Entrevista amb Oriol Berenguer - Banc dels Aliments de les Comarques de Lleida

 Parlem amb Oriol Berenguer – Advocat . Expert en Dret Alimentari. Director del Banc d’Aliments a Lleida

PLEC.- Com has arribat al Banc dels Aliments. Quin és el teu perfil professional?

Oriol Berenguer.-   Bé, sóc de formació  de les antigues ciències empresarials i llicenciat en dret. Vaig estat exercint com a advocat durant uns anys abans d’entrar al món social. De fet, com a advocat encara porto alguns casos a temps parcial. Al Banc dels Aliments hi entro com a voluntari el 2007 i en sóc el secretari durant tres anys. Llavors, al 2010 va plegar l’anterior director i em vaig engrescar a agafar el relleu. Sempre he tingut interès pels temes socials i alimentaris i actualment estic fent una tesi doctoral sobre el dret humà  a l’alimentació adequada.

PLEC - Història dels Bancs dels Aliments. Creació. Organització Territorial. Internacional, Nacional. Lleida des de quan?

O. B. - El Banc dels Aliments és una Fundació. Neix al 1956 a Phoenix (Arizona -EE.UU). Un home (John van Hengel) que, estan prop de Califòrnia, se,n va adonar de que hi havia molta producció alimentaria i es generaven molts excedents que s’havien de destruir, i al mateix temps al quart mon la situació de pobresa –concretament la alimentària- era una realitat. La idea era distribuir aquells excedents a diverses entitats per tal de que arribessin on existia necessitat. Un mitjancer.

Fa 30 anys es crea a Barcelona la Fundació. A Lleida s’estableix al 2006, l’estructura provincial. En l’àmbit estatal, funciona amb territoris provincials que a la vegada es federen per zones (Autonomies) i més amunt hi ha la Federació Europea. Encara més amunt, l’estructura mundial (Global Network of Food Banks) entre països, diguem productors, que generen excedents, per a distribuir-los a les zones de pobresa.

Plec- El Banc dels aliments es una ONG?

O.B. - Sí. Som una organització que forma part de la societat civil, no governamental. Som una associació de particulars que ens agrupem per tal de fer aquesta tasca en favor de l’aprofitament alimentari i de l’alimentació digna per tothom.

Plec -El Banc dels Aliments es nodreix de aportacions. Pot ser te molta importància “El gran recapte” en les seves convocatòries (quina periodicitat?), però n’hi ha de periòdiques (Botigues, Supermercats, restaurants, particulars)? Accepteu aportacions dineràries?

El gran recapte el fem un cop a l’any i participen des de grans cadenes a petites botigues. També fem petites campanyes, com per exemple la recent amb el Plusfresc.

Respecte a aportacions periòdiques de cadenes alimentàries, un dels nostres objectius principals es lluitar contra el malbaratament. Una de les accions que fem, entre d’altres, son convenis amb cadenes de supermercats, que sempre tenen una sèrie d’aliments que han decidit retirar de la venda –per raons diverses- però que són totalment aptes per al consum humà. Són accions molt ràpides. Al matí es recullen els aliments i es distribueixen immediatament a les famílies que ho necessiten. Hi ha més accions contra el malbaratament. La industria alimentària és la que genera més excedents. Produeixen per les empreses de distribució i molts cops i hi ha un excés de producció que aquestes no poden absorbir abans de la caducitat de l’aliment. Però es  donen moltes més causes. Per exemple, produccions per a campanyes estacionals (com Nadal) en les que no s’acaba de col·locar tots els productes. O exportacions que no s’han dut a terme per diverses raons. Tot això genera un gran excedent. Qui no conegui la nostra activitat, no pot imaginar la gran quantitat –milers i milers de tones- d’aliments perfectament consumibles que es malbaratarien. Aquí a Lleida tenim fàbriques importants de diversos sectors. Al 2019 una d’aquestes, productora en aquest cas de llet – des de la planta que Puleva té a Golmés- se’ns va donar 140.000 litres de llet en dues o tres setmanes. Vam distribuir a Catalunya i resta del Estat.

