Mai he estat una persona viatgera. Gairebé, la meva
família te que arrossegar-me per a fer un viatge allà on sigui. De vegades he
pensat que aquest sedentarisme te el seu origen en les moltes hores que vaig
dedicar de petit a llegir llibres d’aventures. Va ser el meu pare –que va néixer pocs anys
després de la mort del Jules Verne- qui em va introduir en el mon d’aquestes lectures.
Jo tindria al voltant de dotze anys. I és que durant molt de temps Jules Verne
ha estat considerat un autor de llibres per a la infància. Fins ben bé la
meitat del S. XX, no van començar a sortir treballs que revisaven l’obra de Verne des
de aspectes que van més enllà del literari. Possiblement es la manca de
biografies serioses sobre el personatge una raó d’aquesta demora en
l’anàlisi més profund de la seva obra.
Neix a Nantes (prop de la desembocadura del Loira) en una
família benestant (pare Notari) de la que rep una bona educació, tot
preparant-lo per que sigui advocat. Aquests són els estudis que fa -en bona
part- a Paris, però no és el que ell vol. Li agrada escriure. A les acaballes
dels estudis de Dret ja escriu la primera obra de teatre. I per altra banda, s’interessa força
per la ciència, pels mecanismes que actuen a la naturalesa. Dels 19 als 30
anys, porta una activitat molt intensa. Segurament aquest és un període
importantissim pel futur de la seva vida i la seva obra. Es trasllada a Paris
–amb breus retorns a la casa familiar- on estudia pel seu compte a cops de
hores i hores de biblioteca, totes aquelles àrees de la ciència que l’inquieten: Química, Botànica, Geologia, Mineralogia, Geografia,
Oceanografia, Astronomia, Matemàtica, Física, Mecànica, Balística... i que
necessita per desenvolupar el que porta al cap: la literatura de la era científica.
Fins a les hores, Jules Verne, encara no ha
sortit de França. Al 1859 coneix al després famós fotògraf Felix Tournachon
anomenat “Nadar” i fa el seu primer
viatge fora del seu país. Sortides que repetirà al llarg de la seva vida, però
no massa lluny com es podria deduir de la lectura de les seves novel·les. Fa un
únic viatge a América al 1863.
A les hores adquireix un bot en el que fa petits
recorreguts. Després en tindrà fins a tres iots en el que farà creuers pel
Mediterrani i Nord d’Europa. És a partir dels 30 anys, quan elabora la seva immensa producció. Al
1862 comença la relació amb Pierre-Jules Hetzel –el seu amic i editor en
endavant- i publica Cinq semaines en ballon la primera novel·la dels seus Voyages Extraordinaires. Ni haurà 54
més, en vida, i unes quantes més de pòstumes (encara que moltes rectificades
pel seu fill i nets) Moltes de les seves obres van ser publicades per capítols
a la revista Magasin d’Educación et de recreation. Tot i així encara no coneixem
tota la seva obra. Sembla acceptat que a les darreries de la seva vida Verne va
destruir molts manuscrits. A l’hora la família no ha donat facilitats per
investigar i en tot cas publicar el que va deixar a la seva mort.
Més enllà de les aventures i
fantàstics ginys que apareixen en la seva obra, cal aprofundir en els seus
personatges i la seva manera de concebre el mon, la naturalesa, la espècie
humana. En els darrers seixanta anys s’han publicat estudis sobre l’obra d’en Verne, que extreuen
conclusions diverses sobre el seu pensament i fins i tot la seva ideologia.
Alguns consideren que podem trobar a l’autor, en algun dels seus personatges. Ni ha que hi
veuen autoretrats en determinats protagonistes de la les seves novel·les –com Juan
Dacosta (Juan Garral en la clandestinitat) de
Diversos autors han estudiat la
figura de Verne des de angles diferents. Marcel Moré (1887-1969 – crític)
probablement va ser el primer en aprofundir en la “ideologia” de l’escriptor. Però Jean Chesneaux (1922-2007
– Historiador i militant politic del PCF) és el primer que cap a l’any 1979, publica un treball en
que introdueix el concepte de “revolucionari subterrani” com a qualitat de
Jules Verne. L’ideari llibertari pot ser hi és present però d’una forma soterrada. La seva
relació amb el geògraf i naturalista Elisée Reclús, detalls menors com els
pavellons negres que onegen a algunes embarcacions –la més emblemàtica el
Nautilus de Vingt mille lieues sous les
mers- l’idioma universal que parlen els tripulants d’aquesta mateixa nau (esperanto)
o conceptes més importants com l’explotació de la naturalesa i en concret de metalls
preciosos com l’or i la perversió que suposa per la societat el seu us especulatiu,
present en varies obres, recolzen aquesta teoria. És, però, la descripció del
individu enfrontat a la naturalesa i a la societat, el tret més significatiu d’aquesta percepció. Present de
forma destacada en dues obres: Vingt
mille lieues sous les mers amb el capità Nemo, i Les naufragés du “Jonathan” amb el seu protagonista Kaw Djer. El
misteriós Nemo és l’individu que només al fons de l’oceà, troba la perfecta relació amb la naturalesa i
els homes.
"- ¿Vostè estima el mar capità? - Si, ja que el mar ho és tot. Ell cobreix les 7/10 parts del globus terrestre. El seu aliment és pur i sa. És l'immens desert on l'home mai està sol, per sentir el batec de la vida al voltant seu. És la suprema tranquil · litat. El mar no pertany als dèspotes. A la superfície encara poden exercir els seus drets inics, batre, devorar, transportar sobre les aigües tots els horrors terrestres. però a trenta peus sota el seu nivell, el seu poder cessa, la seva influència s'extingeix, la seva potència desapareix. Ah, senyor!, Vivu al si dels mars. Només en ells regeix la independència. En les seves aigües no reconec amos, i elles sóc lliure. "
Misteri que desfà a L’île mystérieuse on Nemo revela el seu origen i
renuncia al seu individualisme (encara que segurament, però, és tracta d’una concessió al seu editor o
als seus lectors). En el cas de Les
naufragés du “Jonathan”, que és obra póstuma (1909), és més clar. Kaw Djer
viu sol a una illa de la
Magallania i com a conseqüència del
naufragi d’un vaixell ple de persones procedents dels cinc
continents, es veu forçat a organitzar una
societat amb tots els ingredients d’un estat. Finalment tornarà a fugir.
"Dempeus, com una columna
altiva al cim d'un
escull, il · luminat de cap a peus per la llum
del sol ponent, la seva cabellera
de neu i la barba blanca lliurats al buf
de la brisa, així pensava Kaw Djer
contemplant la immensitat marina estesa als seus
peus davant la qual, lluny de tots, útil
a tots, anava a
viure lliure, sol, la resta dels seus dies”.
(1)
Cites traduïdes al català per Rafel Baitg
Publicat al Núm. 3 de la revista PLEC - Abril 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada