Jimi Hendrix, la curta vida d'un mite

Escriure sobre un músic pot semblar que no té gaire sentit. A un músic el que cal és escoltar-lo. Escoltar i fins i tot –més important- sentir la seva música (1). Però aquest exercici necessari, sovint provoca sensacions i reflexions que de vegades volem expressar amb la paraula.

Jimi Hendrix (Seattle, 27 de novembre de 1942 – Londres, on hauria arribat, si no hagueon hauria arribat, si no hagues mort tant aviat.ta el 18 de setembre de 1970) Va tenir una vida curta. Tal vegada aquest fet ha influït en la construcció del mite, la icona. Encara ara en prestigioses publicacions musicals, apareix com el millor guitarrista elèctric de la història. Sovint em demano –reflexió bastant estúpida- que hauria fet, on hauria arribat, si no hagués mort tant aviat. La seva música, però, no ha perdut frescor. Escoltar-lo ara mateix, no suposa endinsar-se en el passat. Ben al contrari, trobem estructures musicals que actualment són inèdites. 

Escoltar i sentir Jimi Hendrix, ens obliga a tractar d’entendre el que passava pel seu cap. Això és força difícil, com el lector podrà fàcilment comprendre. Hi ha un munt de tòpics i idees prefixades sobre el personatge, que sovint ens impedeixen veure-hi més enllà. El sol fet de formar part de l’anomenat “Club dels 27”(2) ja predisposa a classificar-lo en un lloc determinat. La concepció del geni, sovint va associada a persones amb estructures mentals, poc corrents. Curiós: els alumnes de varies facultats de Psicologia, a les acaballes de la carrera han de presentar un treball sobre personatges que hipotèticament tenien alguna patologia mental, o característica que els feia diferents als demes. Els components del Club dels 27 junt amb escriptors, pintors i artistes en general, són els utilitzats any rere any en aquests treballs acadèmics. En Jimi també.

Dibuix de Cristina Baitg (1992 - 6 anys)

Va néixer al barri negre de Seattle, en un entorn i en una família que ara en diríem molt des-estructurats. Quan va néixer, el seu pare era a la guerra. El va conèixer als tres anys i després –fins l’adolescència- va viure amb tot un seguit de familiars i fins i tot famílies que l’acollien temporalment per caritat. La seva mare va morir quan ell tenia 15 anys després de una vida complicada per l’alcohol i els homes. El abans i el després va ser un constant anar i venir d’un lloc a l’altre en condicions segurament molt precàries. El que coneixem de la seva vida fins ben bé els 18 o vint anys, és a través de testimonis orals dels records de persones que en van tenir algun contacte. No deixen de ser opinions subjectives influenciades pel seu èxit posterior. Reconstruir les seves vivències de petit i adolescent, seria com muntar un trencaclosques impossible. Sens dubte, però, com ens passa a tots i cadascun de nosaltres, influirien en el seu futur. No sembla que la música tingues una presència tant important que el predetermines a dedicar-se-hi. Diuen que als 14 anys va tenir la primera guitarra i és clar, hem de suposar que li agradava. A Seattle com gaire ha tot el país, hi havia locals i emissores de radio. Eren els anys 50 la explosió del Rock and Roll. Un parell d’anys després en tenia una d’elèctrica.

Per entendre una mica més a l’artista hem d’anar directament a cercar-lo quan pren la decisió de treballar de músic.  Segurament per netejar alguna trapelleria amb la justícia, no sabem del cert per quina raó –hi ha diverses versions, totes poc documentades- James Marshall Hendrix  va allistar-se al exercit al maig del 1961. Va aguantar un any i tampoc sabem per què el varen llicenciar (aquí les versions són encara més variades i inconsistents) però en aquest temps va conèixer a Billy Cox amb qui va començar a tocar d’una manera més , diguem, organitzada. Va reunir un grup que va batejar com The King Casuals i va obtenir els primers minsos ingressos econòmics amb la música. S’obre aquí una etapa que segurament sí serà molt important des de la vessant musical. Moltes hores, dies, setmanes i mesos interpretant, actuant, aprenent. Kentucky, Tennessee, Indiana, Arkansas, d’una ciutat a l’altra sempre tocant la guitarra, tractant de sobreviure afegint-se a gires d’artistes amb més nom. Alguns tan coneguts com Solomon Burke, Marvelletes, o el mateixos Otis Reading i Little Richard. Res estable. Feines d’un dia o una nit. Sembla que a finals del 1963 un representant musical el va veure a Nashville i li va dir d’anar a New York. A principis del 1964 arribava a Harlem. Sol, perquè Billy Cox i els companys més propers no el van voler seguir.

Hi ha un abans i un després de l’arribada a New York. Durant més de dos anys, no para de treballar amb uns i altres. Amb gires que el porten de costa a costa, de nord a sud. Les primeres gravacions de estudi com a músic d’acompanyament –en el més absolut anonimat. Més i més aprenentatge, segurament el despertar de la seva idea de la música, dels sons que li voltaven pel cap i que marcarien la seva personalitat. De moment, això sí, malvivint. Els contractes amb representants i intermediaris poc escrupolosos, signats  sempre sense llegir i que tant el van destorbar i fins i tot emprenyar quan va començar a tenir un nom. Allí a New York coneix a Chas Chandler –a les hores ja ex-baixista de The Animals, que es converteix en el seu representant i li proposa anar a Anglaterra.

Cal, aquí, explicar un altre element clau per entendre una mica més a Jimi Hendrix: l’època que li va tocar viure. La dècada dels seixanta del s. XX no és una dècada qualsevol. Als EEUU una nova generació post guerra mundial, s’obre al mon i una part d’aquesta generació ho fa influenciada per la Beat Generation (3). Es tracta d’un intent d’oposar-se al sistema de vida americà (també va tenir el seu reflex amb altres característiques a la vella Europa). S’afegeix la lluita -que volia ser la definitiva- contra el racisme. De tot plegat, com a conseqüència,  en surt el anomenat  Moviment Hippie, que recull d’una forma global aquell intent de canvi. Tot això te el seu reflex a la música, que resulta ser un excel·lent vehicle de propagació de la idea. El Rock and Roll dels 50 es transmuta i provoca la sortida del Blues i el Rithm and Blues dels racons on residia per arribar a molts més llocs, fins i tot a creuar l’oceà convertint-se –en definitiva- en element determinant d’allò que van anomenar música Pop. És l’època en que neixen els grans festivals de música (4) que tant tindrien a veure amb la fama d’en Jimi. L’extensió del consum de drogues especialment les al·lucinògenes en molts casos va ocasionar una mena de explosió creativa que van batejar com a psicodèlia. Paral·lelament l’hegemonia americana en el camp de la producció musical, passa a Anglaterra que a anat bevent de la música americana –especialment la negra- durant la dècada anterior, i han sorgit The Beatles,  Rolling Stones, John Mayall...i un llarg etc.

