CONFEDERACIÓ o No serà?

És fins i tot pesat; s’ha convertit en “el tema”. Ja fa un any llarg però l’estiu ha estat calent, calent –i no precisament per la climatologia. El “tema” ha donat per molt durant l’estiu i el 11 de setembre va arribar al seu punt culminant en una explosió, sembla que molt multitudinària. S’ha parlat molt i seguirem, però sí és interessant extreure entre moltes un parell de cosetes que han lliscat dins d’aquesta disbauxa verbal. El President Mas va dir que fa més de cent anys que Catalunya lluita per la seva independència. Més o menys. “El Noi del Sucre”, Salvador Seguí i Rubinat, va dir l’1 d’octubre de 1919 (1):

" A Catalunya , els elements reaccionaris del catalanisme , sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes , en un sentit nacionalista . I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància , talment com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per combatre els treballadors catalans ...”

Després de la Diada, la màxima veu de la ANC va dir que hi havia molta feina a fer. Malgrat l’èxit i encara en la calentor i emoció de les primeres valoracions de la cadena humana, va reconèixer -aquest cop bastant fluixet- que molta gent encara no s’havia expressat i va acotar geogràficament a qui es referia: l’enorme cinturó de Barcelona. En Segui deia:

“...Nosaltres , ho dic ací a Madrid , i si convé també a Barcelona , som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana , no per assolir la llibertat de Catalunya , sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre atentes a malmetre les reivindicacions del proletariat català...”

Pot ser cal començar a dir les coses pel seu nom i fugir d’eufemismes com lo del “dret a decidir”. Per què no dret a la autodeterminació? I jo afegiria “de les persones i dels pobles” en el sentit més ampli i en el més reduït.

Com fa cent anys qui promociona el “dret a decidir”... la independència, no són les persones. Molta lluita pel camí. En Seguí ens donava pistes:

“...Per sort la Catalunya vexada i injuriada , privada de la seva llibertat nacional , coneix bé els seus detractors i sap de quin costat estan els seus veritables amics i defensors . Una Catalunya , alliberada de l'Estat espanyol us asseguro , amics madrilenys , que seria una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme , temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars...”

Penso que revisar el Manual de Supervivència Estel·lar del Jordi Gort ens donarà pistes del que pot arribar. Te trobaré a faltar. Que la terra te sigui lleu company.

(1)    Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’1 d’octubre de 1919

Publicat a La Quera Núm 28 - Novembre 2013

 



I – INDE – IN...DEPENDÈNCIA....?

Us deixo aquí el discurs d’en Salvador Seguí i Rubinat “El Noi del Sucre” (1886-1923) pronunciat a l’Ateneu de Madrid, l’1 d’Octubre de 1919. Deixant de banda la distància temporal, te un contingut força actual. Feu l’exercici de canviar els noms propis que menciona al discurs, per uns altres d’actuals. És molt fàcil; fins i tot divertit. Trobareu recanvis; segur. 

Discurs de Salvador Seguí i Rubinat a l’Ateneu de Madrid el 1-10-1919

" A Catalunya , els elements reaccionaris del catalanisme , sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes , en un sentit nacionalista . I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància , talment com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per combatre els treballadors catalans . Nosaltres , ho dic ací a Madrid , i si convé també a Barcelona , som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana , no per assolir la llibertat de Catalunya , sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre atentes a malmetre les reivindicacions del proletariat català . I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes el que més temen és la recrudescència nacionalista de Catalunya , en el supòsit que Catalunya no ho fos sotmesa . I com que saben que Catalunya no és un poble insensible , ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola . En canvi , nosaltres , els treballadors , com sigui que amb una Catalunya independent no perdríem res , més aviat el contrari , guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por .