Penseu que es calcula que 1/3 de la producció a nivell mundial d’aliments en origen, es destrueixen. Amb el que això comporta: 1/3 dels recursos utilitzats per la producció també s’han perdut. Aigua, energies, transport, ma d’obra... Aquest aliments que no s’acaben consumint, s’han de destruir, amb la corresponent repercussió mediambiental. Per cada tona d’aliments destruït, es generen dues tones de CO2.

En la campanya de recollida de fruita, que a Lleida te una gran rellevància,  tenim un altre exemple. La fruita de pinyol, no es pot conservar en càmeres de fred. Doncs via convenis amb cooperatives, mirem de donar sortida a aquests excedents

Aquesta tasca diària de recuperació i redistribució d’aliments és el motiu essencial de la nostra existència.

Aportacions dineràries si en rebem, però no és la principal font de funcionament. Aquest any de pandèmia ha estat excepcional. Hem utilitzat aquests recursos per a comprar aliments. Les aportacions dineràries privades també serveixen per a cobrir despeses ordinàries de funcionament. Lloguers dels magatzems, assegurances, energies, transport, personal...

PLEC.-  Quina participació té la administració pública? (Subvencions, facilitats...)

O.B.- També optem a subvencions –com altres organitzacions- quan se fan convocatòries i suposen una font d’ingressos que arriba a un 40% del total. El nostre objectiu és que sigui menor. Com totes les Fundacions sense ànim de lucre, un dels avantatges de tots els donatius privats que rebem és que desgraven fiscalment. Siguin en espècies o en diners. Tot el que ens arriba és una donació, inclosos els moviments-transports de palets d’aliments que es mouen i nosaltres distribuïm.

PLEC.- La base és voluntariat? Qui treballa voluntàriament? Gent  gran? Sense feina? Gent que dedica hores al marge de la seva activitat laboral? Entre el voluntaris hi ha beneficiaris?

O.B.- La base és el voluntariat. Ara mateix l’estructura de Lleida és de 6 professionals (assalariats) i 60 voluntaris estables. Pel dia a dia, setmana a setmana. A banda hi ha les campanyes de recollida d’aliments, on mobilitzem més d’un miler de voluntaris. Per exemple en el Gran Recapte, que és molt transversal. Hi ha famílies senceres, clubs esportius, diverses entitats que col·laboren, ampliant la repercussió de la campanya.

En la tasca diària hi ha molta diversitat dels que aporten la seva feina. Jubilats, aturats o amb incapacitats parcials que poden compatibilitzar la seva activitat amb el voluntariat. També hi ha persones que estan en programes d’inserció i fan activitat –pot ser un dia a la setmana pel programa que duen a terme- per ajudar-los en la tasca de inclusió a la societat.

PLEC.-Quina relació teniu amb altres organitzacions... ONG’s... Hi ha contactes sobre persones necessitades? En concret  amb àmbits religiosos, cristians, ortodoxes, musulmans, ....

O.B.- Nosaltres fem de mitjancers. No valorem qui necessita o no. Tenim contacte amb una xarxa que reparteixen aliments i a les que servim aliments (en l’àmbit provincial més de 80). El que demanem, és que darrere d’aquestes entitats u organitzacions, hi hagi un acord amb els Serveis Assistencials/Socials de la zona: Ajuntaments, Consells Comarcals, etc.

El 95% dels usuaris, han passat pels serveis socials, que són els que fan la valoració corresponent. També hi ha altres entitats que són molt grans, com ara Càritas, Creu Roja, que tenen aquesta capacitat de derivació de persones amb manca de recursos.

El tema que em preguntes sobre la participació de col·lectius religiosos en les tasques de repartiment d’aliments és un tema important. De fet hem tingut que donar de baixa entitats pel tema religiós atès que es feia proselitisme amb els aliments. Cal diferenciar molt bé l’obra que –per exemple- pugui fer una comunitat religiosa als seus fidels, que entra en l’àmbit privat i l’atenció al públic en general al marge de la seva adscripció religiosa. Els serveis d’aliments han de ser serveis imparcials en aquest sentit.

PLEC.- Hi ha Solidaritat en aquesta societat? Per exemple: qui te dona en proporció al que te? El que te poc també dona? Proporcionalment qui dona més?

O.B.- No es por generalitzar. El que està clar és que qui sap el que és estar a l’altre costat de la trinxera,  te un nivell d’empatia superior. A nivell d’estadístiques segurament qui més te dona més. Hi ha barris on hi ha més empatia (allò que diem barris més humils). Concretament en aquesta pandèmia que vivim, hem rebut donatius extraordinaris, excepcionals. Molts.