Així és que al setembre de 1966 Jimi Hendrix aterra a Londres de la ma de Chas Chandler. Hendrix és un home negre, alt,  ben format,  amb els cabells estarrufats, que li donen un caire exòtic que fa que no passi desapercebut a la capital victoriana. Amb molta facilitat de relació amb les dones. Aquest aspecte físic i sobre tot la seva manera de tocar la guitarra, de interpretar, d’actuar, fa que en poques setmanes sigui la sensació a la capital britànica. Ha començat la curta carrera de Jimi Hendrix. Quatre anys intensos, molt intensos. Rapits, molt rapits. La vida del Hendrix que coneixem és amb força ombres aquets quatre anys. En poques setmanes, dies pot ser, coneix al bo i millor de la City –a les hores capital mundial de la música pop. Els components dels Beatles, Rolling Stones, Who, l’Eric Clapton, Jeff Beck, Jimmy Page...-la llista és llarga- queden bocabadats davant aquell negre esquerrà que és capaç de treure-li sons impossibles a una guitarra elèctrica. Es guanya el seu respecte i admiració. Cal trobar uns músics que l’acompanyin i un nom pel grup. La formació escollida amb molta improvisació, és la de trio. Contracten a dos músics poc coneguts. Noel Redding, un guitarrista que tocarà el baix y Mitch Mitchel a la bateria: The Jimi Hendrix Experience. Al poc ja es passeja per Europa. L’admiració que te dels professionals no te, però, el seu reflex amb el públic.  En Jimi dalt l’escenari és tot un espectacle, toca la guitarra amb la boca, darrera el coll, a l’esquena o com si es tractes d’un fal·lus. Un dia trenca una guitarra, un altre la crema. El públic en general aplaudia aquest home exòtic i li demanava constantment que fes aquestes pallassades. Encara es una bona persona, alegre, jove, divertit. Ara cal treure al mercat una gravació. El tema escollit no és una composició seva. És de un tal Tim Rose i es titula “Hey Joe”. Te una lletra típica dels blues,  que parlen del desamor i la tristesa que encomana i que pot esdevenir violència (Ei! Joe on vas? -Vaig a matar a la meva dona perquè està amb un altre home).  Va ser un èxit, de la mateixa manera que els següents  “Purple Haze” i “The wind cries Mary” Tot va ser entrar en estudis de gravació i no sortir si no era per fer actuacions. Això va ser una constant la resta del temps. A la primavera de 1967 ja tenen el primer llarga durada “Are you experienced”. Al mes de juny es celebra el festival Monterrey Pop a California. Jimi torna al seu país. Triomfa a Monterrey on crema la guitarra, una imatge que donarà la volta al mon i el perseguirà de per vida. Triomfa a tot el estat, però molts no li perdonen que sigui un producte angles i que es rodegi de blancs. Jimi Hendrix no va participar activament en cap moviment antirracista ni pacifista –tot i que molts van interpretar la seva brutal versió de l’himne americà y el tema “Machine Gun”, com una dura critica al bel·licisme que practica EEUU. A les hores en Jimi ja te al cap un munt de concepcions musicals que voldria expressar (deia sovint que sentia al seu cervell violins i trompes) però estava atrapat pel sistema. L’aspecte econòmic del negoci te molt a veure en la trajectòria dels artistes en general i probablement més en els músics. Representats, mànagers i productors formen part del costat material de la creació artística. Hendrix no va ser una excepció. Els contractes que signava el van atabalar molt. Els diners no l’amoïnaven. No sabia mai els diners que tenia.

Tot i això, podem apreciar l’evolució musical en els seus treballs de llarga durada (5). És un creador. Tot i mostrar les referències que el van marcar, com el Blues (en especial Elmore James, Muddy Waters, Chuck Berry...), la seva admiració per Bob Dylan -del que va enregistrar una extraordinària versió de “All along the Watchtower” i en directe feia una no menys extraordinària de “Like a Rolling Stone”- o les picades d’ullet a temes dels Beatles, ell volia plasmar amb la guitarra els sons que li bellugaven pel seu cervell. Des de “3rd Stone From the Sun” fins a “Angel”, s’endevina tot un univers musical. Psicodèlia, intimitat o el més clàssic blues com “Red House” (tema que feia en quasi totes les actuacions variant el seus tempos, ritme, durada, intensitat; tot un exemple de meravellosa recreació) són presents en la seva obra. També amb rapidesa li va envair la tristor i uns canvis d’humor sobtats. Han quedat un grapat de filmacions de algunes actuacions on  s’aprecia molt clarament el canvi del Jimi Hendrix jove, alegre, fins i tot simpàtic de l’any 1967 al seriós i trist del 1970. La gent volia al Hendrix salvatge, exhibicionista; ell volia mostrar el que portava dins. No se’n va sortir. La manera en que llença al terra la guitarra al acabar el concert del Festival Isle of Wight al agost de 1970 és molt reveladora. Poques setmanes després moria.

Les seves lletres no han estat mai considerades poemes amb grans missatges. Són, la majoria,  molt introspectives encara que és difícil veure textos autobiogràfics, tret de alguna referència a llocs de la seva joventut a Seattle (“Spanish Castle Màgic”) o referències a la seva mare (“Castles made of sand”) aparentment tan poc present a la seva vida. Molt sovint escriu sobre visions. Sens dubte les drogues van ajudar a les visions; també a la tristor. La traducció tampoc és fàcil per les expressions locals i paraules amb doble sentit que utilitza.

“Alguna vegada has estat al país de la Dama Elèctrica?

Il·lustració de Josep Ma. Maya

La catifa màgica t'espera, no et retardis.

vull mostrar-te diferents sensacions

Vull portar-te a través dels sons i les emocions

La Dama elèctrica ens espera.”