Estigueu segurs , amics madrilenys que m'escolteu , que si algun dia es parla seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya , foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Foment del Treball Nacional. Així i hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament . que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona . Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de benestar de la seva classe , embogits i corre-cuita van cap a Madrid , per oferir els seus serveis a la Monarquia centralista , i més d'una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre . És , potser , amb la col · laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya , sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l'emancipació del pobles hispànics ? Per sort la Catalunya vexada i injuriada , privada de la seva llibertat nacional , coneix bé els seus detractors i sap de quin costat estan els seus veritables amics i defensors . Una Catalunya , alliberada de l'Estat espanyol us asseguro , amics madrilenys , que seria una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme , temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars . Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista . I és que aquesta gent anteposa els seus interessos de classe , és a dir els interessos del capitalisme , a tot interès o ideologia . Estic tan cert del que dic , que sense pecar d' exagerat , puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers , si no els únics , que li posaran traves , seran els homes de la Lliga Regionalista , perquè a Catalunya com per tot arreu, el capitalisme està mancat d'ideologia "

Publicat a El Correu de l'OP Núm XVII - Octubre 2013

AL ESTIU TOTA CUCA VIU

Fi de curs. La canalla contenta. Tant de bo. Una part de tot plegat ara canvia. Per alguns,un respir, per altres la travessa del desert. Però sempre que arriba el bon temps sembla que tot, ni que sigui per simpatia, millora de manera automàtica. En les circumstancies actuals, però, cal ajudar aquest automatisme. És recurrent que en els darrers anys els “mass media” col·laboren amb els governs de torn per transmetre dosis o més aviat, sobredosis d’optimisme al personal. Gaire bé per via intravenosa. Tot està millorant a bon ritme. “It’s getting better all the time”, cantava el McCartney al 67. De sobte, tots els indicadors, macros i micros mostren una millora que permet afirmar que la segona meitat del any suposarà el començament de la remuntada, de la recuperació econòmica, de la sortida de la crisi. Pot ser si que tenim memòria de peix. Cada any la mateixa cançó: la canción del verano. Tot perfectament organitzat perquè no ens adonem, per exemple, que la darrera reforma laboral segueix produint els seus efectes devastadors. Pocs dies després dels grans i amplificats anuncis de millora, milers de treballadors i treballadores es quedaven sense conveni laboral. Res greu. Ara les condicions laborals les dictarà el patró. Milions de persones a l’atur –amb el bon temps sembla que siguin menys- i milers més amb condicions precàries sobre tot salarials (no fos cas que puges la inflació). El que fa el bon temps. Com que a l’estiu tota cuca viu, no cal tanta infraestructura sanitària i poden anar tancant plantes senceres d’hospital i centres de salut. Per un altre costat, el sr. Alcalde si augmenta la seva plantilla de polis municipals a l’hora que la seva productivitat. Cal eixugar el quantiós dèficit municipal i la recapta via sanció és un sistema. Van en cotxe, moto, escúter, bicicleta i a peu. Estat policial  pur i dur. És el que te el bon temps. Permeteu, però, que tingui un rampell de nostàlgia..us en recordeu  de les Basses d’Alpicat?

 

Publicat a "La Quera" Núm 25 - Juliol 2013

ESTAT POLICIAL - El Gran Germà

Hores d’ara és “lucha sin igual” – com diria Don Quixot al enfrontar-se als molins de vent. Més aviat, no és ni tan sol una lluita. Ara no. Fa molts segles que els dèbils tracten de sortir de la seva posició d’inferioritat respecte d’altres individus de la mateixa espècie. Tants segles com els que els dominants de l’espècie han mutat els mecanismes per continuar predominant.  I segueixen guanyant. Podem fer un volt per la història de les diverses civilitzacions –formes d’organització social o col·lectiva- arreu del planeta (i qui sap si en altres mons interplanetaris!) A totes hi ha hagut els que manen i els que han de creure. Tampoc ho sé molt del cert però, més o menys és una constant, no soc ni historiador ni antropòleg. Pot ser si que en algun lloc del temps i del espai ha existit una organització social-col·lectiva que no tenia aquesta característica en la que predominen clarament uns individus sobre els altres. Pot ser si. En tot cas si hagués existit segur que era en un lloc-territori-espai vital petit, reduït a un nombre raonable d’individus. Raonable en el sentit en el sentit de la relativa facilitat de comunicació directa de les seves sensacions, opinions, anhels, neguits, etc. No ho sé si ha existit. Ara dubto que pugui existir un lloc inexplorat com aquest.