PLEC.- Donar és una mena de netejar la consciència? Tinc molt i no ho mereixo?

O.B.- Avui en dia crec que no. Hi ha persones, diguem de la classe benestant, dirigent, alta, que té consciencia social (no de classe). Sap que ell des de la seva posició te una responsabilitat. Sap que si no actua, no fa res, la privilegiada societat on viu, tindrà problemes de sostenibilitat.

Però també vivim en una societat d’arrel cristiana, on els valors de la justícia social i igualtat de totes les persones està molt arrelat. Realment hi ha persones que tenen vocació d’ajudar. Hi ha molts perfils. Pot ser un tema d’ètica.

El que em fa por és que avui dia hi ha noves classes dirigents, que no pensen en conjunt. Només pensen en el seu interès. Però, per exemple, penso que a Catalunya hi ha hagut una classe dirigent amb una certa consciència social que no s’ha transmès a les noves generacions que pugen amb una nova mentalitat molt més liberal i individualista.

PLEC.-La Caritat com s’ha entendre avui?

O.B.- És un concepte religiós. El mon catòlic, d’on ve aquest concepte, és tan divers com la mateixa societat. Si preguntes a diverses persones, donaran respostes distintes. Des de els que l’entenen com un sentiment empàtic, transversal, que miren a la persona sempre des del mateix nivell, fins els que la veuen des de l’òptica assistencialista. Jo l’entenc com un concepte de solidaritat; horitzontal, de compromís amb l’altre. Ficar el teu benestar al mateix nivell que el de l’altre. Podries preguntar a deu persones i cadascuna, te donarien una idea diferent de la caritat. Avui en dia parlem més de responsabilitat (més que de caritat o solidaritat).

PLEC.- En una societat, diguem, que tu te imaginis, caldria ONG’s?

O.B.- Sempre serà necessari el voluntariat. No ens podem permetre que hi hagi aquests nivells de pobresa alimentària. Si els mecanismes de redistribució de la societat, funcionessin, aquestes diferències serien menors. Sempre,però, hi haurà escletxes, situacions en que les administracions no arribaran. Sí que m’imagino una societat millor en la que el nostre pes sigui menor.

PLEC.- El voluntariat soluciona allò que el sistema polític organitzatiu actual no vol/pot atendre? En mots àmbits. Immigració, desarrelament,....

O.B.- El cor de les entitats, arriba més lluny que la racionalitat de l’Administració. Sempre ha estat així i ho continuarà sent. Per tant, sempre hi ha lloc per l’acció de les entitats del tercer sector per tal de corregir les injustícies que es generen des de l’acció burocràtica. Ara bé, un altra cosa és la manca de voluntat política. En aquest cas les entitats d’assistència com la nostra poc hi podem fer. Passem a un nivell de denúncia i debat polític en el que només hi participem de manera indirecta.

PLEC.-Hi ha frau, per a dir-ho d’alguna manera, per part de persones que sense necessitar-ho realment, en fan us?

O.B.- Són pràctiques que poden donar-se, però sempre hi ha una l’avaluació prèvia de les necessitats per part dels departaments i serveis d’assistència social. Pot ser és difícil eradicar aquestes pràctiques en un 100% però penso que la casuística és molt irrellevant (per posar un símil, molt menor que el frau fiscal). Sap greu que, de vegades, es magnifiqui aquest frau a nivell mediàtic.

PLEC.- El Salari Social, el Bono Social (en el àmbit energètic sobre tot) te influència en la vostra activitat. L’heu notat?

O.B.- Si evidentment. Hi ha persones que tenen pobresa econòmica. No obstant això, la pobresa econòmica no ve sola, sempre té moltes cares.  Persones que socialment disposen  d’una una estructura/xarxa familiar, que tenen formació hem vist que han entrat per raons laborals (tancament d’empreses...etc.) en una situació de manca de recursos econòmics i abocats a trobar la subsistència en ajudes socials... Potser és una mancança de recursos temporal i en aquest cas l’ajuda estrictament econòmica de l’administració amb prestacions com rendes garantides és de gran ajuda.