Have You Ever Been (To Electric Ladyland)

“Un Àngel (femení) va baixar del cel ahir

Ella es va quedar amb mi el temps suficient per rescatar- me

I ella em va explicar una història d'ahir

Sobre el dolç amor entre la lluna i el profund mar blau”

Angel

En l’últim any de la seva vida va poder ficar la primera pedra al seu projecte musical, creant a New York uns estudis de gravació -que va batejar com Electric Ladyland- per poder enregistrar com ell volia les seves idees musicals. No va poder gaudir-ne gaire. Això sí producte de la seva gran activitat va deixar milers de hores de gravació, que després de molts litigis familiars i empresarials, han anat –i de fet encara van- mostrant-nos el que va deixar apuntat. Tot i que al darrera hi ha un clar aprofitament comercial.

La seva mort va estar rodejada de molta incògnita,  però sembla que va ser una conjuntura de circumstàncies. Negligència dels primers serveis mèdics que el van atendre? Algú l’ha descrit com una mort estúpida. Pot ser havia de ser.

Les seves restes reposen al cementiri de Seattle. La làpida te gravada una guitarra... amb la perspectiva d’un guitarrista dretà! Tristor fins al final.

 NOTES

(1) Estaria bé llegir aquest article escoltant Jimi Hendrix

(2) S’anomena “Club dels 27” a una sèrie de músics famosos que van morir als 27 anys. Brian Jones (The Rolling Stones), Jim Morrison (The Doors), Janis Joplin, i el mateix Jimi, han estat els components d’aquest club al que s’hi han afegit Curt Cobain (Nirvana) als anys 90 i Anny Withouse en la segona dècada del s. XXI.

(3) Beat Generation: Anomenat així un grup d’escriptors nord-americans dels anys 50 del s .XX que van inspirar una corrent de pensament enfrontada al sistema de valors dominant a EE.UU. Entre molts altres destaquen Allen Ginsberg, Jack Keruac i William S. Burroughs

(4) Els festivals multitudinaris en els que durant tres o quatre dies actuaven multitud de músics i grups, van néixer a finals dels anys seixanta. Per la seva repercussió són recordats Monterrey Pop (1967), Atlanta Pop Festival i Woodstock (1969) i Isle of Wight (1968-69-70 aquest darrer el més multitudinari))  En tots ells va actuar Jimi Hendrix.

(5) Quatre L.P. d’estudi: “Are you experienced”, “Axis:bold as love” i “Electric Ladyland” editats en vida i “Cry of Love” despres de mort. Un disc en directe, “Band of Gypsies” per obligacions contractuals. Al marge hi ha un munt de gravacions de les denominades pirates i posteriorment (últims 20 anys) recuperacions de material enregistrat. 


Publicat a la revista PLEC núm. 5 - Octubre 2014

Ja està tot dit però...

DON’T LIKE

Molts són els debats, comentaris, reflexions, etc., al voltant de les anomenades xarxes socials. Alguns són o haurien de ser força profunds. Límits de l’expressió, qui i com comunica i rep...Jo vull, però, centrar-me en aspectes més superficials (?). Facebook és possiblement de les xarxes més utilitzades per la gran capacitat que té des de tots els aspectes de la difusió escrita i gràfica. Consisteix en tenir un grup més o menys nombrós de persones i/o entitats amb les que intercanviar impressions, sensacions, inquietuds, projectes, vivències utilitzant la paraula, imatges o referències a altres xarxes. Tenim doncs una llista d’amics (Aquí  he de fer un incís important per adir que no m’agrada gens això d’amics. L’Amistat es un concepte que s’hauria de tractar amb molt de respecte. M’estimaria més coneguts) Els comentaris, fotos, vídeos, etc. que exposen-exposem, poden ser qualificats, comentats i/o compartits. Tenim tres alternatives doncs: m’agrada, comentar, compartir. M’agrada (me gusta, like) te el sentit de: he vist la proposta...però i si no m’agrada per alguna raó –tot i que ho pengi un conegut? L’única sortida que hem queda és fer un comentari expressant la meva opinió divergent, fet que pot iniciar un debat virtual que sovint és poc entenedor i pren un temps preciós per a fer altres coses. Trobo, doncs, a faltar un altra alternativa (botó) que digui NO M’AGRADA (no me gusta, don’t like) així li puc comunicar al conegut (amic de facebook) que no hi estic d’acord. El LIKE porta implícita l’anuència, i no tinc temps per a debatre...doncs: Don’t like.