Ara vivim aquí a Lleida –per exemple- Catalunya, Espanya, Europa, Occident.... d’una manera molt diferent. Les decisions individuals –com a molt!- s’expressen via delegació mitjançant un paperet que traspassa la voluntat a un/s tercers, que –com a molt- han tingut la capacitat de convèncer al cessionari de la seva voluntat de que li arreglarà tot el que te malament; li traurà els seus neguits; li assegurarà un futur millor (o menys dolent). Ah! Per cert, en aquest bocí de mon on vivim-malvivim, cada vegada tenim més opcions de dir el que pensem –o això ens creiem!. I cada vegada tenim més i més informació.

Al grà. Des de fa unes dècades la Televisió i més darrerament, l’Internet i els aparells per tenir-hi accés, pot pensar que tothom pot dir la seva. Però els dominants de l’espècie continuen mutant els seus mecanismes per mantenir la seva situació, posició predominant. La TV es l’exemple paradigmàtic. S’encarrega d’unificar el pensament (teoria del pensament únic). I encara que sovint no ho tenim presentés, encara, eina essencial per ells. Només cal fer una mica de zaping per la extraordinària TV digital. La comunicació –o més aviat la informació-comunicació unidireccional- és aclaparadora. En paper passa una mica el mateix. Feu una mica de zaping en un quiosc: mass media. Quantes publicacions “independents” és a dir, sense el suport dels dominants subsisteix? Pot ser trobem alguna en algun racó del quiosc. L’Internet és més obert. Probablement, l’individu decideix que vol veure, visitar, seguir, compartir, etc. Però...però...però...no passa de ser una micropartícula sortida d’un sprai. No veuré una “revolució” organitzada des de les xarxes.

A part, el “Gran Germà” vigila que això no passi. Si finalment sortim al carrer i físicament manifestem de forma col·lectiva els nostres neguits,m anhels, demandes, propostes individuals... doncs també els dominants tenen prevista aquesta possibilitat. Tenen la Policia. La Policia no discrimina, no pregunta abans ni després: Reprimeix. Lucha sin igual.

 

Publicat a "El Correu de l'OP" Núm XV - Juliol 2013

DISQUISICIONES SOBRE EL ORDEN (1975 - 1977)

Dibuix de Rafel Baitg (1976)

Disciplina, Orden, son términos que se usan a menudo indistintamente, siendo los dos dispares cuando menos en principio. Se suele decir que para que haya orden debe de haber disciplina.

Para mi la disciplina no es en absoluto,  indispensable, ni siquiera necesaria. Ahora bien, el quid de la cuestión estriba en la clase de orden que se pretende.

En primer lugar, vamos a convenir la igualdad entre Orden y Organización. Este segundo término engloba al primero y hace más fácil la comprensión de lo que sigue. Toda organización está encaminada a un fin o fines concretos y determinados. Es aquí donde radica el hecho de la imposición del orden o la libre organización de los individuos.

Actualmente se acepta, en general, el razonamiento de que la disciplina (entendida como conjunto de normas que se imponen a una sociedad) es imprescindible en la sociedad (en general y en “sociedades” parciales como el ejército u otras instituciones jerarquizadas) para mantener el orden y por tanto impedir el libertinaje que llevaría a la sociedad humana a la autodestrucción.

¿Por qué este razonamiento es válido en las actuales estructuras sociales? Simplemente por una razón fundamental: porque los fines que se han marcado y se marcan no los fijan todos los componentes del grupo social, sino unos pocos. Al ser de esta forma, esa minoría que fija el punto de llegada, debe de fijar también el camino y lógicamente imponer “su” disciplina a todo el resto del grupo social.

UNIVERSITAS – RES PUBLICA

Llegeixo  amb perplexitat en un diari que el Govern de Catalunya suggereix a les Universitats públiques que venguin patrimoni, per eixugar el dèficit. Això fa mal. Universitat ve d’Universitas aquell lloc on es concentra tot el saber (tota la sapiència) i un concepte ampli demanaria que aquest saber arribés a la quantitat més gran de persones possible. El fet de que durant uns anys semblava que la possibilitat d’accedir a aquest meravellós lloc s’obria a amplis sectors de la societat a molts ens esperançava. Ha estat un miratge. Està clar que als que tenen els comandaments d’aquest sistema social i econòmic, no els interessa gens ni mica que el coneixement sigui al abast de tothom. Seria molt perillós per la conservació del seu status. Així és que poc a poc s’han anar rebaixant els continguts a moltes disciplines; el que vulgui tenir la formació completa haurà de finançar-ne un master  que li costarà uns bons calerons, un ull de la cara. És clar, això el que els tingui. Cada cop menys persones.

Ara s’albira el cop de gràcia...es vendran el patrimoni. A qui traslladarem tanta experiència, tant coneixement? Als que s’ho puguin pagar. Sentència de mort per La universitat.

És el fi d’un altre concepte que a molts ens ha esperonat a lluitar per la seva universalització: la Res Publica.

El concepte de públic quan ens referim a una activitat, a un servei, s’ha d’entendre com alguna cosa que està a l’abast de tothom. Te un aspecte absolutament preciós com és el que no estigui sotmès a l’especulació. L’objectiu no és la rendibilitat econòmica sinó l’acompliment d’allò que és la seva raó de ser. La Sanitat, l’Ensenyament, els serveis bàsics perquè una societat funcioni correctament (que vol dir l’atenció a tots i cadascun del individus que la composen) no han de competir sinó amb ells mateixos, amb la seva eficiència i eficàcia. I això no només és aplicable al que diem serveis essencials sinó a d’altres com els que anomenen “estratègics”. Les comunicacions, l’energia, en són un bon exemple. Tenim millors serveis de comunicacions ara que estan en mans de capital privat? Tenim les energies bàsiques més assequibles? En el àmbit industrial passa el mateix. Els sectors –estratègics també- de l’explotació de recursos naturals, l’industria naval i aeronàutica, s’han anat tancant quan han deixat d’estar en el sector públic. Els detractors d’aquest sistema argumenten que aquesta manca de competitivitat relaxa el funcionament i en conseqüència no s’avança. És clar que l’explicació a tot plegat és molt clara. Els que tenen el poder de decisió no miren al conjunt dels individus d’una societat sinó a omplir les seves expectatives de riquesa.

Continuarà?      

1 de Maig - Apunts a una Conferència - 1979

APUNTES A UNA CONFERENCIA

 30 de Abril de 1979

Ateneo “La Coruña”

La Coruña

“El 1º de Mayo”
Profesor Pérez Ledesma
Prof. Adjunto de la U.A. de Madrid
Traductor de Paul Lafargue

 

INTRODUCCIÓN

El día 30 de Abril se celebró en el Ateneo de La Coruña una conferencia sobre la celebración del 1º de Mayo. Poca asistencia.

La conferencia se compuso de una larga exposición histórica del 1º de Mayo. Motivaciones del 1º de Mayo y diversas fases a lo largo de este siglo. Al final de un modo muy sucinto unas “consideraciones” sobre la implicación actual de esta fecha, significado en 1979 y posibilidades en el futuro (esto último prácticamente nulo.

RESUMEN – COMENTARIO

El Conferenciante, tras ser presentado por un miembro del Ateneo, leídos sus cargos y sus “hazañas”, empezó haciendo una exposición bastante pormenorizada de los acontecimientos de Chicago en 1.880, previa una introducción sobre la revolución industrial como factor explotador-aparición como tal de una “clase obrera”  o  “movimiento obrero”. La exposición, más que brillante, fue bastante fiel a los acontecimientos, con citas, nombres…etc. Fijado el origen, fue repasando los hitos más importantes de la fecha, haciendo hincapié en su celebración en España. En ese instante el relato se hizo más exhaustivo a partir del final de la 1ª Guerra Mundial, las matizaciones y la versión del desarrollo del M. O. en España en general y en particular en las manifestaciones de esa lucha en el 1º de Mayo, adolecieron absolutamente de cualquier rigor histórico, deformando en ocasiones y ocultando siempre, el verdadero sentido de esa (yo llamaría) “lucha revolucionaria” y en concreto de su manifestación en el 1º de Mayo. En cualquier caso tampoco tuvo la profundidad suficiente , este antianálisis, como para etiquetarlo de adúltero. El conferenciante parecía dar bastante importancia al número de asistentes a las Manifestaciones, clase de reivindicaciones concretas, etc. y pienso que más se debería medir la actividad revolucionaria de la Clase Obrera.

