per
 Cristina i Lidia Baitg
El que això escriu ha de comentar, que la fredor de la lletra escrita, pot ser no reflecteix la passió i l’entusiasme que l’Elisabet i l’Oriol han mostrat en la conversa que amablement ens han proporcionat. Ja estem expectants per veure la propera producció que  estan muntant i assajant: “On vas, Moby Dick”. Poca broma. No s’ho perdin.



Elaborat per Rafel Baitg
Fotos Rafel Baitg


Publicat a la revista PLEC núm 25 - Setembre 2019

Qüestionari PLEC Rafel Baitg


-          Com definiries l’art en un tweet?
Síncope cerebral imprevisible.
-          Quina obra robaries d’un museu?
Ni idea. Soc poc de museus. Si comencés a robar hauria de fer un museu. Segur. Davant d’indecisió en robaria un munt.
-          Les rotondes són el museu de l’horror de l’escultura moderna?.
No ho crec. Els criteris estètics canvien cíclicament. Ves a saber. Pot ser algun dia, les arribaran a considerar com una Capella Sixtina.
-          En quina fotografia t’agradaria aparèixer com a personatge?
En la famosa foto-cartell de “Quatrecento”
-          Què, qui i com t’agradaria tenir davant teu per fotografiar?
L’ombra d’una fulla de plataner despenjada en una ventada.
-          De qui i en quina pel·lícula t’hagués agradat ser partenaire?
Gregory Peck a “To Kill a Mockingbird” (“Matar a un ruiseñor”) de Robert Mulligan – 1962. Basada en la famosa novel·la del mateix títol de Harper Lee
-          Sexe, drogues o rock and roll?
Sexe, alcohol i molt rock and roll.
-          Garrotín o garrotan?
Garrotín, és clar que amb un bon ventilador.
-          Un bon acordió o un mal piano?
Un mal piano. Certa desafinació els hi dona un cert encant als pianos. Però soc de guitarra.
-          La música clàssica és el nou underground?
No! Quina mania a ficar adjectius a la Música. Hi ha Música i la resta de coses.
-          Rollings o Beatles?
Beatles. Rollings només fins 1974.
-          Quins tres discos salvaries de la crema de la teva fonoteca?
Ui! Quan hagués pres la decisió la fonoteca restaria totalment calcinada. Soc extraordinàriament lent de reflexes.
-          Què és mes sexi escriure o llegir?
No es pot cagar sense menjar.
-          Cardaries amb qui no tingues llibres a casa?
I tant. No llegeixo al cardar. Després de, una cigarreta. Molt tòpic.
-          Quines obres has llegit/vist/escoltat més vegades?
La discografia complerta dels Beatles. El tercer moviment de la 5a. Simfonia de Dimitri Shostakóvich. “El nombre de la rosa” de Umberto Eco. “To have and have not” (“Tener y no Tener”) de Howard Hawks -1944. “To be or not to be” de Ernst Lubitsh – 1942. “Spartacus” de Stanley Kubrick – 1960.... Per dir alguna cosa, és clar.
-          Hauria de ser delicte l’estil avorrit?
No! Massa feina per la ja atabalada justícia. 
-          Tradició o plagi?
El plagi no és dolent si es fa per plaer; no per extreure un benefici material. La tradició és,  sovint, manipulada,
-          Vols el millor o et conformes amb allò que és bo?
Si és bo em conformo. Però m’agrada tenir alternatives per escollir.
-          Amb quin savi t’hauria agradat parlar?
Plató
-          Amb quin revolucionari t’haguessis anat a la muntanya?
Amb qualsevol “maqui”
-          Quin fet històric t’hauria agradat presenciar?
La Comuna de París. O la Revolució del 19 de juliol.
-          Reconeix un pecat que mai no has comès?
Ja no recordo la llista de pecats. Hi havia els venials i els mortals. Ni deu d’haver algun que no he comès, però no ho sabria dir. Soc bastant pecador.
-          Pots definir un color que t’agradi sense anomenar-lo?
Tots els de l’arc de sant Martí, ben barrejats.
-          Velocitat o Tocino?
“De las aves que vuelan, la mejor es el tocino” (Rafael Amador dixit) Sens dubte.
-          Qui mana a casa teva?
El qui no creu.
-          Amb quin animal t’identifiques?
Aranya

Publicat a la revista PLEC núm 25 - Setembre 2019