Ara bé, hi ha una part de pobresa que requereix acompanyaments educacionals, nutricionals, de molts tipus, o difícilment amb una sola assignació econòmica sense cap tipus d’intervenció del món social no es revertirà.  La Renda bàsica, ben portada, ajudaria molt. Reduiria moltíssim la carga que tenim les entitats i poder fer una feina més qualitativa. No únicament repartir aliments, també  acompanyament. Hi ha molt debat. No sé si serà possible des d’un punt de vista de fiscal,  però seria una molt bona mesura.

PLEC.- Amb la pandèmia, un abans i un després? Pregunta massa estàndard avui.

O.B.-  És una situació d’excepcionalitat. En poques setmanes varem augmentar un 40% els nostres serveis. Per a mi la gran pregunta és que quedarà després de la pandèmia. Quina realitat social, econòmica. Jo auguro desatencions socials en dos-tres anys. Aquest estiu vivim una recuperació de la feina, però la situació  general precovid quan temps portarà recuperar-la? Els ajuts socials, europeus, que s’han posat en marxa, quan donaran resultats? Quan tot això es traduirà en treball de qualitat per les persones que estan en situació de exclusió o precarietat?

PLEC.- El Banc d’Aliments ha vingut per quedar-se? Veus un futur sense el Banc dels Aliments?

O.B.- Un futur en el que no tingui tanta rellevància a nivell social. Nosaltres continuarem amb accions climàtiques, de recuperació d’aliments que podem vincular a projectes d’inclusió laboral de persones, també d’accions contra la malnutrició i la manca d’educació nutricional. Aquesta és una visió del Banc dels Aliments del futur. Penso en un Banc dels Aliments que no tingui tanta carrega a nivell de lluita contra la pobresa. Si es consoliden temes com la Renda Bàsica, anirà guanyant terreny aquesta proposta que fem de futur.

Ara bé això no solucionarà el tema del malbaratament. Nosaltres defensem el dret a l’alimentació (que te moltes dimensions), a l’alimentació adequada. Aquest Dret, ha d’obrir molts debats en els que haurem de participar. Els límits mediambientals del sistema alimentari amb el qual ens nodrim. L’accés, no solament físic si no econòmic als aliments. La nutrició adequada. Tots aquest elements seran claus en un futur pròxim.

De la conversa ens queden moltes reflexions, però un parell són destacables.

El malbaratament de aliments des de el seu origen (també hem de reflexionar sobre el malbaratament al final del cicle; comprem d’acord a les nostres necessitats?).

La pobresa alimentaria, quantitativa i qualitativa. Al tercer o quart mont o aquí a propet.

Pensem

 

FOTOS:  Xavier Pardina

Entrevista: Rafel Baitg (PLEC)

Publicat a la revista PLEC nro 33. Octubre 2021

…LA PESTE…

Párrafos de la narración de Albert Camus.

 

La palabra “peste” acaba de ser pronunciada por primera vez. En este punto de la narración que deja a Bernard Rieux detrás de una ventana se permitirá al narrador que justifique la incertidumbre y la sorpresa del doctor puesto que, con pequeños matices, su reacción fue la misma que la de la mayor parte de nuestros conciudadanos. Las plagas, en efecto, son una cosa común pero es difícil creer en las plagas cuando las ve uno caer sobre su cabeza. Ha habido en el mundo tantas pestes como guerras y sin embargo, pestes y guerras cogen a las gentes siempre desprevenidas. El doctor Rieux estaba desprevenido como lo estaban nuestros ciudadanos y por esto hay que comprender sus dudas. Por esto hay que comprender también que se callara, indeciso entre la inquietud y la confianza. Cuando estalla una guerra las gentes dicen: “Esto no puede durar, es demasiado estúpido”. Y sin duda una guerra es evidentemente demasiado estúpida, pero eso no impide que dure.

…/…

Pero no servía para experimentos, se moría y nada más. Las medidas tomadas eran insuficientes, eso estaba bien claro. En cuanto a las “salas especialmente equipadas”, el sabía que eran dos pabellones de donde habían desalojado apresuradamente a otros enfermos; habían puesto burlete en las ventanas, los habían rodeado con un cordón sanitario. Si la epidemia no se detenía por sí misma, era seguro que no sería vencida por las medidas que la administración había imaginado.