Sin embargo, colmó el vaso de la incongruente disertación, el epílogo que trató sobre el carácter de la fecha en la actualidad y en el caso de España más concretamente, a partir de la desaparición de Franco con todas (pocas) sus consecuencias. La cosa fue realmente demencial. Planteó la fecha como una fiesta, incluso leyó dos poesías relativas al tema. Todo de color de rosa. Grandes movimientos de gente, reivindicaciones, claro, pero de actitud revolucionaria o bien de voluntat de relanzar la revolución ¡nada!

CRITICA

EL PRIMER DE MAIG HA MORT! VISCA EL PRIMER DE MAIG!

En dates al voltant de l’1 de Maig, sempre acostumen a recordar els fets de Chicago de1886, com a exemple de la lluita per millorar les condicions laborals i fins i tot les de la societat en general. Però aquestes lluites cada cop queden més lluny i durant uns anys,  la jornada de l’1 de Maig, s’ha convertit en una més de les dedicades a qualsevol cosa. Ara la situació de la nostra societat en quasi tots els aspectes, em suggereix cada cop més clarament, si no hem de tornar a la lluita d’una manera decidida. Sembla que no ens adonem que les circumstancies que ens envolten van derivant ràpidament –salvant les distàncies de la decoració temporal- a les de fa més de cent anys. La precarietat general és un fet. Urgeix, doncs,  crear un nou escenari que aturi aquesta gran involució. Fa falta un nou 1 de Maig.
El lèxic, però, ha canviat i ja no se sent allò del proletariat, la classe treballadora, la burgesia, (ara és teixit productiu i estructura financera) la lluita de classes... amos patrons, obrers sindicats (ara són agents socials)... Hores d’ara sembla difícil entreveure quin és el futur a mig i potser curt termini –molt menys a llarg. No sé perquè em ve al cap el mon de la literatura fantàstica i de ciència-ficció. Molta d’aquesta literatura preveu un futur bastant dramàtic per aquest planeta. H. G. Wells, Aldous Huxley, George Orwell o la mateixa saga de Terminator al cinema, plantegen una humanitat emmanillada, engrinyonada, caòtica que ha arribat a aquella situació per la sobreexplotació de recursos, l’afany inesgotable de poder de les grans potències i societats financeres...etc. Retrats d’humanitats que ens poden semblar exagerats. Poc a poc però, el nostre entorn es va deteriorant a una progressió geomètrica. Noves a classes  d’hominoides estan apareixent amb força; els Gratacontenidors i els Cercaferros  entre d’altres, són el començament de una apocalíptica mutació que si no hi posem remei acabarà en sinistre total. Si això és així, convé estar preparats. En aquesta mateixa revista es publica per entregues el “Manual de Supervivència Estel·lar” Tota una compilació d’allò que ens espera que ens ajudarà força a enfrontar-nos al incert i tètric futur.

Publicat a La Quera Núm 22 - Abril 2013

Marees Ciutadanes. No hauria de ser un Tsunami?

En els darrers anys s’han creat un munt de plataformes, grups, col·lectius, etc. Tots al voltant de la lluita contra això que hem batejat com CRISI. Però cal tenir una visió clara del què representen, a qui representen, qui en forma part... Els anomenats Moviments Socials fa molt i molt temps que existeixen. Una primera destria seria separar aquells que tenen com a nord, com a objectiu, arribar a un model social fora de l’estructura del sistema imperant en l’actualitat –si més no en l’occident d’Europa, Amèrica del Nord, etc. Els podem anomenar “antisistema” (inclús s’autoanomenen així ells mateixos) perquè persegueixen una estructura social basada en regles de joc totalment diferents de les que regeixen actualment. Diem de pas que aquesta expressió “antisistema” ha estat subliminalment utilitzada pel poder dominant per relacionar-los directament amb la violència (el prefix “anti” s’associa sovint amb la violència).

Una segona classificació ens donaria aquells moviments que volen millorar condicions bàsiques de la societat, però dins del sistema actual; utilitzant les regles del joc establert en l’actualitat. En aquest terreny és en el que ens trobem amb zones fosques. O bé aquí caldria filar prim a l’hora de valorar els seus objectius reals. Així doncs, hem de fer una nova diferenciació entre aquelles que volen millorar el sistema per fer-lo més just, etc. I les que estan per mantenir-lo perquè senzillament, viuen de ell, en formen part indissoluble.