P.S. Poso lo de like perquè si teniu el mobil configurat amb català (amb el PV no passa) al Facebook surt amb angles... NO COMENT

Publicat a El Correu de l'OP Núm XXI Setembre-Octubre 2014

Ja està tot dit però...

Dia “D” hora “H”

Aquest mes de juny ha fet setanta anys del desembarcament de les tropes de l’exèrcit aliat a les platges de Normandia a la II Guerra Mundial. Aquell 6 de juny de 1944 va ser anomenat el dia “D”. Des de les hores aquesta expressió ha esdevingut gaire bé universal per ha fixar la data clau en qualsevol esdeveniment amb una mica de rellevància. La “D”, per tant, te en aquest sentit un aspecte diferenciador respecte de la resta de lletres de l’alfabet. A banda de les vocals, entre les consonants podríem fer un ranking de les més emprades, sobre tot de les que inicien paraules. La “D” estaria –sens dubte- en un lloc elevat. És clar que la “D” té moltes entrades en el diccionari. D de dit, d de de, d de deria, de deure, de dol, de dubte, de dir... Però una de les participacions més destacades de la “D” és al prefix des.  Afegit a l’inici de molts mots suposa el canvi en direcció contraria del seu significat. Antítesi? Mirall? Accions, adjectius i fins i tot noms, es converteixen en el contrari precedits del prefix des.

Igual – desigual

Ordre – desordre
Fer – desfer
Unir – desunir
Ànim – desànim
 ...
Afortunadament (no dissortadament) la “D” inicia paraules positives com discussió, debat, dret, totes elles derivades d’accions que porten -quasi sempre- a una conclusió: decisió. Una frase molt repetida des de fa un temps al nostre país és: Dret a Decidir. Així doncs –potser– aquest 2014 tindrem aquí un dia “D”

Publicat a El Correu de l'OP Núm. XX - Juny-Juliol-2014

Ja està tot dit però...TRES

És el tres un nombre diferent tot i formar part de un conjunt infinit de guarismes, te entitat pròpia. Pertany al selecte grup dels primers. Raresa que comparteix amb pocs i que fa de ell un ordinal singular. Els podis tenen tres llocs i tot i ser l’últim, el tercer entra en els millors de qualsevol competició fet que li permet formar part de currículums i estadístiques.

De vegades els tercers son els que reben (Se pelearon dos y recibió un tercero) i un tercer premi d’una rifa encara dona peu a una bona celebració. Altres cops es molestos (Entró un tercero en discordia. Dos son compañia tres multitud). I de vegades forma part d’experiències diferents i pot ser encisadores com el Menage a Trois.

La religió també el situa en un lloc privilegiat per il·lustrar el que no s´ha de fer (En verdad te digo Pedro de que antes de que cante el gallo me habrás negado tres veces) o tres van ser les vegades que Satanás va temptar a Jesús. Aquest mateix finalment va ser assassinat als trenta-tres anys i ressuscità al tercer dia.

En l’exòtic orient, el geni de la llàntia concedí tres desitjos a Aladí. De l’Orient també venen puntualment cada any, els tres Reis Mags que fan realitat les il·lusions dels infants en molts indrets del mon. Alexandre Dumas va fer que D’Artagnan sempre anés acompanyat dels tres mosqueters Athos, Porthos i Aramis i qui és que no ha llegit el compte dels tres porquets? Als seixanta Palito Ortega va popularitzar el Tres cosas hay en la vida: Salud, Dinero y Amor molt utilitzada per l’aparell de propaganda franquista per adormir als ciutadans sotmesos per la dictadura.

Les oportunitats també tenen en el tres un especial significat (No hay dos sin tres. A la tercera va la vencida) i la reiteració també està penalitzada en alguns jocs de cartes (Tres de un palo malo). I, és clar, te la clau màgica per unificar les expressions, les entrades o les sortides col·lectives (A la una, a las dos y a las tres!)

Doncs El Correu de l’OP compleix en aquest exemplar tres anys de vida, dinou entregues (ambdós nombres primers!). El anglosaxons cridarien: hip hip hurra! hip hip hurra! hip hip hurra! Tres vegades és clar. Felicitats doncs a tots i a totes.

