dissabte, 11 de maig del 2013

UNIVERSITAS – RES PUBLICA


Llegeixo  amb perplexitat en un diari que el Govern de Catalunya suggereix a les Universitats públiques que venguin patrimoni, per eixugar el dèficit. Això fa mal. Universitat ve dUniversitas aquell lloc on es concentra tot el saber (tota la sapiència) i un concepte ampli demanaria que aquest saber arribés a la quantitat més gran de persones possible. El fet de que durant uns anys semblava que la possibilitat daccedir a aquest meravellós lloc sobria a amplis sectors de la societat a molts ens esperançava. Ha estat un miratge. Està clar que als que tenen els comandaments daquest sistema social i econòmic, no els interessa gens ni mica que el coneixement sigui al abast de tothom. Seria molt perillós per la conservació del seu status. Així és que poc a poc shan anar rebaixant els continguts a moltes disciplines; el que vulgui tenir la formació completa haurà de finançar-ne un master  que li costarà uns bons calerons, un ull de la cara. És clar, això el que els tingui. Cada cop menys persones.

Ara salbira el cop de gràcia...es vendran el patrimoni. A qui traslladarem tanta experiència, tant coneixement? Als que sho puguin pagar. Sentència de mort per La universitat.

És el fi dun altre concepte que a molts ens ha esperonat a lluitar per la seva universalització: la Res Publica.

El concepte de públic quan ens referim a una activitat, a un servei, s’ha d’entendre com alguna cosa que està a l’abast de tothom. Te un aspecte absolutament preciós com és el que no estigui sotmès a l’especulació. L’objectiu no és la rendibilitat econòmica sinó l’acompliment d’allò que és la seva raó de ser. La Sanitat, l’Ensenyament, els serveis bàsics perquè una societat funcioni correctament (que vol dir l’atenció a tots i cadascun del individus que la composen) no han de competir sinó amb ells mateixos, amb la seva eficiència i eficàcia. I això no només és aplicable al que diem serveis essencials sinó a d’altres com els que anomenen “estratègics”. Les comunicacions, l’energia, en són un bon exemple. Tenim millors serveis de comunicacions ara que estan en mans de capital privat? Tenim les energies bàsiques més assequibles? En el àmbit industrial passa el mateix. Els sectors –estratègics també- de l’explotació de recursos naturals, l’industria naval i aeronàutica, s’han anat tancant quan han deixat d’estar en el sector públic. Els detractors d’aquest sistema argumenten que aquesta manca de competitivitat relaxa el funcionament i en conseqüència no s’avança. És clar que l’explicació a tot plegat és molt clara. Els que tenen el poder de decisió no miren al conjunt dels individus d’una societat sinó a omplir les seves expectatives de riquesa.

Continuarà?