A les darreres mobilitzacions al carrer de Lleida, en tenim un exemple que pot resultar bastant gràfic. El 23F –curiós el coincident aniversari- molta gent (milers) va sortir al carrer per mostrar la seva indignació i reclamar un canvi dràstic en el model social. La convocatòria sembla que la va monopolitzar la plataforma Lleida Social. Seria, però, poc seriós creure que l’èxit d’aquesta manifestació ciutadana rau en la capacitat de convocatòria de Lleida Social.  És molt difícil entendre que una agrupació de la que formen part partits polítics parlamentaris i sindicats majoritaris, liderin una protesta contra mesures antisocials molt variades, de les que han estat col·laboradors necessaris: per acció o omissió. Alguns d’ells han format part de governs estatals o autonòmics i altres han signat acords amb governs i patronals, que han validat de facto reformes (jo diria contrareformes) com les de l’àmbit laboral, tant i tant nefastes per les persones. Sembla doncs que aquesta plataforma és una mena de disfressa per amagar la realitat de les seves pràctiques reals en la política i en les relacions laborals. L’èxit quantitatiu del 23F cal explicar-lo d’una forma més àmplia: Hi va haver un compromís des de Organitzacions que se situen en la vorera de la transformació real del model social i que , és clar, no estan a Lleida Social.

El 10M la marca Lleida Social va tornar a convocar una manifestació, aquesta en el marc de les jornades de lluita a Europa la setmana del 11 al 16, coincidint amb la cimera europea. Un parell de centenars de persones varen seguir a la crida. Està per a mi molt clar que se’ls hi va veure el pel, malgrat la disfressa. Una conclusió –de les varies que se poden extreure- és que aquesta maniobra de camuflatge respon en realitat a un intent desmobilitzador. No fos cas que perdessin el que tan de temps han construït.

Publicat a "La Quera" Núm. 21 - 27 de març de 2013

SOBRE EL ANARQUISMO (1977-1979)



"El Gran Humanista"
Obra de Rafa Caballero - 1996

La idea libertaria de la sociedad huye evidentemente del concepto, del hecho de los nacionalismos. No simplemente de los nacionalismos tradicionales, en su concepto más puramente autoritario, sino de aquellos más actuales que se producen a través de la unión de intereses, mayoritariamente económicos, de varias naciones.

En el trance histórico en el que nos encontramos, deberíamos reencontrar nuestra razón de ser como especie humana y si más no, nuestra posición actual, hacia dónde vamos y hacia dónde sería ideal.

…………………………………………….

* Tal vez una de las cosas que más coartan esta,  digamos, ideología o forma de pensar, es el encasillamiento o etiquetado que de ella se ha hecho. Anarquismo, Sociedad Libertaria, etc. Yo mismo pienso en ocasiones que es una gran traba el darle un nombre diferente a lo que yo pienso, es el verdadero camino a seguir. No un camino predispuesto ni predeterminado, sino el que nuestra propia naturaleza (de especie) nos indica y al que realmente no estamos siendo fieles.

……………………………………………..

No descubro nada nuevo, si digo que caminamos hacia la auto-destrucción de la especie y del entorno que la soporta. Por muy exagerado que esto parece a primera vista, no es menos cierto que el llamado “progreso” nos está conduciendo en progresión geométrica hacia el caos más absoluto. ¿Por qué? Porque hemos perdido –o cuando menos la estamos perdiendo- de lo que somos: un colectivo viviente, una especie. Una especie animal pero con una diferencia crucial: con autonomía propia, con inteligencia

……………………………………………...