Un, dos, tres...botifarra de pagès!!!

Publicat a El Correu de l'OP núm, XIX - Abril-Maig 2014

Aniversaris

Els aniversaris tenen un no sé què de final, d’acabament. Les celebracions o commemoracions –tinguin caire festiu o trist- sempre fan referència al passat. Mai celebrem els propers cinc o deu... anys que vindran. Forma part segurament, d’allò incògnit que té el futur. Aquest 2014 –com la majoria dels anys- en té un grapat d’evocacions a fer. En aquestes latituds adquireix un significat extraordinàriament rellevant el de 1714. Assegurats desenes d’actes per recordar –això sí- una derrota. I esperances de futur?. També te una importància destacable el centenari del 1914: inici de la Gran Guerra. Com si d’un part es tractes, significà la primera gran contracció anunciadora d’una Europa diferent. Fins i tot d’un mon diferent. Després en vindran més de contraccions; totes elles molt doloroses, com les d’un part. De fet, pot ser encara no ha arribat el dolorós naixement d’aquesta Europa que molts no entenem i en la que se entesten en ficar-nos (o volen evitar que sortim.
Aniversaris. No tots son igual de sonats. Les xifres rodones –amb gran diferència els múltiples de 5 i 10- tenen més rebombori social i individual: acomplir 37 no te res a veure amb fer 30, 40, 50...) Ves quina ruqueria que diria l’Enric. Sempre, però, tenen una data inicial i una final, sigui el període més arrodonit o més boterut. Aquestes acotacions temporals, on més les podem veure es als cementiris. Les làpides, tombes i monuments funeraris tenen això en comú gaire bé sempre: nom, data d’inici i data final. Alguns inclouen epitafi que acostuma a ser una frase (normalment ampul·losa) que voldria reflectir o definir a la despulla en qüestió, deixant-la molt i molt bé.

A l’hora de tancar aquest especial del –ei!- III aniversari de ElCOP, ens ha deixat en Gabriel García Márquez. Des de aquest modest full no podem aportar res que no s’hagi dit d’aquesta gran persona. Només expressar l’humil i sincer record. Pot ser 2014 una bona data per celebrar el inici –no el final- d’un període. Hi ha contingut variat. Per tant, Salut i als que ens han deixat, que la terra els hi sigui lleu.

Publicat a "ElCorreu de l'OP" - Especial III Aniversari - Abril 2014

III Aniversari d’ElCOP

Tres anys. No són tres anys qualsevol. Crisi generalitzada. Del sistema? Pot ser en temps de crisi les neurones s’activen d’una forma especial. Pot ser. Sempre hi escletxes per a crear. El capficament d’una sola persona por arrossegar l’activitat de tot un conjunt de persones. Ara s’ha posat molt de moda això de l’emprenedoria, de tirar endavant projectes sense res a cap de les butxaques. Vet aquí un exemple. Una idea modesta, sense pretensions, ha aconseguit sense estridències que uns quants individus (de un i do) construeixin un producte col·lectiu. I quasi sense adonar-se! Els recursos material –trampa aquí i allà- surten d’aquestes escletxes que tot sistema te. La saviesa i l’art de trobar-les i aprofitar-les està en aquells que volen més que en els que poden.

El resultat –pot ser sí- te un cert matis eclèctic. Això, però, no te perquè ser dolent. Tothom pot dir la seva. I això sí és important: dir, comunicar. Sense condicionants. Molt bones iniciatives moren al intentar fixar línies, criteris. Mantenir aferrissadament el purisme d’unes idees provoca un exclusivisme que aboca a una endogàmia que ocasiona l’autodestrucció. Per contra, la monotonia del tot val, també provoca avorriment, desgana. Per això cal –ningú s’espanti- canviar, obrir nous cicles.

Son tres anys, dinou números (dos nombres primers!) Ara toca renovar-se o morir. Aquelles escletxes s’han estretit (fotuda crisi!) Moments d’aprofitar l’oportunitat per a fugir de l’amenaça i superar les debilitats potenciant les fortaleses. Així és que fent anar aquell conegut exercici del D.A.F.O, podem iniciar (verb més positiu que el d’acabar) un nou cicle. Renovar-se o morir.

Llarga vida a ElCOP

 

Publicat a "El Correu de l'OP" Especial III Aniversari - Abril 2014 

JULES VERNE

(Nantes 1828 – Nimes 1905)

Mai he estat una persona viatgera. Gairebé, la meva família te que arrossegar-me per a fer un viatge allà on sigui. De vegades he pensat que aquest sedentarisme te el seu origen en les moltes hores que vaig dedicar de petit a llegir llibres d’aventures. Va ser el meu pare –que va néixer pocs anys després de la mort del Jules Verne- qui em va introduir en el mon d’aquestes lectures. Jo tindria al voltant de dotze anys. I és que durant molt de temps Jules Verne ha estat considerat un autor de llibres per a la infància. Fins ben bé la meitat del S. XX, no van començar a sortir treballs que revisaven l’obra de Verne des de aspectes que van més enllà del literari. Possiblement es la manca de biografies serioses sobre el personatge una raó d’aquesta demora en l’anàlisi més profund de la seva obra.

Neix a Nantes (prop de la desembocadura del Loira) en una família benestant (pare Notari) de la que rep una bona educació, tot preparant-lo per que sigui advocat. Aquests són els estudis que fa -en bona part- a Paris, però no és el que ell vol. Li agrada escriure. A les acaballes dels estudis de Dret ja escriu la primera obra de teatre. I per altra banda, s’interessa força per la ciència, pels mecanismes que actuen a la naturalesa. Dels 19 als 30 anys, porta una activitat molt intensa. Segurament aquest és un període importantissim pel futur de la seva vida i la seva obra. Es trasllada a Paris –amb breus retorns a la casa familiar- on estudia pel seu compte a cops de hores i hores de biblioteca, totes aquelles àrees de la ciència que l’inquieten: Química, Botànica, Geologia, Mineralogia, Geografia, Oceanografia, Astronomia, Matemàtica, Física, Mecànica, Balística... i que necessita per desenvolupar el que porta al cap: la literatura de la era científica. La Revolució de 1948 en la que no participa en cap dels bàndols, el troba en plena efervescència creadora. Però, també, es el temps en que coneix a persones que influiran molt en la seva trajectòria. A part del que serà el seu company de viatges Aristide Hignar, es presentat a Alexandre Dumas –pare i fill-  que l’introduiran en els ambients literaris de la capital. En aquesta dècada també es casa amb la vídua de bona posició Honorine de Viana, amb la que tindran un fill al 1861 (Michel). La seva activitat es molt intensa i per a no dependre de l’economia familiar, escriu peces de teatre, sainets, cançons, llibrets d’operetes... que publica a Musée des Famillies i que de vegades son representades. Fet curiós i anecdòtic és que durant un breu període de temps juga a la borsa i no li va malament.

Fins a les hores, Jules Verne, encara no ha sortit de França. Al 1859 coneix al després famós fotògraf Felix Tournachon anomenat  “Nadar” i fa el seu primer viatge fora del seu país. Sortides que repetirà al llarg de la seva vida, però no massa lluny com es podria deduir de la lectura de les seves novel·les. Fa un únic viatge a América al 1863. A les hores adquireix un bot en el que fa petits recorreguts. Després en tindrà fins a tres iots en el que farà creuers pel Mediterrani i Nord d’Europa. És a partir dels 30 anys,  quan elabora la seva immensa producció. Al 1862 comença la relació amb Pierre-Jules Hetzel –el seu amic i editor en endavant- i publica Cinq semaines en ballon la primera novel·la dels seus Voyages Extraordinaires. Ni haurà 54 més, en vida, i unes quantes més de pòstumes (encara que moltes rectificades pel seu fill i nets) Moltes de les seves obres van ser publicades per capítols a la revista Magasin d’Educación et de recreation. Tot i així encara no coneixem tota la seva obra. Sembla acceptat que a les darreries de la seva vida Verne va destruir molts manuscrits. A l’hora la família no ha donat facilitats per investigar i en tot cas publicar el que va deixar a la seva mort.