Sin embargo, por la noche, los comunicados oficiales seguían optimistas. Al día siguiente la agencia Ransdoc, anunciaba que las medidas de la prefectura habían sido acogidas con serenidad y que ya había una treintena de enfermos declarados.

…/

A partir de ese momento, se puede decir que la peste fue nuestro único asunto. Hasta entonces, a pesar de la sorpresa y la inquietud que habían causado aquellos acontecimientos singulares, cada uno de nuestros conciudadanos había continuado sus ocupaciones, como había podido, en su puesto habitual. Y, sin duda, eso debía continuar. Pero una vez cerradas las puertas, se dieron cuenta que estaban, y el narrador también, cogidos en la misma red y que había que arreglárselas. Así fue que, por ejemplo, un sentimiento tan individual como es el de la separación de un ser querido se convirtió de pronto, desde las primeras semanas, mezclado a aquel miedo, en el sufrimiento principal de todo un pueblo durante aquel largo exilio.

…/…

Por una parte, todos, acaso, no habían muerto de la peste, y por otra, nadie sabía en la ciudad cuanta era la gente que moría por semana. La ciudad tenia doscientos mil habitantes y se ignoraba si esta proporción de defunciones era normal. Es frecuente descuidar la presión en las informaciones a pesar del interés evidente que tienen. Al público le faltaba un punto de comparación. Sólo a la larga, comprobando el aumento de defunciones, la opinión tuvo conciencia de la verdad. La quinta semana dio trescientos veintiún muertos y la sexta trescientos cuarenta y cinco. El aumento era elocuente. Pero no lo bastante para que nuestros conciudadanos dejasen de guardar, en medio de su inquietud, la impresión de que se trataba de un accidente, sin duda enojoso, pero después de todo temporal. Así, pues, continuaron circulando por las calles y sentándose en las terrazas de los cafés. En conjunto no eran cobardes, abundaban más las bromas que las lamentaciones y ponían cara de aceptar con buen humor los inconvenientes, evidentemente pasajeros.

…/…

La intención del cronista no es dar aquí a estas agrupaciones sanitarias (voluntarios) más importancia de la que tuvieron. Es cierto que en su lugar, muchos de nuestros conciudadanos cederían hoy mismo a la tentación de exagerar el papel que representaron. Pero el cronista está más bien tentado de creer que dando demasiada importancia a las bellas acciones, se tributa un homenaje indirecto y poderoso al mal. Pues se da a entender de ese modo que las bellas acciones sólo tienen tanto valor porque son escasas y que la maldad i la indiferencia son motores mucho más frecuentes en los actos de los hombres. Ésta es una idea que el cronista no comparte. El mal que existe en el mundo proviene casi siempre de la ignorancia, y la buena voluntad sin clarividencia puede ocasionar tantos desastres como la maldad. Los hombres son más bien buenos que malos, y, a decir verdad, no es esta la cuestión. Sólo que ignoran, más o menos, y a esto se le llama virtud o vicio, ya que el vicio más desesperado es el vicio de la ignorancia que cree saberlo todo y se autoriza entonces a matar. El alma del que mata es ciega y no hay verdadera bondad ni verdadero amor sin toda la clarividencia posible

(Camus reflexiona sobre la bondad y maldad del hombre)

…/…

Estoestá bien; (se refiere a los voluntarios sanitarios) pero nadie felicita a un maestro por enseñar que dos y dos son cuatro. Se felicita, acaso, por haber elegido tan bella profesión. Digamos, pues, que era loable que Tarrou y otros se hubieran decidido a demostrar que dos y dos son cuatro, en vez de lo contrario, pero digamos también que esta buena voluntad les era común con el maestro, con todos los que tienen un corazón semejante al del maestro y que para honor del hombre son más numerosos de lo que se cree; tal es, al menos, la convicción del cronista. Éste se da muy bien cuenta, por otra parte, de la objeción que pueden hacerle: esos hombres arriesgan la vida. Pero hay siempre un momento en la historia en el que quien se atreve a decir que dos y dos son cuatro está condenado a muerte. Bien lo sabe el maestro. Y la cuestión no es saber cuál será el castigo o la recompensa que aguarda ese razonamiento. La cuestión es saber si dos y dos son o no cuatro. Aquellos de nuestros conciudadanos que arriesgaban entonces sus vidas, tenían que decidir si estaban o no en la peste y si había o no que luchar contra ella.