Sin fechar. Probablemente entre 1977 y 1979

LAICISME vs . ANTICLERICALISME (i III)

A l’Estat Espanyol ben bé des de meitats del S. XIX i primera meitat del XX els diversos episodis de revolta, més o menys revolucionaris, molts sovint parcials, han intentat canviar el sistema dominant –que ha estat tradicionalment una alternança entre conservadors i liberals amb la progressiva aparició dels republicans. En tots els casos la memòria ens evoca la crema d’esglésies i convents. Massa sovint es simplifiquen aquests episodis amb voluntat transformadora, reduint-los a l’enfrontament amb l’Església Catòlica. Van ser, això sí, una constant, però no la raó de ser d’aquets intents de canvi. Quan pensem –per exemple- en els fets de la Setmana Tràgica de 1909, ens quedem amb la imatge d’una Barcelona plena de columnes de fum provinent de la crema d’edificis religiosos. Els fets, però, eren motivats per raons de més abast. El mateix passa amb els dies de la proclamació de la II República al 1931, al procés revolucionari de 1934 o a la resposta en més de la meitat de l’Estat al cop d’estat del General Franco al juliol de 1936. En tots els casos es reflecteix un sentit d’anticlericalisme bastant evident. Aquesta reacció està produïda per l’absència de laïcisme en les estructures dels governs de les diverses èpoques. L’associació quasi constant de l’Església amb el poder –molt destacada en els períodes dominats pels conservadors i sobre tot pels militars- produeix aquest efecte gaire bé espontani, reflex, automàtic. Aquest esperit anti-església, continua latent en molts sectors, especialment entre els més desafavorits. És cert també que dintre de la confessió Catòlica, hi ha persones que han dedicat i dediquen els seus esforços a ajudar als més febles. Les anomenades O.N.G’s de l’orbita cristiana, s’han estes com una plaga. També és cert que dintre de l’Església hi ha un sector que no està d’acord amb el tarannà  de la institució.

La manera d’eradicar l’anticlericalisme seria construir estructures de govern, d’organització política i social, basades o de caràcter laic. Que l’Església funciones exclusivament amb els seu recursos; que la seva finançament no es recolzes en l’erari públic. Es clar que això hauria de fer-se extensiu a qualsevol organització inclosos partits polítics, sindicats... Des de el punt de vista ideològic o moral, d’adoctrinament, això significaria que la/les religions estarien fora de l’ensenyament públic. I és possible sí. Per exemple, hi ha molts mestres i professors que tenen i practiquen una confessió religiosa, però aquesta queda al marge en la pràctica de la seva activitat professional. El Laïcisme en les estructures socials públiques, evitaria definitivament l’anticlericalisme. 

Hores d’ara lo més calent és a l’aigüera. Actualment l’Església rep prop dels 11.000 milions d’euros anuals del Estat per diversos conceptes dels que només una petita part són aportacions dels ciutadans via I.R.P.F. Així no anem bé. De moment continuaré partidari del anticlericalisme.

Bibliografia utilitzada:

• “El Marco político de la desamortización en España” – Fco. Tomás y Valiente - Ed. Ariel. 1977
• “Leyes Políticas Españolas Fundamentales” – Enrique Tierno Galván - Ed. Tecnos. 1972

 

Publicat a El Correu de l'OP núm XIII - Gener-Febrer 2013

ACLARACIONES SOBRE LA SOLIDARIDAD (1977-1978)

Es una palabra, corriente, vulgar, su constante empleo y desfiguración, así la han convertido. Todos aquellos que han izado banderas, no importa de que color, no importa de que país; todos los que han propagado una religión, un dogma, etc., todos o casi todos la han incorporado a sus estandartes, a sus libros, a sus doctrinas, para darles el carácter ideal, moral que necesitaran. Pero ¿En qué se basa, que significa, con que es incompatible la Solidaridad?

En primer lugar de lo que se debe desconfiar, es de la teoría amplia y pormenorizada o no sobre el tema. La Solidaridad debe basarse o estar constituida, ser absolutamente una práctica. No debe ser un principio moral o social (o como queramos llamarlo) que no tenga una plasmación en la realidad cotidiana. Naturalmente me estoy refiriendo en todo momento a la Solidaridad en general; y cada uno de los individuos de la colectividad, deben ser sujetos activos y al tiempo pasivos de la Solidaridad.

La Solidaridad es, sin duda, el elemento básico para mantener el equilibrio que proporcionará el orden dentro de la sociedad.

Es la falta de equilibrio, la que impide el mantenimiento de la libertad o su desarrollo.

Toda falta de igualdad supone la preponderancia de unos sobre otros. Este es un proceso que suele reproducirse de forma común. La Solidaridad y el Apoyo Mutuo evitan la desigualdad con lo que la libertad tiene el campo libre para su desarrollo completo. Así pues la Solidaridad no se entiende si no es aplicada por la totalidad de los miembros de una colectividad.

