AL ESTIU TOTA CUCA VIU

Fi de curs. La canalla contenta. Tant de bo. Una part de tot plegat ara canvia. Per alguns,un respir, per altres la travessa del desert. Però sempre que arriba el bon temps sembla que tot, ni que sigui per simpatia, millora de manera automàtica. En les circumstancies actuals, però, cal ajudar aquest automatisme. És recurrent que en els darrers anys els “mass media” col·laboren amb els governs de torn per transmetre dosis o més aviat, sobredosis d’optimisme al personal. Gaire bé per via intravenosa. Tot està millorant a bon ritme. “It’s getting better all the time”, cantava el McCartney al 67. De sobte, tots els indicadors, macros i micros mostren una millora que permet afirmar que la segona meitat del any suposarà el començament de la remuntada, de la recuperació econòmica, de la sortida de la crisi. Pot ser si que tenim memòria de peix. Cada any la mateixa cançó: la canción del verano. Tot perfectament organitzat perquè no ens adonem, per exemple, que la darrera reforma laboral segueix produint els seus efectes devastadors. Pocs dies després dels grans i amplificats anuncis de millora, milers de treballadors i treballadores es quedaven sense conveni laboral. Res greu. Ara les condicions laborals les dictarà el patró. Milions de persones a l’atur –amb el bon temps sembla que siguin menys- i milers més amb condicions precàries sobre tot salarials (no fos cas que puges la inflació). El que fa el bon temps. Com que a l’estiu tota cuca viu, no cal tanta infraestructura sanitària i poden anar tancant plantes senceres d’hospital i centres de salut. Per un altre costat, el sr. Alcalde si augmenta la seva plantilla de polis municipals a l’hora que la seva productivitat. Cal eixugar el quantiós dèficit municipal i la recapta via sanció és un sistema. Van en cotxe, moto, escúter, bicicleta i a peu. Estat policial  pur i dur. És el que te el bon temps. Permeteu, però, que tingui un rampell de nostàlgia..us en recordeu  de les Basses d’Alpicat?

 

Publicat a "La Quera" Núm 25 - Juliol 2013

ESTAT POLICIAL - El Gran Germà

Hores d’ara és “lucha sin igual” – com diria Don Quixot al enfrontar-se als molins de vent. Més aviat, no és ni tan sol una lluita. Ara no. Fa molts segles que els dèbils tracten de sortir de la seva posició d’inferioritat respecte d’altres individus de la mateixa espècie. Tants segles com els que els dominants de l’espècie han mutat els mecanismes per continuar predominant.  I segueixen guanyant. Podem fer un volt per la història de les diverses civilitzacions –formes d’organització social o col·lectiva- arreu del planeta (i qui sap si en altres mons interplanetaris!) A totes hi ha hagut els que manen i els que han de creure. Tampoc ho sé molt del cert però, més o menys és una constant, no soc ni historiador ni antropòleg. Pot ser si que en algun lloc del temps i del espai ha existit una organització social-col·lectiva que no tenia aquesta característica en la que predominen clarament uns individus sobre els altres. Pot ser si. En tot cas si hagués existit segur que era en un lloc-territori-espai vital petit, reduït a un nombre raonable d’individus. Raonable en el sentit en el sentit de la relativa facilitat de comunicació directa de les seves sensacions, opinions, anhels, neguits, etc. No ho sé si ha existit. Ara dubto que pugui existir un lloc inexplorat com aquest.

Ara vivim aquí a Lleida –per exemple- Catalunya, Espanya, Europa, Occident.... d’una manera molt diferent. Les decisions individuals –com a molt!- s’expressen via delegació mitjançant un paperet que traspassa la voluntat a un/s tercers, que –com a molt- han tingut la capacitat de convèncer al cessionari de la seva voluntat de que li arreglarà tot el que te malament; li traurà els seus neguits; li assegurarà un futur millor (o menys dolent). Ah! Per cert, en aquest bocí de mon on vivim-malvivim, cada vegada tenim més opcions de dir el que pensem –o això ens creiem!. I cada vegada tenim més i més informació.

Al grà. Des de fa unes dècades la Televisió i més darrerament, l’Internet i els aparells per tenir-hi accés, pot pensar que tothom pot dir la seva. Però els dominants de l’espècie continuen mutant els seus mecanismes per mantenir la seva situació, posició predominant. La TV es l’exemple paradigmàtic. S’encarrega d’unificar el pensament (teoria del pensament únic). I encara que sovint no ho tenim presentés, encara, eina essencial per ells. Només cal fer una mica de zaping per la extraordinària TV digital. La comunicació –o més aviat la informació-comunicació unidireccional- és aclaparadora. En paper passa una mica el mateix. Feu una mica de zaping en un quiosc: mass media. Quantes publicacions “independents” és a dir, sense el suport dels dominants subsisteix? Pot ser trobem alguna en algun racó del quiosc. L’Internet és més obert. Probablement, l’individu decideix que vol veure, visitar, seguir, compartir, etc. Però...però...però...no passa de ser una micropartícula sortida d’un sprai. No veuré una “revolució” organitzada des de les xarxes.

A part, el “Gran Germà” vigila que això no passi. Si finalment sortim al carrer i físicament manifestem de forma col·lectiva els nostres neguits,m anhels, demandes, propostes individuals... doncs també els dominants tenen prevista aquesta possibilitat. Tenen la Policia. La Policia no discrimina, no pregunta abans ni després: Reprimeix. Lucha sin igual.

 

Publicat a "El Correu de l'OP" Núm XV - Juliol 2013

DISQUISICIONES SOBRE EL ORDEN (1975 - 1977)

Dibuix de Rafel Baitg (1976)

Disciplina, Orden, son términos que se usan a menudo indistintamente, siendo los dos dispares cuando menos en principio. Se suele decir que para que haya orden debe de haber disciplina.

Para mi la disciplina no es en absoluto,  indispensable, ni siquiera necesaria. Ahora bien, el quid de la cuestión estriba en la clase de orden que se pretende.

En primer lugar, vamos a convenir la igualdad entre Orden y Organización. Este segundo término engloba al primero y hace más fácil la comprensión de lo que sigue. Toda organización está encaminada a un fin o fines concretos y determinados. Es aquí donde radica el hecho de la imposición del orden o la libre organización de los individuos.

Actualmente se acepta, en general, el razonamiento de que la disciplina (entendida como conjunto de normas que se imponen a una sociedad) es imprescindible en la sociedad (en general y en “sociedades” parciales como el ejército u otras instituciones jerarquizadas) para mantener el orden y por tanto impedir el libertinaje que llevaría a la sociedad humana a la autodestrucción.

¿Por qué este razonamiento es válido en las actuales estructuras sociales? Simplemente por una razón fundamental: porque los fines que se han marcado y se marcan no los fijan todos los componentes del grupo social, sino unos pocos. Al ser de esta forma, esa minoría que fija el punto de llegada, debe de fijar también el camino y lógicamente imponer “su” disciplina a todo el resto del grupo social.