(Camus piensa que el hombre es más bueno que malo.)

…/…

¿Qué medio puede haber de rechazar los entierros el día en que los seres que amáis necesitan un entierro?

Pues bien, lo que caracterizaba al principio nuestras ceremonias ¡era la rapidez! Todas las formalidades se habían simplificado y en general las pompas fúnebres se habían suprimido. Los enfermos morían separados de sus familias y estaban prohibidos los rituales velatorios; los que morían por la tarde pasaban la noche solos y los que morían por la mañana eran enterrados sin pérdida de momento. Se avisaba a la familia, por supuesto, pero, en la mayoría de los casos, ésta no podía desplazarse porque estaba en cuarentena si había tenido con ella al enfermo.

 …/…

 “Ya los oye usted, me dijo un día (Tarrou), ya los oye usted: después de la peste haré esto, después de la peste haré esto otro… Se envenenan la existencia en vez de estar tranquilos. Y no se dan cuenta de las ventajas que tienen. ¿Es que yo podría decir: después de mi condena Haré esto o lo otro? La condena es un principio, no es un fin. Mientras que la peste… ¿Quiere usted saber mi opinión? Son desgraciados porque no se despreocupan. Yo sé lo que digo”.

 …/…

 Se puede poner por ejemplo el uso inmoderado que nuestros conciudadanos hacían de las profecías. En la primavera se había esperado de un momento a otro el fin de la enfermedad, y nadie se preocupaba de pedir a los demás opiniones sobre la duración de la epidemia, puesto que todo el mundo estaba persuadido de que pronto no la habría. Pero a medida que los días pasaban, empezaron a temer que aquella desdicha, no tuviera verdaderamente fin, y al mismo tiempo aquel fin era el objeto de todas las esperanzas.

 …/…

 Llegó un día en que el número de muertos aumentó más; parecía que la peste se había instalado cómodamente en su paroxismo y que diese a sus crímenes cotidianos la precisión y la regularidad de un buen funcionario. En principio, y según la opinión de las personas competentes, éste era un buen síntoma. Al doctor Richard, por ejemplo, el gráfico de los progresos de la peste con su subida incesante y después de la larga meseta que le sucedía, le parecía enteramente reconfortante: “Es un buen gráfico, es un excelente gráfico”, decía. Opinaba que la enfermedad había alcanzado lo que el llamaba un rellano. Ahora, seguramente, empezaría ya a decrecer. Atribuía el mérito de esto al nuevo suero de Castel, que acababa de obtener algunos éxitos imprevistos. El viejo Castel no lo contradecía, pero creía que, de hecho, nada se podía probar, pues la historia de las epidemias señala imprevistos rebrotes.

 …/…

 

La Navidad de aquel año fue más bien la fiesta del Infierno que la del Evangelio. Los comercios vacios y sin luz, los chocolates artificiales o las cajas vacías en los escaparates, los tranvías llenos de caras sombrías, no había nada que pudiera recordar las Navidades pasadas. En esta fiesta, en la que todo el mundo, rico o pobre, se regocijaba en otro tiempo, no había lugar más que para las escasas diversiones solitarias y vergonzosas que algunos privilegiados se procuraban a precio de oro en el fondo de alguna trastienda grasienta.

 …/…

 A pesar de este brusco e inesperado retroceso de la enfermedad, nuestros conciudadanos no se apresuraron a estar contentos. Los meses que acababan de pasar, aunque aumentaban su deseo de liberación, les habían enseñado a ser prudentes y les habían acostumbrado a contar cada vez menos con un próximo fin de la epidemia. Sin embargo, el nuevo hecho estaba en todas las bocas y en el fondo de todos los corazones se agitaba una esperanza inconfesada. Todo lo demás pasaba a segundo plano. Las nuevas víctimas de la peste tenían poco peso al lado de este hecho exorbitante: las estadísticas bajaban. Una de las nuevas muestras de que era de la salud, sin ser abiertamente esperada, se guardaba en secreto, sin embargo, fue que nuestros conciudadanos empezaron a hablar con gusto, aunque con aire de indiferencia, de la forma en que reorganizarían su vida después de la peste

Reseña de Rafael Baitg Casterad

Noviembre de 2020 – Año de la pandemia.