Sin Fechar. Probablemente 1977 o 1978.

EL DRET A LA MANDRA

Fa unes setmanes vaig llegir un petit text periodístic (Javier Cercas) al voltant de la mandra. En el propi escrit es feia referència al Llibre d’en Paul Lafargue (1) “El derecho a la Pereza”  (2) que vaig llegir fa quasi quaranta anys. M’ha fet gràcia tornar a revisar aquest pamflet. Salvant les distancies temporals moltes de les reflexions d’aquest petit escrit estan totalment vigents. El treball, ja des de els més antics filòsofs i pensadors grecs i Romans, és una lacra, un càstig per a l’home. I no voldria reproduir la maledicció bíblica que condemna a la rassa humana a dependre del treball. Però estic parlant del treball no com una activitat necessària per a la subsistència, sinó del treball com activitat compulsiva dirigida a la superproducció de bens de tots tipus. Bens a totes llums excedentaris, que –és clar- una minoria s’encarrega de comercialitzar obtenint –d’entrada- uns bons beneficis econòmics i de retruc emmanillant a la majoria de la societat. Paradoxalment, bona part de tota aquesta sobreproducció està dirigida a allò que en diem l’estat del benestar. I realment on es troba el benestar? En l’oci. Si es vol dir amb un altra expressió que pot ser no agrada tant, en la mandra. Aquest afany, a que ens han induït pel treball, fa que el temps d’oci quedi reduït a la mínima expressió i conseqüentment el benestar.

L’altra repercussió evident és l’atur ja ho diu de forma molt crítica l’escriptor: “Embrutits pel seu vici, els obrers no han pogut arribar a comprendre que perquè hi hagi treball per a tothom cal dividir-lo com l'aigua en un vaixell en perill”.  A més a més –fixeu-se bé que ja es veia vindre de fa molts i mols anys, la sortida que ens dona el sistema es la de abaratir el preu del nostre treball forçat. En Lafargue cita a Cherbuliez (3) dexeble de Destut de Tracy (4):  “Els treballadors, en cooperar a l'acumulació de capitals productius, contribueixen per si mateixos a l'esdeveniment que, tard o d'hora, haurà de privar-los d'una part dels seus salaris.”  No és justament el que està passant ara mateix?

És així doncs que per arribar a aquell estat que ens proporcioni benestar hem de treballar el just i sobre tot ben repartit: “Però perquè arribi la consciència de la seva força és necessari que el proletariat ..... s'entesti a no treballar més de tres hores diàries, folgant i gaudint a la resta del dia i de la nit”. Res de nou: Treballar menys per treballar tots...i gaudir també tots de la felicitat del oci, de la mandra.
Fixeu-se bé en com canvia la apreciació que tenim de les societats mal anomenades subdesenvolupades: “Els capitals abunden com les mercaderies. Els financers no saben ja on col·locar-los, i van, per això, a les nacions felices que estan al sol fumant tranquil·lament, a construir ferrocarrils, a erigir fàbriques, a implantar la maledicció del treball”.
Queda clar que el gran sistema liberal dominant –encara que refent-se de les seves crisis –que paguem nosaltres, els treballadors- ja fa molt temps que va començar i també manté els seus mecanismes per a mantenir-se: ” Ja no es pot tenir il·lusions sobre el caràcter dels exèrcits moderns, no són mantinguts permanentment més que per comprimir l'enemic intern”. (5)

(1)    Paul Lafargue (1842-1911) Metge (no va exercir) Als seus inicis, seguidor de les teories de Proudhom, va convertir-se en gendre de Marx i un dels proclamadors de les teories del seu sogre. Es va suïcidar junt amb la seva dona.

(2)    “EL DERECHO A LA PEREZA”

Paul Lafargue

Introducción de Manuel Pérez Ledesma

Editorial Fundamentos – Madrid 1973

(3)    Cherbuliez (1829-1899) Escriptor francès admirador de Destut de Tracy

(4)    Destut de Tracy (1781-1864) Polític francès

(5)    Totes les cites són traduïdes de l’edició en castellà

Publicat a "La Quera" núm. 19 - Gener 2013