Més enllà de les aventures i fantàstics ginys que apareixen en la seva obra, cal aprofundir en els seus personatges i la seva manera de concebre el mon, la naturalesa, la espècie humana.  En els darrers seixanta anys s’han publicat estudis sobre l’obra d’en Verne, que extreuen conclusions diverses sobre el seu pensament i fins i tot la seva ideologia. Alguns consideren que podem trobar a l’autor, en algun dels seus personatges. Ni ha que hi veuen autoretrats en determinats protagonistes de la les seves novel·les –com Juan Dacosta (Juan Garral en la clandestinitat) de La Jangada. Huit cents lieues sur l’Amazone”- que com Verne es considera un exiliat dedicat a treballar per a la família amb la que, malgrat tot, li manca una relació sincera. Aquesta identificació autor-protagonista  no passa de ser una apreciació molt subjectiva; sense un fonament sòlid. El que no falta gairebé mai és la figura del científic. Com a protagonista principal –cas del Dr. Ferguson a Cinq semaines en ballon , el dr. Ardan (picadeta d’ull al seu amic “Nadar” al invertir les lletres del seu sobrenom) a De la Terre à la Lune - o secundari com Paganel a Les enfants du capitaine Grant. En tots els casos és l’encarregat de fer les descripcions i explicar amb detall les dades científiques que corresponguin, siguin reals o del univers vernià. No queda, doncs,  altra que estudiar els protagonistes de les seves narracions per entendre una mica més a l’autor.

Diversos autors han estudiat la figura de Verne des de angles diferents. Marcel Moré (1887-1969 – crític) probablement va ser el primer en aprofundir en la “ideologia” de l’escriptor. Però Jean Chesneaux (1922-2007 – Historiador i militant politic del PCF) és el primer que cap a l’any 1979, publica un treball en que introdueix el concepte de “revolucionari subterrani” com a qualitat de Jules Verne. L’ideari llibertari pot ser hi és present però d’una forma soterrada. La seva relació amb el geògraf i naturalista Elisée Reclús, detalls menors com els pavellons negres que onegen a algunes embarcacions –la més emblemàtica el Nautilus de Vingt mille lieues sous les mers- l’idioma universal que parlen els tripulants d’aquesta mateixa nau (esperanto) o conceptes més importants com l’explotació de la naturalesa i en concret de metalls preciosos com l’or i la perversió que suposa per la societat el seu us especulatiu, present en varies obres, recolzen aquesta teoria. És, però, la descripció del individu enfrontat a la naturalesa i a la societat, el tret més significatiu d’aquesta percepció. Present de forma destacada en dues obres: Vingt mille lieues sous les mers amb el capità Nemo, i Les naufragés du “Jonathan” amb el seu protagonista Kaw Djer. El misteriós Nemo és l’individu que només al fons de l’oceà, troba la perfecta relació amb la naturalesa i els homes.

"- ¿Vostè estima el mar capità?
- Si, ja que el mar ho és tot. Ell cobreix les 7/10 parts del globus terrestre. El seu aliment és pur i sa. És l'immens desert on l'home mai està sol, per sentir el batec de la vida al voltant seu. És la suprema tranquil · litat. El mar no pertany als dèspotes. A la superfície encara poden exercir els seus drets inics, batre, devorar, transportar sobre les aigües tots els horrors terrestres. però a trenta peus sota el seu nivell, el seu poder cessa, la seva influència s'extingeix, la seva potència desapareix. Ah, senyor!, Vivu al si dels mars. Només en ells regeix la independència. En les seves aigües no reconec amos, i elles sóc lliure. "

Misteri que desfà a L’île mystérieuse on Nemo revela el seu origen i renuncia al seu individualisme (encara que segurament, però, és tracta d’una concessió al seu editor o als seus lectors). En el cas de Les naufragés du “Jonathan”, que és obra póstuma (1909), és més clar. Kaw Djer viu sol a una illa de la Magallania i com a conseqüència del naufragi d’un vaixell ple de persones procedents dels cinc continents, es veu forçat a organitzar  una societat amb tots els ingredients d’un estat. Finalment tornarà a fugir.

"Dempeus, com una columna altiva al cim d'un escull, il · luminat de cap a peus per la llum del sol ponent, la seva cabellera de neu i la barba blanca lliurats al buf de la brisa, així pensava Kaw Djer contemplant la immensitat marina estesa als seus peus davant la qual, lluny de tots, útil a tots, anava a viure lliure, sol, la resta dels seus dies”.

(1)    Cites traduïdes al català per Rafel Baitg

 

Publicat al Núm. 3 de la revista PLEC - Abril 2014